Posts Tagged ‘Trieste’

Crònica del viatge dels Amics del CCCB a Trieste

novembre 2nd, 2011 8 Comments

Liliana Antoniucci treballa al Departament d’Exposicions del CCCB i va coordinar l’exposició del CCCB “La Trieste de Magris”. Amb motiu de la mostra, el Centre va organitzar un viatge amb el col·lectiu d’Amics del CCCB per conèixer més a fons la ciutat de l’escriptor Claudio Magris. Liliana Antoniucci va viatjar amb els Amics i, en aquest article, relata les vivències viscudes a Trieste.


-Jo? Jo sóc austríaca. -No! Tu ets italiana!

Vint-i-cinc Amics del CCCB visiten la ciutat de Trieste durant tres dies escassos sense gaire respir entre visites programades al minut. Som al punt d’inflexió entre dos mesos d’una tardor tan càlida i assolellada com feia temps que no es veia. Som a Trieste, encuriosits per una ciutat que vam entreveure a través d’una exposició temàtica: La Trieste de Magris.

Grups d’AMICS del CCCB amb Italo Svevo, Trieste 2011

Cap de nosaltres coneix aquesta ciutat que, d’entrada, se’ns presenta alterada per una regata amb vocació de postal, la Barcolana que, a més d’inundar el mar de veles, també tapa (peccato, triestini!) amb tendes i cotxes de descàrrega la tan especial obertura de la Piazza Unità cap al mar. Ho comentarem després, a la Libreria Antiquaria, amb Laura Levi, dona de l’escriptor istrià Fulvio Tomizza, amb Mario Cerne, amo de la llibreria i fill de Carletto, el soci / dependent / afillat d’Umberto Saba, i amb el sempre present Stelio Vinci. Em consta doncs que aquests triestins no són pas indiferents a aquest error, diríem greu, de l’organització esportiva.

El viatge comença, curiosament per a mi, a l’oficina de l’SGAE de la ciutat. El mestre Zannerini, que en assabentar-se de la visita dels Amics a Trieste va proposar d’immediat oferir-los un concert coral, sap com fer, amb la seva simpatia, d’aquesta pinzellada burocràtica un moment amè. Veig com, igual que a Barcelona, la lloable iniciativa engegada al segle XIX sovint voreja el ridícul amb les regulacions actuals.

Em sumo al grup d’Amics al turó de San Giusto. Entusiasma escoltar Giovanna, la guia assignada per l’agència organitzadora. Ens fa capbussar en les mil històries de la ciutat que, inevitablement, ens filtra en les mil històries familiars dels triestins. I així, des del turó, se’m desplega la primera visió de la ciutat: les instal·lacions portuàries que s’estenen amb un protagonisme absolut a la façana marítima.

Prop de Barcola, Trieste 2011

Moltes vegades les geografies ens vinculen amb històries pròpies, petits moments que per alguna raó van quedar arrelats en la cinta llarga dels records. Unes vegades de forma casual, d’altres de manera directa, com si quedés un flaix ancorat deliberadament en la memòria a l’espera de resposta.

Així, abocada a aquesta Trieste i al seu port, des del turó de San Giusto, no vaig poder evitar de recordar dues escenes singulars. La naviliera Cosulich. Una companya de coral universitària que, amb uns grans ulls blaus, m’explicava, a casa seva, al costat d’una sèrie de pòsters de grans vaixells, que el seu cognom, Cosulich, era italià. Vaja!  Llavors em resultava estrany incorporar al meu registre de clans italians una fonètica tan poc italiana.

La segona escena es remunta encara més enrere. Devia tenir set o vuit anys i em costava entendre com un mapa geogràfic –que dibuixava resseguint amb cura els límits entre províncies– podia substantivar i representar una realitat. Potser un dels primers exercicis d’abstracció en set anys? L’escena va tenir lloc en una visita als cuidadors d’una casa que tenia una història especial per a la meva mare. Havia nascut en aquell solar i el pomer plantat pel seu pare encara donava nom a la mansió construïda després en el lloc. Ens rebia una senyora rodona, de grans proporcions, que quan reia deixava veure –per a mi, novetat– una dent d’or. Llavors es va produir la pregunta que va glaçar l’atmosfera distesa d’un berenar amb pastís. “Cresci, d’on és vostè?”, va preguntar la meva mare. “Jo?, jo sóc austríaca”. Amb una llambregada el seu marit, oposat fins i tot en fesomia, magre i llarg, va dir: “No! Tu ets italiana!”

Així doncs, em trobava a la fi a Trieste, escoltant unes quantes històries versemblants que tancaven el cercle del record ancorat i revifat, per descomptat, al llarg de la preparació de l’exposició.

