Bani Brusadin: «McLuhan s’equivocava, el mitjà no és el missatge!»

febrer 7th, 2012 1 Comment

Els «influencers» són a punt d’aterrar al CCCB. Qui són? Bani Brusadin, fundador i director de The Influencers, festival d’art no convencional, guerrilla de la comunicació i entreteniment radical, ens parla en aquesta entrevista d’artistes activistes, visionaris, científics xiflats, falsificadors, impostors… que durant gairebé deu anys han format part d’aquest projecte cultural alternatiu. Ara tornen a ser aquí. Del 9 a l’11 de febrer, The Influencers al CCCB.

Bani Brusadin, fundador i director de The Influencers

Aquesta és la vuitena edició de The Influencers al CCCB. Quins són els criteris que heu seguit durant tot aquest temps per programar?

El criteri fonamental de The Influencers neix d’una antiga admiració pels visionaris i les seves missions impossibles, els científics guillats, els falsificadors i els impostors. Aviat ens vam adonar que no es tractava de veritables dolents, sinó de tricksters, com aquells déus estafadors respectats a les cultures més antigues. The Influencers és una manera de conèixer tricksters contemporanis que de vegades parlen el llenguatge de l’art, de vegades el de fenòmens subculturals o de l’activisme social i de vegades el de l’experimentació amb les noves tecnologies de joc i comunicació.

Altres criteris determinants: que vinguin de fora de Catalunya i d’Espanya i que parlin de la seva experiència directa pel que fa a iniciadors de projectes experimentals i grassroots, és a dir independents i sense vocació comercial. En un cert sentit, l’oralitat és un dels aspectes clau de The Influencers, que fa possible transmetre idees a través d’històries i relats d’accions i projectes de comunicació no convencional. Experiències que són el resultat concret d’una reflexió sobre temes col·lectius i alhora de compromisos i desafiaments personals.

Biotic Baking Brigade (BBB), grup armat amb pastissos que ataca personalitats públiques. Aquest any participen a The Influencers

En l’edició d’enguany trobem projectes molt diferents: des de propostes «més amables» o conegudes com la d’Inside Out fins a projectes més radicals com Voina; des de la «tangibilitat» dels BBB fins a la virtualitat dels projectes d’Evan Roth o Constant Dullaart. Quina és la perspectiva des de l’organització del festival per fer aquesta tria? Quin tipus de projectes, artistes o col·lectius són els que us interessen més?

McLuhan s’equivocava, el mitjà no és el missatge! I és per això que a The Influencers barregem tot tipus de pràctica, context i època per mostrar mètodes enginyosos i sorprenents de llançar un missatge que altrament no hagués passat per aquest mur de soroll que ens envolta (tant el soroll de la propaganda com el soroll de la connexió permanent a les cada vegada més complexes comunitats digitals). Tot mitjà val, sempre que sigui capaç de generar un virus prou potent, capaç de reproduir-se en entorns hostils.

Dit d’una altra manera, ens interessa investigar exemples d’ús tàctic de la comunicació i mostrar com al voltant d’una acció o d’una imatge s’incrusten històries que es poden multiplicar més enllà del radi d’acció dels seus autors momentanis.

En realitat treballem a dues velocitats. D’una banda, busquem la màxima diversitat possible per descontextualitzar i contaminar les idees entre si i possiblement connectar-les amb la creativitat de Barcelona i Catalunya. És una estratègia basada en el xoc, la sorpresa i les contradiccions i requereix un treball subtil de «traducció» i transformació d’idees.

D’altra banda, de manera silenciosa i gairebé en segon pla, dins de tanta diversitat suggerim enllaços entre diferents edicions del festival. Al llarg d’aquests anys hem seguit pistes com la de l’engany, del camuflatge i una certa forma de gamberrisme per una bona causa (Alan Abel, Joey Skaggs, Ztohoven, els Yes Men, etc.); els curtcircuits entre transformació de la cultura popular al segle xxi i experiències subculturals off i on line (Evolution Control Committee, Iocose, Suicide Machine, Evan Roth, etc.); la reconquesta de nous espais a través d’imatges, estètiques i altres aventures, normalment arriscades (Blu, Miss Rockaway, Black Label Bike Club, JR, etc.); l’ús no convencional de les tecnologies especialment per redefinir els límits de l’espai públic (Ricardo Domínguez, Institute for Applied Autonomy, Marko Peljhan, Critical Art Ensemble, Survival Research Labs, Julius Von Bismarck), i la nova monumentalitat (l’art totalitari de Laibach i la trilogia dedicada al Neue Slowenische Kunst). Tots ells filons travessats també per projectes visionaris i inclassificables, com ara els de l’inoblidable James Acord, que va fer a Barcelona la seva última aparició pública.

