Posts Tagged ‘Trieste’

Crònica del viatge dels Amics del CCCB a Trieste

novembre 2nd, 2011 8 Comments

Liliana Antoniucci treballa al Departament d’Exposicions del CCCB i va coordinar l’exposició del CCCB “La Trieste de Magris”. Amb motiu de la mostra, el Centre va organitzar un viatge amb el col·lectiu d’Amics del CCCB per conèixer més a fons la ciutat de l’escriptor Claudio Magris. Liliana Antoniucci va viatjar amb els Amics i, en aquest article, relata les vivències viscudes a Trieste.


-Jo? Jo sóc austríaca. -No! Tu ets italiana!

Vint-i-cinc Amics del CCCB visiten la ciutat de Trieste durant tres dies escassos sense gaire respir entre visites programades al minut. Som al punt d’inflexió entre dos mesos d’una tardor tan càlida i assolellada com feia temps que no es veia. Som a Trieste, encuriosits per una ciutat que vam entreveure a través d’una exposició temàtica: La Trieste de Magris.

Grups d’AMICS del CCCB amb Italo Svevo, Trieste 2011

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

L’exposició “La Trieste de Magris”, entre bambolines

maig 3rd, 2011 No Comments

No totes les exposicions són iguals i “La Trieste de Magris” me la sento especialment a prop. Com si me n’hagués impregnat i em costés passar pàgina… Ha estat un procés de treball emocionant i interessant a molts nivells: laboralment (tot un repte treballar amb equips de fora!); intel·lectualment (descoberta de nous pensadors, indrets, cultures, relacions), i humanament, pel seguit de persones excepcionals que he conegut en aquest viatge.

Hem treballat amb la complicitat i la col·laboració de l’autor a qui estava dedicada la mostra; amb Giorgio Pressburger, el comissari, escriptor i realitzador de cinema −d’origen hongarès− amic personal de l’autor, i amb una arquitecta milanesa, Paola Navone, de talent excepcional i tot un personatge! El seu equip de joves dissenyadors ens ha sorprès gratament per la seva creativitat, la capacitat de treball i una gran tenacitat.

No era fàcil perquè comptàvem amb poc temps (una exposició com aquesta no hauria de preparar-se amb menys d’un any i mig de marge i ho vam fer amb 10 mesos!); tampoc no facilitava les coses logísticament el fet que el comissari visqués a Trieste, ni que els dissenyadors (tant els del muntatge com els de la gràfica) fossin de Milà… I no era pràctic que els productors de la pel·lícula que s’ha enregistrat expressament per a l’exposició visquessin a Gorizia!

Segurament hauríem hagut de fer moltes més reunions de treball, moltes més trobades, més visites d’obra durant el muntatge, més canvis d’impressions en viu i en directe, etc. Però hem hagut d’enginyar-nos-les amb la comunicació via telèfon (en una altra llengua!), via correu electrònic, i utilitzant els Sendspace, els Dropbox i els FTP com bojos!

Els dissenyadors gràfics han hagut d’entrar correccions en textos en català i en castellà! (hem confós algun «en» per algun «em»!…). Hem acabat tots plegats parlant amb una cantarella estranya i dient «tramonto» en lloc de «crepuscle» (és infinitament més bonic, no trobeu?).

Recull d’imatges de l’exposició “La Trieste de Magris”. Fotografies: La Fotogràfica – CCCB -2011

No va ser fàcil passar del «guió literari o científic» al «guió expositiu», és a dir, el comissari tenia clars els temes que l’exposició havia de recollir: tots aquells elements culturals, geogràfics, artístics, etc., de Trieste que han configurat l’univers de Magris, i al mateix temps la pròpia literatura, el pensament i la mirada de l’escriptor, com ara el Caffé San Marco, la llibreria Antiquaria, l’escriptor Italo Svevo, el poeta Umberto Saba, l’obra Microcosmos, el Danubi, els istrians, etc. Però havíem de concretar (i buscar en un temps rècord!) amb quins materials i recursos ho faríem: amb pintures originals dels museus triestins? (algunes les hem presentades de manera una mica «irreverent»!), reproduccions escenogràfiques de tots els espais? (no podíem anar per aquest camí de manera desbordada perquè el pressupost se’ns hauria acabat a la primera sala!), documents originals de l’escriptor? (quin privilegi tenir accés als arxius i documents, «les matrius de treball» d’aquest gran autor!), audiovisuals? (tant documentals històrics com peces de nova creació), fragments literaris, citacions, sons, llum…

«Hem de tenir l’aigua del Danubi a l’exposició!», deia literalment el comissari!, «hem de portar les roques del Carst triestí!» (això sí que ho hem fet! Fins i tot amb algun animaló que s’ha resistit a les fumigacions pertinents!), «s’hi ha de sentir el vent de la Bora» (s’hi sent, s’hi sent…).

