BCNmp7: L’edició 2013

febrer 19th, 2014 No Comments

El BCNmp7. Músiques en procés és un cicle musical estable que neix l’any 2006 com un projecte del CCCB amb la voluntat de subratllar l’especificitat musical de Barcelona, sense oblidar els intensos vasos comunicants entre ciutats, regions i tendències globals. Sobre el projecte es pot recuperar el post que vam fer anunciant la programació del 2013.

L’any passat, hi va haver dues grans novetats dins el cicle: en primer lloc, vam engegar un twitter de les activitats musicals del CCCB (@CCCBmusica) i, en segon lloc, es va obrir la proposta a nous programadors per a l’ocasió, deixant a A Viva Veu, Àlex Gómez-Font i Lluís Nacenta l’articulació dels continguts de les sessions, programadors que treballen en àmbits musicals molt diferents per a públics no homogenis.

Les cinc sessions van girar al voltant de cinc temes: Prescriptors (A Viva Veu), Música analògica (A Viva Veu), El rock progressiu dels setanta a la Península (Àlex Gómez-Font), Cultura de Clubs (A Viva Veu) i Minimacció (Lluís Nacenta).

La sessió de Prescriptors (A Viva Veu) va abordar un tema molt vigent: com s’orienten els productors i consumidors musicals a través de l’allau d’informació musical que pobla la xarxa? La pregunta es va il·lustrar amb un debat protagonitzat per Isaac Marcet (Playground), Andy Votel i Brian Shimkovitz i moderat per Carles Novelles (Scanner FM, Red Bull Music Academy, Radio 3) i es van poder veure els directes d’Andy Votel i Brian Shimkovitz (era la primera vegada que venia a Barcelona), dos importants «prescriptors» musicals a escala internacional.

Andy Votel © Miquel Taverna

La sessió de Música Analògica (A Viva Veu) va voler posar de relleu aquells músics que, en lloc d’aprofitar les facilitats que ens brinden les eines de producció musical digital, segueixen sent fidels als mètodes de producció analògica, parant més atenció a com es genera el so, la música, que no pas en el sol fet de generar-la. El públic va poder assistir a les actuacions de Zombie Zombie, un grup francès de synth-pop seqüenciat amb sintetitzadors i que, en les seves actuacions en directe, fan ús d’aparells i instruments musicals vintage; Akron, amant de les bandes sonores de pel·lícules oblidades i la library music, que s’estrenava a l’escenari, i, finalment, Diego Garcia, un enginyer informàtic que es construeix els seus propis aparells electrònics i que, amb una posada en escena retrofuturista (per les màquines, no pel personatge), va interpretar la seva música progressiva, electrònica, primitiva, arrelada en els anys setanta.

Akron © Miquel Taverna

Precisament va ser la tercera sessió on el rock progressiu dels setanta a la Península es va desplegar. La sessió la va programar Àlex Gómez-Font, la persona que s’ha dedicat més a estudiar aquest període i context musical i que va aconseguir, per a l’ocasió, reunir la mítica banda Máquina! (una part d’ella), que va fer un repertori clàssic de l’època acompanyada per la banda Asimètric. El públic, amb una mitjana d’edat superior a l’habitual, no podia quedar-se quiet a les cadires escoltant els hits de la seva època. La sessió també va recuperar un altre dels protagonistes de l’època, el multifacètic Toti Soler, que va interpretar La guitarra catalana, el concert que recull algunes de les seves obres que més prestigi li han donat per la renovació musical que van suposar. Per tancar la premissa d’Àlex Gómez-Font («hi ha vida més enllà de la Nova Cançó»), el mateix programador va establir un debat amb el periodista Karles Torra, per endinsar-nos en el context social i musical de l’època.

La quarta sessió, programada per A Viva Veu, va posar sobre la taula l’innegable revival que es viu de la Cultura de Clubs, no només arran del llibre dedicat a Sideral o el documental dedicat al Nitsa; l’auge de la «cultura musical de festivals» ha fet evident la necessitat de recuperar alguns contextos de recepció musical en què l’experiència pugui defugir la massa, el repertori il·limitat d’artistes i la interferència permanent. Aquests espais són els clàssics clubs, origen de la música electrònica, alguns dels quals van crear un autèntic «escenari» musical a Barcelona. Per recordar-ho, els programadors van demanar a gent vinculada amb la música que ho havia viscut en primera persona (com Javier Blánquez, Albert Guijarro, Miqui Puig, Frankie Pizá, entre d’altres) d’escriure un text, que va ser recollit en un fanzine que es va repartir, gratuïtament, durant la sessió. Les actuacions musicals van anar a càrrec de Headbirds (Barcelona) i l’esperat Dean Blunt, músic de Nova York, personatge enigmàtic, misantrop explícit i, actualment, el focus d’atenció de molts aficionats a aquest tipus de música. Blunt va estrenar formació per al concert.

