El cartell complet del festival Primera Persona 2014

març 13th, 2014 4 Comments

El passat mes de desembre us vam anunciar les primeres confirmacions del Primera Persona 2014: Tracey Thorn (Everything But The Girl), Irvine Welsh, Calvin Johnson (Beat Happening), Jonathan Lethem, Manolo Martínez (Astrud), Raúl Cimas, Nueva Vulcano i Sheila Heti.

Miqui Otero i Kiko Amat en el la primera edició del festival. Foto: Dani Cantó – CCCB 2012

A aquesta llista de músics i escriptors sumem una segona i darrera tongada de noms que completen el cartell del festival que, en la seva tercera edició, amplia programació i passa de dos a tres dies (del 8 al 10 de maig). Miqui Otero i Kiko Amat, directors del Primera Persona, fan un repàs dels espectacles que tots els participants presentaran en exclusiva al Teatre del CCCB.  Here we go!

Ian Svenonius. Font: Wikipedia

TRACEY THORN (Everything But The Girl). La meitat del sublim duet de pop anglès mantindrà una conversa autobiogràfica amb la Lucía Lijtmaer per repassar les seves memòries Bedsit Disco Queen. How I grew up and tried to be a pop star (Virago, 2013).

IRVINE WELSH. L’escocès, autor de Trainspotting (de la qual Anagrama en  publicarà en breu la preqüela, Skagboys)Porno i tantes altres novel·les dures i inoblidables dissertarà en directe sobre la seva vida, fòbies i passions.

CALVIN JOHNSON (Beat Happening, K Records). Culmina la seva gira europea en l’únic show amb banda (acompanyat per a l’ocasió per membres de La Estrella de David, Fred i Son i Surfing Sirles): cançons de Dub Narcotic Sound System, Beat Happening i Calvin Johnson en solitari.

JONATHAN LETHEM. Autor d’èxits com Huérfanos de Brooklyn i La fortaleza de la soledad (ambdós publicats a Mondadori), el novel·lista novaiorquès, una de las veus més prestigioses de les lletres nord-americanes consagrades als noranta, debat els fragments més personals i autobiogràfics amb la seva germana, la traductora Mara Lethem.

BOB STANLEY (Saint Etienne) + GREEN GARTSIDE (Scritti Politti). Dos mestres i estudiosos dels discos meravellosos (a la teoria i a la pràctica) parlaran en profunditat sobre música pop, la seva història i els seus efectes, a partir de l’enciclopèdic llibre de Stanley Yeah Yeah Yeah. The Story of Modern Pop (Faber & Faber, 2013).

Manolo García. Font: Wikimedia Commons

GERARD LOVE (Teenage Fanclub) + BEACH BEACH. El baixista de la gloriosa banda escocesa de pop farà un repàs al millor de la seva carrera acompanyat dels joves mallorquins Beach Beach. És la primera vegada que Love s’involucra en un acte semblant. “Radio”, “December”, “Sparky’s dream”, “I need direction” i molts altres hits immortals sonaran al Teatre del CCCB.

MANOLO MARTÍNEZ (Astrud). La meitat cantautora d’Astrud confessarà el motiu pel qual ha abandonat (temporalment) el pop i reflexionarà sobre la seva carrera i experiències en un show amb fragments cantats i musicats a la guitarra per ell mateix.

IAN SVENONIUS (The Make-Up, Chain & The Gang). Un dels  músics més carismàtics i crucials del circuit independent internacional presenta el seu nou llibre Supernatural Strategies for Making a Rock’n’Roll Group (Akashic Books, 2102). Una classe magistral i musicada a càrrec del líder de The Nations of Ulysses, The Make-Up, Weird War i Chain & The Gang.