Canal Grande, Trieste 2011

Després de passejos i explicacions, enlluernada per l‘església greco-ortodoxa i el Canal Grande, ens vam trobar, finalment, al Caffè San Marco amb gairebé tots els triestins implicats en l’exposició. Stelio Vinci va explicar en el seu millor castellà històries de propietaris, decoracions i vicissituds del Caffè al llarg del segle xx. Però també va ser l’ocasió de trobar molta gent que havia col·laborat intensament amb la producció de l’exposició: Mario Cerne, de la Libreria Antiquaria; Franco Filippi, prestador del retrat d’en Magris; Massimiliano Schiozzi de Comunicarte, proveïdor de tantes reproduccions de Saba i Pincherle; Maddalena Longo i Rossella Pacor, les molt eficients i cordials assistents del professor Magris. De cop i volta, en un hora de cafè, una multitud de gent amb qui havia  contactat al llarg dels mesos de preparació de l’exposició van tenir cara i veu. Per acabar-ho d’arrodonir el mateix Claudio Magris, acompanyat de la seva dona i del seu gosset, amb tota la gentilesa del món va trobar el moment per acostar-se i compartir una estona amb nosaltres.

Xerrada de Stelio Vinci, Caffè San Marco, Trieste 2011

Claudio Magris, Caffè San Marco, Trieste 2011

Potser massa condensació per a una hora de cafè. Al centre, Trieste vibrava amb músiques i una tremenda quantitat de joves al carrer. Era divendres nit i, a jutjar per tot aquell jovent, costaria de creure que Trieste pogués arribar a reduir en el futur el seu creixement demogràfic.

Dissabte es va presentar amb sol però sense borina, un vent suau que el dia abans ens havia regalat un tast de la famosíssima bora. Maddalena Longo ens va acompanyar en la visita a la Risiera de San Sabba. Potser aquest grup d’Amics catalans era una bona excusa per visitar tant la Risiera com el Kleine Berlin. Ambdós indrets tenen una sobrecàrrega de significat per bona part dels triestins. Anar a trobar alguna imatge, alguna paraula, trepitjar l’espai, potser ajuda a passar a arxiu o, com a mínim, alleugerar, aquests records que queden oberts i que potser pesen massa.

Tot seguit vam pujar a Opicina, com havia de ser, amb el tramvia. Grata sorpresa: tots els caps de tramvia porten un senzill dispositiu extern per col·locar un parell de bicicletes. Gran invent!

Tram d’Opicina, Trieste 2011

No van arribar els ànims per cantar, ni tan sols taral·lejar El tram d’Opicina però, en arribar al Carst, un grup de quinze cantaires amb el seu director, el mestre Zannerini, amb l’acordió a la mà, ho van fer tot per trobar-se amb nosaltres i donar-nos una benvinguda improvisada, espontània i engrescadora. Vam assaborir un guisat esplèndid, la jota eslovena, i tot cantant i ballant es van fer les tres: hora de visitar la Grotta Gigante.  A més de bella, era francament gran. Infinits esglaons de baixada i, pitjor encara, de pujada, van fer perdre l’alè a més d’un. La manca d’oxigen potser va provocar que em quedés ancorada al mig del Carst? Aquella tarda em vaig trobar separada, per força, del grup d’Amics. Una amabilíssima parella ligur que visitava Trieste trenta anys després del viatge de noces em va acostar a la ciutat. Maddalena Longo,  apareguda providencialment al Canal Grande, em va portar, tot rient per l’aventura, a retrobar els Amics a la Libreria Antiquaria.

Cantada al Restaurante Krizman, Monrupino, Carst triestí 2011

Mario Cerne, tal com estava convingut, ens esperava. Desbordant de simpatia i amb un llenguatge clar i comprensible que descartava traducció, amb el seu to entre decebut i crític, va tenir una animada conversa amb els Amics. Històries de llibreters, històries de llibres, històries de Saba, del seu pare Carletto …

Diumenge, com de costum per nosaltres, feia un sol estiuenc. Els triestins eren de ple a Barcola per prendre el sol i banyar-se en unes aigües increïbles. Ja sabíem que ens esperava el concert coral preparat gentilment pel mestre Zannerini i el matí va començar, doncs, al Castello Miramare, vora el mar. Va sorprendre trobar uns interiors fin de siècle tan singularment ben conservats, fantàstica mostra d’inquietuds il·lustrades i exotismes, neoromanticismes, orientalismes i, per enlluernar encara els col·leccionistes d’art déco,  les dependències, dels anys trenta, del duc d’Aosta. Tot això, condensat en una estranya escala de castell amb proporcions de xalet.

