Sessió: ICi

I+C+i // Taller Cap a una educació

La tecnología hauria de servir no només com a eina de treball, sinó també com a eina d’aprenentatge, com a instrument per a trobar solucions i per plantejar nous problemes. Aquest és l’argument amb què Sergi Jordà i el seu equip del Grup de Recerca en Tecnologia Musical de la Universitat Pompeu Fabra (Carles F. Julià, Daniel Gallardo, Giovanni Maria Troiano i Sebastián Mealla) van plantejar el taller dedicat a la revolució educativa de la darrera sessió I+C+i.

Per a Jordà, la informàtica és el llenguatge amb què s’està creant el món actual; per tant, és necessari que els nens aprenguin a programar de petits. Des del primitiu software LOGO fins als nous llenguatges que estan desenvolupant en centres de recerca com el mateix GRTM o el MIT, la informàtica hauria de ser una eina habitual en les escoles i fins i tot en diversos àmbits educatius, tenint en compte, a més, que els nens d’avui són diferents i que, en termes informàtics, és més probable que nosaltres poguem aprendre d’ells més que no pas a l’inrevés.

Al llarg de la seva presentació sobre eines tecnològiques, Jordà va posar diversos exemples dels seus usos. Per exemple, de com la Reactable pot usar-se per a crear un “LOGO tangible”; és a dir, una representació interactiva de l’antic joc de la tortugueta; o bé com construir sons amb cubs sonors, com fa el projecte Buildasound.

Basant-se en aquestes experiències prèvies -un altre cas seria el de ReacTIVision, un sistema que “reconeix” dibuixos per a convertirlos en tecles i poder jugar a qualsevol joc d’ordinador- Jordà i el seu equip van presentar un innovador taller en el qual els assistents havien de crear un joc utilitzant la tecnologia Arduino, un dispositiu que es pot convertir en el controlador per a qualsevol joc que requereixi un teclat. Una eina senzilla, econòmica i que requereix pocs coneixements tecnològics. Els assistents al taller es van reunir en grups i van estar treballant diversos projectes pensats per ells mateixos. El resultat van ser cinc propostes: una disfressa per controlar, a través dels moviments del cos, un joc d’astronauta; un instrument musical basat en fruites que creen sons, per a jugar amb tots els sentits; uns dispositius que, enganxats al cos, permeten convertir-lo en un instrument musical; una brúixola per jugar al “comecocos” i, finalment, un joc de matemàtiques en el qual les cadires funcionen com una calculadora i cada persona fa de número.

Aquí teniu els comentaris de Sergi Jordà sobre el taller.

A la tarda, la sessió va continuar amb un debat en el qual hi van participar Sergi Jordà, Lali Bosch i Nik Gaffney. Jordà va iniciar la seva intervenció plantejant un seguit de preguntes: Què podem esperar d’aquesta revolució educativa? Com ha de ser aquesta revolució? És la revolució educativa un canvi de paradigma? Quin paper han de jugar les tecnologies en l’educació? És la informàtica el nou llatí, com apunten alguns experts? Per a Jordà, la creativitat és la capacitat de trobar solucions poc previsibles a problemes previsibles; i la tecnologia hi pot ajudar perquè, més que un mitjà, és una eina que ha de servir per a buscar aquestes solucions.

Lali Bosch va prendre la paraula per fer una metàfora: l’educació es pot equiparar a les jam sessions de jazz. Per a aquesta educadora, cal treballar en grup i de manera improvisada, però també cal donar als nens l’oportunitat de tenir el seu moment en solitari, com els músics. L’ordinador, per a ella, és un instrument personal al servei del desig de coneixement i cal crear una certa “intimitat” amb la tecnologia per a poder-hi treballar de manera compartida, que vol dir de manera ampliada i intensificada. Bosch, però, no coincidia en la comparació de la informàtica com el nou llatí; en la seva opinió, la informàtica no és un llenguatge sinó una estructura (un comentari del qual discrepava Jordà: “la informàtica és un llenguatge perquè té la seva gramàtica i la seva lògica, tot i que limitades”).