MANOLO GARCÍA (El Último de la Fila). El compositor, artista i cantant més personal de la música pop espanyola de les últimes dècades conversa sobre la seva carrera juntament amb músics de tres generacions (Extraperlo, El Último Vecino, Miqui Puig i el seu nou projecte Agrupació Cicloturista Puig) influenciats per Los Rápidos, Los Burros i El Último de la Fila, que a més versionaran els seus èxits més inspiradors.

NUEVA VULCANO. Els Nueva en format còctel (amb percussions) seran un escamot de soroll i balls en primera persona. Un dels nostres grups espanyols preferits, per motius morals i musicals.

DAVID NOBBS + JONATHAN COE. El veterà monarca de l’humor fatalista anglès i creador de Reginald Perrin conversarà sobre comèdia trista amb el seu deixeble i admirador, el també novel·lista Jonathan Coe.

Sheila Heti. Font: Wikimedia Commons

GILBERT SHELTON. La llegenda viva de la contracultura dels seixanta, estrella del còmic underground nord-americà juntament amb Robert Crumb, conversa amb els seus personatges: Els Fabulosos Freak Brothers.

SHEILA HETI. La canadenca, una de les escriptores més aplaudides de la seva generació i responsable de les entrevistes de capçaleres dels Estats Units tan prestigioses com The Believer, explicarà el procés de creació de llibres com la seva darrera i aclamada novel·la ¿Cómo debería ser una persona? (Alpha Decay, 2013).

RAÚL CIMAS (Muchachada Nuí). Una de les ments més privilegiades de l’humor espanyol, i part fonamental del clan Muchachada Nuí, es despulla a l’escena (gairebé literalment) per parlar-nos del seu llibre de vinyetes Demasiada pasión por lo suyo que en breu publicarà Blackie Books. Possible conversa amb el seu millor confident: un iogurt de pinya.

JAVIER LÓPEZ MENACHO. Yo, Precario (Libros del Lince, 2013): aventures urbanes a la jungla de l’infern laboral. Vestit de xocolatina i en format stand-up. Una mirada tan jocosa com compassiva a la crisi.

JORGE CARRIÓN. Esmoquin blanc i un sarró carregat d’objectes i anècdotes meravelloses a ”La vuelta al mundo. Homenaje a Burton Holmes”. L’autor de llibres tan celebrats com Librerías (Anagrama, 2013)  rendeix homenatge des del jo al gran explorador nord-americà de principis del segle XX.

A LES BATALLES: MILITÀNCIA DES DEL JO. Diversos activistes i pensadors de l’esquerra ens explicaran les seves primeres passes a la militància a peu de carrer: Antonio Baños (La rebel·lió catalana, labutxaca, 2013), César Rendueles (Sociofobia, Capitán Swing, 2013), Carolina del Olmo (Dónde está mi tribu, Clave Intelectual, 2013), Roberto Herreros (Fundación Robo) i David Fernández (CUP).

DIARIS POP. Tres tenors del pop s’uniran per a un repàs musical al seu cançoner, les seves influències i els seus records: Felipe (Los Canguros, Los Fresones Rebeldes, Cola Jet Set), Alejandro Díez (Los Flechazos, Cooper) i Fernando Pardo (Sex Museum).

http://primerapersonabcn.blogspot.com.es/ // Facebook Primera Persona

Twitter: @primera_persona #PrimeraPersona14

Albert Costa: «En la gent bilingüe, el declivi del cervell és més lent»

març 12th, 2014 No Comments

«El Cervell», el tercer cicle de debats ICREA-CCCB, continua el proper dimarts amb la conferència «El cervell bilingüe» del professor d’investigació ICREA Albert Costa, una de les referències mundials en aquest àmbit de la neurolingüística. Hi hem parlat perquè ens avanci els punts clau de la seva recerca.