De fet, un dels projectes que tenim al calaix i en el qual treballem en els breus moments de tranquil·litat és escriure una història de les relacions directes i de les genealogies accidentals entre molts dels projectes que al llarg de gairebé deu anys han participat a The Influencers.

El Reverend Billy ens va visitar fa uns anys i ara torna, en plena crisi. És el seu discurs el que ha canviat o la nostra percepció de com estan les coses, afectats com estem pel nou context econòmic i social?

Segurament totes dues coses. Un dels aspectes que ens interessa explorar a The Influencers és justament el treball d’artesans del que és imaginable, un procés en transformació constant que quan assoleix visibilitat i reconeixement necessita moure’s ràpidament i obrir nous espais d’intervenció quan altres es tanquen.

El Reverend Billy, acompanyat de Savitri D de la Church of Stop Shopping (= Església del No Comprar), ens va visitar el 2004, en ple auge del pensament neo-con i sensibilitat post-11 de setembre, en un moment en el qual culturalment es començaven a entrellucar els límits d’aquelles tàctiques de simple tergiversació dels símbols dominants. Al cap de vuit anys, estem vivint en la que llavors hagués semblat pura ciència ficció: fallida d’estats europeus, inquietuds revolucionàries i, des del punt de vista cultural, l’aprofundiment de la revolució digital i la realització de la promesa de la connexió social permanent.

En aquest sentit, la història del Reverend Billy i la seva Església és la història d’un heroi popular que ha travessat tots aquests canvis, un personatge de ficció que barreja amb orgull i bogeria accions a l’estil gonzo amb una passió absoluta per la dignitat i la llibertat (la de tothom). En el fons és un rondallaire contemporani que difumina aquella frontera tan tranquil·litzadora entre realitat i ficció (fins i tot artística).

El Reverend Billy, en una de les imatges del documental Reverend Billy & The Church of Stop Shopping

En tots aquests anys, s’ha popularitzat la comunicació de guerrilla o els moviments artístics subversius són minoritaris?

La comunicació de guerrilla ja és totalment mainstream en el sentit que qualsevol agència de publicitat al ritme dels temps la inclou en el paquet estàndard per als seus clients. Alhora, accions de veritable guerrilla de la comunicació amb objectius no comercials o socials s’han fet cada cop més populars, cosa que per cert era el seu objectiu des del principi!

Es tracta d’una situació nova en la qual és fonamental experimentar al mateix temps amb noves tecnologies, velles idees oblidades i un sentit de comunitat «connectada» en evolució contínua. En aquest quadre la distinció entre el que és minoritari i el que és majoritari sembla cada vegada menys rellevant a fins pràctics perquè canvia molt ràpidament sense arribar a ser mai realment estable.

Així que, d’una banda, la subversió de la comunicació dominant està formada de pràctiques en evolució contínua que de tant en tant aconsegueixen canviar per sempre la mateixa cultura comercial, i, de l’altra, s’està enfortint la possibilitat d’anar més enllà de la simple tergiversació dels missatges del poder i assajar experiments d’una nova «imaginació popular», col·lectiva i postdigital, que es pot multiplicar sense haver de passar per l’altaveu d’una cultura de masses cada vegada més repetitiva i alienant. En aquesta cruïlla és precisament on se situa en aquests moments The Influencers.

Les protestes contra la crisi (15M, Occupy Wall Street) han contribuït d’alguna manera a la comunicació de guerrilla?

