El Primera Persona sona a això

abril 28th, 2015 No Comments

Sempre que parlem del festival Primera Persona hi afegim una paraula al darrera. Multidisciplinar. No és gratuïta ni ens donen un plus per posar-la; si ho fessin seríem milionaris (i, desgraciadament, no és el cas). Durant aquestes tres edicions que portem celebrades, hem tingut representants de molts i variats gèneres artístics: des del cinema d’autor a la literatura pulp, dels còmics als fanzines, la subcultura o el periodisme. I el pop, és clar. No podem -ni volem- entendre la vida sense el pop, sense les seves ensenyances, la seva bellesa. La importància de les cançons i els grups que més ens agraden és proporcional a l’espai que tenen a Primera Persona. Els nostres JO musicals.

Aquests són els motius pels que no es poden perdre els concerts que portem aquest any al festival:

Perquè s’han de refiar de nosaltres. Quan els hem fallat? Recorden la pell de gallina quan van escoltar Dive for your memory dels Go-Betweens al Teatre del CCCB, interpretat per Robert Forster amb un grup d’acompanyament format per músics de Barcelona? I el concert d’en Jota de Los Planetas amb Sr. Chinarro? Esperin, segur que no  han oblidat que fa menys d’un any sonaven els eixordadors primers acords de Sparky’s Dream amb en Gerard Love entrant amb una de les frases més tararejades del pop: “If she lived in space, man”. O quan van tocar els Nueva Vulcano. Fins i tot hem tingut en Calvin Johnson, de Beat Happening, arribat directament des d’Olympia! Concerts memorables amb els nostres herois  damunt l’escenari. I aquest proper mes de maig en tindrem uns quants més.

Sleaford Mods

Enguany no es poden perdre dues bandes contestatàries, revolucionaries i incorruptibles. Uns són mites des de finals dels anys 70, els Monochrome Set, els altres, més contemporanis, Sleaford Mods, representen una nova manera d’entendre el pop i el rap amb missatge. Bandes que han anat més enllà del paradigma, saltant una –o dues- passes més enllà del que és cool. The Monochrome Set són pares de moltes de les coses interessants que han passat per la música britànica els darrers 35 anys. Han influenciat tothom, han fet post-punk abans que ningú, i new wave i indie pop. I tot ho han fet bé. En Bid és una figura venerada per grups tan populars com Blur, Fatboy Slim, The Housemartins o els Smiths (Johnny Marr va arribar a dir que el grup no existiria sense ells). Avançats a la seva època. Una definició semblant podem aplicar a Jason Williamson i Andrew Robert Lindsay, els Sleaford Mods, que han col·locat la seva mescla d’spoken word, rap i una desacomplexada actitud punk als llocs més alts de totes les llistes internacionals amb el seu darrer disc. Pop de classe obrera disposada a trencar els tabús establerts de les estrelles del rock’n’roll. Això els ha portat a ser odiats públicament per Noel Gallagher dels Oasis i a estar en boca de tothom. Sens dubte, un dels grups més influents del panorama musical i una de les actuacions més esperades de l’any musical a Barcelona.

Perquè aquest any Primera Persona aposta per dues personalitats absolutament magnètiques. Una és Jon Langford, una veu tant vital pel moviment punk anglès com les de Johnny Rotten, Dave Vanian, Jake Burns o Joe Strummer.  Amb The Mekons (el seu grup de sempre) han editat 18 elapés des de 1979. Ser-hi sempre és exactament això, però a més ser-hi sense renúncies i amb la coherència i ètica punk com a bandera, és el que el fa de Langford un creador diferent que col·lecciona fans per tot el món, com el novel·lista Jonathan Franzen. El gran nom femení musical del Primera Persona d’enguany és Laetitia Sadier, excepcional intèrpret en solitari (amb 4 discos a les seves esquenes) però coneguda històricament per formar part d’Stereolab, una de les grans bandes d’indie pop i pop electrònic dels 90. El seu duet creatiu amb Tim Gane (també a McCarthy), l’insubornable compromís polític d’esquerres i els discos cantats en anglès i francès van ser el seu segell inconfusible.

Laetitia Sadier

L’any passat vam complir un gran somni de l’equip del festival. D’aquells que mai penses que et passaran. Però va passar.  I va ser en el mateix moment en què vam veure a Manolo García (Los Burros, El Último de la Fila) a l’escenari del Teatre del CCCB. Aquell somni era compartit amb el de tenir en Kiko Veneno, però la diferència és que l’artista de Figueres serà a Primera Persona guitarra en mà. Acompanyat del seu fill, el talentós pintor Adán López Akimoski, repassarà la seva extensíssima trajectòria en solitari. Aquest escrit serveix per parlar del concerts que farem a Primera Persona però si algú no necessita presentació, aquest és ell. Veneno tancarà la nit de divendres de la millor manera, amb els seus hits de sempre: “Volando voy”, “En un Mercedes Blanco”, “Joselito” et al.

La darrera, i quasi més important raó. Perquè poder tenir aquests artistes en una sala de format mig, tan propers i a un preu tan reduït és una oportunitat que s’ha d’aprofitar. No s’ho pensin. Repeteixo, quan els hem fallat?

El festival Primera Persona se celebrarà els propers 8 i 9 de maig al CCCB. Les entrades ja són a la venda en aquest enllaç: https://www.ticketea.com/cccb-festival-primera-persona/.