L’investigador ICREA Albert Costa

El teu àmbit de recerca és com s’instal·len les llengües al cervell en el cas dels parlants bilingües. Això vol dir que teniu detectades en quines parts s’emmagatzemen els verbs i en quina els noms, per exemple?
Cal considerar el cervell com a circuits, no com a àrees aïllades. Amb neuroimatges sabem quins circuits s’activen amb la parla. En el cas dels noms i els verbs, hi ha pacients que han tingut un dany cerebral i de cop són capaços de dir molts més verbs que noms, i altres pacients que passen a utilitzar més noms que verbs, i per tant hem vist que hi ha circuits cerebrals que s’encarreguen més dels verbs i d’altres dels noms. A partir d’aquí, mirem en parlants bilingües si aquests mateixos circuits actuen amb la segona llengua, fins a quin punt l’organització al cervell de la segona llengua segueix els mateixos principis.

Què hem d’entendre, per parlant bilingüe?
El bilingüisme no té una definició, sinó casos molt diversos. Jo vaig viure quatre anys als Estats Units, per exemple, i parlo en anglès amb el meu fill. Sóc bilingüe en anglès? O no ho sóc? O pel que fa al català i el castellà, qui és bilingüe, aquell qui els parla tots dos? O només aquell que parlava en català amb el pare i castellà amb la mare i, per tant, els va aprendre alhora? Sempre que intentem definir el bilingüisme excloem grups de gent, i per això el que fem és afegir adjectius al concepte bilingüisme: bilingüisme proficient, d’adquisició simultània, d’adquisició successiva, no proficient…

Quins problemes comporta ser bilingüe?
Els bilingües coneixen menys paraules en cadascuna de les llengües que els monolingües, per exemple. Si sumes les paraules que coneixen en total en són més, és clar, però un monolingüe pot conèixer 60.000 paraules del seu idioma, per les 40.000 de cada idioma que sap un bilingüe. Si tu cada dia jugues quatre hores a esquaix i quatre hores a tennis, mentre que jo m’exercito les mateixes hores però totes fent tennis, llavors jo jugaré millor que tu a tennis. Més desavantatges: al bilingüe li costa més trobar la paraula exacta, té «puntes de la llengua» més sovint, perquè canvia constantment de llengua, i les pot practicar en un 50-50 o 70-30, mentre que el monolingüe està 100% concentrat en una sola llengua i no li costa tant recuperar les paraules no usuals. Finalment, hi ha el consum d’energia. Quan parles català no pots apagar el castellà, t’has de focalitzar en una llengua i apagar l’altra, i això un monolingüe no ho ha de fer. El bilingüisme fa que dediquem més recursos i gastem més energia en aquest monitoratge lingüístic. És com quan vas a Anglaterra i acabes cansat de tant forçar-te a parlar anglès, de tant intentar apagar el català i el castellà i concentrar-te en l’anglès. Tot i això, aquest desgast és només energètic, no es desgasten les neurones, de fet passa el contrari.

I els avantatges que aporta el bilingüisme?
Doncs aquesta gimnàstica lingüística del controlar dues llengües i anar focalitzant-ne ara l’una i ara l’altra s’ha vist que és beneficiosa, i que afecta altres estructures cerebrals i processos cognitius fora de la llengua. Trobem que les persones que són bilingües focalitzen millor l’atenció en estímuls, tenen un millor control atencional, tenen més matèria grisa i connexions neurals en determinades zones, i això els fa tenir una reserva cognitiva més gran quan són vells: en la gent bilingüe, el declivi cognitiu és més lent. Hi ha estudis que han vist, per exemple, que en pacients amb Alzheimer la gent que és bilingüe arriba més tard queixant-se al metge que els monolingües. Això no vol dir que no tinguin Alzheimer, de fet tenen el mateix dany cerebral, però tenen estratègies compensatòries causades per aquesta gimnàstica que fan durant seixanta anys.

