Posts amb el tag: Lorea Iglesias

La primera sessió I+C+i després de l’estiu ha estat dedicada a les aplicacions mòbils en l’àmbit cultural, a propòsit no només de l’auge d’aquestes noves eines sinó també de l’exposició que el CCCB està preparant sobre el Paral·lel i per a la qual s’està creant una aplicació que ampliï l’experiència de la visita.

La sessió estava dividida en dues parts. D’una banda, Diego Freniche, d’AECOMO, va dur a terme un taller que va durar dos dies en què els assistents van poder aprendre les bases per a construir una aplicació en sistema Android.

De l’altra banda, la sessió I+C+i va comptar també amb un debat moderat per Mara Balestrini en què cinc experts van debatre sobre el tema: Hernán Rodríguez, d’AECOMO; Jochem Doppelhammer, de Yuilop; Patricia Santos i Mar Pérez-Sanagustín, expertes en educació; Lorea Iglesias, experta en Mobile Art, i Eugenio Tisselli, artista i programador.

Va començar el debat Hernán Rodríguez, director de l’Associació Espanyola de Comunicacions Mòbils (AECOMO), parlant de la nomofòbia, és a dir, la por irracional a sortir de casa sense mòbil. Després d’haver comprovat que el 90% dels assistents al debat la pateixen, Rodríguez va apuntar un seguit de dades, per exemple, que mirem el mòbil una mitjana de 34 vegades al dia i que, per tant, qualsevol cosa que una empresa posi al mòbil és susceptible de caure a les nostres mans. És un mercat que està en ple auge perquè encara hi ha gent que no té smartphone però en tindrà en un moment o altre, i perquè hi ha tal quantitat d’aplicacions (les últimes dades apunten a més d’un milió només al mercat iOS, és a dir, a l’AppStore d’Apple) que els usuaris són cada vegada més selectius i busquen l’aplicació que s’adapti a les seves necessitats.

Jochen Doppelhammer, CEO de Yuilop, va seguir la conversa parlant de la importància del mòbil com una eina que està canviant la nostra manera de comunicar-nos: els sistemes de missatgeria tenen èxit perquè no són tant intrusius com una trucada de telèfon. Ens hem acostumat, a més, a comunicar-nos a través d’imatges i de textos breus, sobretot perquè el que necessitem és la immediatesa.

Patricia Santos i Mar Pérez-Sanagustín van parlar de les aplicacions en l’àmbit educatiu, a través de la seva experiència en la creació d’aplicacions per a entitats com Cosmocaixa, on van posar en marxa una aplicació que permetia als alumnes crear els continguts d’una exposició, ampliant així la seva experiència física a l’hora de visitar-la i possibilitant la reflexió a través d’una post-exposició virtual. Tal i com van explicar, les aplicacions mòbils educatives han de complir com a mínim dos requisits: ser realment mòbils, és a dir, que permetin que la institució surti al carrer, i ser personalitzables, per tal que cada institució la pugui ajustar a les seves necessitats. I, a més, han de poder aprofitar totes les avantatges dels dispositius: lectors de codis, brúixola, gps, càmara… Dos exemples de l’ús del mòbil en el context educatiu són els codis QR que utilitza la Wikipedia i l’aplicació QuestInSitu, que permet crear rutes urbanes i que van tenir un bon èxit entre un grup de persones de la tercera edat.

Lorea Iglesias, experta en art mòbil, va mencionar alguns projectes que utilitzen els mòbils per a la creació artística. En alguns casos com a eina de treball, com la plataforma iPhoneArt creada per una de les primeres artistes en adonar-se del potencial dels dispositius mòbils per a l’art. En altres, com a eines interactives en les quals l’artista és el creador d’una aplicació que permet a l’usuari crear al mateix temps una obra d’art mòbil. Iglesias també mencionar les aplicacions mòbils que usen el dispositiu com a concepte per a dur a terme una performance o els que permeten a una comunitat rural conèixer el seu entorn, com Sauti Ya Wakulima, que el seu creador, Eugenio Tisselli, va explicar via Skype.

Tisselli va parlar d’aquest projecte, dut a terme a Tanzània, que permetia “crear una memòria col·lectiva a través de es experiències dels agricultors de la zona”. Aquest projecte, i que va ser la primera aplicació del seu projecte OjoVoz, que fa servir el telèfon per a crear una base de coneixements audiovisual i col·laborativa. Aquests dos exemples són una mostra de com el mòbil és molt més que un telèfon: és una eina que permet posar en comú coneixements, compartir experiències i aprendre en grup.

El moment per a la crítica va arribar de la mà del públic: es va parlar de si hi havia una “bombolla” en el món de les aplicacions, si cal ser més racional en l’ús que fem dels mòbils i de les tecnologies… Al final, responent a la pregunta plantejada per Mara Balestrini referent a la “distracció i la superficialitat” mencionada per Nicholas Carr, es va arribar a la conclusió que som nosaltres els que hem de decidir com usem aquestes tecnologies mòbils, quines necessitats tenim i si ens cal omplir el nostre dispositiu amb tantes aplicacions o, pel contrari, descarregar-nos les que considerem més útils i, com apuntava Tisselli, “fer filtres i aïllar el soroll de tantes aplicacions”.

Per ampliar informació, aquí teniu l’entrevista amb Mara Balestrini i un article de Lorea Iglesias sobre les aplicacions en el món de l’art.

25/9/2012