Per descomptat. La guerrilla, fins i tot la de la comunicació, neix per la necessitat de desplaçar el conflicte quan hi ha condicions de força molt desiguals. La sorpresa, la irrecognoscibilitat, l’absència de logos i fins i tot de demandes, les identitats col·lectives, múltiples i en part anònimes, l’ús sorprenent de les eines de comunicació i fins d’autoorganització en xarxa, la capacitat d’infiltrar la manipulació dels mitjans amb més manipulació (de signe oposat) són alguns dels aspectes més interessants del que ha passat en aquests últims dotze mesos i que han posat en pràctica molts dels experiments d’acció mediàtica grassroots dels anys anteriors. I ho han fet de cop, de manera molt eficaç i per part de gent molt jove que, per raons anagràfiques, no sabia pràcticament res d’aquells debats!

Tot i així, de vegades l’acció social no es pot permetre gaire experimentació. Necessita enfortir una agenda o rendibilitzar un pla d’acció, mentre que de vegades la comunicació-guerrilla necessita marge d’incertesa i experimentació. Sota el paraigua de la urgència política, un missatge massa obert suposa un problema d’identitat, posicionament, estratègia.

Així que la pregunta seria: És possible experimentar sobre qüestions d’interès col·lectiu a través de narracions apassionants, trencadores i controvertides, ja sia amb codis artístics o en formes menys fàcilment reconeixedores? The Influencers proposa al públic projectes que han intentat donar respostes a aquest interrogant. Evidentment, mai no són respostes definitives.

En l’última edició de The Influencers vau presentar la WEB 2.0 SUICIDE MACHINE, un projecte per matar els perfils 2.0 d’un mateix. Com valoreu des de The Influencers l’èxit d’eines com el Facebook o el Twitter?

Un èxit aclaparador, ja que ni tan sols la Suicide Machine les ha pogut aniquilar!

Es pot ser «influencer» en temps de crisi?

És clar que sí. De fet, un pla en el qual estem treballant és justament una mena d’escola de guerrilla de la comunicació, una altra d’aquestes contradiccions impossibles, com a «entreteniment radical».

Pots explicar el cartell d’aquest any?

El protagonista és Trollface en la seva versió Advice Trollface. El troll és la figura més odiada de tota comunitat online, el qui rebenta les converses, embussa les discussions amb objeccions contínues sobre qüestions marginals, esbronca els herois, és obscè i insulta gratuïtament i aparentment sense cap raó. És a dir, és el dolent de la pel·lícula. Existeix un troll bo? El nostre Trollface és un meme que surt de la pantalla i es converteix en persona. No puc dir res més, quan ho tingueu entre les mans ho entendreu!

Josep Ramoneda i l’exposició «Totes les cartes», premis Ciutat de Barcelona 2011

febrer 2nd, 2012 No Comments

Els jurats dels Premis Cituat de Barcelona van concedir ahir el Premi a la Projecció Internacional de la ciutat a Josep Ramoneda; i el Premi d’Audiovisuals a l’exposició Totes les cartes. Correspondències fílmiques per «la seva reivindicació del cinema com a llenguatge universal en un context que transgredeix  les pantalles convencionals». En el veredicte del premi a Totes les cartes, el jurat destacava la tasca del comissari Jordi Balló i dels dotze cineastes que han participat en el projecte: Jose Luís Guerín, Jonas Mekas, Isaki Lacuesta, Naomi Kawase, Albert Serra, Lisandro Alonso, Victor Erice, Abbas Kiarostami, Jaime Rosales, Wang Bing, Fernando Eimbcke i So Yong Kim.

«Totes les cartes. Correspondències fílmiques» es pot visitar al CCCB fins el diumenge 19 de febrer. La mostra reuneix l’intercanvi de cartes entre sis parelles de cineastes. La correspondència filmada és un format experimental de comunicació entre directors que, malgrat trobar-se en territoris allunyats geogràficament, estan units per la voluntat de compartir idees i reflexions sobre tot allò que motiva el seu treball.

Durant la tardor de 2012 «Totes les cartes. Correspondències fílmiques» es presentarà al Centre George Pompidou, després d’haver passat per altres institucions com Las Cigarreras Cultura Contemporánea (Alacant) o La Casa Encendida (Madrid) en forma de cicle de cinema.