Quines aplicacions pràctiques tenen tots aquests estudis?
Entendre millor com funciona la representació cortical del llenguatge ens pot ajudar amb moltes coses, decidir si operar una persona o no, per exemple. Davant de tumors cerebrals, podrem saber com quedarà el pacient, si perdrà la llengua o no. O en pacients amb ictus, si són bilingües en quina llengua els fem la rehabilitació? La fem en la que ha quedat millor? En la que ha quedat pitjor? En la que és més útil? A més, aquestes investigacions també ajuden en l’aprenentatge d’idiomes: en la mesura que descobrim quines tècniques són millors per aprendre, o quina predisposició té cada persona pels idiomes: de petits podrem saber quins nens són més sensibles a contrastos fonològics, i per tant quins tindran més capacitat pels idiomes, etcètera.

Contemporary Museum of Calligraphy

Una altra pregunta que et deuen fer sempre: per aprendre una llengua cal posar-s’hi com més aviat millor?
Hi ha el tòpic que cal fer-ho com més aviat millor, però depèn de per a quines coses. Sabem que els sons i l’accent cal aprendre’ls molt de pressa. D’acord que hi ha variabilitat individual, gent amb capacitat d’agafar bé els accents, però en general l’accent s’agafa durant el primer any de vida. La sintaxi també s’ha d’aprendre de jove, però l’adquisició de paraules noves, per exemple, no té edat, es fa tota la vida. Tu estàs aprenent paraules noves en català cada dia. Aquesta qüestió sempre desperta molta controvèrsia, perquè a Catalunya volem que els nens aprenguin anglès com més aviat millor, però posem els professors d’anglès nadius als cursos més avançats, i els mestres no nadius a les classes dels petits. Hauríem de posar els professors nadius al principi, amb els petits! Aquesta qüestió sempre genera polèmica, sempre que en parlo rebo correus de professors de primària queixant-se’n.

A l’Estat espanyol la teva investigació sempre ha estat molt polititzada.
I tant, quan em truquen les ràdios d’aquí sé que volen que els expliqui els avantatges del bilingüisme, i a Madrid sempre em demanen pels desavantatges… Però, més enllà del que passi al cervell, el bilingüisme és una decisió de la societat, hem decidit ser bilingües o no ser-ne amb independència del que passi al cervell.

Al món el bilingüisme és la norma i el monolingüisme l’excepció.
Sí, el monolingüisme no és tan comú. A Europa és relativament poc comú, la majoria de ciutadans europeus parlen més d’una llengua. Una altra cosa és que siguis bilingüe des del bressol, que això és menys comú, però de contactes entre llengües n’hi ha moltíssims i arreu del món.

La cultura i les persones, els canvis

març 6th, 2014 No Comments

Imatge de la campanya #CCCB20anys “Animals Creatius”

Vivim i viurem en els pròxims anys forts canvis en tots els ordres. Aquests canvis afecten directament la manera com els ciutadans ens relacionem amb la cultura, i en concret amb les institucions culturals. L’univers digital en les seves múltiples formes és un dels agents principals de la transformació, encara que no l’únic. Davant del que està succeint, creiem, des del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que el pitjor que es pot fer és no fer res. Quedar-nos inactius, immòbils. O bé situar-nos a la defensiva, recorrent a les fórmules de sempre, aparentment segures.

En el cas del CCCB això resultaria especialment contraproduent, atès que l’afany d’entendre i treballar amb les noves idees i els nous talents està gravat en la seva raó de ser des del principi. Coincidint amb els vint anys del seu naixement, i en paral·lel a un treball de reflexió i prospecció sobre el futur, el CCCB vol reafirmar el seu compromís amb la innovació, l’experimentació i el risc. Per simbolitzar aquesta vocació i aquesta ambició, que no s’esgoten enguany sinó que han de presidir els pròxims temps, hem incorporat vint accions noves al nostre programa. Aquestes propostes, de caràcter heterogeni i que se sumen al ja molt intens programa per al 2014, han de servir també per recordar-nos que hem de continuar atents, alerta. Sent molt porosos i receptius a allò que passa al nostre voltant i també al món. I connectar-hi.

