Montgomery Clift no és un actor

febrer 7th, 2014 No Comments

El sevillà Miguel Marín és un veterà de la música de risc. En el seu currículum figuren noms com Sr. Chinarro, Piano Magic i Arbol, el seu actual projecte d’electrònica contemplativa, en el punt mort entre l’art sonor i l’experimentació oberta. Ara, decidit a fer un gir radical, es llança a l’aventura de transitar pel camí de l’art-rock ple d’arestes i ressorts enverinats. Com a projecte col·laboratiu, a Montgomery es fa acompanyar per Gaby Vargas (guitarra i últim membre a incorporar-se a les files d’Arbol), Miriam Blanch (baix i veu, coneguda a l’escena indie dels noranta per ser membre cofundadora de la banda sevillana Explosivos Acme i actual directora del festival d’art sonor Intramuros) i Amanda Palma (bateria i veu, també l’hem pogut veure formant part de projectes com Norris B o Katapulto).

Parlem amb Miguel perquè ens expliqui els detalls d’aquest nou projecte, que presentarà a Emergència!

Com es posa en marxa aquest projecte, i per què?

Montgomery és una cosa que fa uns dos o tres anys que cuino. Em venia de gust treure’m la melangia i la pressió que de vegades comporta Arbol, on jo ho decideixo tot. Tenia ganes de muntar una banda on tothom opinés, i aquesta havia de ser Montgomery.

Després d’haver participat en innombrables projectes, Montgomery se situa en un terreny més expressionista i ple d’arestes. Què vols explicar amb aquest nou projecte?

Més que voler explicar alguna cosa, em venia molt de gust tocar amb amics i que tothom hi aportés idees. Intentem no posar limitacions. Barregem instruments acústics amb producció i arranjaments d’electrònica. Aquest projecte és de tots.

Hi ha subjacent una tensió continguda en cada un dels temes, em recorda una mena d’encreuament entre Cosey Fanni Tutti i Julian Cope. Per esmentar només dos noms. Tensió i atmosferes, en serien els trets bàsics?

Podria ser, jo sóc molt fan de 4AD i de Throbbing Gristle. A la banda hi ha tota mena d’influències, hi escoltem molt de jazz subliminar. Miriam, la baixista, punxa electrònica i està molt ficada en experimental i enregistraments de camp. Tots cantem i hi ha molt bon rotllo. Ens agrada fer servir sons de 303 i mesclar-los amb guitarres molt distorsionades. Mirem de deixar espai i crear tensió però amb tons càlids.

Escolta la música de Montgomery aquí.

Sou un grup experimental?

Podríem dir que experimentem amb la barreja d’estils i sons. Al final sonen o es reconeixen influències. Cantem en anglès perquè jo he viscut molts anys al Regne Unit, hi viatjo molt i es podria dir que és la meva segona llengua. També tenim temes instrumentals.

«Montgomery és algú que va beure del so Motown, que va rebre notables influències procedents del Carib negre i que, de les seves repetides estades als locals més genials de Nova Orleans, es va enriquir amb el descobriment del jazz per, posteriorment, conèixer i fer seus els sons de l’afrobeat i el folklore irlandès». Què significa aquesta mena de perfil novel·lat ple de referències? Sembla un conte fet amb retalls de la cultura pop. Explica’m una mica en què consisteix tota aquesta amalgama de noms i idees.

(Rialles.) Hi ha un espectacle de dansa dela companyia Teresa Navarreteamb què treballo fa anys en què hem inventat un personatge que es diu Montgomery i que sóc jo. Algunes de les músiques de Montgomery les interpreto en directe a l’espectacle, però sense banda, en una versió més nua. Aquesta descripció prové del dossier de premsa de la peça, que es diu Salón Otto i que vam estrenar el desembre passat.

Què té d’autòcton aquest projecte?

Aquest projecte el vaig començar jo amb idees que treballava en les meves estones lliures en hotels, aeroports, etcètera. Però sempre amb la idea de muntar una banda i poder tocar els temes en directe. M’interessa tocar amb gent i que aquesta gent tingui el mateix pes que jo en el grup, no vull que diguin que aquest és el nou projecte de Marin d’Arbol, tot i que crec que és inevitable.

