CCCB Veus

El públic de Barcelona es resisteix a ficar-se als racons de la música electrònica de qualitat. Els grans festivals són un miratge passatger –tres dies a l’any o poc més–; l’auge d’alguns clubs consolidats, l’excepció. Tanmateix, els últims set mesos la ciutat ha viscut una revifalla significativa de l’oferta electrònica: festivals nous de trinca –Mira Festival, Cau d’Orella–, cicles temàtics –Dnit– i promotors outsiders –molts, i gairebé tots aplegats el 2014 sota les sigles BCN Mp7 del CCCB.

Lapsus Festival agafa el relleu a Sónar en la programació musical d’aquesta casa: aposta per l’electrònica de risc, l’abstracció digital i l’estètica sintetitzada. Aquestes coordenades ideològiques són les mateixes que van ser l’aposta de Sónar quan el 1994 va agafar l’espai del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i va proclamar una màxima que li va donar la raó: «Connecta’t a la música del futur», deia el lema de la primera edició del festival. Ens descobria així un món d’infinita creativitat als marges de la cultura de clubs i la música d’avantguarda contemporània.

La Ciutat Comtal va descobrir la música electrònica amb etiqueta Sónar en un espai públic que ha apostat per aquest tipus de música des del minut zero de la seva existència. El CCCB ha sigut clau en la història recent de la música electrònica a Barcelona i Catalunya. Als successius responsables del centre no els ha tremolat mai el pols a l’hora d’apostar per l’electrònica. Ara tampoc: la inclusió del Lapsus Festival en la programació del vintè aniversari del centre corrobora la importància que la música electrònica ha tingut sempre al CCCB.

Lapsus és un festival ideològic i transversal: música d’arrel sintetitzada i programació sense caps de cartell –la sensació que tots els músics de la graella tenen la mateixa importància és un factor que el distingeix d’altres festivals–. Un esdeveniment de gènere en el qual la qualitat preval per sobre del que és previsible. Una cita per descobrir els talents amagats en els corrents minoritaris (o majoritaris) de la música d’avantguarda electrònica. Fins i tot els més avesats descobrim noves propostes que fins a aquest moment desconeixíem. S’agraeix.

Una jornada amb primícia mundial

En la primera jornada estaven programats 1991 i Fennesz, que presentava en primícia mundial el seu nou disc, Bécs, que significa la seva tornada a Mego, la plataforma editorial de l’insubornable Peter Rehberg –Pita–. El suec Axel Backman, que s’amaga rere l’àlies de 1991, va demostrar que la dicotomia entre la seva activitat editorial i els seus directes és més accentuada del que l’audiència estava disposada a acceptar. Els organitzadors del festival eren els únics que estaven avisats de les enormes diferències entre els treballs publicats als segells Opal Tapes i Astro: Dynamics i la música que sona en directe. 1991 no va perdre qualitat, però sí pegada. Backman descompon en directe els passatges rítmics fins a fer-los (gairebé) desaparèixer: accentua la veta atmosfèrica i, sense por, es converteix en un projecte d’ambient, que en aquesta ocasió va difuminar al màxim les melodies. L’intent d’oferir una cosa diferent va provocar la indiferència d’alguns assistents i l’estranyesa de la resta. El va acompanyar amb els visuals Miki Arregui, Videocratz, un dels triomfadors absoluts d’aquesta primera edició de Lapsus. El talent d’aquest videoartista no té límits: posseeix una envejable personalitat estètica i va presentar en totes les seves intervencions un reguitzell d’idees tan dinàmiques com profundes. No és fàcil oblidar les peces de Videocratz.

Els xous de l’austríac Christian Fennesz, tot idiosincràsia, acostumen a provocar tota mena de reaccions. D’ençà que el 2001 va publicar Endless summer, s’ha convertit en un dels músics més reconeguts de l’abstracció digital amb marxamo estètic. Tot i que els seus discos són autèntiques obres d’orfebreria digital, plens de bones idees i sensacions indescriptibles, els seus directes no aconsegueixen traduir el cúmul de sensacions que s’amunteguen quan s’escolten a soles. No n’esperava res que encara no hagués vist, però a Lapsus s’hi va lluir. Va treure geni i personalitat. Bécs recupera algunes de les idees d’abstracció melòdica de la seva obra inspirada en el disc del mateix nom de The Beach Boys, i d’altres de les que va proposar en el celebrat Black Sea (2008), més ambiental i borrós. Recompon els millors moments de la seva discografia a base de paisatges èpics, evocadors i molt reconeixibles. És emocional fins allà on l’hi permet la seva personalitat. Sense cap mena de dubte, a Lapsus va arribar molt lluny: el toc de guitarra característic i cru de Fennesz va ser tan explosiu que per primer cop a la vida, va assegurar l’austríac en acabar el concert, havia trencat una corda de la guitarra dalt d’un escenari. No sé si és capaç d’arribar a més, perquè no he tingut mai l’ocasió de comprovar-ho, però el que és clar és que al teatre del CCCB s’hi va posar a prova.

