Segon episodi d’una sèrie de vuit perfils que expliquen els ressorts artístics d’Emergència 2014. Cuello, la banda de José Guerrero, de València, emergeix com una de les propostes més energètiques de totes les que han format l’oferta d’aquest festival des dels seus inicis. Clars, senzills, directes, en diuen; sense complicacions. De rampant contingut melòdic i energia desbordada.
Han debutat amb un magnífic àlbum, Mi Brazo Que te Sobre (BCore), en el qual despleguen un sentit líric que suggereix amb audàcia les idees que et passen pel cap quan gaudeixes de la força d’un rotund directe de rock. Aquest és un projecte més dels molts que conformen la realitat de l’escena alternativa de València, un viver de creativitat i noves idees. José Guerrero explica qui són i què fan Cuello.
© Josu Kiro
Entre la contundent abstracció de Betunizer i l’essència rítmica de Jupiter Lions, com neix Cuello i per què? Sembla un projecte més desimbolt i espontani que els altres grups en què milites, fa l’efecte…
Feia temps que pensava a muntar alguna cosa on el que manessin fossin les melodies, per damunt de la innovació, l’experimentació o coses com aquestes. Una cosa, com dius, més desimbolta i espontània, si més no de base. Fins i tot es podria dir que una cosa més propera al pop, però que s’hi notés guitarra i energia. Un dia em vaig posar a escriure cançons i vaig muntar la banda amb gent que vaig considerar l’adequada, gent que, com jo, també venia d’àmbits en un principi aliens al pop, i intentar fer-ho a la nostra manera. Més que no pas voler explicar res amb Cuello, el que volia era el plaer de tocar aquest tipus de cançons, de la mateixa manera que ho faig amb altres bandes o projectes en què estic involucrat.
Aquest caràcter tan cru i grandiloqüent de Cuello, és premeditat?
És premeditat que les cançons tinguin energia, i que sigui sempre energia positiva. Diguem que han de tenir aquella energia per formar part del repertori. Però, més que grandiloqüent, ha de ser «grandipotent».
S’hi observa un ventall d’influències molt gran: rock americà de tipus Hüsker Du o Guides By Voices, el hardcore dels noranta, fins i tot un so amb connexions més comercials. En definitiva, tota la música alternativa que desprèn energia. En concret, quines són aquestes influències?
Passats els trenta anys i sent apassionats de la música, és difícil parlar d’influències concretes, el ventall s’obre. La veritat és que una nit puc estar hipnotitzat escoltant els Desintegration Loops de William Basinski i l’endemà al matí posar-me el primer de Weezer i gaudir-ne també d’allò més. Sempre he escoltat i gaudit de música melòdica per més que em vingués de gust escoltar coses més extremes o diferents en altres moments. Així que es podria dir que les influències més directes de Cuello serien bandes amb esperit positiu i amb molta guitarra, i amb melodies vocals en primera línia. Evidentment sóc molt fan de Guided By Voices, per exemple, no totes les seves cançons són grans temes, però la majoria m’emocionen molt. Adoro Robert Pollard!! Dins de l’àmbit melodies, també hi ha Pixies, Beach Boys, Superchunk, Built To Spill, Ramones, etcètera, etcètera…
Escolta el primer disc de Cuello: «Mi Brazo Que te Sobre».
Melodia i energia, aquests són els trets principals de Cuello?
Totalment. Són dues de les coses que m’importen a l’hora de compondre una cançó de Cuello, on els riffs de guitarra són importants, però no són res si no estan completats amb una bona melodia vocal. I, tot i que m’interessa aquest aire espontani i desimbolt, maldo per no conformar-me amb el primer que em ve al cap només perquè entri bé amb un riff concret.
En els darrers deu anys, a València han sorgit alguns dels projectes més interessants i arriscats del rock nacional –Le Jonathan Reilly, Estrategia Lo Capto, Negro, Betunizer–. Podem afirmar que existeix una escena valenciana?
Doncs la veritat és que, en els últims anys, hi ha hagut molt de moviment. Suposo que té a veure amb què la gent ara té més accés a molta més música i aquí al nostre país en el fons hi ha molta creativitat i molt de morro, amb la qual cosa és normal que hi hagi risc i ganes de fer coses. Cadascú té les seves influències i no es tracta de renegar-ne, però ja es veu que hi ha una personalitat pròpia en moltes de les bandes d’aquí i això és molt bo. Crec realment que en el futur de tot el que està passant, se’n parlarà molt. No tenim res a envejar a molt del que ve de fora.
Sorprenen els títols dels temes, les lletres i el fraseig que utilitzes quan cantes. Hi ha alguna cosa diferent i excitant, de fina intel·ligència en aquestes lletres. Sembla que totes les cançons del disc tinguin ànima de hit…
Aquest seria l’objectiu: intentar que totes les cançons siguin hits! Però aquesta mena de hits que ens agraden als qui no comprem mai un Greatest Hits de cap banda.
Parla’ns de cada una de les cançons. Ens pots comentar les idees que s’amaguen en cada tema?
La veritat és que m’estimo més no donar gaires explicacions sobre de què tracta cada cançó en concret. M’interessa més que cadascú tregui les seves pròpies conclusions, ja que personalment m’agrada molt el que és suggeridor, les diferents interpretacions d’una mateixa frase i jugar amb el que és absurd i el que és senzill, que, realment, és el més important. Sí que et puc dir que, en el cas de Cuello, en general parlo de coses molt primàries, ja siguin ganes de viure o de llançar-me a la piscina, o també lluites internes i crítiques cap a coses que em semblen una pèrdua de temps i que de vegades ens fan menys feliços quan el que cal fer és simplement això, intentar ser feliç. Però ja et dic que explicar tot això és innecessari, l’important és que la gent ho escolti i ho interpreti com vulgui. Al final, en el fons, no anirà tan mal encaminat.
Cuello estarà tocant a l’escenari Hall dins la sisena edició d’E!
