Diego Hdez a l’Emergència!2013

febrer 7th, 2013 No Comments

Falta una setmana i pocs dies perquè arribi la nova edició d’Emergència! i Jaime Casas ens continua lliurant, com cada setmana, el seu especial dedicat a cada un dels artistes que hi participen enguany.

Avui és el torn de Diego Hdez.

Diego Hdez «Música espontània»

Amb només dos discos de cançons «petites», el canari Diego Hernández ha forjat un discurs que s’escapa de les suades consideracions de la limitació de mitjans. Dos discos publicats en el segell Fohen Records, «Small songs for news beginnings» i «Small songs for companion», que segueixen una mateixa línia argumental: són cançons «premeditadament» domèstiques, «caçades» a l’instant, en la intimitat. Estan tallades pel patró estètic (i ètic) de l’anomenat lo-fi –la baixa fidelitat: el recurs llancívol de la múrica independent d’esperit i mitjans– Les cançons de Diego Hernández són el que semblen: moments espontanis i íntims, gravats amb pocs mitjans en un estudi casolà. De fet, tots dos discos estan enregistrats amb dels programes que Apple incorpora de sèrie en els seus ordinadors personals.

Diego Hdez, el projecte, està fet «a mà». És un producte de pop artesanal fet a casa. Podríem dir que el fret d’enregistrar amb pocs mitjans és tota una declaració d’intencions; un exercici del tot «premeditat». I és així des que Diego va decidir que aquestes cançons tenien vida pròpia al marge de tota la resta –altres grups, altres idees–. «Quan vaig començar el projecte, vaig pensar que posar-me limitacions obligatòries podria dur la creativitat a llocs on encara no havia anat», explica. I així va decidir autoimposar-se «dues normes»: 1) gravar-ho tot a través del micro integrat de l’ordinador, sense cables, ni targetes de so ni res; 2) no repetir preses a la cerca de la perfecció, sinó intentar conservar les primeres preses.

Diego tocava en un altre grup, Keiko, però, alhora, feia cançons que anaven en una altra direcció, que exigien una «vida pròpia». «El projecte el vaig començar per necessitat», recorda; «aquelles cançons van aparèixer a casa sense avís previ i les vaig haver de deixar encara que no cabessin a Keiko. No volia donar-me l’oportunitat de pensar-hi ni de fer-mi massa voltes. Les volia capturar tal com venien, o sigui que em vaig proposar enregistrar-les jo sol i sobre la marxa». I així van sorgir les idees i van reaparèixer velles influències. I així, d’aquesta manera, col·loca Elliot Smith i Pascal Comelade en el mateix punt de mira. I Stephin Merrit i el blues, que reconeix com una influència «primerenca»: «vaig passar anys sense altra cosa que blues. Però avui m’agrada molt el folk que s’està fent al segle XXI»; i, sorpresa, el reggae també té la seva part de culpa en aquests discos, encara que «no es noti gaire». En qualsevol projecte, quan Diego fa cançons, es fixa en «la música en la qual mana el feeling». I és que pot ser que siguin «cançons petites» però contenen el valor de les idees senzilles, de llarg recorregut. «Algunes d’elles són Haikus, un pensament senzill musicat. Vaig pensar que en alguns casos era inútil fer voltes i més voltes a una cançó quan ja està tot dit en el primer minut».

«Small songs…» és un disc que planteja reptes. A l’oient, que ha d’entrar en el món personal i íntim de Diego, i a Diego, que es va encarar a tota mena de desafiaments. A més de les limitacions a l’hora d’enregistrar, també es va imposar una sèrie d’instruments poc «previsibles». Això fa d’aquests discos un experiment més personal que avantguardista. «Tots els “instruments” que he utilitzat són estrictament els que tenia al meu voltant a casa quan estava gravant», recorda. «Tinc una filla de 6 anys, i les seves joguines musicals em van ajudar molt. Vaig fer servir la seva minibateria, la seva guitarra elèctrica de Bob Esponja, teclats de Pocoyó, etc., i és clar, això va donar un caràcter molt especial a tot plegat. També vaig utilitzar la meva filla tocant per fer algun loop de bateria, com a Refuse».

