Analitzant el públic virtual

Cal ser conscients de com és i com es comporta el públic virtual, per tal d’atendre millor les seves necessitats i planificar els nous projectes.

Ja fa temps que el públic dels centres culturals no es limita a aquelles persones que visiten físicament les seves instal·lacions. Cada cop pren més importància l’anomenat públic virtual, aquells visitants que no s’apropen al centre però que, a través de la xarxa, prenen part en les seves activitats. És per aquest motiu que cal ser conscients de com és i com es comporta aquest públic, per tal d’atendre millor les seves necessitats i planificar els projectes tenint en compte les seves característiques específiques.

Per començar, quan parlem de públic virtual ens referim a un grup molt heterogeni, que utilitza diferents canals en línia per relacionar-se amb els centres culturals. En el cas del CCCB, aquests canals són els webs i blogs del centre, les xarxes socials o els projectes en línia creats per a activitats específiques. És a dir, el mitjà –Internet– ens serveix per determinar el públic. Però si fins ara utilitzàvem aquests canals per diferenciar el públic, ara ens trobem que aquesta categorització és massa àmplia, dificulta molt una anàlisi complexa i global, i no ens permet una correlació amb el públic presencial.

Entenem que l’important és comprendre la relació que s’estableix entre el públic i el CCCB, i què busquen els visitants en les nostres finestres en línia. Així doncs, no és tan important el canal per accedir-hi, sinó a quins continguts s’accedeix i quines dinàmiques participatives es generen. D’aquesta manera arribem a distingir tres grans categories de públic virtual del CCCB segons el comportament dels visitants: qui rep informació, qui consulta continguts i qui hi participa activament. Aquests comportaments es produeixen també en el públic presencial, cosa que ens facilita una visió conjunta i global d’aquests dos públics, que tradicionalment hem tractat de manera separada.

Qui rep informació

Generalment, les tecnologies de la informació han entrat als centres culturals a través dels departaments de comunicació i difusió, i el CCCB no n’és una excepció. No és estrany, doncs, que una de les funcions bàsiques de la nostra presència en línia sigui informar del que passa en el centre. Com a conseqüència d’aquesta primera adopció d’Internet, gran part dels nostres visitants virtuals utilitzen la xarxa per informar-se sobre les nostres activitats, ja sigui a través dels webs, les xarxes socials o els nostres butlletins electrònics. Però, tot i que fem servir el terme públic per referir-nos-hi, no podem comptabilitzar aquests receptors d’informació com a públic de les activitats, de la mateixa manera que no comptabilitzaríem com a públic presencial algú que entra a recepció a recollir una agenda bimestral o qui llegeix un article sobre el CCCB en un diari. No obstant això, és important analitzar-lo de cara a treballar les comunitats –concepte que desenvoluparem més endavant– i per planificar estratègies de comunicació, premsa i difusió.

Qui consulta continguts

A part d’una major difusió de les nostres activitats, Internet permet posar a disposició del públic continguts complementaris en forma d’entrevistes, articles, fotografies, vídeos, etc. La creació i obertura dels arxius de les institucions culturals i les transmissions de vídeo en directe han afavorit l’aparició d’un públic virtual consumidor de materials produïts pels centres culturals i difosos a la xarxa: estudiants, públic no local, persones interessades en temes determinats, etc. També persones amb necessitats especials (mobilitat o audició reduïdes, per exemple) o d’altres que, simplement, prefereixen accedir als continguts en línia si estan disponibles. Entenem, doncs, que aquests continguts són la part virtual de les nostres activitats presencials i les expandeixen virtualment, i hem de poder equiparar el públic d’uns i altres per tal d’obtenir una visió més global del públic del CCCB. Per exemple, a l’hora d’analitzar el públic d’un cicle de conferències, cal tenir en compte aquells que han seguit els debats per Internet, ja sigui en directe o en diferit, els que han vist les entrevistes als ponents o han llegit les cròniques i conclusions als nostres blogs. Així doncs cal entendre millor quin grup de públic consumeix els nostres continguts en línia, per millorar-ne tant la creació com la difusió.

