Una invitació al disseny de processos de participació

“Dissenyar la participació” és un repte fascinant i cada vegada més necessari en diversos sectors. La cultura n’és un. La participació s’ha assumit per part d’institucions i col.lectius culturals com un eix molt important en la seva forma de ser i actuar com a tals. Reconèixer que una bona part del públic vol participar i ser reconegut per participant, no deixa, però, de plantejar la pregunta sobre el Com? Com crear processos que mantinguin el respecte per les contribucions del públic i reconeguin la diversitat de papers entre públic, participants, experts, facilitadors, creadors i entitats culturals? Com equilibrar els seus diversos sabers? Com fer perquè tot això es combini en processos i projectes que siguin un avanç qualitatiu en la relació amb la cultura?

D’un temps ençà, amb l’arribada de les tecnologies dos punt zero, les tecnologies de la col.laboració massiva per internet, totes aquestes preguntes s’han tornat a plantejar amb urgència. Moltes vegades s’han respost només des de la tecnologia, reduint una rica complexitat d’identitats i relacions socials productives a un procés simple de contribució colaborativa de continguts, idees, potser “feedback” i, amb sort, la generació de diàleg social al voltant de cultura, projectes, art, que generava un germen de comunitat i de noves relacions davant les institucions culturals.

Conegudes són les diverses varietats de participació que s’han articulat des del concepte de “Museu Participatiu” que s’inspiraba en les possibilitats de les tecnologies 2.0, per a abstreure alguns patrons participatius d’interès.

La lectura fàcil d’aquestes propostes s’ha centrat més en l’ús de les les tecnologies que dels seus patrons subjacents de relació i de producció colaborativa. Això ha fet proliferar molts projectes participatius que s’han quedat en les opcions més senzilles i menys inclusives de les moltes posibliidades i nivells de participació. Abunden projectes que redueixen la participació a relacions de consulta amb el públic sobre idees inicials o al requeriment del feedback sobre el producte cultural final. Predomina el recurs al “crowdsourcing” en la seva accepció més simple que reserva un paper poc actiu i molt reactiu l’abans anomenat públic.

El recurs a les capacitats més superficials de la tecnologia crea un parany de visió. Així succeeix que els projectes participatius es converteixen en poc més que una invitiación a la contribució puntual del públic. En canvi, el públic, com a grup de participants, té més capacitat potencial que la que li permet la interacció en una xarxa social creada a aquest efecte, un fòrum de discussió o una plataforma de contribució de continguts o idees. Aquestes són, en efecte, algunes de les freqüents variants en les iniciatives que algunes institucions presenten com participatives. La trampa és que, segons es gestionin, tornen a crear relacions desiguals amb el públic i no preveuen practicament cap evolució en nivells de participació.

Sortint de la trampa

Com convertir la participació en una oportunitat d’evolució de públic i institucions? Com cultivar relacions més transparents i productives amb les audiències, els públics, sense caure en vells errors? Potser començant a pensar en la participació com un procés, no com un resultat. En particular, entendre-la i assumir-la com un procés constructiu que canvia a la institució i al públic.

Aquesta actitud, que és la nostra, exigeix tenir un profund respecte per la capacitat del públic i reconèixer-hi un interlocutor, però sobretot un co-dissenyador de noves realitats molt concretes.

Hi ha diverses tradicions de disseny i codisseny amb usuaris que parteixen d’un reconeixement del coneixement i iniciativa de “l’abans anomenat públic”. Des dels patrons de disseny d’Alexander i altres en arquitectura, fins al disseny dirigit pels usuaris o el disseny en la innovació social passant per les inicials proposta de disseny participatiu.

La participació té molts nivells i colors. Però de vegades s’ha convertit en un “must”. Sembla que totes les institucions hagin de ser participatives en el mateix grau i de la mateixa manera. No hauria de ser així. De tan obvi que això és, sembla que ho haguem oblidat.

La nostra proposta passa per reconsiderar críticament les possibilitats de participació. Hem de saber quins compromisos requereix cada nivell, quines conseqüències i canvis exigeix: d’actitud, de competències i de formes d’organitzar, tant per a institucions establertes que ocupen espais icònics com per a les més recents o més fluïdes, definides com accions grupals en la xarxa i disperses en espais ciutadans.

La caixa d’eines de la participació comença per una actitud que reconegui la complexitat dels processos socials. La complexitat és font de complicació si no es juga a favor seu.

Més enllà del 2.0

Certament l’impacte de les tecnologies socials, les 2.0, en els hàbits relacionals i culturals no és en absolut una cosa a deixar fora del radar de qualsevol que estigui relacionat amb la cultura. Les persones habituades a les tecnologies dos punt zero conformen un públic que moltes institucions diuen preferir: llegeixen més, escriuen més, es comuniquen més i tenen un alt nivell tant d’exigència com d’expectatives respecte a l’oferta cultural i institucional (Kelly).

