Visions de la cultura

octubre 11th, 2013 No Comments

Entrevistes i vídeos del debat “El Sentit de la Cultura”

Durant els dos dies del debat “El sentit de la cultura”, vam entrevistar alguns dels ponents i moderadors de les taules rodones per saber la seva visió d’alguns dels temes que van sorgir durant les xerrades al Teatre CCCB. Està la cultura en crisi? Quina cultura? És cert que existeix una davallada de públic en les activitats culturals? Hauríem de pensar en nous models de gestió i administració dels projectes i les institucions? Quin és el retorn social de la cultura? I la relació entre la cultura i l’Estat?

Hi intervenen la filòsofa Marina Garcés, l’exdirector del centre Arts Santa Mònica Vicenç Altaió, el poeta Eduard Escoffet, els periodistes Emili Manzano i Francesc-Marc Álvaro, la directora de l’Acadèmia del Cinema Català Isona Passola, la comissària Rosa Pera, l’artista Simona Levi, el mecenes Han Nefkens, el vicepresident de Focus Xavier Marcé, el coordinador d’Indigestió Jordi Oliveras, el director de la Sala Beckett, Toni Casares, el codirector del Sónar, Ricard Robles, i la gerent de l’ICUB, Marta Clari

Aquest muntatge audiovisual només recull les opinions d’alguns dels participants i tampoc presenta totes les respostes de tots els entrevistats. Malgrat les seves limitacions, el vídeo intenta ser una petita mostra de veus de professionals que treballen o tenen relació amb el que anomenem “sector cultural”.

Cal matisar què entenem per sector cultural (i molts dels entrevistats ho han fet en les seves respostes). Ens referim concretament a l’organització de persones, institucions o empreses que produeixen béns culturals. Cal recordar-ho perquè si hi ha una conclusió comuna d’aquells dos dies de debats és que hem de deixar d’entendre la cultura únicament com allò que fan els que s’hi dediquen professionalment.

Si preferiu escoltar totes les opinions que van sorgir durant els debats “El sentit de la cultura” us recomanem veure els vídeos de les taules rodones, que ja estan publicats a la Xarxa.

El suplement Culturas de La Vanguardia també va publicar una síntesi de les xerrades amb l’opinió del director del debat, Antonio Monegal. També podeu escoltar l’opinió de Monegal en aquesta entrevista prèvia a les jornades que vam publicar a VEUS CCCB.

Jared Diamond: Què podem aprendre de les societats tradicionals?

octubre 8th, 2013 3 Comments

Frontera tribal a Nova Guinea
© Michael Clark Rockefeller

Les conductes tribals han determinat la nostra cultura i el nostre comportament des que som Homo sapiens. Quan apareix l’agricultura al Pròxim Orient fa onze mil anys, les coses comencen a canviar molt lentament, però no és fins als darrers segles que es consolida el model de vida moderna actual, amb eines i màquines, escriptura, diners, estats, lleis i els beneficis i inconvenients que en deriven. De fet, aquest «món modern» industrial no és hegemònic: tot i que bona part del planeta va adoptar durant el segle XX el model sorgit a l’Europa Occidental, encara ara hi ha racons remots on la gent s’organitza en tribus i es comporta com ho ha fet durant mil·lennis, conservant intactes moltes característiques de la vida dels nostres avantpassats i els estils de vida que vam deixar enrere no fa gaires anys.

Per escriure El mundo hasta ayer, ¿Qué podemos aprender de las sociedades tradicionales? (Debate, 2013), el biòleg i premi Pulitzer Jared Diamond ha buscat aquestes tribus i n’ha estudiat les conductes i els hàbits, sovint a base de conviure-hi in situ durant llargues temporades. Aquest coneixement de primera mà li ha permès traçar els interessants paral·lelismes i les divergències entre les societats tribals i el model occidental dels quals parlarà el proper 19 d’octubre al CCCB. Al llibre, Diamond analitza la resolució de conflictes (des de la violència ocasional fins a les guerres), la manera com criem els nostres fills, el tractament dels ancians, l’alimentació o les malalties d’ambdós models socials. De les seves observacions en aquests i molts més àmbits n’extreu una conclusió inicial reveladora: són molt més diversos els comportaments de les trenta-nou tribus analitzades i els seus pocs milers de pobladors que no pas les conductes i les opcions que prenem els milers de milions de persones que vivim a les societats capitalistes.