Qui hi participa activament

Internet ha possibilitat com mai una relació bidireccional entre les institucions i el públic. No es tracta de fomentar la participació per la participació, sinó d’establir una relació de qualitat amb el públic que ens permet crear i fidelitzar una comunitat, sigui a través de blogs, xarxes socials o altres eines de participació pròpies. Aquesta capa de públic, al qual ens podríem referir com a contribuïdors o prosumers, té una actitud activa no només consumint, sinó també aportant i creant contingut propi. Projectes com Pantalla Global o Brangulí va ser aquí. I tu? demostren l’existència d’un públic virtual que pot ser partícip de la creació de les nostres activitats i enriquir-les amb nous punts de vista.

Comunitats de públic

A part d’aquestes tres categories de públic, també apuntem el concepte de comunitat. La xarxa permet la coexistència de la interacció en temps real amb la participació asincrònica ampliant el temps i els espais de relació amb el públic, així com possibilitant una relació més rica amb ell. Això facilita la creació de comunitats que es formen a partir d’uns interessos i unes característiques comuns. Si la construcció d’una comunitat de marca compromesa pot ser el mitjà més segur per fomentar la fidelitat dels consumidors, les comunitats en l’àmbit de la gestió cultural poden ser el mitjà més adient per detectar, conèixer i consolidar nous públics.

Aquestes comunitats transcendeixen les programacions i es creen al voltant de temàtiques. D’aquesta manera es reflexiona i programa al voltant d’un interès comú, es creen comunicacions i diàlegs, es dóna peu a la participació… També afavoreix un transvasament de públics entre diferents activitats amb punts en comú. Treballar en aquest sentit ajuda no només a reforçar els diferents eixos dels centres culturals, sinó que també reverteix en un reforç de la globalitat, tant en l’àmbit virtual com en el presencial.

Si bé tradicionalment el CCCB ha creat comunitats a través de projectes (Xcèntric, Kosmopolis, CCCB Lab, Public Space…), cal remarcar que les que han perdurat i crescut han estat aquelles formades al voltant de temes específics: el cinema experimental en el cas de Xcèntric o la literatura en el cas de Kosmopolis. Saber com són i entendre el seu comportament ens ha d’ajudar a millorar-ne el tracte i oferir-los continguts més adequats.

Coneixent els públics virtuals

Parlar de públic és parlar de persones. Persones que arriben al CCCB físic o virtual. El que diferencia les unes de les altres és el seu comportament un cop són dins. En el públic presencial detectem igualment els tres comportaments que hem esmentat, però d’una manera més clara: sovint són successius i diferenciables. En canvi, la naturalesa d’Internet provoca que les tres categories es dilueixin fàcilment. Els diferents canals que ens ofereix la xarxa solen tenir més d’un ús, per això l’anàlisi del públic virtual és més complexa i són necessàries eines que ens permetin obtenir-ne informació fiable i precisa. Si tenim en compte tant la importància com la seva complexitat, és absolutament necessari analitzar el públic virtual amb mètodes fiables per tal de poder corregir errors, prendre decisions sobre la base de dades objectives i avaluar les nostres accions a la xarxa.

D’altra banda cal prendre consciència que aquest públic és una realitat i cal treballar per tal d’integrar les seves expectatives i necessitats en la creació de les nostres activitats. Cal una visió del públic dels centres culturals que integri tant el públic presencial i virtual. Això ens ha de permetre integrar els continguts i les comunitats virtuals en l’espai i suports físics del centre, i obrir-nos a nous models de programació que considerin l’equiparació del públic virtual i el presencial.

Finalment, cal tenir cura i potenciar la creació de comunitats al voltant de les temàtiques del centre. Construir grups al voltant d’un interès comú ens ajuda a transvasar públic entre diferents activitats amb temàtiques i eixos comuns, i en facilita la fidelització.

S’ha parlat sovint que la presència en línia dels centres culturals no és una tasca només del departament de comunicació, sinó una actitud que s’ha d’entendre de forma transversal. De la mateixa manera, els centres hem d’assumir l’existència d’aquests nous públics, conèixer-los i incloure’ls en la nostra programació.

Equip CCCBLab, Servei de Difusió i Recursos Externs.

Vegeu comentaris2

  • Rosa | 14 novembre 2015

  • Equip CCCB LAB | 15 novembre 2015

Deixa un comentari

Analitzant el públic virtual