Molt més que música

Lapsus no va ser només música. L’art visual i sonor també hi va tenir el seu espai. La instal·lació PHI, que va presentar Playmid a la Sala Raval, l’espai annex del teatre, rivetejava l’oferta del festival. Durant quinze minuts intensos, PHI presenta un seguit d’idees més acostades al sound sculpture que no a la música amb intencionalitat transgressora. El joc de llums i sons geomètrics recorden l’obra de l’artista danès Olafur Eliasson, que acostuma a jugar amb la percepció de l’audiència per proposar unes reflexions senzilles sobre la relació amb l’espai. La instal·lació de Playmid juga amb l’atmosfera, l’espai, la llum i la cultura rave. En els interludis entre concerts, una altra mostra de talent digital: Playmodes va presentar diverses peces audiovisuals de cinc minuts en les quals els jocs de llums acompanyen petites suites digitals que voregen constantment el paisatgisme sonor. Interessant, si més no.

Dissabte, després d’un set a manera de warm-up dels Lapsus Dj’s –és a dir: Wooky, Bruna i Lesser, poca broma–, va obrir Olde Gods acompanyat, de nou, pel geni de Videocratz i la seva escena d’època sincrònica. El nou projecte de Guillamino i JMMI és addictiu: melodies amb ànima pop sobre rítmica house i atmosferes estètiques. El primer concert que oferia aquest projecte potser va ser un dels millors del festival. Shape Worship va optar per la versió desenvolupada del seu techno atmosfèric, que també admet matisos de house angulós. No vaig ser capaç de percebre la precisió IDM que se li atribueix, però sí que es va poder comprovar la profunda empremta que ha deixat Actress a l’escena electrònica britànica.

«Hem arriscat tots molt», comentava la inquieta Alba G. Corral, videoartista que va acompanyar Shape Worship amb uns ostentosos visuals geomètrics. I no s’equivocava: tots els participants a Lapsus van donar el millor que tenien en tot moment. De vegades, la sensació de desconcert assaltava l’audiència: els músics i artistes visuals es van arriscar tant que hi havia el perill que no els entenguessin. Potser massa avançats per a aquesta època de desatenció i urgència, d’obres de digestió fàcil i comentari inflamat. Les paraules de l’Alba expliquen molt bé la naturalesa d’aquesta cita, que s’hauria de concretar en una periodicitat anual obligada.

I va arribar el torn dels escocesos Dalhous, reflex del que al seu dia van ser uns altres escocesos: Boards of Canada. Publiquen a Blackest Ever Black, casa mare de les derivacions pop del hauntology britànic i marca amb denominació d’origen d’ambient-techno novíssim: Raime, Vatican Shadow i, des d’ara mateix, també Dalhous. Si Raime atreu l’atenció dels mitjans amb uns xous sempre a mig gas i més aviat avorrits, el que fa Dalhous hauria de figurar més amunt en qualsevol escala de valor mediàtica. Van presentar credencials i una nova referència: «Visibility is a trap» –no tingueu por: descarregueu-vos-la pirata, que per això hi és; l’escena us ho agrairà…–. Els records, la nostàlgia d’una vida que no han viscut mai, les sensacions imaginades…, aquest és el terreny en què es mou Dalhous. Caçadors d’imatges i sons al vol, que converteixen en un paisatge ambient amb tendències als jocs rítmics. Va ser un xou impactant, concís i extremadament ben plantejat. Tots els assistents estàvem contrariats perquè no érem capaços de dilucidar què o qui eren els protagonistes dels visuals que van acompanyar la música del duo.

Els va arribar el torn als Jensen Sportag, favorits dels tres caps pensants de Lapsus. Van suavitzar la interessant tendència a conceptualitzar l’r’n’b, tot i que no en van prescindir, i van apostar per traçar línies 4×4 de groove accentuat i ànima house. Dels passatges més atmosfèrics –la constant en tots els concerts del festival, val a dir– van passar a la complexitat del sampleig de referències i instruments. Un altre cop, Videocratz va estar magistral amb uns visuals impactants i dinàmics que mostraven recorreguts pels carrers d’urbs atapeïdes. A les imatges d’aquest artista visual hi ha la promesa de l’ímpetu global.