La tercera intervenció va anar a càrrec de Nik Gaffney, un dels fundadors de FoAm, un centre multidisciplinar que es va crear deu anys enrere per treballar amb la tecnologia i el disseny de manera col·laborativa. Gaffney va explicar com es treballa en aquest espai i quina és la pregunta inicial que es fa tothom quan es posa en marxa qualsevol projecte: “Què passaria si…?”. La filosofia de FoaM es basa en la idea que es treballa millor entre gent que comparteix unes mateixes inquietuds que amb mestres, perquè tothom es troba al mateix nivell però tothom, al mateix temps, disposa de coneixements propis.

En el moment del debat amb el públic, es van seguir plantejant qüestions al voltant de l’ús de la tecnologia com a instrument necessari per al desenvolupment creatiu, i es va apuntar la possibilitat de suprimir algunes matèries que potser han quedat obsoletes. I és que el dubte és: cal seguir ensenyant el mateix que fa un segle quan és evident que el coneixement ja no es pot abastar de manera global com abans? Lali Bosch va explicar que hi ha algunes escoles que sí fomenten un altre tipus d’educació, en la qual la interactivitat i la participació dels alumnes és tan important com les matèries que s’hi imparteixen i, en aquest sentit, va mencionar CCCBEducació com una xarxa útil i necessària per a conèixer aquest tipus de propostes educatives. Per a Gaffney, cal abandonar la idea de fer examens; en la seva opinió no aporta res que els nens sàpiguen memoritzar per demostrar uns determinats coneixements; hi ha altres maneres de mostrar el que se sap. Potser, com va apuntar Jordà, s’hauria de compartimentar l’educació i adequar-la a les aptituds de cadascú, tot i que això, com va comentar Bosch, és molt complexe. I si el món digital ens ha permès descobrir una cosa, aquesta és la complexitat que ens envolta i que afecta la manera com eduquem i aprenem.

En qualsevol cas, el que va quedar clar és que els nens d’avui tenen un coneixement molt intuïtiu de la tecnologia i cal potenciar-lo. No hi ha edat per començar a aprendre informàtica; és més, quan abans, millor, igual com és més productiu aprendre un idioma quan més petit és un nen. I la conclusió que va apuntar Gaffney és que potser valdria la pena ensenyar informàtica als nens com si fos literatura i no matemàtiques. Com va apuntar Jordà, potser això donaria una altra visió del que és en realitat la tecnologia.

23/3/2012

ICI_propietat_intelectual

El último I+C+i de 2011 estuvo dedicado a uno de los temas que en este año han provocado más controversia: los derechos de autor y la propiedad intelectual. El reto era intentar acercar dos posturas prácticamente irreconciliables: los que consideran que se deben mantener los derechos tal y como están ahora y proteger al autor; y los que están a favor de modificar la legislación vigente, abrirse a nevas formas de propiedad intelectual y, sobre todo, no cargar las culpas al usuario. La sesión, pues, contó, por un lado, con representantes de la Facultad de Derecho de ESADE -en la primera colaboración de esta escuela de negocios con el CCCB-y de la SGAE; y, por el otro, con defensores de las licencias Creative Commons.

La jornada empezó con una presentación de Agnès Lucas-Schloetter, investigadora del Institut für Informations und Wirtschaftsrecht de la Universidad de Karlsruhe, quien habló de la situación actual de los derechos de autor desde el punto de vista legislativo. En resumen, Lucas-Schloetter comentó la dificultad de discernir quién es culpable a la hora de violar los derechos de autor, pues la digitalización y, especialmente, los softwares P2P de intercambio de archivos, favorecen que “el usuario tenga la tentación de acceder ilegalmente a obras protegidas de manera gratuita”, pero a menudo no hay modo de encontrar el origen de la ilegalidad. Es decir: ¿quién es culpable?, ¿quien usa el software existente, quien lo crea o quien lo aloja? En Francia, se intentó llegar a una solución con la Ley Hadopi, una ley bastante polémica por ser excesivamente abusiva: hasta 3 años de cárcel y 300.000 € de multa a quien se demostrara que era culpable de violar los derechos de autor; además, permitía cortar el suministro de Internet a los usuarios. La ley se tuvo que modificar varias veces y, en realidad, no se ha llegado a aplicar del todo. Otro aspecto que comentó Lucas-Schloetter fue el de los streamings, que en realidad no suponen un intercambio de archivos, sino la difusión de una obra protegida; por tanto, no se sabe todavía cómo se puede “culpabilizar” al usuario.