La proposta de Diego Hdez és tan poc usual com ho és el fet de poder presenciar-la en directe. La seva participació a Emergència 2013 servirà per presentar aquestes estranyes cançons d’amor (a la música) fora de les Canàries davant d’un públic «predisposat a apreciar aquest tipus de música». Serà el primer pas de molts altres: «espero que em serveixi per tornar a la península a continuar defensant les cançons petites i seguir creixent amb elles».

Jaime Casas (@JaimeCasasB)

Diego Hdez estarà tocant el 16 de febrer a l’escenari Auditori dins la cinquena edició d’Emergència!

Facebook Emergència!

Al twitter: #Emergència13

La ciutat, en comú

febrer 5th, 2013 2 Comments

La defensa i posada en valor dels béns comunals, del que és de tots i totes, del que fonamenta una comunitat i, més important, del que li dóna la seva raó d’ésser és l’objectiu del cicle “En comú”, que aquesta setmana ha celebrat la seva quarta sessió amb una conferència excepcional sobre la música a càrrec del poeta i assagista Ramón Andrés (aviat al nostre web).

© David Bravo

© David Bravo

La propera sessió, el proper dilluns 11 de febrer a les 19:30 h, es plantejarà com un diàleg entorn de la ciutat com el lloc on tot hi té cabuda i on tots ens trobem representats. La sessió vindrà a càrrec de Xavier Antich, filòsof i professor d’Història de les idees estètiques de la Universitat de Girona i del poeta i arquitecte Joan Margarit, i serà presentada per Joan Nogué, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona i director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

En aquest context, l’espai públic serà un element cabdal del diàleg donat que, en contraposició als espais privats de propietat individual i ús preassignat, es tracta de l’espai per excel·lència de la comunitat; de la propietat, el domini i l’ús públics. L’espai públic de la ciutat es suposa l’emplaçament de la convivència dels drets col·lectius i els individuals, però com respon aquest a les cada cop més creixents dinàmiques d’individualització o d’apropiació particular? Hem assistit a un procés en què diverses formes de consum van suposar que l’espai públic fos el lloc de la publicitat, de la mercantilització i de l’espectacle de masses, i que acabés esdevenint la localització predilecta de les grans marques mundials. Davant d’això, podem dir que l’espai públic és encara públic?

La crisi d’ideals de dècades anteriors ens ha fet replantejar quin hauria de ser el rol de l’espai públic i, per extensió, què hauria d’esdevenir la ciutat. Diàriament, som testimoni i part de moviments de resistència urbana que denuncien la deriva privatitzadora que ha patit l’espai públic i posen de relleu la necessitat de qüestionar el model d’espai públic de les ciutats. En definitiva, assistim a un moment d’auge de la responsabilitat d’habitants, usuaris i ciutadans vers els espais públics de la ciutat, entenent que si són nostres no ens en podem desentendre, en som els responsables.

El diàleg abordarà també com l’herència de dècades anteriors no tan sols és present a la ciutat tradicional sinó que també té conseqüències territorials. Què n’hem de fer, dels espais urbanitzats que esquitxen el territori metropolità i que semblen no tenir ni ús ni localització lògica? Es tracta d’indrets que no poden aspirar a dir-se ciutat ja que no hi ha convivència ni pervivència d’usos i que semblen abocats a la desatenció de les administracions que, d’altrabanda, els van fer possibles. Té espai públic un espai urbanitzat, que no es urbà, que no és ciutat? Tot i que morfològicament té carrers i places, són llocs d’intercanvi, de trobada, on posar en pràctica allò de la serendípia? Quina forma pren l’espai públic a les metròpolis i, al seu torn, quin és el rol del paisatge obert en aquest context?

Ja fa dotze anys que el CCCB va crear el Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà amb la finalitat de reconèixer i promoure el caràcter públic dels espais urbans, així com la seva capacitat per estimular la cohesió social. Assumint les ambigüitats inherents a la noció d’espai públic, el Premi és l’únic a Europa que reconeix i promou un espai alhora públic (obert i d’accés universal) i urbà.

Marta Canedo

Pájaro a l’Emergència!2013

gener 31st, 2013 No Comments

Fa uns dies, Jaime Casas va estar xerrant amb Andrés Herrera sobre el seu projecte personal, Pájaro, que podrem veure el pròxim 16 de febrer a l’E! 2013.

Pájaro «Totes les setmanes són santes»

Aquest és un d’aquells participants que fan gran Emergència! i deixen un pòsit en la idea mateixa del festival.