Lions Singers, concert al Castello Miramare, Trieste 2011

El grup coral, els Lions Singers, desplegava una cinquantena de veus a la sala del tron, magnífica i assolellada. L’hora que vam passar escoltant i compartint el repertori preparat va ser absolutament exquisida i, a més, divertida. Dos moments em quedaran en el record: el de profunda empatia i emoció amb la cançó triestina Marinaresca i l’apoteosi  escènica de L’Italiano a tres veus. L’entusiasme i gaudi dels cantaires era més que contagiós. No estranyaria que més d’un tingués al cap apuntar-se a una coral havent tornat a Barcelona. Es fa difícil agrair amb la dimensió que correspon l’esforç  d’un grup de persones que duplicava en número als Amics visitants. Gràcies mestre i, de nou, gràcies a tothom!

Amb les últimes energies encara havíem de passejar pels jardins del Castell, i albirar el Castello de Duino des de la sendera de Rilke… L’últim dinar, prop del mar, de camí a l’aeroport, a base de peix fresc a la graella, va ser l’oportunitat d’apropar-se una mica més a alguns Amics, els seus relats, saviesa i anècdotes.

Capvespre, Trieste 2011

Trieste ens va regalar l’última postal, un cop dalt de l’avió: el color especial i meravellós del cel del seu tramonto. Albada i capvespre, un tema que Giorgio Pressburger, comissari de l’exposició, no va dubtar a incloure com a singular capítol de La (nostra) Trieste de Magris. Per motius d’agenda –classes impartides a Los Angeles!– va mancar en la nostra visita la seva veu tan erudita de vida. Per suposat  hagués afegit més d’un color al prisma triestí. Malgrat això, tots els triestins que ens van sortir a l’encontre, tots aquells als quals els faltava temps per organitzar i oferir-nos totes les trobades possibles, ens van donar, sens dubte, amb totes les seves singularitats, un bon i molt representatiu tros d’aquella Trieste, de Magris, que anàvem a conèixer.

Fotografies de Liliana Antoniucci

L’exposició “La Trieste de Magris”, entre bambolines

maig 3rd, 2011 No Comments

No totes les exposicions són iguals i “La Trieste de Magris” me la sento especialment a prop. Com si me n’hagués impregnat i em costés passar pàgina… Ha estat un procés de treball emocionant i interessant a molts nivells: laboralment (tot un repte treballar amb equips de fora!); intel·lectualment (descoberta de nous pensadors, indrets, cultures, relacions), i humanament, pel seguit de persones excepcionals que he conegut en aquest viatge.

Hem treballat amb la complicitat i la col·laboració de l’autor a qui estava dedicada la mostra; amb Giorgio Pressburger, el comissari, escriptor i realitzador de cinema −d’origen hongarès− amic personal de l’autor, i amb una arquitecta milanesa, Paola Navone, de talent excepcional i tot un personatge! El seu equip de joves dissenyadors ens ha sorprès gratament per la seva creativitat, la capacitat de treball i una gran tenacitat.

No era fàcil perquè comptàvem amb poc temps (una exposició com aquesta no hauria de preparar-se amb menys d’un any i mig de marge i ho vam fer amb 10 mesos!); tampoc no facilitava les coses logísticament el fet que el comissari visqués a Trieste, ni que els dissenyadors (tant els del muntatge com els de la gràfica) fossin de Milà… I no era pràctic que els productors de la pel·lícula que s’ha enregistrat expressament per a l’exposició visquessin a Gorizia!

Segurament hauríem hagut de fer moltes més reunions de treball, moltes més trobades, més visites d’obra durant el muntatge, més canvis d’impressions en viu i en directe, etc. Però hem hagut d’enginyar-nos-les amb la comunicació via telèfon (en una altra llengua!), via correu electrònic, i utilitzant els Sendspace, els Dropbox i els FTP com bojos!

Els dissenyadors gràfics han hagut d’entrar correccions en textos en català i en castellà! (hem confós algun «en» per algun «em»!…). Hem acabat tots plegats parlant amb una cantarella estranya i dient «tramonto» en lloc de «crepuscle» (és infinitament més bonic, no trobeu?).

