«La Naturalesa em parla», cantava Laurie Anderson; «ah, si sabés què intenta dir-me!» –es queixava. Si el pensament contemporani acostuma a mostrar una confiança escassa en els reflexos i les doctrines que ens proposa the mirror of nature, en poques àrees es fa tan palès aquest escepticisme com en les perspectives lligades als moviments LGTB. «El pudor natural», «les pràctiques contra natura» o «el destí biològic» són alguns dels molts termes que delaten la secular apel·lació didactista al medi ambient com si aquest fos un Llibre Natural on llegim els exemples i els ensenyaments més preclars per apuntalar el binarisme de gènere i la regulació normativa de les sexualitats. La Naturalesa, «aquest lloc on els pollastres es passegen crus», segons la definició de Max Jacob, apareix així com l’espai en què una il·lusòria essència dels sexes es manifestaria en estat cru, sense els cuinats i precuinats de la civilització.
D’aquí que, si més no des dels anys noranta, els corrents més renovadors en el marc del feminisme hagin adoptat amb tanta resolució els vocabularis de la transformació tecnològica, l’artifici agit-prop, el posthumanisme i el ciborg, i s’ha notat alhora que sota la retòrica de la crida de la jungla s’amaga el mandat de la biopolítica. Això explica, també, en part, les dificultats freqüents, en el marc de les polítiques d’esquerra, a l’hora d’articular algunes perspectives centrades en l’ecologia –que manegen termes tan connotats com «conservació» i «sostenibilitat»– amb aquells discursos de gènere que posen l’èmfasi en les potencialitats i els corrents alliberadors de la tècnica, la moda i el consum. I és ben sabut que en el camp de l’esquerra les suspicàcies es passegen crues, i que qualsevol diferència de criteri, per petita que sigui, es converteix de seguida en una baralla de galls.
En aquest sentit, el projecte que duen a terme Annie Spinkle i Beth Stephens a partir del seu Manifiest Ecosexual, i que ara desembarca a Barcelona, pot ser interpretat com un intent de conciliar, amb arrossos d’himeneu i bon humor performatiu, aquestes dues àrees. En la història de les estratègies de les subjectivitats alternatives aquest casori ecoeròtic s’integra en una sèrie de propostes que volen rehabilitar la noció de «naturalesa», substituint-ne els habituals components maternals i contemplatius per d’altres de sensuals i transformadors. Es relaciona, així, amb els espectacles recents de la performer mexicana La Congelada de Uva i, d’una altra manera, amb la reapropiació del discurs pedagògic a l’estil National Geographic que han plantejat, des de l’òptica queer, autors com Ralph König (que va satiritzar el llenguatge dels documentals en la seva celebrada historieta «El meravellós món animal») o, des d’una posició més generalista, Katie Morgan, que, fent servir uns recursos semblants, i també, com La Congelada, sota l’advocació de Sprinkle, ens ofereix, amb les seves delicioses comèdies ics, la versió més burleta i amable de les pràctiques postpornogràfiques.
El dimecres 29 de juny a les 19.00h al CCCB “Silver Wedding to the rocks- Ecocasament-performance-trobada d’artistes” amb Annie Spinkle i Beth Stephens. +info del casament ECOSEX
Please, cuéntanoslo luego.
kisses,
marta