La llarga crisi econòmica ha colpejat molt durament el món de la cultura a tots els nivells. Les restriccions pressupostàries han portat al límit una situació ja condicionada per una inversió pública força per sota del desitjable. Però la crisi també ha posat en relleu la necessitat de repensar les nostres institucions culturals públiques. En tres aspectes fonamentals: la seva governança, el seu finançament i la seva articulació en el conjunt. En aquest sentit, cal trobar fórmules de governança que atorguin la màxima flexibilitat i facilitin el dinamisme en museus i centres culturals, per tal que puguin estar més pròxims a la societat i respondrea una realitat molt viva i fluïda. Quant al finançament, és convenient esforçar-se per incrementar els ingressos propis, però sense plantilles, és a dir, atenent a les característiques específiques de cada cas, evitant caure en el comercialisme i tenint molt present el servei que han de prestar les institucions públiques.

Sobre el paper de les administracions, penso que, a banda de defugir qualsevol temptació dirigista, s’haurien d’establir de la forma més consensuada possible algunes grans prioritats generals. I utilitzar les eines de què disposen les administracions per facilitar la coordinació i la col·laboració i, en definitiva, ajudar a l’assoliment tant de les prioritats macro –poques però clares– com dels objectius propis dels diferents individus, grups i institucions que treballen en l’àmbit de la cultura.

Article publicat a ‘La Vanguardia’ el 5 de març de 2014

Alternatives a l’evolució

març 5th, 2014 No Comments

Els reptes i les noves descobertes en la recerca en neurociències centren «El cervell», el tercer debat ICREA-CCCB, que els propers quatre dimarts ens permetrà conèixer els treballs d’alguns dels investigadors més importants del país. El proper 11 de març inaugura el cicle Ricard Solé, professor d’investigació ICREA a la Universitat Pompeu Fabra, amb la conferència Cervell(s): autòmats, accidents i evolució sintètica sobre la vida sintètica i les possibilitats que s’obren de manipular i trobar alternatives a l’evolució darwiniana.

L’investigador ICREA Ricard Solé

Què entenem per evolució sintètica?
Nosaltres treballem amb sistemes complexos, i la biologia sintètica és una part de la nostra recerca en què ens plantegem fins on es pot arribar en la construcció i el disseny a partir de components biològics, si podrem crear algun tipus de sistema que porti a terme computacions i preses de decisió, sistemes que aprenguin i puguin imitar, i per tant es puguin comparar amb el cervell o els sistemes neuronals. Al meu departament ens plantegem què es pot fer i què no es pot fer. L’evolució ha creat una sèrie d’estructures, com el cervell, que és una gran innovació, però nosaltres ens preguntem: «hi hauria alternatives?» «Aquesta és l’única solució possible?». Si algun dia desenvolupem una tecnologia que permeti imitar alguna cosa semblant al cervell, amb intel·ligència, consciència, cognició o empatia, aquest sistema ha d’imitar obligatòriament la vida? O hi ha alternatives? A partir d’aquí, ens formulem aquesta pregunta a moltes escales.

Quin paper té el cervell, en la vostra investigació?
Al laboratori no podem crear cervells, però estem manipulant cèl·lules que normalment són individualistes, que no saben fer res més que buscar menjar. Estem aconseguint que es comuniquin i que prenguin decisions col·lectivament, com les formigues, que puguin aprendre, que puguin prendre decisions, etcètera. L’evolució ja va inventar això, però nosaltres tenim la possibilitat d’alterar el procés, de posar-hi coses que l’evolució no ha previst. I la biologia sintètica s’està replantejant coses que teníem molt clares, com l’envelliment o la mort. Tots pensàvem que l’envelliment era un procés inevitable, pura termodinàmica, però és mentida, l’envelliment es pot aturar. L’evolució, de fet, ens ha portat aquí perquè la forma natural és viure prou per reproduir-nos i ja està, però al laboratori hem trobat que pots manipular els terminals dels cromosomes perquè un dels enzims de l’envelliment no funcioni, i s’han obtingut ratolins que viuen tres vegades més i que aconsegueixen morir joves. Per tant, la regla aquesta, aquest «principi de disseny» ens el podem saltar. Nosaltres ens preguntem fins on podem arribar amb aquestes alternatives, si hi ha alternatives a l’envelliment, podem dissenyar sistemes on l’envelliment no hagi de ser necessàriament una de les regles bàsiques. Això genera més preguntes, i ens fa pensar si hi ha moltes coses d’aquestes que donàvem per fetes i que potser ens hauríem de qüestionar.