Pots escoltar la música que sonarà al Primera Persona en aquesta playlist: https://playmoss.com/en/primerapersona/playlist/23primerapersona15

Zeidun: 15 anys amagant talent

maig 7th, 2014 1 Comment

Zeidun © Oriol Escarmis

Hem estat anys acceptant-ho amb total normalitat, com si fos intrínsec a ells, però no ho és, ni habitual, ni comú, ni res que se li assembli. Potser és perquè mai ens havíem parat a analitzar-ho. Era tan evident que ens trobàvem davant de gent extremadament talentosa, que ni ens ho plantejàvem. Però en el seu moment no ho vam saber veure, potser ho van intuir, però dubtem que algú s’atreveixi a alçar el dit i reconèixer, iradament, que sabria el que passaria després.

Som a principis de segle i és un gaztetxe a Iruña, o a un solar de La Roca, o al Sant Feliu Fest, és igual. Cinc nanos de vint anys a l’escenari. Samarretes de bandes hardcore sueques i pantalons caiguts, increïblement caiguts. Unes Vans fetes caldo i tot sona descompassat, atordit i ruïnós. Les seves lletres parlen sobre el que toca, és el moment i l’època, no hi ha una altra opció que treure tota la ràbia adolescent en aquelles cançons. És la seva manera. La nostra és ser a sota, puny alçat i cos suorós mentre les cantem totes: “Every song I play, every word I say, everything I do, all my acts are just for you”. Sona “Galactic” i els cinc xavals que la destrossen en directe es diuen Zeidun, com el gos del seu col·lega de Sant Celoni. I són el millor grup del món, malgrat aquella nit no ho semblin, malgrat tardarem anys a saber-ho.

Però el temps ha demostrat que sí, que ho eren. Que darrera d’aquella banda que no sobresortia, que vivia en l’anti-pretensiositat més extrema, hi havia precisament, persones brutalment inspiradores. Com definir si no, en Dalmau Boada? Inquiet, experimental, enginyós i bo, impresionantment bo. En Mau ha fet grups de “culte” com qui baixa a comprar el pa. Però al 2000, quan gravava l’Oceane amb Zeidun, segurament no haguéssim donat un cèntim pel bateria dels arreplegats aquells del Montseny. Doncs sí, perquè aquell nano amb pintes de sortir de la jungla va formar Omega V, i després Les Aus, i després Esperit!. I aquestes són bandes que han canviat les regles del joc de l’escena musical del territori. I el que és més important, han fet cançons que han canviat vides, que les han fet més amenes, millors, en definitiva. O en Joan Colomo, que va formar, també amb el Mau, La Célula Durmiente. Coneixeu un grup més divertit que aquest? Jo no. A en Colomo el veies caure d’un escenari amb Zeidun de les cerveses que portava a la sang, però després el van acabar reclutant per formar part de The Unfinished Sympathy, segurament la banda d’indy-rock més destacada que ha existit en aquest país. I mentre passaven els anys, ell anava fent cançons, cançons que un dia van veure la llum en solitari, i va resultar que eren tan bones que ara el truquen de tot arreu i el coneix tothom. Però no havíem quedat que només era el vocalista de quatre acords i melena a la cara de Zeidun? Fins i tot la meva mare sap qui és en Colomo.

En Xavi, el baixista, ha estat menys actiu, “només” ha format part de la darrera dècada d’un grup que es deia Els Surfing Sirles, “només”. Els Surfing Sirles eren els millors, però això ja ho sabeu. En Càndid, el gegant de dos metres que tocava els teclats, ha fet tantes bandes que no hi caben en tres folis. No és opinió, no és condicional, és informació real, perquè ho hem vist amb els nostres propis ulls. Ara se’l pot veure tocant amb Murnau B i Autodestrucció, però fa poc era el bateria titular d’en Joan Pons d’El Petit de Cal Eril. L’Albert Trabal, tocava la guitarra i la trompeta amb els Zeidun, i també ho va fer en un munt de bandes com els Rain Still Falling o, posteriorment, amb l’Orquestra Sant Celoni.

Segurament junts mai ens van ensenyar tot el seu potencial real. Permeti’ns la grolleria, però aquella banda només va ser la punteta. Suficient perquè ara mirem enrere i, per fi, comencem a reivindicar el que va ser la seva obra anterior, posterior i, sobretot, com a Zeidun. Una banda d’emo-core plena de moments emocionants i genials. Aquí i ara, és el moment d’agrair tot el que ens han donat amb els seus múltiples noms, amb totes les seves cares. Aquest és el feedback que mai van rebre i, indubtablement, mereixen per tantes bones nits i bons dies rematats amb les seves cançons.

El proper 15 de Maig Gentnormal i La Fonoteca Barcelona han programat Me mata pero me gusta: una genealogia de Zeidun per la tercera sessió del #BCNmp7. La sessió constarà de les actuacions de Zeidun i de moltes d’aquestes bandes: Joan Colomo –que acaba d’estrenar disc nou-, Els Surfing Sirles –reviscuts per l’ocasió-, Esperit!, La Célula Durmiente, Autodestrucció, L’orquestra de Sant Celoni, Murnau B o Omega V). A més a més, s’aniran projectant breus càpsules documentals sobre els músics i es repartirà, gratuïtament, un fanzine i un CD que recullen aquesta “genealogia”. 

El dilluns 12 a la tarda regalarem 5×2 entrades gratuïtes a través del twitter del @CCCBmusica responent a una pregunta. Estigues atent/a!

1