Com és obvi, la mirada comparativa de Jared Diamond detecta molts àmbits en els quals el progrés tecnològic i social ens ha beneficiat: la nostra societat no assassina ni nadons ni ancians, com fan algunes de les societats tribals analitzades. Tampoc no patim períodes de fam ni hem d’estar constantment alerta davant la possibilitat de ser atacats per una tribu rival. El model occidental ens garanteix seguretat, confort i una existència més llarga: l’esperança de vida occidental duplica la de les tribus estudiades.

Un pare Aka i el seu fill, de la selva equatorial africana
© Bonnie Hewlett

Però no tot són beneficis, en el model industrial. Diamond detecta multitud d’aspectes en què les conductes tradicionals són més apropiades que el model occidental hegemònic, per exemple en la manera de tractar els nostres infants. Diamond defensa que l’educació aloparental d’algunes tribus, és a dir, el fet que la responsabilitat sobre les criatures recaigui en tots els adults i no només en els progenitors, és més beneficiosa que el model occidental, perquè crea nens més sociables, en haver rebut un ventall molt més gran d’influències i models de conducta. En aquesta línia, també destaca els beneficis que comporten els jocs cooperatius de la majoria de tribus en contraposició a l’egoisme i la competitivitat dels jocs de les societats capitalistes, i no se n’està de criticar l’aïllament i l’associabilitat que ha provocat la irrupció de les consoles de jocs a les nostres llars. Diamond també defensa que en lloc d’utilitzar cotxets per transportar els nadons, s’utilitzin bandoleres arrapades al cos com fan les societats tribals, basant-se en estudis que demostren que transportar-los en vertical i mirant endavant beneficia el desenvolupament neuromotor dels infants.

Tot i els beneficis innegables del món que hem construït, a El mundo hasta ayer, ¿Qué podemos aprender de las sociedades tradicionales? Jared Diamond ens emplaça a aturar-nos, a reflexionar, a mirar enrere per aprendre del nostre passat. A interrogar-nos, per exemple, sobre la nostra alimentació, que ens aboca a la diabetis, la hipertensió o l’obesitat, malalties que a les societats tradicionals no han existit mai. Sí, potser vivim en l’abundància, potser som rics materialment, però això ens compensa a escala social i emocional? De la mateixa manera que els ecologistes defensen el «decreixement», qui sap si els nostres hàbits i conductes també necessiten una «involució» urgent.

Qui és Jared Diamond?

Jared Diamond. Font: www.jareddiamond.org

Jared Diamond és biòleg i professor de Geografia i Ciències del medi a UCLA (Califòrnia). La seva passió per l’ecologia i l’observació dels ocells l’ha dut nombroses vegades a visitar Nova Guinea, on va conviure amb diverses de les tribus que analitza a El mundo hasta ayer, el llibre que inspira la conferència que farà al CCCB el proper dissabte 19 d’octubre. L’any 1998, Diamond va guanyar el premi Pulitzer de no-ficció per l’assaig Armas, gérmenes y acero, que combat l’eurocentrisme i la idea que els europeus van desenvolupar-se i expandir-se pel món per causes genètiques o per ser més intel·ligents i treballadors. Diamond demostra que els pobles que vivien prop del Creixent Fèrtil van poder desenvolupar l’agricultura i fer la revolució neolítica perquè comptaven amb un avantatge decisiu respecte a la resta, fruit de l’atzar històric: hi ha molt poques espècies de plantes silvestres i d’animals salvatges aptes per domesticar, i la casualitat va voler que la majoria es concentressin a l’antiga Mesopotàmia. També ha publicat Colapso, un extens estudi de les causes que han portat algunes civilitzacions (com els maies o les tribus de l’illa de Pasqua) a desaparèixer, amb la voluntat que la societat actual aprengui dels errors del passat.

El cicle Evolució i cultura

Els descobriments recents en els camps de la genètica i de la biologia evolutiva confirmen que hi ha una relació íntima entre la biologia i la cultura, i que el darwinisme actual planteja que l’evolució de l’espècie humana no sols té una base biològica, sinó també cultural. Què és natural i què adquirit, en les nostres conductes? Per aprofundir en aquestes reflexions, hem organitzat el cicle de conferències Evolució i cultura conjuntament amb el B-Debate Internacional Center for Scientific Debate Barcelona, que portaran al CCCB quatre ponents de referència mundial.