Sou fans de Montgomery Clift? Per què el nom?

Som fans de Montgomery Clift i sempre recordo la meva mare veient aquelles pel·lícules. El nom en realitat ve de Teresa Navarrete, ballarina i coreògrafa amb la qual treballo, un dia a casa seva sopant parlàvem de diversos noms i ella va proposar aquest.

Com és un directe de Montgomery?

Un directe de Montgomery és bateria, baix, guitarra, teclats, percussions i veu, electrònica amb bases contundents. Molt dinàmic i intens i amb molts matisos.

Escolto la vostra música i recordo el títol d’un llibre de Servando Rocha, Nada es verdad, todo está permitido. En la música ja no existeixen veritats i tot és permès.

Nosaltres intentem això, que sota els nostres gustos tot estigui permès. Tenim temes molt variats entre si, m’avorriria tocant tres cançons seguides amb estrofa, tornada i tornada de nou, quatre vegades La i canviar a quatre vegades Do-Re. Ens agrada tocar sobre loops, repeticions i amb molt poca estructura. En el grup som Amanda (bateria i cors), Miriam (baix i cors), Jesús Guitarra (teclats i cors), Gaby –que no podrà ser-hi en aquest concert– (guitarra i electrònica) i jo (veu i electrònica). Estem començant a tocar plegats. Crec que ens queda molt de camí i m’intriga què pot sortir en el futur.

Arbol continuarà a ple rendiment com fins ara?

Arbol continua en ple rendiment, amb concerts programats i planejant un disc nou. Però, en aquests moments, estic molt ocupat fent una banda sonora per a una pel·lícula, he acabat fa poc un documental i estic amb diverses companyies de dansa. Amb Montgomery estem gravant per treure un àlbum aquest mateix any i tenim molts assaigs.

@JaimeCasasB

Montgomery actuarà a l’escenari Hall el pròxim 15 de febrer dins de la sisena i nova edició d’Emergència!

Marta Segarra: “L’habitació pròpia de Woolf reivindica un espai mental”

febrer 5th, 2014 No Comments

Si hagués de definir la Ciutat Oberta en una sola paraula, la catedràtica de Literatura francesa i d’Estudis de gènere de Universitat de Barcelona, Marta Segarra, triaria el concepte de «vulnerabilitat»: “Perquè ve del llatí ferida, i la vulnerabilitat és aquesta capacitat de ser ferit”. “La ciutat oberta és una ciutat vulnerable, fet que va totalment en contra del que la gent vol de la ciutat, que és la seguretat i el tancament”.

La conferència que Marta Segarra farà el proper dilluns 10 de febrer al CCCB porta per títol “L’habitació, la casa, el carrer”, en referència als espais públic, privat i íntim que, segons Segarra, conviuen a la ciutat. Parlarà de les fronteres i els límits entre aquests espais, i de la diferència entre espai privat i íntim que explica Virginia Woolf al seu assaig Una cambra pròpia. “Woolf va patir la dificultat de ser dona i escriptora, i va escriure aquest assaig on es preguntava perquè no hi havia més dones escriptores en el passat, si considerem que l’escriptura és una activitat privada perquè la gent escriu a casa, que és justament l’espai femení”.

En aquest sentit, Woolf reivindicava que a les dones se’ls assignava l’espai privat, és a dir la casa, on hi ha les criatures i no es pot treballar, i no el dret a l’habitació, l’espai de veritable intimitat on poder-se tancar a escriure. “Amb l’habitació pròpia Woolf reivindica també un espai mental,un espai moral. L’habitació pròpia és una imatge simbòlica de la necessitat de tenir un espai propi íntim, a dins de la pell”.

Gente Joven, gent moderna

febrer 3rd, 2014 No Comments

Tant si ens agrada com si no, tots som moderns. I, per força –tot i que alguns no n’hagin exercit mai–, tots hem estat gent jove en algun moment. La gent jove dels setanta es delia per figurar a la tarima de ball de Gente Joven, el programa que emetia l’únic canal de televisió que les circumstàncies imposaven. Avui, la gent jove (i no tan jove) descobreix que la música de Gente Joven recupera els sons pretèrits del pop minúscul en espanyol. Sota un mantell de llangor i somnambulisme, entre el primer Sr. Chinarro, The Cure i el Donosti Sound –fins i tot Vainica Doble–, el trio format per Patricia Magadán, Pablo Álvarez i Fernando de la Flor debuta amb un disc amb títol de nomenclatura romana –I, II, III y IV (Discos de Kirlian, 13)– i aspiracions mínimes.

