En els últims temps hem estat testimonis d’un doble moviment. D’una banda, paraules que semblaven arraconades en els plecs de la història han reaparegut amb força en el discurs públic. És el cas de «classe», per exemple, a la qual el radical augment de les desigualtats sembla haver retornat el potencial explicatiu, o de «comú» i «comunitat», que no només han recuperat el seu sentit original, sinó que han incorporat un ampli ventall de nous significats. En paral·lel, algunes de les paraules que tradicionalment havíem utilitzat per explicar i descriure el món semblen incapaces de retre compte avui dels canvis radicals que tots estem experimentant. Quan les utilitzem, ens fa el mateix efecte que quan ens posem la sabata d’una altra persona: són el perfecte contenidor d’un peu que, evidentment, no és el nostre.
En les últimes dècades, el món que coneixem s’ha transformat radicalment. Les formes tradicionals de fer política i les institucions democràtiques estan avui sota sospita i passen per una crisi de legitimitat sense precedents. S’hi sumen els canvis en escala, velocitat i perspectiva d’un món globalitzat, i les noves i desconcertants relacions entre identitat, poder, Estat i mercat. El decisiu desvetllament que ha suposat la crisi financera internacional sobre les condicions del capitalisme neoliberal, i la profunditat de les transformacions tecnològiques han ampliat, també, i en alguns casos forçat, els límits i les possibilitats de les paraules i les categories habituals. En aquest context, què passa amb les idees d’«igualtat», «llibertat», «sobirania», «ciutadania», «Estat», «treball», «capitalisme», «partit»? Serveixen encara, en la seva formulació habitual, per fer intel·ligible el món que compartim i per articular i coordinar el sentit de les nostres accions? Quins aspectes de la nostra experiència i del nostre entorn queden enfosquits i quins s’il·luminen quan les utilitzem? Quins nous sentits i perspectives hem d’incorporar per reenfocar, interpretar i reformular el nostre present polític?
Aquesta edició del Debat de Barcelona és una invitació a prendre la paraula, a repensar-ne i renovar-ne col·lectivament el sentit, per tal de fer de nou intel·ligible el nostre món. Tenir paraula pròpia, negar-se a ser parlat i actuat, és l’acte subversiu per excel·lència, l’acte polític més genuí. Per dir-ho amb les paraules de Hannah Arendt a La condició humana: «El poder sols és realitat on paraula i acte no s’han separat, on les paraules no estan buides i els fets no són brutals, on les paraules no es fan servir per ocultar intencions sinó per descobrir realitats, i els actes no s’usen per violar i destruir, sinó per establir relacions i crear noves realitats». Per crear la possibilitat de l’acció, per poder transformar col·lectivament el nostre entorn, hem de ser capaços primer d’articular-ne el sentit. Prendre la paraula és, al capdavall, col·laborar activament en aquesta definició, sumar-nos a la pluralitat de veus per contribuir a rehabilitar el malmès àmbit de la política i comprometre’ns així en la construcció solidària d’un món comú.
En col·laboració amb el grup de recerca Trajectòries de la modernitat (Tramod), dirigit pel sociòleg Peter Wagner, professor ICREA a la Universitat de Barcelona, el CCCB ha convocat un grup de pensadors, internacionals i locals, per reconsiderar algunes de les paraules i categories amb què habitualment descrivim la nostra experiència col·lectiva. Hi participaran, compartint la seva experiència i les seves idees, Axel Honneth, Saskia Sassen, Fina Birulés, Albert Lladó, Manel Ollé, Isabella Gresser, Bo Strath, Luc Boltanski, Montserrat Guibernau, Peter Wagner i Seyla Benhabib.
Axel Honneth al CCCB l’any 2009
La inauguració del cicle, el proper dilluns 26 de gener, va a càrrec d’Axel Honneth, filòsof i sociòleg, director des de l’any 2001 de l’Escola de Frankfurt. La seva conferència, titulada «Tres, no dos, conceptes de llibertat. La idea de llibertat social» debatrà la distinció tradicional entre llibertat negativa i positiva i advocarà per la recuperació d’una «llibertat social», cooperativament i solidàriament construïda. En la mateixa línia, la sociòloga Saskia Sassen reivindicarà, el 2 de febrer, que en la nostra economia global han sorgit noves lògiques d’expulsió que no poden ser enteses tenint en compte les categories habituals. Seguint en part els arguments que ja va exposar en la seva visita al CCCB l’any 2011, el seu nou llibre Expulsiones. Brutalidad y Complejidad en la Economía Global (Katz, 2015) planteja que el radical increment de la desigualtat i l’atur, l’ampliació de les poblacions desplaçades o la destrucció accelerada del medi ambient fan que no puguem entendre en els termes tradicionals de pobresa, desigualtat o injustícia les actuals distorsions socioeconòmiques i ambientals.
Per explorar la complexa relació entre individu i societat, partirem de la filosofia de Byung-Chul Han, un dels autors de no-ficció més llegits del moment, i posarem a prova la seva idea de la societat del cansament en diàleg amb Fina Birulés, Albert Lladó i Manel Ollé, i en conversa amb Isabella Gresser, autora del documental inèdit sobre l’obra del filòsof d’origen coreà que s’estrenarà el dia 9 de febrer al CCCB. De la mà de l’historiador Bo Stråth revisarem críticament el sentit canviant de la idea de «reforma» i la relació crítica entre capitalisme i benestar. El sociòleg Luc Boltanski, per la seva banda, explorarà les idees de valor i crítica, i la politòloga catalana Montserrat Guibernau, la relació entre sobirania i Estat. Finalment, el sociòleg Peter Wagner plantejarà si hi ha modernitats alternatives i alternatives a la idea de progrés tradicionalment assumida, i la filòsofa Seyla Benhabib ens ajudarà a entendre com ha canviat la idea de ciutadania en un món global en què els drets econòmics i els drets ciutadans no sempre van aparellats.