Dean Blunt © Miquel Taverna

Finalment, va tancar el cicle una sessió titulada «MinimAcció», programada per Lluís Nacenta. Aquesta sessió, com l’anterior, establia un pont entre un passat immediat, en aquest cas la música minimalista anglosaxona de Steve Reich, amb la de Roger Goula (compositor establert a Londres), tot passat pel filtre dels músics d’Experimental Funktion (Vera Martínez Mehner i Jonathan Brown del Quartet Casals, juntament amb la violoncel·lista Erica Wise i Elena Rey). El quartet, després d’un debat introductori que va ajudar la gent a comprendre millor aquest corrent musical, va interpretar Different Trains de Steve Reich i Asteroseismology, la peça que Roger Goula va composar per a l’ocasió en una première mundial com a resposta a l’obra de Reich. El públic, també renovat, va poder gaudir de l’impactant directe d’uns intèrprets immillorables.

Experimental Funktion © Miquel Taverna

Sadness, la girafa i els nascuts el 94 (com el CCCB)

febrer 19th, 2014 No Comments

Carlos Sadness és músic i il·lustrador. I si feu un tomb pel seu blog, veureu que també és un apassionat de les bèsties. Per això, quan li vam encarregar la imatge de la campanya del carnet Amic Jove, no es va poder estar de crear una girafa molt rockera.

Aquest nou carnet gratuït només és per als nois i noies nascuts el 1994 que, com el CCCB, aquest any en fan vint. El carnet dóna accés, durant tot el 2014, a les exposicions, a totes les sessions de Xcèntric i a les conferències i els festivals de producció pròpia.

Hem demanat a Carlos Sadness quin ha estat el seu procés de treball i la seva font d’inspiració a l’hora de crear la imatge de la campanya. Ens explica el següent:

Adreçar-se a la gent de vint anys és divertit, però gens fàcil, i ho sé perquè jo continuo dins de la vintena i conec la importància del primer cop d’ull, de la primera impressió. Els de vint-i-tants som animals creatius als quals encara no se’ns ha encomanat la por adulta a la pretensió o al ridícul, almenys no d’una manera censuradora. Per això, vaig pensar en la idea de crear una banda d’animals.

La música em fascina com a canal de creativitat, m’agrada quan amics anglesos m’expliquen que allà hi fa fred i que es tanquen als garatges per fer música. Per això, acostumo a pensar que cada hivern, a Barcelona, neixen unes quantes superbandes per al futur. A partir d’aquesta idea vaig començar a dibuixar animals que tocaven instruments peculiars.

La meva primera idea va ser un cérvol, perquè m’agrada molt dibuixar-los i són gairebé la meva insígnia, però vaig pensar que potser tenia massa reminiscències al folk i al Nadal i que també estaria bé que amb el bon temps continuessin naixent superbandes per al futur a Barcelona.

Llavors va venir la girafa, gairebé per casualitat, perquè la seva pell em deixava jugar amb aquarel·les marrons i dibuixar uns quants tatoos musicals. Vaig pensar que la girafa no em portava a cap gènere en concret i que un animal amb el coll tan llarg havia de tenir alguna cosa a oferir creativament, tot i que caldrà veure com s’escau Banda de Girafes en mítiques sales barcelonines com Sidecar quan presentin el seu pròxim àlbum.

Seguiré de prop la pista d’aquests animals creatius ara que sé que, a Barcelona, qualsevol dia és bo per al naixement d’una nova superbanda.

Sergio Silva: “7 hores, 7 grups, 7 euros”

febrer 13th, 2014 No Comments

Jaime Casas finalitza aquí el seu repàs al cartell del festival de música independent Emergència 2014 amb una entrevista al seu director, el productor cultural Sergio Silva, qui ens desgrana cadascuna de les bandes que actuaran aquest proper dissabte 15 de febrer al CCCB i ens destaca el més rellevant que ha passat per les darreres edicions de l’Emergència, un altaveu sempre pendent d’allò que està bullint al primer graó de la creativitat musical.