Presentaran la seva proposta el dia 15 de febrer sobre l’escenari d’Emergència! Parlem amb Fernando de la Flor, ideòleg del grup.

Pregunta fàcil, informativa: Com es va formar el grup i per què?

El grup va néixer a l’estiu del 2013. He tocat en altres bandes i sempre he tingut els meus projectes personals en l’àmbit musical. La diferència aquesta vegada és la incorporació de la veu de la Patricia (Madagán). Vam cantar alhora en gairebé totes les cançons. Més endavant es va incorporar al projecte el Pablo (Álvarez) per formar l’alineació actual del grup.

Per què vas triar aquest nom que retrotrau a una altra època de rabiosa autenticitat?

D’una banda, Gente Joven és el programa musical de TVE que es veia a casa meva quan jo era un nen. D’altra banda, hi ha el concepte de Gente Joven com a idea nostàlgica i fins i tot decadent. La majoria dels jubilats que conec, que comencen a ser bastants, enyoren més aquesta etapa que no pas la infantesa.

Llegeixo que us identifiquen amb el dream-pop, amb una certa sensació d’entreson, segurament per la vostra manera de cantar. Crec que, més que no pas per etiquetes, funcioneu per sensacions, vaig errat?

La música que fem no pretén emular cap estil en particular, però el dream-pop sí que és un motlle que s’adapta molt bé al que volem expressar. El caràcter nocturn, les veus murmurades i la cripticitat d’algunes lletres són més aviat una aptitud centrada en la discreció, en el sigil. Jo crec que busquem l’equilibri entre passar desapercebuts i no ser invisibles, si és que una cosa com aquesta es pot aconseguir amb la música.

Què voleu explicar, de què van les vostres cançons? 

Les sensacions que transmeten les cançons es poden intuir com a melangioses o tristes, però mirant de no caure en la depressió o el desassossec. El desamor és una idea que flueix en bona part del nostre CD de debut I, II, III y IV (Discos de Kirlian, 2013). També hi ha un gust pel que és misteriós, inexplicable, i d’aquí sorgeixen cançons més abstractes i fosques.

Destacaria el poder visual dels temes. Proposeu idees amb un contingut visual impactant. Potser aquestes imatges que rebo són com aquestes «primeres llums amb un impacte encegador», de què parleu en un dels vostres temes. En què et bases per construir aquestes idees que adquireixen forma visual?

Ens agrada més centrar-nos en imatges o en el caràcter visual d’una situació o escena. No em sento gaire còmode escrivint textos de manera confessional. Evito ser explícit, m’estimo més anar-me’n en raons i de tant en tant posar un peu a terra amb una frase o una expressió que donin un punt de realitat a la cançó per evitar ser excessivament surrealista.

Crec que la vostra música s’explica a través de les vostres influències. No sols a través d’elles, però són molt il·lustratives. Pots nomenar cinc d’aquests noms que figuren a l’essència de Gente Joven?

Sr. Chinarro «NH3 Light»

La influència en la nostra música de l’època més «abstracta» de Sr. Chinarro és evident. La barreja de melodies tristes i els textos una mica enrevessats amb tons costumistes d’aquella etapa em fascinen. He triat aquest vídeo perquè els bòlids i els anuncis publicitaris del circuit em semblen molt representatius de la idea que tenim a Gente Joven de la melangia.

The New Year «Disease»

The New Year/Bedhead són una mostra de la idea que abans comentava de grup discret, però amb una certa transcendència. Els germans Kadane tenen un gust exquisit a l’hora de compondre cançons emocionants sense arribar a ser pesats o pretensiosos. I amb Chris Brokaw ala bateria. Quèmés es pot demanar?