El cervell, per exemple, és òptim amb moltes coses, però un desastre en moltes d’altres: el cervell aconsegueix que el seu funcionament tingui un cost metabòlic molt baix, i això som incapaços de recrear-ho els científics, però, en canvi, hi ha coses molt ineficients, el cervell s’ha anat muntant a partir del que hi havia abans. Dins el cervell d’un humà hi ha el cervell del rèptil, el cervell de la rata, etcètera, i això genera molts conflictes en la nostra manera de pensar, a l’hora de tenir creences estúpides. Si volem construir una màquina, és important tenir-ho en compte? O fins on és important, que haguem estat nens? Nosaltres aprenem el llenguatge en un procés d’aprenentatge que comença a la infància, i hem vist que potser perquè passin determinades coses cal aquest procés, cal que siguem nens. Ja hi ha gent que treballa en robots «infantils», i potser el disseny de sistemes complexos també ha de passar per un procés de creixement.

Sigui com sigui, la vostra és una investigació sense resultats pràctics immediats…
Sí, és teoria pura. Nosaltres sempre hem estat teòrics, només fa pocs anys que tenim un laboratori propi per fer experiments. L’ambició del nostre treball és intentar entendre l’origen de la complexitat, i una part té a veure amb la cognició, amb com aprens, com incorpores la informació, com t’adaptes a un món extern amb la capacitat de predir o no predir. Per a l’ésser humà el temps és molt important, per exemple, el temps ens diferencia clarament de qualsevol màquina, tu saps que hi ha un futur i un passat, però les màquines viuen el present. Com ho fem, per posar això en una màquina? La nostra feina és plantejar les preguntes, encara que estiguem lluny de saber les respostes.

De tota manera, ja tenim alguns resultats de laboratori: imagina que aconseguim que uns bacteris es comportin com formigues, puguin aprendre, puguin resoldre problemes col·lectivament. Estem intentant recrear al laboratori com va aparèixer la cooperació fa milions d’anys. Si som capaços de fer això, s’obren horitzons interessants, podríem dissenyar cèl·lules que vagin a un teixit i facin el que nosaltres volem, reconstruir-lo, per exemple.

Roomba

Com treballeu? Amb grans computadores? Amb simuladors?
El problema el pots abordar de moltes maneres, des de les matemàtiques, fent models teòrics en què et plantegis la pregunta de manera molt general, o bé amb ordinadors, on fem evolucionar circuits i màquines artificials utilitzant l’evolució darwiniana, és a dir, no les dissenyem tal com ho faria ara un enginyer conscient, sinó intentant que recreïn com ha evolucionat la natura. Una part de la nostra inspiració també ve de la ciència-ficció, quan llegim coses que s’escrivien abans que comencés la revolució de la informació, als anys quaranta o cinquanta. Trobes moltes coses divertides, en aquella època, com que el robot que netejava la casa no era un Roomba, sinó que era un robot amb forma humana i un aspirador a la mà, però, més enllà d’això, hi ha ciència-ficció molt interessant, que realment transcendeix la tecnologia actual. La ciència-ficció també especulava sobre la interfície cervell-màquina, que permetés expandir el cervell utilitzant tecnologia, però, segons el que sabem ara del cervell, tinc molts dubtes que això sigui factible.