A més de Jared Diamond, que serà al CCCB el dissabte 19 d’octubre, també visitaran Barcelona el catedràtic de Genètica i de Genètica de les poblacions de la Universitat de Ferrara, Guido Barbujani, que el dilluns 28 d’octubre explicarà «Vuit coses per recordar sobre la diversitat humana». El dilluns 4 de novembre serà el catedràtic de Biologia de la UPF, Jaume Bertranpetit, qui parlarà de «Passat, present i futur de la selecció natural en humans», i tancarà el cicle el codirector de l’equip Atapuerca, Juan-Luis Arsuaga, que el dilluns 11 de novembre ens descobrirà aspectes desconeguts de l’Homo sapiens.

Podeu participar en el debat a través de Twitter amb el hashtag #EvolucióiCultura

El CCCB a la televisió. Nova temporada de Soy cámara

octubre 7th, 2013 No Comments

Després de l’intermedi estival, aquest mes d’octubre comencem la nova temporada del programa per a televisió «Soy cámara. El programa del CCCB», que s’emet a La 2 de TVE.

Tornem amb nous temes i canvis en el calendari i l’horari d’emissió. A partir d’aquest mes, el programa passa a emetre’s els dissabtes a la nit, un canvi desitjat perquè creiem que, pel caràcter especial del Soy cámara, es mourà millor en aquesta franja horària. Tot i això, encara no estem segurs si l’hora que ens ha concedit TVE, la 1.30 de la matinada, excedeix els límits de nocturnitat del nostre públic. En fi! Tots els qui opteu per ficar-vos al llit i llevar-vos d’hora, podeu veure la reemissió el dilluns següent a les 8 del matí i, als qui no us agradin els horaris, sempre podreu veure el programa al web de RTVE i al del CCCB.

El primer capítol de Soy cámara s’emet el 19 d’octubre sota el títol «No tocar, por favor», i tracta de la relació que s’estableix entre el públic i la contemplació d’una obra d’art exposada en el museu. Dirigit per Jorge Luis Marzo, el programa aborda com s’ha creat un ritual específic, convertit en norma estricta, que provoca en alguns visitants una passió per la desobediència, espontània o premeditada en alguns casos.

Al novembre fem un viatge introspectiu per l’estudi de l’artista, revisitant els tòpics establerts des del segle XIX i que dibuixen espais incompatibles amb les noves pràctiques. El programa visita els tallers de Joan Brossa, Francesc Subarroca, Francis Bacon i Dora García, entre d’altres.

Per finalitzar l’any, al desembre, hem realitzat un capítol a partir de les obres teatrals produïdes conjuntament amb el GREC el passat mes de juliol. Explorem les noves dramatúrgies, les actuals experiències de participació amb el públic i comprovem que no hi ha una única tendència teatral, a través d’entrevistes a directors i creadors com Ivo van Hove, Ernesto Collado, Iván Morales i Roger Bernat.

I com ja sabeu els fidels seguidors del programa, seguint la nostra línia, tots els temes queden oberts a la vostra reflexió, que ens podeu fer arribar a través de #SoyCámara en el nostre compte de Twitter @cececebe.

I si voleu veure algun dels trenta capítols anteriors us podeu adreçar aquí: http://www.cccb.org/ca/marc-soy_cmara-34794

CALENDARI D’EMISSIONS
No tocar, per favor – Dissabte 19 d’octubre a la 1.30 h de la matinada (reemissió dilluns 21)
Estudis d’artista – Dissabte 23 novembre a la 1.30 h de la matinada (reemissió dilluns 25)
Benvolgut públic – Dissabte 21 de desembre a la 1.30 h de la matinada (reemissió dilluns 23)

Cultura de club: La dinàmica inalterable de “sortir de nit” del nostre país és sortir a evadir-se

octubre 2nd, 2013 7 Comments

Aquest és un dels articles que formaran part del fanzine sobre cultura de clubs que s’està preparant per a la propera sessió del BCNmp7 (divendres 11 d’octubre al Teatre del CCCB). Músics, discjòqueis, periodistes musicals… escriuen sobre el fenomen. Existeix o va existir la cultura de club? 

En aquest cas, l’article és de Txarly Brown, a qui reconeixereu per ser un paio amb poc cabell i unes ulleres molt grans. A banda d’això, per a mi és una de les persones que dins l’underground de Barcelona, i probablement de l’Estat, em mereixen un gran respecte.