En el tiempo del debate, la primera pregunta estuvo destinada a si los controles de vigilancia como la Ley Hadopi no son también una vulneración de los derechos de los usurarios y cómo se puede encontrar una postura unificadora ante el conflicto. Lucas-Schloetter apuntó una solución posible con la Ley de uso justo (Fair use), utilizada en los países anglosajones; pero también afirmó que se trata de dos posturas enfrontadas: la de los autores y la de los internautas. Y, por ahora, es difícil encontrar una solución que satisfaga a todos.

El abogado Abel Garriga, especializado en licencias Creative Commons, entró en el debate aportando una reflexión: “el debate se encuentra no en el interés DEL público, sino en el interés PÚBLICO”. Por tanto, lo que se necesita es un sistema que permita al autor obtener un rendimiento por su trabajo y, al mismo tiempo, encontrar el lugar del interés público.

El debate empezó a reunir posturas discrepantes, sobre todo en las redes sociales, en las que se añadieron defensores de Creative Commons y en contra de las entidades gestoras de los derechos de autor, como la SGAE, representada en el debate por Mercè Vallverdú. Según Vallverdú, en estos momentos no solamente hay que proteger al autor, sino también a la industria; por tanto, hay que encontrar soluciones como iTunes, un negocio que puso como modelo por tratarse de un negocio que aporta dinero a los creadores y tiene muy poca piratería.

Esta propuesta, sin embargo, no tuvo mucha aceptación por otro de los participantes del debate, Julián Altuna, creador de la Fundación Quepo y responsable de la película Interferències, realizada con licencia CC. En opinión de Altuna, la industria no reconoce suficiente a los autores porque éstos obtienen pocos beneficios de los sistemas actuales, por eso las licencias CC son más equitativas: al menos, permiten que el autor decida qué quiere hacer con su obra.

Carmenchu Buganza, codirectora del Master in Intellectual Property and the Information Technologies de ESADE, añadió que este tipos de licencias son sobre todo útiles en el ámbito académico, una opinión con la que no coincidían representantes en la sala de entidades como el Barcelona Creative Commons Film Festival, quienes consideran que las licencias libre no tienen suficiente reconocimiento porque se cree que solamente sirven para amateurs y ONGs. En opinión de uno de los representantes de este festival, no se tienen en cuenta las ventajas de la red a la hora de difundir una obra y solo se habla de las descargas ilegales, y esto es un error.

El debate se animó con contribuciones del público, que en algunas intervenciones llegó a plantear qué pasaría si se eliminaran los derechos de autor, y se preguntó si se podía crear al margen de la industria. Al final, Buganza concluyó que nos encontramos en momentos de cambios y que hay que adaptarse a éstos desde las dos posturas.

5/12/2011

banner3

El naixement i l’evolució del dret de la propietat intel·lectual han anat de la mà de l’evolució tecnològica. En el segle xx va assolir un desenvolupament exponencial amb la signatura de convenis internacionals, el reconeixement dels drets connexos i la implementació dels sistemes de remuneració compensatoris, però el segle passat també va marcar l’inici de l’era digital, a l’entorn de la qual encara no s’ha adaptat. A quins reptes i objectius s’enfronta la propietat intel·lectual en el segle XXI?

19.00h // Benvinguda amb Enric R. Bartlett (degà de la Facultat de Dret d’ESADE) i Josep Ramoneda (director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)).

19.15 h // Conferència “La propietat intel·lectual en el S.XXI” amb Agnès Lucas-Schloetter (investigadora a l’Institut für Informations- und Wirtschaftsrecht (Zentrum für Angewandte Rechtswissenschaft, ZAR), Universität Karlsruhe).

20.00h // Taula rodona amb Abel Garriga (advocat especialitzat en propietat intel·lectual, col·laborador de Creative Commons), Julián Altuna (productor de la Fundació Quepo), Mercè Vallverdú (cap dels Serveis jurídics de la SGAE a Catalunya) i Agnès Lucas-Schloetter (investigadora a l’Institut für Informations- und Wirtschaftsrecht (Zentrum für Angewandte Rechtswissenschaft, ZAR), Universität Karlsruhe). Modera: Carmenchu Buganza (codirectora i professora del Master in Intellectual Property and the Information Technologies(IP&IT) de la Facultat de Dret d’ESADE. Advocada)

Sessió organitzada en col·laboració amb ESADE. Facultat de Dret.

29/11/2011