Des d’avui i fins al proper 14 de febrer, Jaime Casas, conegut periodista de l’escena musical, ens anirà presentant cada una de les bandes que participen en aquesta cinquena i nova edició del festival Emergència! a tall de petites entrevistes.
Comencem amb el grup de Barcelona, Villarroel
El groove dels carrers menys interessants
El que és nou. El talent. Les ganes…, la sorpresa. Una vegada més, Emergència! aposta per aquells projectes que estan fent les primeres passes. Que tenen alguna cosa a dir; es volen donar a conèixer i presentar credencials en un escenari de qualitat, el del CCCB. El centre, com des de fa anys i malgrat les circumstàncies, continua apostant amb valentia per la música de base i les propostes del pop més arriscades. A diferència dels grans esdeveniments que se succeeixen en l’oferta musical local, aquí no hi ha ànim comercial. Ben al contrari: la política d’Emergència! i el cicle BCN Mp7 han ajudat a confeccionar un teixit de creació i debat únics, i aquesta era la idea. En el seu moment ‒cap al 2006‒ va significar una aposta de risc; avui és una realitat.
Seguint un estricte criteri de qualitat, l’incansable i entusiasta Sergio Silva, ideòleg i programador d’Emergència!, ha tornat a confeccionar un cartell d’altura. Com sempre, els grups novells conformen l’alineació del festival que se celebrarà el proper 16 de febrer.
Artistes amb poc recorregut a punt de fer un pas ferm cap endavant i consolidar el seu discurs. Alguns s’han estrenat en el món editorial; d’altres aposten per la via de les plataformes digitals. Com els sorprenents Villarroel, anomenats així «en honor al carrer menys interessant de Barcelona», apunta Elsa de Alfonso, alma mater del trio que completen Max Casamor (baix) i Helga Juárez (bateria).
Villarroel és el grup preferit dels teus grups preferits. El secret de domini públic de l’escena local de Barcelona. Les cançons de Villarroel sorprenen i agraden als qui creuen que ja no els pot sorprendre res d’aquí. «La meva germana és la que té talent. L’escolto tocar tancada a la seva habitació i m’espanto de veure com n’és, de bona», explicava sotto voce un habitual de l’escena comtal com és Adrián de Alfonso. Villarroel són una mena d’anomalia entre l’oferta de grups locals: «m’era impossible trobar equivalents, ni tan sols semblants, i no sé si és bo o dolent…», comenta l’Elsa. Els semblants s’han de buscar a fora: «La veritat és que m’identifico molt ràpid amb gairebé totes les coses que escolto, com ara aquests dies amb la lírica i les dissonàncies d’Epic Soundtracks, o l’actitud i els cops bojos de guitarra dels Meat Puppets. També últimament estic addicta i ens han inspirat moltíssim els canadencs Sean Nicholas Savage i Mac Demarco; us recomano que en seguiu la pista».
Villarroel són «un grup d’amics» que va aprendre a tocar als locals de la Politècnica. «Improvisant durant hores i fent el burro amb tota mena de cançons que ens agradaven vam aprendre a comunicar-nos i a veure els topants del pop». Així va sorgir No Band in Berlín, fins que la bateria, Marta Millet, «se’n va anar a veure món i vam quedar per tocar amb una de les nostres fans –fins i tot tenien fans!–, Helga, i vam formar Villarroel».
Les seves cançons són fosques, melodramàtiques, amb aquell punt d’ingènua excitació que sorgeix del que és amateur. «M’agradaria que no se’ns identifiqués amb alguna cosa fosca sense més ni més ‒apunta l’Elsa‒, sinó que es percebés un cert halo d’esperança o positivisme; remoure una mica el personal mola, però també encomanar les ganes de llançar-se, de ser qui vols ser, malgrat tot».
L’Elsa reflexiona sobre emocions poc previsibles i les encaixa en atmosferes de colors tènues i, tot i això, surt airosa en la tasca de confeccionar un decàleg de cançons purament pop. «La meva intenció amb tot això té diversos vessants, fins i tot el de la no-intenció», explica. D’una banda, «intento fer lletres que parlin de coses que no he trobat en altres lletres, de vegades reflexionant sobre emocions i lògiques molt pròpies dels temps que corren». D’altra banda, «hi ha una certa reflexió també en la música. Aquesta evoca una atmosfera clàssica però sempre acaba trencant patrons i llançant intervals musicals insòlits. La veritat, jo suposo que qualsevol grup amb un mínim de discurs creatiu intenta fer alguna cosa semblant a això, cadascú a la seva manera. Jo, personalment, adoro la imperfecció i l’error, i acostumen a convertir-se en motius de les nostres cançons (aquí és on entra la no-intenció)».
Després de la seva actuació a Emergència! 2013, planegen «pensar un disc». La idea és «forjar un groove Villarroel, a més de fixar-nos en certes harmonies. Amb una mica de sort, després de l’estiu sortirà alguna cosa; aquesta vegada sí, en llarg». Abans, els podrem veure en directe en el festival: «És la primera vegada que toquem en un museu i això m’obsessiona força, a veure què passa».
Jaime Casas @JaimeCasasB
Villarroel tocaran a l’escenari Hall dins de la cinquena edició d’E! el proper 16 de febrer.
Bandcamp: http://villarroel.bandcamp.com/
Facebook Emergència!: http://www.facebook.com/emergenciabcn