Una música incontrolable

febrer 28th, 2014 1 Comment

Per Sidewalk Bookings i Los 4 Cocos

«El Cost de Smokescrees va ser de 153 lliures. Era fàcil, era econòmic, corre i fes-ho! El mitjà pot haver estat tediós, però està canviant ràpidament. Així que si pots entendre-ho, reuneix un grup. Ara és el teu torn». Així ho explicaven a la contraportada del seu segon single els Desperate Bicycles. Era una invitació a l’acció, a ajuntar un grup de persones i, simplement, fer-ho. Desperate Bicycles es van formar amb l’únic propòsit de demostrar com n’era, de fàcil: del seu primer assaig havien de sortir les seves primeres cançons i un primer single. Era el març del1977, a Anglaterra. De la llavor del punk van néixer molts grups disposats a funcionar al marge de la indústria, no sols per raons estètiques, sinó també vitals i polítiques.

L’autogestió és un concepte més antic que les sigles DIY («fes-ho tu mateix», en anglès) i n’és la base, la idea anarquista de la societat que pren consciència i comença construir el seu futur, transformant l’estructura productiva i gestionant-la col·lectivament amb la participació de tots els individus quela formen. Traduït a un disc, es tracta de participar com a grup prenent les teves pròpies decisions en totes les parts del procés, prendre el control del teu art i el que l’envolta, perquè el «mitjà» també és el «missatge».

Pharmakon

Quan el CCCB va contactar amb nosaltres, de seguida vam tenir clar el que volíem: aprofitar la invitació per fer un concert que, difícilment, es podria fer d’una altra manera i intentar ensenyar alguna cosa de la música que ens uneix Sidewalk Bookings i Los 4 Cocos en un context nou per als grups i per a nosaltres mateixos. Així que, com que el BCNmp7 organitza les sessions al voltant de temes, en el nostre cas aquest seria la «música incontrolable» que ens aglutina.

El primer que vam fer va ser buscar alguns nexes d’unió: un artista que poguéssim programar qualsevol dels dos col·lectius i organitzar la sessió al seu voltant. També teníem clar que havia de passar alguna cosa especial i, sobretot, s’havia de veure reflectida la nostra manera de fer les coses, encara que fos en un context en un principi tan aliè com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Totes les opcions possibles eren, musicalment, força agressives i totes acabaven quadrant amb Una Bèstia Incontrolable.

Una Bèstia Incontrolable toquen sovint a Barcelona, però per veure’ls t’hauràs d’espavilar, són un grup autònom al marge del circuit de sales o festivals, amb arrels en una escena molt concreta, però amb un so fora de clixés estilístics. Neixen del punk per expandir-se i cremar més enllà del punk o del hardcore. Ells mateixos van suggerir Pharmakon i Coàgul per compartir sessió i poder col·laborar-hi. Dos projectes amb els quals comparteixen arrels, però no necessàriament estil. Són arrels que s’estenen pel món perquè el circuit del punk no és una habitació tancada. La gestió col·lectiva, l’ajuda mútua, tenen tentacles que arriben molt més enllà dels grisos edificis de les ciutats. Parlem de punk, però parlem també d’altres coses. Nosaltres mateixos (Los 4 Cocos i Sidewalk Bookings) intentem funcionar de manera autònoma, no com a estil (l’indie), sinó com una actitud davant de la vida, com una manera particular de fer les coses. Com deien Desperate Bicycles, només falta fer-ho. No té cap mèrit.

Una bèstia incontrolable

D’això tracta Una música incontrolable, de música nascuda en llibertat, unida per una actitud davant de la vida i una sensibilitat que no implica un estil concret. El 6 de març escoltareu un directe torbador, música agressiva que pretén sacsejar-vos sense dir-vos el que heu de fer. Esperem que us serveixi de porta d’entrada a una Barcelona diferent i millor que la que ens ensenyen cada dia. Per a nosaltres ho està sent.