Com trobar l’equilibri i construir una obra sostenible (en tots els sentits) però que al mateix temps sigui capaç de parlar de tots aquests temes amb una certa profunditat i que emocioni? Ho hem intentat i esperem que us agradi!

El 3 de maig de 2011 celebrem el #DIAMAGRIS

abril 29th, 2011 No Comments

Jornada d’homenatge a l’escriptor italià Claudio Magris

Coincidint amb la investidura de Claudio Magris com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, el proper 3 de maig celebrarem el #DIAMAGRIS, una jornada dedicada a difondre documentació, cites i materials multimèdia sobre la figura de l’escriptor italià i sobre l’exposició del CCCB “La Trieste de Magris”.

Twitter serà un dels principals canals de comunicació de la jornada, que es podrà seguir fent servir l’etiqueta #DIAMAGRIS. Podreu contribuir a la conversa sobre Claudio Magris amb els vostres comentaris i seguint les veus del CCCB a Twitter: @cececebe i @CCCBeducacio.

La cerimònia de lliurament de l’honoris causa a Claudio Magris en el Paranimf de la Universitat de Barcelona es podrà seguir en directe per Internet el proper 3 de maig a partir de les 12 del migdia.

Segueix en directe la investidura #streaming

El meu poble Potemkin?

febrer 28th, 2011 No Comments

Aquest article forma part del catàleg de l’exposicío “La Trieste de Magris” que es pot veure al CCCB del 9 de març al 17 de juliol de 2011.

Aquesta exposició està dedicada a Trieste, una ciutat que un viatger, a començament del segle passat, definia de preciosa però en la qual es tenia la sensació de no ser enlloc. La Trieste que aquesta exposició crea, igualment, no és tant un lloc com més aviat la hipòtesi, la nostàlgia, la profecia, la ficció d’un lloc. L’exposició és una arca que recull els fragments del gran somni que va ser aquest lloc, que es va trobar sota el diluvi de la història, els recompon i els salva. L’arca navega, trasllada aquest lloc fluctuant. Entre la ciutat i l’exposició que l’escenifica hi ha el mirall d’Alícia; l’exposició, el país de les meravelles, és l’altra banda del mirall. S’entra i es veu –del revés, només del revés– la veritat d’aquest no-lloc.

L’exposició, en part, m’està dedicada, cosa que m’omple de gratitud i, naturalment, de perplexitat. Hi ha moments que recreen la meva vida, les persones i les coses que he estimat, els meus intents de dir aquest amor i de dissimular les incerteses i les foscors que sovint acompanyen l’amor. Certament aquest paisatges, aquestes figures, aquestes històries de Trieste són el meu rostre, de la mateixa manera que les províncies, reialmes, muntanyes, badies i persones són, en una famosa paràbola de Borges, la imatge del seu pintor. Potser, en la petita part que m’afecta, els paisatges i les persones de Trieste també són el meu poble Potemkin, l’escenari que Potemkin, el poderós favorit de la tsarina que governava Rússia, havia construït com un decorat teatral i havia col·locat davant de la realitat per amagar a la tsarina la misèria de la seva realitat, del seu imperi. D’aquesta manera, la grandesa de Trieste, en la qual m’esmunyo com un vianant entre la multitud, per mi esdevé un amagatall, un paravent, una lent d’augment que engrandeix la meva mesura. Em sento una mica falsari com a artífex, encara que sigui subordinat i secundari, d’aquest regne en el qual m’amago. Em sento un infiltrat i estic agraït als autèntics artífexs de l’exposició –Josep Ramoneda, Jordi Balló i Giorgio Pressburger– que fan veure que no se n’adonen.

1