Wild Nothing «Full Perfomance»

Wild Nothing és un dels grups actuals de dream-pop que m’agraden més. Aquest vídeo me’l va ensenyar el Pablo a casa seva després d’una llarga nit de canyes i sidres a Xixón. Un directe que dura amb prou feines mitja hora, on toquen les seves cançons senzilles i boniques. Si mai muntés una banda amb bateria, baixista i teclista, m’agradaria que sonéssim així.

Burial «Stolen dog»

Ritmes esquàlids, ressons infinits, melangia, nocturnitat i fred. Tots aquests elements són importants en la música que fem i Burial els conjuga com ningú. Si perds el gos o te’l roben, la sensació deu ser molt semblant al que transmet aquesta cançó.

Galaxie 500 «Temperature’s rising»

No cal ser un virtuós per compondre grans cançons ni cantar com un rossinyol per commoure. Galaxie 500 en són un clar exemple. Un dels meus trios preferits.

http://youtu.be/BvlgOsD6MuI

The Cure «High»

Disintegration i Wish són dos dels discos que he escoltat més en la meva vida. The Cure m’han influït des de sempre, ja que la meva germana els posava a casa constantment. Aquest vídeo em sembla una altra mostra del seu sentit de l’humor, malgrat l’etiqueta del grup «fosc» o «sinistre». Veure Robert Smith empassat per una aranya gegant o penjat d’un estel són imatges que em fan cargolar-me de riure. No prendre’s gaire seriosament un mateix em sembla essencial.

@JaimeCasasB

Gente Joven presentarà el seu primer treball discogràfic I, II, III y IV a l’escenari de l’Auditori del CCCB en el marc de la sisena edició d’Emergència!

Kíar, un món secret

gener 30th, 2014 No Comments

Té 18 anys i només dues cançons penjades a la xarxa. Produeix, canta i escriu. Es diu Kíar, perquè així és com ha volgut presentar-se davant el públic. No vol dir res sobre la seva veritable identitat. «Kíar és el meu nom artístic –diu a través del correu electrònic–. I com que es tracta d’art, de cara al públic, m’estimo més fer servir sempre aquest nom. Ja que el meu nom i els meus cognoms són només per a la meva vida personal».

Kíar és, sense cap mena de dubte, una de les grans sorpreses que descobrirà aquesta edició d’Emergència! Una veu personal i estranyament familiar, que recorda les millors cantautores que es mouen en el marge de l’èxit massiu. La seva música, com les elucubracions adolescents, semblants a les de Holden Caufield –el personatge de J.D. Salinger–, explica aquest moment en què tot és possible i tot està per fer. Res no sona impostat, tot té sentit.

Com és que has començat tan jove a fer una música tan, diguem-ne, «adulta»? Sorprèn en molts sentits, sobretot en com n’està, de definida, la proposta. Explica’m una mica la teva història en la música, que és curta però productiva.

Des de sempre la música ha estat en mi. Vaig començar fa força temps, quan tenia més o menys vuit anys. Llavors vivia enmig d’una vall, envoltada d’arbres. En aquell moment vaig sentir la necessitat de reclamar un piano per poder interpretar les melodies que s’anaven creant en el meu cap. Suposo que, en el fons, l’única intenció era poder expressar les sensacions que rebia del meu entorn. Llavors el temps anava passant i jo constantment estava creant. Però ningú, llevat de la meva mare, sabia res de les meves composicions. Dins meu, fluïen sensacions, emocions i sentiments, que volia transformar en llenguatge. M’imagino que, al final, el fet de crear esdevé un anhel de compartir.

Escolta la música de Kíar aquí.

Llegeixo a la xarxa un comentari sobre la teva música, afirma que és «el cant del vent entre la flora de la Fageda den Jordà». Com a poesia està bé, però com a fet constatable, no tant. És a dir, se’m fa difícil considerar el fet que, per ser de la Garrotxa, la teva música tingui una relació directa amb el teu lloc de procedència. És música totalment anglosaxona… Com t’ha influït artísticament el fet de ser de la Garrotxa, un lloc amb poca repercussió musical? Si és que t’ha influït en res…

Sí. Sí que és important l’entorn. I la Garrotxa és un indret molt bell. Tot i que, en realitat, no sóc dela Garrotxa. Hivaig anar a viure amb els meus pares quan tenia tres anys. Certament, vivíem en un lloc idíl·lic i apartat. Però, de tota manera, crec que no són sols els llocs, sinó les persones, amb la seva manera de percebre la vida, les que experimenten, senten. Etcètera.