Coàgul

Com si es tractés d’una pel·lícula de Lucio Fulci, Marc O’Callaghan, àlies Coàgul, afirma, sobre les dues cançons que formen part d’un dels seus cassets, Janitor, que la «seva música pretén obrir les portes del cel i l’infern». I, tot i que, tal com passa amb el director de cinema de terror italià, penses que això seu té més a veure amb l’infern que amb el cel, raó no li falta. Seguint amb els símils cinematogràfics, les cançons del català podrien ser la banda sonora dels treballs més bojos de Shinya Tsukamoto; tal com les pel·lícules del pare del cyberpunk cinematogràfic, Coàgul és sorollós, produeix sons industrials i electrònics de demolició, i reflexions des del més enllà d’una visceralitat que t’explota ala cara. En definitiva, O’Callaghan posa banda sonora al dia a dia que vivim en una deshumanitzada societat industrial i tecnològica. I aconsegueix ser un crit d’alerta, furiós i personal, a fi que tots ens despertem de la letargia.

Marc O’Callaghan (Coàgul) © Joan Teixidor

Una Bèstia Incontrolable

Una Bèstia Incontrolable és una d’aquelles propostes que traspassen fronteres, tant mentals com físiques. Han anat de gira pels Estats Units, on els reben com els herois del punk més primitiu i cridaner. Però, ben pensat, això és el de menys. Els catalans són igual de bons creuin la bassa o no. Per aquí els podem veure per cases ocupades, casals i sales que han hagut de suportar les seves tempestes sòniques. Unes tempestes que van cristal·litzar fa pocs mesos amb la publicació del seu primer disc oficial, Observant com el món es destrueix, un àlbum ple de fúria, ràbia i soroll, com els seus concerts, en què entreguen nou cançons que són cops de peu a l’estómac. Però no són cops de peu que et deixen amb el cos mig doblegat, sinó d’aquells que criden a l’acció, a fer alguna cosa en aquest món que tot indica que se’n va a la merda. El discurs intel·lectual i musical d’Una Bèstia Incontrolable no és críptic, i darrere de les seves sobredosis de decibels que reps en la primera escolta i l’espant que pot produir en aquells que no estan familiaritzats amb el seu so, hauria d’obrir les ments de tots aquells oients que pensen que el punk i el hardcore més atàvics, DIY, furiosos i lliurepensadors, no són plat del seu gust.

Pharmakon

L’encarregada de tancar aquesta sessió serà Pharmakon, el projecte de noise-neuròtic de Margaret Chardiet, novaiorquesa de només 23 anys i ja amb uns quants anys d’experiència sobre l’escenari. Està activa com a Pharmakon des del 2007 quan va autoeditar el seu primer CD-R. Filla de punks i d’una de les figures que van ajudar a edificar l’espai multitasca i meca de l’experimentació contemporània, Red Light District (a Far Rockaway), Margaret Chardiet va créixer assistint a concerts punk en mítiques sales DIY com ABC NO Rio o C Squat, a més d’assistir a house shows cada setmana. Relacionada àmpliament amb l’escena avantgarde i centrada en l’experimentació noise/improv, Margaret va entrar en aquest món per la banda més extrema, tant a escala musical com de contingut. Pharmakon té una presència sobrenatural a l’escenari i ella mateixa descriu les seves actuacions com un exorcisme en el qual treu els seus dimonis per confrontar el públic a sensacions incòmodes, per la qual cosa podem esperar un directe esquinçador i imponent amb invocacions i crits diabòlics.

Pharmakon

La primera sessió del BCNmp7 Una música incontrolable tindrà lloc el dijous 6 de març de21 a24 h al Teatre del CCCB.

Més informació al web del CCCB

El dilluns, a les 12 h, regalarem 5×2 entrades a través del nostre compte de Twitter @CCCBmusica.

«...1020...2425262728...405060...»