Arnau Sabaté, programador BCNmp7 Cultura de Clubs

Actuació de Txarly Brown a BCNmp7 Neocalorrisme
© Albert Uriach, CCCB 2012

Doncs sincerament jo sempre vaig creure que això de la “cultura de club” va ser una manera bonica de convèncer-nos, una minoria, que aquí la gent sentia interès per la música i els corrents artístics que es generaven als clubs. Quan parlo d’una minoria em refereixo als melòmans, discjòqueis, periodistes i gent interessada en la música que consumeix, compra i llegeix o indaga habitualment sobre música. Crec recordar que algú va voler definir com cultura de club el que passava als clubs moderns a principis dels 90. És a dir, que la gent hi anava a descobrir coses i, per tant, aprenia quelcom. Això era cultura de club? Els que anàvem a veure discjòqueis per saber què s’estava coent, suposo. Els que al·lucinàvem amb els test pressing del nou disc de tal o amb la raresa que descobríem en la visita de tal altre. Generalment eren els discjòqueis estrangers que visitaven el nostre país el que despertava més interès quan això no era una moda ni un corrent. Em refereixo al període 1990-2000, quan començava l’enfonsament de la indústria discogràfica local de la mà del compact disc, invent obsolet el dia del seu naixement, que va propiciar la transformació de la música en sèries xifrades d’uns i zeros. I que actualment, gràcies a la teranyina teixida pels grups de telecomunicacions, ha acabat essent l’abonament del seu benefici il·lícit. Aquell temps mort en què el CD va donar pas a internet i els seus portals de descàrrega el recordo com una època en què s’aprenia als clubs, escoltant música que difícilment podies sentir en cap altre lloc i un percentatge (baix) de la gent que hi anava ho feia pel mateix motiu. Fins i tot hi va haver un moment ridícul en què els discjòqueis tapaven el label dels discos que posaven perquè no sapiguessis què era el que sonava. El canvi i declivi va arribar el dia en què alguns hi portaven les novetats encara no editades en CD. Ja no era el mateix. I ja quan van començar a aparèixer els ordinadors a les sales de ball, no cal dir res més!

Hi va haver un moment en què gairebé tots els clubs de la ciutat pugnaven per portar reputats discjòqueis i tenir en plantilla als melòmans locals. Hi va haver un temps en què en aquesta ciutat es podia descobrir el que passava al món a través de les ofertes de clubbing. Quan les tendències internacionals s’importaven a una velocitat vertiginosa. Quan vam voler ser els més moderns del planeta i el públic en general pugnava per ser-ne testimoni. Anys més tard la massificació festivalera, internet i la política cultural van segar l’escenari. Per què anar a un club si ho tens tot a internet? Per què pagar per veure a un discjòquei si al Sonar hi són tots junts en format non-stop? Per què pagar per copes mal servides, per no poder fumar, per partir controls de tot tipus i relacionar-se? Acabem amb això. Tot té avantatges i inconvenients.

A la porta del club Monumental, d’esquerra a dreta: Alberto Guiljarro, Albert Salmerón, Ana Maria Martínez i Txarly Brown. Font: www.kikoamat.com

Per exemplificar-ho. L’any 1993 durant una visita de Gilles Peterson a Barcelona, vaig descobrir una melodia tremenda a la introducció del “Light My Fire” de Young Holt Unlimited (inclosa a l’LP “Just a Melody” Brunswick 1969). Jo coneixia aquesta porció perquè sonava al tema de  De La Soul “A Roller Skating Jam Called Saturdays” del seu primer disc del 1989. Un detall que no em podia treure del cap i que en aquells moments era impossible descobrir. No existia la web com la coneixem avui, ni discogs, ni whosampled, ni punyetes. L’única manera de descobrir aquestes coses era anar a la cabina i veure el disc, anotar mentalment el que havies vist i llançar-te a la caça per les botigues de discs que coneixies… Resultat, òbviament aquell disc mai s’havia editat ni distribuït al nostre país. L’única manera de tornar a escoltar-lo en realitat era esperar a la següent visita. I així amb centenars de cançons. Pensaments inconnexos. Se m’acut també una altra forma d’exemplificar el declivi. Recordo una sessió de Dj Spinna a Berlín ¿2001?, en un club molón a què em va portar una runner del col·lectiu Jazzanova. La sessió em va impressionar: soul i funk estrany i conegut, barrejat amb talent, còpies dobles de tots els discs, tècnica d’scratcher i selecció exquisida i populista. Anys després vaig tornar a veure’l al Powder Room (Sala Apolo). El mateix però amb Mac; res a veure. El discjòquei va passar de ser un espectacle visual a un operari de la Nasa.

