Quan falta un mes per a l’ E!2012 nosaltres continuem amb la sèrie d’entrevistes que Jaime Casas ha preparat perquè coneguem els artistes que conformen aquesta quarta edició.
Aquesta setmana és el torn dels mallorquins Oso Leone.
Oso Leone «Nou moviment acústic»
Emergència! és una trobada de noves realitats i idees del pop. I no hi podia haver un lloc més adient per vestir de llarg la proposta dels mallorquins Oso Leone, que van debutar a Foehn Records fa uns mesos amb un disc homònim.
Es tracta d’un projecte de folk amb vel·leïtats psiquedèliques i acabats preciosistes. Xavier Marín i Paco Colombás formen el nucli dur del grup; tots dos colen les seves guitarres entre els teclats i les programacions d’en Ruspell (Jaime Roselló), el qual també s’encarrega de la producció, un dels punts forts d’Oso Leone.
La seva música està farcida de referències d’altura, però sense aprofundir en cap d’elles: Fleet Foxes, Crosby, Tim Buckley, Pentangle, fins i tot la millor cara de Coldplay.
Són els debutants més madurs que mai han passat per Emergència. I goso dir que una de les millors bandes que han trepitjat les taules del festival. Les seves cançons, plenes d’emoció i desenvolupaments poc comuns, enganxen. Tot i que en directe són «una altra cosa: no són tan chill», apunten.
Com va començar el projecte i quines en van ser les intencions?
Vam començar en Xavi i en Paco amb unes cançons molt bàsiques a dues guitarres i veus. Oso Leone neix quan vam conèixer en Ruspell i vam decidir ficar-nos a l’estudi per enregistrar aquells temes des de la perspectiva d’en Ruspell a la producció, teclats i execució en altres aspectes. En acabar l’àlbum a l’estil «slow food» (vam trigar més o menys un any), volíem no sols defensar el que havia sortit de l’estudi en directe, sinó que també preteníem donar-li més contundència i impacte. Aquí és on s’uneixen l’Eusebio Alomar al baix i en Jonathan Mills a la bateria.
Es podria dir que aquest és un projecte folk però sense uns referents concrets. Fa l’efecte que representa l’evolució del folk des de fa temps fins avui mateix.
Vam compondre el primer treball d’una manera molt orgànica, sense pretensions, no hi havia cap idea clara de com volíem sonar, tot sorgia molt espontàniament. En cap moment no vam voler fer un disc «folk», però sembla ser inevitable que pel fet d’utilitzar instruments acústics ens ubiquin en aquest terreny. Entenem que a les entrevistes es posin referents per situar l’audiència en un punt de partida, però precisament en aquesta banda cadascun de nosaltres beu de gustos molt diferents i potser aquest punt sigui l’atractiu del resultat definitiu.
Els detalls semblen estar sempre al mateix nivell que les melodies, és així? Intentem, i cada cop més a l’hora de construir coses noves, compondre des d’un punt de vista conceptual. Això no vol pas dir que tot sorgeixi d’una idea molt concreta, és més aviat tenir al cap un concepte que ens guiï i doni unitat als nostres temes. Les lletres tenen significats plurals i ramificats. Segons la interpretació de l’oient, poden significar un món o fins i tot poden no significar res. La música és el nostre idioma; això respon la pregunta de per què en anglès. Quan hi ha melodia, aquesta melodia vol dir alguna cosa, fins i tot més que les paraules mateix. El silenci, i cada vegada més, té molta importància per a nosaltres, tot en la seva mesura justa i amb sentit.
La producció, un element molt important a la vostra música, recorda algunes produccions fetes a Mallorca als setanta. Hi influeix el fet de ser de Mallorca i de gravar-hi? Creieu que hi ha una producció mediterrània? No creiem que hi hagi una producció mediterrània. Escoltant el Good Morning de David Allen (gravat a Deià als setanta) o les guitarres de Joan Bibiloni a Joana Lluna podem entendre el que vols dir, però cada banda és un món. Per a nosaltres és evident que l’entorn és totalment partícip del procés de composició, tot plegat es veu reflectit d’alguna manera en el disc. Però a les composicions hi ha tant llum negra com llum blanca. Es va buscar un so net i va tenir prioritat el més és menys en molts moments.
En algun moment, recordeu Bert Jansch i John Renbourn –Pentangle– en la seva època junts, en la qual hi havia una sinergia especial entre ells que va canviar el folk anglès per sempre. Quin tipus d’entesa hi ha en vosaltres dos? Vam començar sent dos el 2009 en una formació acústica. La connexió des del principi va ser molt bona. En tot aquest temps ens hem enriquit molt a nivell musical, a nivell personal amb els nostres viatges i plegats hem construït, desconstruït i tornat a construir. Ara amb la banda tot ha evolucionat. Gairebé no hi ha rastre d’aquell duo, la direcció és una altra. Però és cert que l’entesa ara és més evident que mai. Amb una mirada o un gest ja entenem quins pardalets té l’altre al cap.
Què espereu del concert a Emergència! ? Abans que res cal dir que estem molt afalagats per haver estat seleccionats per a aquest festival. Tenim moltes ganes de pujar a l’escenari el dia 18 i treure l’artilleria pesada per a aquells 40’. Esperem un públic receptiu i amb ganes de conèixer noves bandes que intentem fer-nos un forat dins del panorama nacional. L’enclavament del CCCB ens sembla agradable i ens fa molt de respecte alhora. Esperem que agradi o si més no que no deixi indiferent a ningú.
Us deixem amb un videoclip de com s’ho munten els Oso Leone en directe tot recordant-vos que estaran actuant a l’escenari Auditori de l’ E!2012