Un dels teus dos temes, Mamas blood, és una història dramàtica. Sembla que hi parles de la violència domèstica. Té res a veure amb la teva vida? En què t’inspires quan escrius?

En general, m’inspiro a través de sensacions i emocions. Aquesta cançó, Mamas Blood, és un d’aquells moments que reflecteix un instant de la meva vida, en què no em vaig poder aguantar i expressar aquesta sensació per convertir-la en música.

Per a quan un disc en el mercat? Quins plans tens?

Pel que fa als meus plans, el meu gran desig és presentar el meu projecte a l’estranger. Ja que sempre m’he sentit molt atreta per les terres llunyanes. Aquest sempre ha estat el meu objectiu.

De moment sóc aquí, encantadíssima amb la proposta d’en Sergio, director del festival Emergència 2014, i poder tenir l’oportunitat de mostrar una petita part de la meva obra. En els meus plans entra la possibilitat de fer múltiples concerts, si aquests s’ofereixen i es dóna la conjuntura adient. I, sobretot, donar-me a conèixer.

Identifiques el teu estil com a «folk sci-fi experimental». En quina mesura creus que és experimental? I la referència a la ciència-ficció, en què es tradueix?

Et diré que, pel que fa a l’etiqueta de «folk sci-fi experimental», m’hi sento propera. Tot i que també et confessaré que amb les etiquetes no em sento gaire còmoda, ni per a mi ni per als altres, en cap àmbit. És cert que semblava una etiqueta confirmada, ja que estava escrita a les biografies que tenia per alguna pàgina d’Internet, però de cap manera no és oficial ni confirmada. Va ser una primera etiqueta que algú em va posar amb la intenció de començar a marcar el meu gènere musical. Però, en realitat, com ja he dit, no m’agraden les etiquetes, perquè penso que et tanquen, t’estanquen i crec que estancar-se és el que et priva de tota llibertat.

Potser, «experimental» faci referència a temes que encara no han sortit a la llum, però també a Alien Love, que està penjat a Youtube.

M’apassiona la ciència-ficció. Sóc una fanàtica del cinema d’aquest gènere. També de les novel·les d’Asimov. Sempre, quan estic creant, ja siguin lletres, melodies o sons, visualitzo indrets d’altres mons, extraterrestres… També m’interessa molt el món dela robòtica. I, per damunt de tot, l’Univers. La meva inspiració la dec a tot plegat.

M’agrada l’estil entretallat del teu fraseig a l’hora de cantar, no sona forçat. Per què tries cantar d’aquesta manera?

Com ja he dit a la pregunta anterior, estic molt enamorada de tot aquest món dela ciència-ficció. Del’Univers, dels planetes i dels éssers que hi puguin habitar… i és llavors, quan imagino una manera de parlar i de cantar, que em surt sol des de dins, quan ja m’he endinsat del tot en els meus mons imaginats, o no…

Quines influències has tingut? Cantes i interpretes amb un estil que recorda moltes de les cantautores més reconegudes i destacables…

Tinc una mare molt melòmana i suposo que tanta música diversa sonant al meu voltant em devia deixar una empremta –potser fins i tot ja en el ventre matern–. Més que influències, et puc nomenar uns quants amb els quals he crescut (perquè la llista podria ser molt llarga i diversa): Richard Manfyed, Michael Jarre, Moby, Klaus Schulze, Kitaro, Muse, Placebo…

També t’haig de dir que encara no he tret a la llum la gran majoria de cançons que tinc per presentar, però crec que amb elles es podrà veure millor les seves característiques i aires que et puguin recordar algunes influències o els trets semblants. El que faig és tan sols crear el que sento en un moment determinat i, bé, mai no m’he plantejat aquesta mena de coses. Cadascú ha de seguir els seus propis passos sempre i no mirar cap als que no siguin seus. Cadascú té el seu camí i s’ha de respectar. De la mateixa manera, el que els altres opinin és la seva llibertat i això també ho respecto moltíssim.