Al mateix temps, el 2.0 com a tecnologia defineix un ampli grup d’exclosos i resistents. Per exemple, els que no poden o no saben utilitzar els mitjans socials. O els que s’oposen obertament a ells bé des d’una perspectiva de rebuig frontal per falta de familiaritat o estratègia (Keen), bé després d’una llarga experiència en la seva creació i utilització (Lanier). A la banda contrària els optimistes dos punt zero (Shirky, Tapscott). També entre les institucions i gestors culturals trobaríem representants de cadascuna d’aquestes posicions (W.A.G.E).

Però, com diem, els processos participatius tenen una llarga tradició i es poden nodrir d’altres tecnologies no necessàriament relacionades amb les tecnologies de la informació, internet o la web.

El nostre punt de partida és, des de la complexitat, treballar el disseny de processos participatius que, sí es recolzen també en l’ús de la tecnologia 2.0 però no de forma exclusiva.

Als tallers aprendrem a jugar amb la complexitat de les dinàmiques i processos participatius i a conèixer els mètodes i tecnologies (2.0 i altres) que permeten no tant dissenyar el procés final sinó les condicions que poden permetre fer emergir complexitats creadores.

Els tres fils que teixirem als tallers

L’objectiu dels tallers és sortir amb projectes definits (o redefinits) després d’haver considerat des de tres punts de vista relacionats amb la complexitat:

• la tradició i els mètodes de disseny participatiu i dirigit pels usuaris, en particular el disseny obert amb usuaris i les noves aportacions des de la complexitat (Pangaro) i el diàleg constructiu (Jones)
• els mètodes i tecnologies de col.laboració (Bacon).
• els processos i mètodes de gestió ràpida i àgil de projectes col.laboratius.

El procediment de treball és senzill: farem una revisió de precedents i projectes il.lustratius i començarem a practicar tècniques de cada un dels tres “fils” a partir de les propostes de treball que els participants hagin remès i compartit abans de començar el taller. Esperem poder anar més enllà de propostes que fomentin el diàleg social sense acció ni construcció, i que emprenguin sense complexos els nivells de participació que hagin decidit assumir. El que és segur és que farem prototips, remodelarem, dissenyarem trucs de creixement de comunitats, perfilarem la relació amb nous agents actius i li donarem més d’una volta a totes les propostes inicials.

Ens esperen uns dies d’aprenentatge intens i creativitat compartida. Les activitats dels matins quedaran, creiem, molt ben complementades amb les presentacions i debats de les tardes.

Comptarem amb la presència de:

• Bob Ketner, responsable del Tech Virtual que ha col.laborat amb nosaltres en diversos projectes participatius
• Waybe rentar, director de continguts del Liberty Science Center i promotor del concepte d’exposició oberta amb qui treballarem en els tallers d’innovació i creativitat de l’American Association of Museums

I es realitzarà la presentació de:

• El Manual 2.0 del CCCB
• El “work in progress” de l’associació A + C + C, nascuda d’un grup de participants de les edicions d’aquests mateixos tallers al CCCB l’any passat.

Algunes referències

• Bacon, J. (2009). The Art of Community: Building the New Age of Participation. O’Reilly Media. També online aquí:
• Benkler, Y. (2006). Peer-based commons production. A The Wealth of Networks. How social production transforms markets and freedom (1st ed.), New Haven, Conn: Yale University Press, pp. 528, ISBN 0-300-11056-1
• Eyebeam. Beyond models of consensus. http://eyebeam.org/events/regroup-beyond-models-of-consensus
• IDEO. Open Ideo. http://www.openideo.com/
• Jones, P. (2009) Dialogue as participatory design. http://www.slideshare.net/peterjones/dialogue-as-participatory-design
• Keen, A (2008). The Cult of the Amateur: How Today’s Internet is Killing Our Culture. Crown Business. ISBN-13: 978-0385520812.
• Kelly, L. (2008) Museum 3.0: informal learning & social media. In Social Media and Cultural Communication Conference Sydney.
• Lanier, J. (2010). You are not a gadget: a manifesto. Knopf. 2010. ISBN-13: 978-0307389978.
• Lapuente,I., Sangüesa, R. Ketner, B. Stephenson, R. (2010). Engaging Users in Science and Technology Exhibition CoDesign Online and Offline: the Expolab Experience. Proceedings of the 11th International Conference on Public Communication of Science and Technology, PCST-2010. New Delhi, India. November 2010. Accessible here: http://co-creating-cultures.com/eng/?cat=103.
• Pangaro, P. (2010). Rethinking Design Thinking. Presentació invitada a PICNIC’10: http://www.designthinkingnetwork.com/video/rethinking-design-thinking
• Shirky, C. Here Comes Everybody: The Power of Organizing Without Organizations. Penguin. ISBN-13: 978-0143114949
• Schuler, D: Namioka, A. (1993). Participatory Design: Principles and Practices. Lawrence Erlbaum Associates. ISBN-13: 978-0805809510
• Tapscott,D. (2006).  Wikinomics. How Mass Collaboration Changes Everything. Portfolio. ISBN-13: 978-1591841388.
• Tharp, T. (2009). The Collaborative Habit: Life Lessons for Working Together. Simon & Schuster. ISBN-13: 978-1416576501
• W.A.G.E., Working Artists and the Greater Economy. wageforwork.com