Tercera càpsula “efervescent” a propòsit d’Emergència1 2015. Per consumir i tirar a l’acte.
“The Fall, Suicide, Kim Salmon, Stooges, Birthday Party, The New Christs, Spacemen 3, Captain Beefheart, The Gun Club, 13th Floor Elevators”. Aquests són els ingredients de la marmita de la qual han begut Miraflores, asseguren. Ja se’n poden fer una idea, doncs, del què hi ha, del què rugeix.
Miraflores, de Sevilla, -“vam agafar el nom d’un antic manicomi de la capital andalusa”—es troben en el vell encreuament del rock com idea plena d’intensitat. Més enllà del que tots aquests grups “marmita” mai no han dit, està el que la seva música corrobora: l’art i la vida, la passió. I a Miraflores semblen convergir tots aquests elements que van fer grans altres bandes nacionals d’una pàtina fosca, de compassos rockers minimalistes i la mínima repercussió. “Miraflores són els últims d’una llarga nissaga subterrània de bandes maleïdes –escriuen a manera de presentació—a les quals no es va permetre créixer i que ens van donar molt del que tenim”. “Ells”, la tradicional quota andalusa d’Emergència! “són els que hauran de fer justícia a Los Bichos –D.E.P Josetxo Ezponda (1963-2013)-, als Cancer Moon, a Los Cuantos”. I “a tants altres tan bon salvatges que es van estavellar contra el mur de la indiferència armats únicament amb l’elegància i les cançons”.