Esencia de jam

16 de noviembre de 2009 No Comments

Crònica de la jam session ESCOLA DE BELLATERRA

Tots hem estat alumnes alguna vegada. I coneixem la dificultat de salvar distàncies amb els qui admirem, de qui aprenem molt més que coneixements tècnics. La jam de Bellaterra, que va protagonitzar la jam session del passat dijous a la CCCB Jazz Cava, va mostrar-nos l’essència d’una jam session, o potser alguna cosa que ens remet als seus orígens. El moment en què, en el context d’una escola, alumnes i professors es troben damunt d’un petit escenari per tocar junts. Improvisar sobre uns temes o estàndards i compartir el que vol dir fer música en el moment present, sense preparacions ni complexos que valguin. Tot i que la jam ja és en si mateixa una forma oberta de participació i una mostra del procés creatiu, dijous vam poder veure encara més. Vam veure com és una jam per dins, què passa quan els alumnes participen en la jam. L’exigència és la mateixa, però els noms dels músics són menys coneguts, i l’oportunitat de tocar davant d’un públic, en molts casos, encara és més esporàdica.

Crónica de la jam session ESCUELA DE BELLATERRA, por Eva Vila


Todos hemos sido alumnos alguna vez. Y conocemos la dificultad de salvar distancias con quienes admiramos, de quienes aprendemos mucho más que conocimientos técnicos. La jam de Bellaterra, que protagonizó la jam session del pasado jueves en la CCCB Jazz Cava, nos mostró la esencia de una jam session, o quizá algo más que nos remite a sus orígenes. El momento en que, en el contexto de una escuela, alumnos y profesores se reúnen encima de un pequeño escenario para tocar juntos. Improvisar sobre unos temas o estándares y compartir lo que significa hacer música en el momento presente, sin preparaciones ni complejos que valgan. Aunque la jam ya es en sí misma una forma abierta de participación y una muestra del proceso creativo, el jueves pudimos ver algo más. Vimos cómo es una jam por dentro, qué sucede cuando los alumnos participan en la jam. La exigencia es la misma, pero los nombres de los músicos son menos conocidos, y la oportunidad de tocar ante un público, en muchos casos, aún es más esporádica.

Com si assistíssim a la mateixa construcció d’unes bases del joc, cinc dels professors vinculats a l’escola de Bellaterra van obrir la sessió, entre aplaudiments i el caliu habitual de la Jazz Cava. Benet Palet a la trompeta, Adrián Mateo al baix elèctric, Josep Maria Balanyà a la guitarra, Eladio Reinón al saxo, Santi Colomer a la bateria i Rafa Madagascar al piano. Tot un sextet!

L’escola de Bellaterra aplega molts músics d’aquells que als anys setanta i vuitanta ―alguns abans― omplien els escenaris de jazz catalans. Molts d’ells sense estudis oficials, havien après al carrer, anant a casa d’alguns dels grans, i tocant. Com algun d’ells ha dit, “ens tocàvem a sobre i pertot arreu”. D’aquesta transmissió que van aprendre anant d’escenari en escenari ha sortit una generació de músics que quan ha arribat a les escoles no ha pogut prescindir dels mecanismes que l’ha fet créixer. Han continuat amb la transmissió directa, i així ho vam veure.

Després de dos estàndards, “Straight no chaser” i “It could happen to you”, el sextet deixà pas a un altre grup. El trompetista Benet Palet, un dels fundadors de les jams de Bellaterra, va agafar la flauta travessera i va iniciar el solo de “Time Remember”, de Bill Evans. Xavier Ortiz al baix elèctric, i Nicolás Cristancha, un jove pianista colombià acabat d’arribar a Barcelona per donar volada als seus projectes mentre acaba els estudis al Conservatori del Liceu.

No vam trigar gaire a assistir a la mutació. L’escenari va deixar pas a músics molt joves que semblaven haver agafat el relleu dels seus mestres. El guitarrista Ray Paz i el saxo alt Marcelí Bayer, assidus de Bellaterra, van agafar el relleu més immediat amb un “You don’t know what love is”, que ens va semblar una meravella.

Com que eren joves, i molts d’ells no es coneixien, quan hi havia canvi de músics a l’escenari, assistíem probablement a un dels moments més interessants i crus de la jam: triar el tema. Una de les característiques d’aquesta jam va ser la familiaritat, tot es podia veure. L’oportunitat per als joves músics era real, i hi havia molta gent que s’animà a sortir. Com que alguns d’ells eren alumnes de Bellaterra però altres no, calien uns moments d’espera per posar-se d’acord. El públic va entendre que el mecanisme ―l’espera― formava part de la funció.