El CCCB felicita tots els premiats i premiades:  Oriol Broggi (Teatre), Thomas Noone (Dansa), la companyia de circ “eia” (Circ), Oriol Fontdevila i Txuma Sánchez (Arts Visuals), la Cobla de Sant Jordi “Ciutat de Barcelona” (Música), la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona (Cultura Popular i Tradicional), Núria Mirabet i Cucala (Traducció en Llengua Catalana), Perejaume (Literatura Catalana), Ignacio Martínez de Pisón (Literatura Castellana), Jordi Évole (Mitjans de Comunicació), Saida Palou (Història), estudi Dvein (Disseny), Ricard Galiana, Sergi Pons i Pau Vidal (Arquitectura i Urbanisme), Ben Lehner (Investigació Científica), Sandra Santana (Assaig), Telenoika (Creativitat i Innovació), Maria Bobes i Bandia Ribeira (Educació) i la Fàbrica Moritz (Gastronomia).

Tràiler de «Totes les cartes. Correspondències fílmiques», que es pot visitar al CCCB fins el 19 de gener

MURSEGO A L’EMERGÈNCIA 2012

febrer 2nd, 2012 No Comments

Arribem a l’equador del cartell i avui toca el torn de Maite Arroitajauregi, també coneguda com a Mursego.

Jaime Casas hi ha parlat i li ha explicat tot això!

Mursego «Variacions sobre un instrument i 3.000 idees»

No hi ha dubte: el projecte en solitari de l’eibarresa Maite Arroitajauregi, Mursego, és un dels esdeveniments recents de la música d’avantguarda nacional. Funciona com un camp de proves de les noves i velles idees que graviten a l’òrbita del pop avançat. Tot s’hi val a l’hora de refer clixés i explorar aquell terreny en el qual «qualsevol cosa pot ser una font d’inspiració». Perquè el risc consisteix a traspassar el llindar del que és estrictament musical, «des d’una pel·lícula o un plat de cuina fins a la vida d’un sant…», apunta.

La Maite toca el violoncel, amb el qual duu a terme una interpretació lliure de les possibilitats de l’instrument. «Sóc violoncel·lista i em vaig comprar un loop, aquestes són les meves eines; m’encantaria tocar la bateria, la guitarra, el baix amb distorsió…, però no ho sé», confessa. Per imperatiu o potser moguda per la imaginació, desvincula el violoncel del context clàssic. El porta on vol: un espai de llibertat absoluta en el qual topen i s’entenen tots els seus «gustos». «Si vols que t’ho digui, és un reflex de la meva actitud davant de tot el que m’envolta, davant de la vida»; davant dels idiomes, tot i que «hi predomina l’èuscara, perquè és la meva llengua materna i amb la qual em sento més còmoda». Però també s’atreveix amb el rus o el portuguès (d’accents lliures); fins i tot tradueix les parts vocals en sons culturals puntuats amb el quejío flamenc o el cant àrab.

Abans de publicar dos àlbums i oferir innombrables directes, actuava amb Anari o Lisabö, dos projectes amb una incidència sense pal·liatius en la música d’autor basca. La Maite hi continua col·laborant, però Mursego, que va sorgir com «una cosa natural, gairebé com una necessitat», després que un «amic em demanés que fes alguna cosa sola per a un concert, per al qual vaig preparar uns temes amb loop station», avança al marge. A més de tocar el violoncel, la Maite canta, arregla, manipula pedals, teclats, platerets, el bombo, la pandereta, l’ukelele, l’autoharpa o el theremenin. Sempre a la cerca d’idees que s’enfronten amb una paleta estilística globalista: d’un tango finlandès a una balalaika romanesa o un rap bersolari.

Les influències són variades i il·lustren una visió salvatge i sense prejudicis del que ha de ser la creació musical: «En aquesta vida tot influeix», recorda. «He vist Matt Elliot un parell de vegades, d’aquí una mica els meus loops» ―que utilitza la mateixa tècnica de capes i loops que la francesa Colleen―, per després citar una inspirada sèrie d’ascendències que basculen entre el cinema, la música i la vida mateixa. «Déjame entrar, Nosferatu, P. Garrel, A. Kaurismaki, J. Houston, J. Painlevé, Victor Iriarte, Vila Matas, R. Walser, Hello Cuca, Grande Marlasca, ZA!, K raftwerk, P.J. Harvey, A. Yupanki, Ibon Rg, C. Gardel, M. Laboa, Sonic Youth, Nico, Lhasa, Cage, Alex Mendizabal, la ginebra, el mar, el Canal cocina i els nens…», confessa.