No és un músic novell, com hauria d’indicar la seva participació a Emergència!, però sí que dirigeix un projecte de nou encuny. El sevillà Andrés Herrera és, sobre el paper, Pájaro. A la pràctica, Pájaro és «un projecte fruit d’un equip de músics i productors. El 2010, juntament amb Raül Fernández i Paco Lamato, a més de comptar amb Joaquín Aneri (Happy Place), vam començar a preparar cançons, i a poc a poc, vam anar donant vida a unes idees que des de fa temps somiava ajuntar en un disc», explica Herrera. I així va néixer «Santa Leone», un inspirat primer disc teixit a base de referències i imatges, d’estils i sensacions (aquells efectes que recorren l’imaginari personal i que el músic tradueix en influències). «Vam començar en el moment adient, i ens ha sortit molt bé gràcies a aquest Santa Leone».

A Pájaro conflueixen la Setmana Santa sevillana, Sergio Leone, Elvis i el surf. Django Reinhardt i la Saeta. El cinema i la música. Sempre sota un format encunyat entre el fraseig d’un bard descregut i un músic iconoclasta. «La manera de cantar en alguns moments és gairebé parlada», comenta el Pájaro –Herrera també signa així les seves missives–. «Les nostres cançons són històries, cal explicar-les i expressar-les d’una manera senzilla…», i és que «també els temes instrumentals els volem plantejar amb un llenguatge clar però carregat de sentiments». De tal manera que aquest famós «Santa Leone» s’inicia amb un tema homònim i instrumental; una mena de banda sonora de ressons western que explica tant com aquell «Perchè», que diu sense concessions en el seu primer vers: «Cuánto siento haber estado enamorado/Yo lamento haber estado junto a ti». Pájaro és una història, o en són moltes. Pròpies i alienes: «És una mica de tot», comenta. «Hi ha molt d’autobiografia, però també m’agrada furgar pels clàssics com en el cas de San Juan de La Cruz, i, per descomptat, també m’agrada explicar històries d’altri, si són verídiques millor… sóc molt realista; la fantasia és un altre món».

A Pájaro el rock’n’roll clàssic explica els motius dels estils autòctons, i el surf està decantat cap a les cadències del jazz (Manouche). Aquest Pájaro està fet de retalls d’idees, de referències que es queden clavades a la consciència quan algú creix en un… cinema! «Des de petit tot ha estat música», diu. «Amb nou anys anava al cine a ajudar el meu pare. Ell projectava pel·lícules, era la seva professió Vaig tenir la gran sort d’escoltar milers de bandes sonores, western, cinema negre, de romans… aquí està tot el so». En imatges, en aquelles visions que reverberen entre la nostàlgia i la inspiració: «De vegades, quan estic component, em vénen al cap imatges d’alguna pel·lícula i aquesta és la meva base, a més d’escoltar tot el que hi havia per casa. Les meves joguines eren els discos de jazz del meu pare i de R&R de les meves germanes grans, tot això és Pájaro». El curiós, entre aquest cúmul d’idees adquirides, és el contrast, la contraposició d’influències: «les referències literàries i cinematogràfiques acostumen a ser europees, i les musicals, americanes».

En aquesta cruïlla d’idees i reflexions a propòsit d’una idea de cançó, que sempre té el suport d’una més gran de producció, Pájaro convoca la cultura de dos espais oposats (o propers, segons com es miri): Memphis i Triana. «Elvis» i la «Virgen de la Macarena». «Jo els veig compatibles… Per a molts, la Setmana Santa de Sevilla és més un espectacle que una cosa religiosa. Elvis a Las Vegas i La Macarena, si t’hi fixes, es vesteixen gairebé igual», recorda. «L’única intenció és fer música i, evidentment, deixem a la porta de l’estudi els prejudicis».

D’arrel, de Sevilla

Abans de Pájaro, Andrés Herrera es movia sota el mateix prisma sevillà en el qual han estat altres il·lustres del rock fet aquí. Kiko Veneno, Silvio, Rafael i Raimundo Amador. De fet, aquest últim participa en un dels temes del disc: «Palo Santo». Però Pájaro encaixa, ara i aquí, amb aquest altre corrent que va iniciar Sr. Chinarro i continua amb Pony Bravo o Fiera, que també han passat per Emergència. «Em sento molt orgullós de compartir amb tantes bandes sevillanes aquest moment tan creatiu i important en la música de la nostra ciutat», diu.