@JaimeCasasB

KÍAR estarà tocant a l’escenari Auditori de l’E! 2014

Toni Casares ens parla de Josep Maria Benet i Jornet

gener 29th, 2014 No Comments

El pròxim dilluns 3 de febrer el director teatral Toni Casares conversarà amb el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet en la segona sessió del cicle de conferències «Ciutat oberta». El seu diàleg sobre «Ciutat i drama» ens permetrà conèixer com ha influït en el dramaturg haver crescut al barri del Raval, i descobrirem que la ciutat, com a espai de conflicte i de xoc, és ideal per imaginar històries de tota mena. En aquesta entrevista Casares ens avança el paper de l’espai públic en l’obra de Benet i Jornet.

Què en podem esperar, de la conversa que tindreu amb Josep Maria Benet i Jornet al CCCB?

El Benet és un home radicalment modern en els seus plantejaments, i és un exemple molt clar que escriure teatre és un mecanisme personal per ordenar-se el món i entendre’l. Per ell ser teatrero és una manera d’entendre la vida. A banda, el Benet és un personatge passional, grandiloqüent en les seves expressions, i sempre és divertit sentir-lo parlar.

El més interessant de la tertúlia pot ser conèixer el seu punt de vista sobre la ciutat: com pensa la ciutat un dramaturg, què hi troba, què li dóna la ciutat, tant a nivell personal com a l’hora d’escriure. Veure com cada ciutat i cada zona de la ciutat té la seva pròpia teatralitat. El Benet es considera un escriptor molt de barri, del Raval i Sant Antoni, i sovint contraposa la ciutat del soroll a la ciutat del silenci: als barris populars tot és soroll, mentre que els barris rics són silenciosos, i per tant aquí hi ha una teatralitat més intimista.

Serà interessant veure com la vida a la ciutat l’ha influït en l’escriptura i, per altra banda, com el teatre afecta la ciutat. Això últim potser ens permetrà parlar de l’evolució que ha tingut el paper del teatre en les dinàmiques urbanes, des dels anys 70 fins ara. Amb el teatre independent dels 70 vam viure una explosió de la creativitat i una politització de l’escena, i la funció social que va tenir això ha estat molt reconeixible. Durant els 80 hi va haver un recolliment, un teatre més críptic, i ara segurament el teatre torna a ser sol·licitat per la ciutat, no només institucionalment, sinó d’una manera vital.

Per què hi ha tanta ciutat a les obres del Benet?

Perquè la ciutat és el territori dels conflictes i els amagatalls, és l’espai de xoc, on aquest soroll i la manera de tractar els problemes i els conflictes esdevé teatral. A la ciutat les relacions es basen en les puntes de conflicte que veiem, però amb molt subtext amagat a sota, com al teatre. Això també passa als pobles, però a la ciutat es multiplica i diversifica el ventall temàtic. El carrer és l’espai de trobada entre persones, i això el fa teatral. Per al teatre del Benet, el barri és l’espai on és possible el contacte entre perdedors i vencedors, entre víctimes i botxins, d’una manera horitzontal i transversal, i això li permet imaginar infinitat d’històries.

Ell situa les seves obres tant en interiors com en exteriors, tant en l’esfera privada com a l’espai públic.

Tant Una vella, coneguda olor com Olors, que de fet és una mena de represa de la primera al cap d’uns anys, són dues obres especialment urbanes, situades directament al Raval. I de fet Una vella, coneguda olor no es pensa ni a l’interior ni a l’exterior: el Benet la situa als balcons del barri, que és l’exterior de l’interior que amagues. Al balcó pots espiar el veí, hi pots conversar, i l’obra reflecteix un món de balcons i persianes del qual la protagonista es vol escapar. Aquestes dues obres també reflecteixen com ha evolucionat el Raval, com ha deixat de ser un espai de la Catalunya menestral, de les classes populars, i com ha canviat amb la immigració, espanyola i més tard d’arreu del món. De fet a Olors, quan reprèn la història de la primera, ja hi introdueix el tema de la immigració dels països àrabs i la diversitat que viu el barri en l’actualitat.

Una vella, coneguda olor © David Ruano/TNC

«...1020...2728293031...405060...»