Entre el públic apareixien el pianista andalús Pascal Morente, els baixistes Pep Colls i Joaquín Rubio, que hi van intervenir. Fins que, oh!, el primer cop que una cantant sortia del públic per delectar-nos amb un dels plaers més esperats: la veu femenina. Es tractava de Núria Palet, que interpretà “I remember April” amb el pianista Dani Rambla i el bateria Pepe Martinez. El públic demanà més, i tot seguit convidà Carola Ortiz per cantar a duo “Corcovado”, una fantàstica samba del conegut Jobim. Silencis i complicitats que van néixer sobre l’escenari. La flauta tocant des del públic, veus que es contestaven… i s’inspiraven.

La mentalitat oberta i desacomplexada d’aquesta jam no tenia límits. Arribà el tema final, normalment reservat als músics que havien obert la jam, però continuà havent-hi músics que no renunciaven a participar-hi. El saxo cubà acabat d’arribar, Regis Molina, pujà a l’escenari per concloure la sessió amb “Oleo”. Dalt de l’escenari una magnífica confluència de músics de diferents generacions. Un model de transmissió perfecte. La llibertat de participar en una jam session. Els encontres reals que una escola i els mestres que la constitueixen no han perdut mai de vista.

Eva Vila, coordinadora de les CCCB Jam Sessions

Imatges de la jam session “Escola de Bellaterra”


Como si asistiéramos a la propia construcción de unas bases del juego, cinco de los profesores vinculados a la escuela de Bellaterra abrieron la sesión, entre aplausos y el calor habitual de la Jazz Cava. Benet Palet a la trompeta, Adrián Mateo al bajo eléctrico, Josep Maria Balanyà a la guitarra, Eladio Reinón al saxo, Santi Colomer a la batería y Rafa Madagascar al piano. ¡Todo un sexteto!

La escuela de Bellaterra reúne a muchos músicos de los que en los años setenta y ochenta ―algunos antes― llenaban los escenarios de jazz catalanes. Muchos de ellos sin estudios oficiales, habían aprendido en la calle, yendo a casa de algunos de los grandes, y tocando. Como alguno de ellos ha comentado, “nos tocábamos encima y por todas partes”. De esa transmisión que aprendieron yendo de escenario en escenario salió una generación de músicos que al llegar a las escuelas no ha podido prescindir de los mecanismos que la han hecho crecer. Han seguido con la transmisión directa, y así lo vimos.

Después de dos estándares, “Straight no chaser” e “It could happen to you”, el sexteto dejó paso a otro grupo. El trompetista Benet Palet, uno de los fundadores de las jams de Bellaterra, tomó la flauta travesera e inició el solo de “Time Remember”, de Bill Evans. Xavier Ortiz al bajo eléctrico, y Nicolás Cristancha, un joven pianista colombiano recién llegado a Barcelona para dar impulso a sus proyectos mientras termina sus estudios en el Conservatorio del Liceu.

No tardamos mucho en asistir a la mutación. El escenario dio paso a músicos muy jóvenes que parecían haber tomado el relevo de sus maestros. El guitarrista Ray Paz y el saxo alto Marcelí Bayer, asiduos de Bellaterra, tomaron el relevo más inmediato con un “You don’t know what love is”, que nos pareció una maravilla. Al ser jóvenes, y muchos de ellos no conocerse, cuando había cambio de músicos en el escenario, asistíamos probablemente a uno de los momentos más interesantes y crudos de la jam: la elección del tema. Una de las características de esta jam fue la familiaridad, todo podía verse. La oportunidad para los jóvenes músicos era real, y mucha gente se animó a salir. Dado que algunos de ellos eran alumnos de Bellaterra pero otros no, se necesitaban unos momentos de espera para ponerse de acuerdo. El público entendió que el mecanismo ―la espera― formaba parte de la función.

Entre el público aparecían el pianista andaluz Pascal Morente, los bajistas Pep Colls y Joaquín Rubio, que intervinieron. Hasta que, ¡oh!, la primera vez que una cantante salía del público para deleitarnos con uno de los placeres más esperados: la voz femenina. Se trataba de Núria Palet, que interpretó “I remember April” con el pianista Dani Rambla y el batería Pepe Martinez. El público pidió más y, a continuación, invitó a Carola Ortiz para cantar a dúo “Corcovado”, una fantástica samba del conocido Jobim. Silencios y complicidades que nacieron sobre el escenario. La flauta tocando desde el público, voces que se contestaban… y se inspiraban.

La mentalidad abierta y desacomplejada de esta jam no tenía límites. Llegó el tema final, normalmente reservado a los músicos que habían abierto la jam, pero siguió habiendo músicos que no renunciaban a participar. El saxo cubano recién llegado, Regis Molina, subió al escenario para cerrar la sesión con “Oleo”. Encima del escenario una magnífica confluencia de músicos de diferentes generaciones. Un modelo de transmisión perfecto. La libertad de participar en una jam session. Los encuentros reales que una escuela y los maestros que la constituyen nunca han perdido de vista.

Eva Vila, coordinadora de las CCCB Jam Sessions

Deja un comentario