Realment la cultura que funcionava als clubs i durant el temps que hi vaig passar era la del tràfic d’estupefaents. En la majoria dels locals on vaig treballar venia droga fins i tot la senyora de la neteja; no és broma. Amb els anys vaig descobrir que l’èxit d’una sala era directament proporcional a la facilitat per adquirir-hi droga. En aquell moment em vaig adonar que tot em semblava una merda. I així segueix sent. La dinàmica inalterable de “sortir de nit” o “cultura de club” del nostre país és sortir a evadir-se. El primer objectiu és posar-se al revés, la resta de prioritats són: aparellar-se, fer-se el simpàtic, parlar amb amics i finalment escoltar música. I la nostra societat s’ha convertit en intolerant i immediata per culpa d’internet. La gent va als clubs a escoltar el que ells volen. Exigeixen la música que els agrada i, a més, exigeixen que te la descarreguis o que punxis un mp3 porc d’Spotify. Cultura de club? Mala educació de la cultura del “pelotazo” i “catetismo” Gandía Shore a dolls. La incultura al nostre país es fomenta de base. Per tant, difícilment mai podrem presumir de cultura de club. Sempre hem estat uns pagerols. Si t’agrada la música ets un snob o un freak. Si compres música ets un “pijo” snob i freak. Si tens un BMW i un Rolex i et descarregues música d’“Emuller” ets un triomfador. Doncs a la merda, jo no sóc d’aquest planeta. Un altre cas per analitzar és el que comença de camell i acaba de dj-camell per ser guai, però que no té cap interès per la música, això és clar. La música no és un bé tangible.

Sempre quedarà aquell (que jo considero) 10% de persones que sense presumir els agrada la música i en gaudeixen en la seva faceta “expressió corporal”. Un fenomen fascinant que succeeix en la majoria d’humans. Vaig deixar de ballar quan vaig deixar de drogar-me; per tant, aquest tema encara no el puc comentar amb propietat. D’altra banda, sempre he pensat que la climatologia i la influència del poder mediàtic nacional sobre el gust de la gent (que ens va convertir, tot un país, en anglòfils en només 10 anys, 1980-1990) fan que l’interès per la cultura musical actualment sigui una qüestió gairebé anecdòtica a Espanya. El percentatge de gent que consumeix o escolta música és baix; entre ells, el percentatge del que en compra és menor i, entre aquests pocs, el percentatge del que hi sent interès és ínfim. Això ha provocat que quedin pràcticament només 3 botigues de vinil dignes a la nostra ciutat, que les produccions dels músics locals gairebé no tinguin sortida ni siguin conegudes fora de les nostres fronteres, i que evidentment la gent que acut als clubs s’hagi desculturitzat fins a l’extrem de confondre el dj amb el cambrer i exigir la música que vol escoltar amb el pretext que la pot aconseguir instantàniament a internet. Estem malament, estarem pitjor; però m’és igual, segueixo escoltant música de tot tipus i gaudint-ne. I l’anàlisi a posteriori o futurologia crec que de poc serveix.

“Vaig copiar Moby Dick a mà”: els secrets de l’escriptura de Nadeem Aslam

octubre 2nd, 2013 No Comments

CCCB © Jordi Gómez, 2013

Llegim novel·les per passar-ho bé, o per saber-ne més, o pel plaer de deixar-nos endur per una bona història, però darrere cada llibre sempre hi ha un autor i un procés d’escriptura singular, que pot ser curt o llarg, plaent o tortuós, i amb unes tècniques i dinàmiques pròpies que els lectors poques vegades arribem a conèixer.

Durant la seva conferència al CCCB, Nadeem Aslam va voler compartir amb nosaltres alguns dels secrets de la seva escriptura i va parlar de les seves estratègies per escriure i dels seus inicis com a escriptor. Són consells que agrairan tots aquells que escriuen, però també els amants de la literatura en general i els lectors de El jardín del hombre ciego (Mondadori, 2013), la seva darrera novel·la.