Manuel Forcano: “D’una llengua a una altra sempre hi ha un pont que s’ha de travessar”

febrer 12th, 2014 No Comments

“D’una llengua a una altra hi ha sempre un pont que s’ha de travessar, però has de decidir amb quin peu el travesses, per quina banda ho fas, si el travesses ràpid o lentament, si ho fas passejant…”. Amb aquesta metàfora el poeta i traductor Manuel Forcano s’ha referit a la tasca del traductor, el tema central de la conferència sobre el mite de la Torre de Babel que ens oferirà el proper dilluns 17 de febrer, en el marc del cicle Ciutat Oberta.

Segons Forcano, la tasca que fa el traductor “és decidir, prendre una sèrie de mesures per fer arribar un missatge d’una llengua a una altra i aconseguir que sigui comprensible, que tingui la mateixa intensitat, que aporti el màxim de l’emoció que en una banda existeix”. Tot i això, ha advertit que els traductors “porten la comprensió i l’entesa”, però també “han estat protagonistes de gran desastres ideològics o missatges mal portats”. El cas de la verge Maria, explica Forcano, n’és un bon exemple, ja que quan van traduir que la dona del rei Ezequies era una noia jove i estava embarassada, van interpretar que com que era jove era verge. “D’aquesta interpretació del traductor neix un dogma que s’ha defensat aferrissadament, amb molta sang de vegades, que és el de la virginitat de la Mare de Déu”.

Pel que fa a la gestió de la diversitat lingüística, tan present a ciutats com Barcelona, Forcano ha defensat que la diversitat “només es pot gestionar des del respecte, perquè només des del respecte pot haver-hi harmonia”, i ha assegurat que a Barcelona uns espais públics “oferts a tothom” permeten que regni aquesta diversitat i aquest respecte.

Cold Pumas, beneïda persistència

febrer 11th, 2014 No Comments

Setè i últim post dedicat als grups d’Emergència! 2014. Hem parlat amb Kíar, Gente Joven, Escarlata, Desert, Cuello, Montgomery i ara, Cold Pumas.

Sobre un mantra de repetició, la melodia. Sobre una idea abstracta, la precisió. El món de Cold Pumas es construeix sobre contradiccions aparents que estan farcides de sentit i sensibilitat. El trio de Brighton es vestirà de vint-i-un botó per presentar a Emergència! una mena de rock recollit per una veta experimental i sorollosa. Repetitiva, hipnòtica i impetuosa.

Parlem amb Patrick Fisher, que s’encarrega d’escriure les lletres de tots els temes d’aquest trio. Fisher ens explica, amb detalls, referències i reflexions en veu alta, en què consisteix aquest grup afiliat al vessant més experimental del rock alternatiu.

Com es posa en marxa el projecte de Cold Pumas?

Dan (Reeves), Oliver (Fisher) i jo vam començar el grup a Brighton, quan ens hi vam mudar, deu fer uns sis anys. Tots havíem viscut a Exeter, al sud-oest d’Anglaterra, on havíem format el grup de disco-funk Oh Hell No, que suposo que va ser el primer graó de l’escala que ens va portar a formar Cold Pumas. Va ser un grup en la seva major part improvisat. Vam fer els nostres primers shows en soterranis de llibreries, i potser Cold Pumas –o el que fóssim abans de ser batejats amb aquest nom, a posteriori, lamentable–, va ser la idea d’agafar el camí més sorollós i l’aproximació més autoindulgent al kraut, que John havia apuntat des dels temps de la llibreria, i convertir-ho en una cosa pròpia i personal. La veritat, és probable que al principi sonéssim com un loop equivocat de The Rapture, així que crec que va ser una sort que triguéssim gairebé un any a presentar el nostre primer concert.

Quin paper té la repetició en la vostra música?

És difícil dir objectivament si això ha canviat amb el temps. Certament, per a les primeres cançons que vam escriure, la repetició configurava la idea que va fer que ens ajuntéssim i poséssim en marxa el grup. D’alguna manera, perquè és reconfortant i autocomplaent tocar una cosa una vegada rere l’altra. En un sentit més creïble, perquè sempre ens han agradat coses tan dispars com sigui possible, on una cosa com un canvi a la línia de baix per sota d’una part repetida crea un moment trist o eufòric, que premia o justifica la repetició del que ha passat abans. Les coses es van fer menys sobrecarregades i espasmòdiques, sobretot rítmicament en els temes que van ser la base de Persisten Malaise; l’aproximació repetitiva ha esdevingut, espero, més subtil. La repetició figura a l’arrel de les nostres cançons, no pas en el propòsit.