El premi al xou avorrit i pretensiós se’l va emportar Etch. M’és igual el reconeixement que Zak Brashill hagi rebut de la premsa internacional, de vegades pueril, frívola i estúpidament tendenciosa. La seva desconcertant actuació a Lapsus va ser una lliçó de com no s’han de fer les coses davant d’un públic atent. La pitjor part va ser per a Óscar Sol, un altre videoartista de talent i provocatiu, que va haver de torejar el tedi de la música d’Etch. Aquest paio, que va obviar el fet que tenia audiència al davant, es dedica a recuperar el llenguatge de la cultura jungle britànica dels 90. Fins aquí, res a dir. Però si s’opta per la versió rave d’extraradi del drum’n’bass i el jungle, la cosa no pot sortir bé. Gens ni mica d’originalitat, monòton i insuls. Per acabar-ho d’adobar, no movia ni un múscul dalt de l’escenari. Sí que és cert que va culminar aquella mena de performance del no-res amb una bona conceptualització de tot el que havia proposat durant els primers compassos. En alguns moments semblava que hagués d’arribar al punt que havia promès, però ja era massa tard. El drum’n’bass de garrafa, a casa i amb gasosa, xaval.

En contrast rotund, Kelpe, també acompanyat amb els visuals d’Óscar Sol. No és difícil imaginar per què aquest projecte ha rebut elogis encesos de techno-masters com ara Laurent Garnier i Richie Hawtin, i també d’altres mestres del sampleig i el groove com Hudson Mohawke i Daedelus. El xou de Kelpe va ser vibrant i intel·ligent; plantejat com un relat amb voluntat narrativa. Kel McKeown es fa acompanyar per un bateria en directe, cosa que comporta la cruesa que el pobre Etch va buscar i no va saber trobar. Va desplegar un arsenal de recursos melòdics i rítmics que reten un homenatge indissimulat a l’època daurada de Ninja Tune, comentava Carles Novellas, de l’imprescindible programa de ràdio Paralelo 3, que va viure de prop l’explosió del segell londinenc d’abstract beats treballant a les seves oficines durant el decisiu canvi de dècada entre els 90 i els 2000.

Novellas tenia raó, sens dubte, però Kelpe no fa servir el sampleig com a sant i senya del seu so, com la major part de la nòmina de Ninja Tune. Encara que sí que utilitza les melodies abstractes jazzístiques sota el paraigua estètico-sintètic en què es camuflava Four Tet fins que va apostar pel desenvolupament rítmic a discreció. Va ser un concert notable que reclama més protagonisme a les graelles dels festivals estàndard.

«L‘experiència a Lapsus va ser molt bona, al concert m’ho vaig passar molt bé; hi va haver química i em penso que la gent en va gaudir. Va ser un punt de trobada també amb altres artistes i gent que encara no coneixia en persona. Un deu!!» Així es va expressar, a través del mail, Sau Poler, un jove productor de Badalona que arribarà molt amunt. Per parts: la música de Pau sona a «Four Tet, Floating Points, Bonobo, Burial o Jamie XX», assegura, però també a Actress, Panda Bear, Carl Craig i John Talabot. A Lapsus va demostrar per què és algú a qui cal seguir de prop: és curiós comprovar que sempre sap triar la millor opció rítmica. No falla. Intueix el camí més curt per connectar referències i sensacions. De vegades es decanta pel 4×4 progressiu, el de l’Actress menys abstracte; d’altres, tria la via del house profund i emocional. La seva actuació va ser una de les millors del festival, si no la millor.

La festa, perquè després de les dotze de la nit Lapsus era una festa, es va acabar amb Kanding Ray. No entendré mai per què els productors de Raster Noton gaudeixen de certs privilegis. El seu discurs complex, espès, cru i rotund no sempre fa honor al seu prestigi. El que és clar és que a Barcelona sempre hi troben un públic atent. Potser per les sovintejades visites de Carsten Nicolai a la ciutat, o perquè la seva potent rítmica deixa la mateixa petjada que el Detroit techno als noranta. Qui ho sap. El set de Kanding Ray, sense arribar a la potència promesa –tot és poc al costat d’SND o Plastikman–, sí que va aconseguir aixecar l’audiència durant els últims moments del festival. Sense arribar a ser addictiu, sí que va assolir la complexitat i la profunditat promeses. Va començar emulant el Monolake més insuls per després arribar a fregar aquella emocionalitat que no es pot explicar però sí entendre a base de sensacions bàsiques.

L’any que ve, Lapsus promet més. Molt més.