En aquest primer fragment, Aslam explica la importància que tenen les llibretes en el seu procés d’escriptura. (Podeu escoltar-lo al vídeo de la conferència, minut 33:55)

Des que tenia 20 anys mantinc unes llibretes on apunto tot el que trobo interessant: un comentari que em fan, una imatge,una citació d’un llibre, alguna cosa que he vist al carrer… Tinc més de 100 llibretes. Quan m’assec a treballar i escric un capítol, agafo una d’aquestes 100 llibretes de manera completament aleatòria, pot ser una llibreta de fa 25 anys o d’ahir mateix, i llavors miro la primera anotació i intento trobar un lloc de la pàgina on encaixi. Si puc col·locar-la ho faig i marco amb una creu que he fet servir aquella anotació per no repetir-la. Després segueixo amb la segona anotació, amb la tercera, i vaig seguint aquest procés i repasso tota la llibreta. Al final del dia tota la pàgina estarà plena de petites notes i idees que afegiré al text. Si al cap d’un temps ho repasso i no m’agrada, ho esborro i ho torno a la llibreta, no perquè sigui un mal pensament, sinó perquè no ha d’anar aquí, sabent que ja trobaré un lloc per aquella anotació en alguna altra banda, potser demà o potser d’aquí quinze anys. [...] En un capítol extens puc repassar cinc o sis llibretes, per tant a nivell pràctic he estat escrivint aquest llibres des de la primera llibreta, perquè hi ha pensaments de quan tenia 20 anys. A banda de la llibreta també sóc un ésser humà, tinc una mare, un pare, nebots, nòvies… Aquestes experiències també hi entren, perquè la referència principal és la meva vida. Puc canviar algunes coses perquè s’ajustin a les necessitats de la història, és clar, però si vull parlar d’una mare a la novel·la, la referència serà la meva mare.

La manera com Nadeem Aslam va aprendre l’anglès literari també mereix atenció. La família de l’escriptor va exiliar-se a Anglaterra quan ell tenia 14 anys, i per resoldre els problemes amb la llengua anglesa que arrossegava va dedicar-se a llegir els grans novel·listes, i fins i tot va copiar les seves obres a mà (minut 41:40 de la conferència).

Al Pakistan no érem rics, érem gent d’esquerra. Si ets ric al Pakistan pots enviar els fills a escoles on ensenyen anglès, però jo vaig anar a escoles del govern on t’educaven en urdú, i quan vaig venir a Anglaterra als 14 anys tenia un anglès molt bàsic, de l’estil «això és una taula, això és el terra». A l’escola anglesa les assignatures que feia bé a l’escola eren ciències, perquè a les ciències l’anglès no era important, havies d’assimilar fets i reproduir-los, i si ho feies en anglès dolent no importava. Però els temes que m’interessaven, literatura, història, política o filosofia, per totes aquestes assignatures calia escriure assajos i argumentar, i jo no podia ni articular un paràgraf. Vaig anar a la universitat a estudiar ciències, però al tercer any, quan ja feia set anys que vivia a Anglaterra, em vaig dir que el meu anglès no era prou bo per fer el que volia fer, que era escriure.  [...] Com que no havia pogut estudiar les assignatures que m’agradaven a l’Institut i a la universitat o fer un doctorat, em vaig dir que els propers 10 anys els dedicaria a això. Agafava una persona i li preguntava «Qui és un bon escriptor?». Em contestava «Thomas Hardy», i llavors jo anava i llegia tot Thomas Hardy, des de la primera novel·la fins a l’última. Preguntava a una segona persona «Qui és un bon novel·lista? » i deia «Nabokov»,  llavors llegia tots els llibres de Nabokov. Vaig llegir Faulkner, Joyce, Conrad, Lawrence… Després vaig voler saber què és un paràgraf, quants pensaments es permeten per pàgina, què és una coma, perquè serveix un punt, i vaig copiar tot Moby Dick a mà. Vaig copiar As I lay dying de William Faulkner, Beloved de Toni Morrison, El otoño del patriarca de Gabriel García Marquez, Lolita de Nabokov, Black Meridian de Cormac McCarthy… Encara les tinc, era abans de la màquina d’escriure, ho feia a mà. Va ser molt important per mi.

Podeu veure la conferència completa aquí 

Philip Hensher

L’escriptor britànic Philip Hensher, proper participant del cicle LLOCS/LUGARES/PLACES

La visita de Nadeem Aslam a Barcelona va formar part del cicle “Llocs/Lugares/Places. Diàlegs amb escriptors britànics”, organitzat en col·laboració amb el British Council en el marc de Kosmopolis, en el qual també participaran Philip Hensher, que vindrà al CCCB el proper 8 d’octubre, i Edward St. Aubyn, que ens visitarà el 12 de novembre.