Escolta aquí la música de Cold Pumas.

Quina és exactament la vostra aproximació a la música? Llegeixo en el vostre perfil que aposteu pels ritmes metronòmics combinats amb soroll. Em recorda vivament bandes d’abans com Spacemen3 o Neu!…

Estem component el segon disc, i se’ns fa molt complicat ser objectius. Tot sovint, ens amoïna caure en la profunditat d’un assaig que no doni resultats, i preguntar-nos llavors: Què hem de fer de nou? Després, imperceptiblement, del grup sorgeix alguna cosa i respirem alleujats. Això de «ritmes metronòmics combinats amb soroll» no seria el més convenient per descriure el que fem, em fa pensar en una cosa que podria ser percebuda independentment i sense emoció –fins i tot sense humor–. No sóc jo qui ha de jutjar el que fem, però, d’una manera una mica perversa, potser Cold Pumas és una anomalia per a nosaltres en termes que no reflecteix la nostra manera d’acostar-nos a la música. Potser això és el que explica aquesta falca que és la repetició: la tensió al ralentí, esperant la inspiració. Ara som un grup de quatre, tres de nosaltres vivim a Londres i l’enfocament ha canviat de nou. Ara no podem malgastar els assajos setmanals, que han d’estar exempts del so de la indulgència i de fer pastitxos tipus Kings of Leon. Hem hagut de trobar una nova manera de treballar, que de vegades és una mica inconscient. Crec que el canvi ha estat enfortidor –escriure cançons sempre ha estat dur– i alliberador: comptar amb una sèrie de fins a quatre opinions diferents és un avantatge de cara a l’objectivitat.

Nomena’ns cinc cançons que figurin a l’ADN de Cold Pumas. Cinc talls que, d’una manera o una altra, us han servit d’inspiració.

WOMEN – EYESORE

Vam conèixer Women després d’haver-hi tocat diverses vegades i abans de la seva separació i de la mort de Chris Reimer (guitarrista del grup). Ells van ser la primera banda amb qui vam tocar en molt de temps. Hi vam trobar un parentiu musical i personal inusitat. De fet, el Galgary sound ostenta una urgència melangiosa que sentim molt afí, cosa que ens fa sentir-nos propers a Women. Escoltar Eyesore abans de publicar Public Strain va fer que em qüestionés tot el que estàvem fent fins llavors. I m’alegra pensar que aquest tema aconseguís tenir aquest efecte en mi.

SONIC YOUTH – RAIN ON TIN

http://youtu.be/HwIDcobO4l4

Sonic Youth, per unanimitat, sempre ha estat la nostra influència principal, i malgrat que els temps de Murray Street no figuren entre els més evidents.

DEERHUNTER – CRYPTOGRAMS

El primer tema que vaig escoltar de Deerhunter va ser Hazel Street, la que possiblement és encara la meva cançó preferida del grup. Cryptograms, el disc, es va convertir en una mena de senyal molt útil per descriure les nocions abstractes de la sala d’assaig respecte al que volíem fer. De fet, crec que Cryptograms, la cançó, sona més a l’altra banda de Dan, The Soft Walls, però deixaré que siguis tu qui jutgi si és així o no.

EX-MODELS – THATS FUNNY I DONT FEEL LIKE A SHITHEAD

Escoltant de nou aquest disc, és fins i tot vergonyós veure que malament que vam emular el que és potser l’epítom d’Ex-Models en el seu moment més implacable. La raó per la qual he triat una versió en directe en un lloc relativament íntim és perquè ens representa a nosaltres tres veient-los en un context similar al que els vam veure per primera vegada, amb Kid Millions a la bateria.

NEU! – NEGATIVLAND

Representa tot el que en els últims anys ha estat descrit com a revivalisme kraut. Si ens fixem en l’encarnació rítmica d’aquesta influència, llavors certament, Hallogallo és el punt de referència més pur, però Negativland, particularment en les seves parts més accelerades, és probablement la referència més pertinent.

@JaimeCasasB

Cold Pumas tocarà a l’escenari Hall el dissabte que ve dins d’Emergència! 2014.

«...1020...2627282930...405060...»