Al Hall del CCCB vestirà de llarg un «Santa Leone» que s’entén en viu i en directe. Perquè «el que ens agrada més és tocar en directe i per a nosaltres és molt important que ens coneguin, tot i que el ens importa més és fer un bon concert i deixar el públic amb ganes de tornar a escoltar-nos». El pròxim 16 de febrer, més… i millor.

Jaime Casas (@JaimeCasasB)

Us deixem amb la fantàstica actuació que el sevillà Pájaro va fer de la cançó «TLP» per a les sessions de Happy Places

YouTube Preview Image

Lydia Cacho: «Un govern que aposta per obrir un casino està apostant també pel turisme sexual i l’abús»

gener 30th, 2013 2 Comments

Lydia Cacho (Ciutat de Mèxic, 1963) és periodista i escriptora, coneguda pel seu activisme com a defensora dels drets humans. Ha investigat i denunciat el tràfic de persones i l’explotació sexual de dones, nens i nenes a Mèxic i a l’estranger. Precisament per aquestes investigacions, que han implicat a membres de la classe política mexicana, Cacho va ser empresonada, torturada i amenaçada de mort.

El passat 21 de gener Cacho participà al debat ‘En Comú’ per parlar de drets humans. En aquesta entrevista la periodista denuncia l’existència de vincles molt estrets entre determinades empreses del sector turístic o fins i tot governs, amb l’explotació sexual. Segons Cacho, aquella administració que aposta per obrir, per exemple, un casino, esta alhora facilitant i promovent el turisme sexual i de retruc, l’explotació i l’abús.

Cacho recorda també que del total de dones que estan en cercles de prostitució, només un 2% ho fa en plena llibertat, la resta ho fa sotmesa a grups mafiosos o a empresaris per la seva mala situació socioeconòmica.

Cacho fa una crida a la societat a tornar a educar i a promoure el valor del respecte, els drets humans i la llibertat d’expressió.

També podeu veure la conferència que va impartir Lydia Cacho al CCCB.

El pas de Bolaño pel CCCB

gener 25th, 2013 1 Comment

L’escriptor va participar en la primera edició de Kosmopolis amb una conferència sobre la narrativa argentina

Kosmopolis 2002 Foto: Sònia Balcells

L’any 2002 el CCCB presentava la primera edició de la Festa de Literatura Amplificada Kosmopolis, una aposta per entendre i qüestionar les transformacions de la paraula oral, impresa i electrònica en el segle que acabàvem d’estrenar. En aquell Kosmopolis acabat de néixer va participar l’escriptor i poeta Roberto Bolaño, en un moment en què no érem del tot conscients de l’impacte i la transcendència que tindria la seva obra en la literatura del segle XXI.

Bolaño, que llavors començava a tenir reconeixement i presència mediàtica després de guanyar els premis Herralde i Rómulo Gallego per la novel·la Los detectives salvajes, estava convidat per parlar de la nova narrativa a l’Uruguai, l’Argentina i Xile. Però va decidir saltar-se el guió i centrar el seu discurs en la literatura argentina i, més concretament, en la narrativa feta després de la mort de Borges, que ell anomenà «las derivas de la pesada».

«La idea original era hablar de la literatura argentina desde Borges hasta Rodrigo Fresán, pero pronto comprendí que para hacerlo hubiera necesitado no diez páginas sino cien, y evidentemente no estaba dispuesto a escribir cien páginas, ni mucho menos creo que ustedes estuvieran dispuestos a escucharlas ahora» Roberto Bolaño, Kosmopolis 2002, CCCB

Àudio Roberto Bolaño en Kosmopolis 2002  «Derivas de la pesada», conferència pronunciada el 14 de desembre de 2002, inicialment titulada «La nova narrativa del Sud». Julio Jung, que llavors era conseller cultural del Consolat General de Xile a Barcelona, fa la presentació de Roberto Bolaño.

El text de «Derivas de la pesada» es va publicar posteriorment en el recull d’articles, conferències i contes de Bolaño Entre paréntesis.

Al cap d’onze anys, Bolaño tornarà a ser present en Kosmopolis a través de l’exposició «Arxiu Bolaño 1977-2003» i d’una sèrie d’activitats d’homenatge que se celebraran durant el festival, del 14 al 16 de març.