Del seu pas per Emergència, que servirà com de posada de llarg barcelonina, Mursego espera «tocar a gust i fer-ho més fort que Pegasvs», que ja van avisar que no es tallaran a l’hora d’apujar el volum

Jaime Casas (@JaimeCasasb)

Mursego estarà actuant a l’escenari Auditori dins de la quarta edició de l’Emergència! el proper 18 de febrer al CCCB.

Us deixem amb una petita mostra del que podreu veure!

YouTube Preview Image

Sigue el festival en Twitter #EMERGENCIA2012

Salvador Cardús ens suggereix… #paciència

febrer 1st, 2012 1 Comment

Continuem la reflexió sobre les virtuts

Potser a primera vista la paciència no és la virtut més atractiva si la confrontem amb altres com ara el coratge o la dignitat. De fet, l’ímpetu, el moviment, la rapidesa o la vehemència han estat normalment objecte d’admiració, mentre la paciència s’ha considerat el recurs dels dèbils, dels que no poden assolir directament allò que desitgen o no són capaços de rebel·lar-se contra les circumstàncies que els són adverses.

Per una banda, la paciència és la capacitat per enfrontar i suportar els infortunis i les ofenses, representada en el relat bíblic per Job, que va resistir tot tipus de penúries sense perdre la seva fe. Per altra banda, però, la paciència és la virtut dels que saben esperar i aprofitar el moment oportú, el “kairós” o temps de les possibilitats de la filosofia grega. En aquest sentit, la paciència és potser la virtut dels savis, dels experimentats, dels que saben que la solució no sempre es troba en l’acció immediata. Tal vegada, ni tan sols en l’acció. Què en penses tu? Quin hauria de ser el paper de la paciència en temps com els nostres, que valoren sobretot la velocitat, la joventut i la immediatesa?

El proper dilluns 6 de febrer, el sociòleg Salvador Cardús compartirà amb nosaltres les seves reflexions sobre la paciència en el marc del cicle “Virtuts”. Segons ell, si la domesticació del temps –juntament amb la de l’espai– és el fet humà per excel·lència, la paciència és l’expressió més genuïna de la nostra capacitat de dominar la relació amb l’estructura temporal de la nostra vida.

 

Com hem fet amb els altres conferenciants del cicle, també a Salvador Cardús li hem demanat que ens suggerís un text i una imatge per emmarcar la seva reflexió sobre la paciència. Les seves propostes han estat el Tapís de la Creació de Girona, un brodat del segle XI o de començaments del XII que representa la creació del món i l’estada de l’home al Paradís, i aquest fragment de l’Eclesiastès (3, 1-8) que reproduïm a continuació:

Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps
per a cada cosa.
Hi ha un temps d’infantar
i un temps de morir,
un temps de plantar
i un temps de collir.
Un temps de matar
i un temps de guarir,
un temps d’enrunar
i un temps de construir.
Un temps de plorar
i un temps de riure,
un temps de plànyer-se
i un temps de dansar.
Un temps de tirar pedres
i un temps d’aplegar-ne,
un temps d’abraçar
i un temps d’estar-se’n.
Un temps de cercar
i un temps de perdre,
un temps de guardar
i un temps de llençar.
Un temps d’esquinçar
i un temps de cosir,
un temps de callar
i un temps de parlar.
Hi ha un temps d’estimar
i un temps d’odiar,
hi ha un temps de guerra
i un temps de pau.
 

I tu, què en penses de la PACIÈNCIA?

Com ja hem fet amb la #moderació, la #fortalesa i la #dignitat, també tu pots alimentar el debat sobre la #PACIENCIA a través del compte @cececebe de Twitter. Els canals també estan oberts per tal que puguis proposar les preguntes que t’agradaria fer-li a Salvador Cardús, i nosaltres en seleccionarem un parell per plantejar-les-hi el proper dilluns.

Per altra banda, et recordem que pots trobar els videos de les entrevistes i conferències de Tzvetan Todorov, Joanna Bourke i Claudio Lomnitz al nostre web.