Recull d’imatges de l’exposició “La Trieste de Magris”. Fotografies: La Fotogràfica – CCCB -2011

No va ser fàcil passar del «guió literari o científic» al «guió expositiu», és a dir, el comissari tenia clars els temes que l’exposició havia de recollir: tots aquells elements culturals, geogràfics, artístics, etc., de Trieste que han configurat l’univers de Magris, i al mateix temps la pròpia literatura, el pensament i la mirada de l’escriptor, com ara el Caffé San Marco, la llibreria Antiquaria, l’escriptor Italo Svevo, el poeta Umberto Saba, l’obra Microcosmos, el Danubi, els istrians, etc. Però havíem de concretar (i buscar en un temps rècord!) amb quins materials i recursos ho faríem: amb pintures originals dels museus triestins? (algunes les hem presentades de manera una mica «irreverent»!), reproduccions escenogràfiques de tots els espais? (no podíem anar per aquest camí de manera desbordada perquè el pressupost se’ns hauria acabat a la primera sala!), documents originals de l’escriptor? (quin privilegi tenir accés als arxius i documents, «les matrius de treball» d’aquest gran autor!), audiovisuals? (tant documentals històrics com peces de nova creació), fragments literaris, citacions, sons, llum…

«Hem de tenir l’aigua del Danubi a l’exposició!», deia literalment el comissari!, «hem de portar les roques del Carst triestí!» (això sí que ho hem fet! Fins i tot amb algun animaló que s’ha resistit a les fumigacions pertinents!), «s’hi ha de sentir el vent de la Bora» (s’hi sent, s’hi sent…).

Com trobar l’equilibri i construir una obra sostenible (en tots els sentits) però que al mateix temps sigui capaç de parlar de tots aquests temes amb una certa profunditat i que emocioni? Ho hem intentat i esperem que us agradi!

El 3 de maig de 2011 celebrem el #DIAMAGRIS

abril 29th, 2011 No Comments

Jornada d’homenatge a l’escriptor italià Claudio Magris

Coincidint amb la investidura de Claudio Magris com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, el proper 3 de maig celebrarem el #DIAMAGRIS, una jornada dedicada a difondre documentació, cites i materials multimèdia sobre la figura de l’escriptor italià i sobre l’exposició del CCCB “La Trieste de Magris”.

Twitter serà un dels principals canals de comunicació de la jornada, que es podrà seguir fent servir l’etiqueta #DIAMAGRIS. Podreu contribuir a la conversa sobre Claudio Magris amb els vostres comentaris i seguint les veus del CCCB a Twitter: @cececebe i @CCCBeducacio.

La cerimònia de lliurament de l’honoris causa a Claudio Magris en el Paranimf de la Universitat de Barcelona es podrà seguir en directe per Internet el proper 3 de maig a partir de les 12 del migdia.

Segueix en directe la investidura #streaming

El meu poble Potemkin?

febrer 28th, 2011 No Comments

Aquest article forma part del catàleg de l’exposicío “La Trieste de Magris” que es pot veure al CCCB del 9 de març al 17 de juliol de 2011.

Aquesta exposició està dedicada a Trieste, una ciutat que un viatger, a començament del segle passat, definia de preciosa però en la qual es tenia la sensació de no ser enlloc. La Trieste que aquesta exposició crea, igualment, no és tant un lloc com més aviat la hipòtesi, la nostàlgia, la profecia, la ficció d’un lloc. L’exposició és una arca que recull els fragments del gran somni que va ser aquest lloc, que es va trobar sota el diluvi de la història, els recompon i els salva. L’arca navega, trasllada aquest lloc fluctuant. Entre la ciutat i l’exposició que l’escenifica hi ha el mirall d’Alícia; l’exposició, el país de les meravelles, és l’altra banda del mirall. S’entra i es veu –del revés, només del revés– la veritat d’aquest no-lloc.

L’exposició, en part, m’està dedicada, cosa que m’omple de gratitud i, naturalment, de perplexitat. Hi ha moments que recreen la meva vida, les persones i les coses que he estimat, els meus intents de dir aquest amor i de dissimular les incerteses i les foscors que sovint acompanyen l’amor. Certament aquest paisatges, aquestes figures, aquestes històries de Trieste són el meu rostre, de la mateixa manera que les províncies, reialmes, muntanyes, badies i persones són, en una famosa paràbola de Borges, la imatge del seu pintor. Potser, en la petita part que m’afecta, els paisatges i les persones de Trieste també són el meu poble Potemkin, l’escenari que Potemkin, el poderós favorit de la tsarina que governava Rússia, havia construït com un decorat teatral i havia col·locat davant de la realitat per amagar a la tsarina la misèria de la seva realitat, del seu imperi. D’aquesta manera, la grandesa de Trieste, en la qual m’esmunyo com un vianant entre la multitud, per mi esdevé un amagatall, un paravent, una lent d’augment que engrandeix la meva mesura. Em sento una mica falsari com a artífex, encara que sigui subordinat i secundari, d’aquest regne en el qual m’amago. Em sento un infiltrat i estic agraït als autèntics artífexs de l’exposició –Josep Ramoneda, Jordi Balló i Giorgio Pressburger– que fan veure que no se n’adonen.

1