He crescut en els vuitanta. La meva generació és una mena de baula entre l’immigrant digital i els nous natius. Per això, m’agrada pensar que hem tingut una vista privilegiada. Possiblement siguem de les últimes generacions que ha viscut de manera quotidiana la situació de fer unes fotos i haver d’esperar una setmana per poder veure-les. El fet de barallar-se amb els botons d’un televisor per poder veure decentment algun programa, o rebre una classe de ciències naturals a base de diapositives. En el meu cas, jugava i programava en un Amstrad Cpc i alhora aprenia a tocar l’orgue amb un Farfisa Capitol. En certa manera ens ha condicionat a molts, per enyorança o tossuderia, a aferrar-nos al domini antic i cada vegada més borrós de la tecnologia analògica… En l’era de l’Smartphone es continuen fent servir polaroids. La gent revela rodets, filma amb pel·lícula…; en el meu cas utilitzo teclats i orgues, i és veritat que un portàtil o un mòbil poden fer tot això i més. Es diu que una persona intenta emular conductes del passat per fer més familiar el present, se l’anomena nostàlgica, o tot plegat i molt més. En tot cas, sempre m’ha agradat l’explicació concisa i bàsica del meu exprofessor de sistemes: «l’espectre analògic és infinit, el senyal digital és binari». És una bona basa per acollir-se a un tercer propòsit, el fem servir perquè és millor.
Farfisa Capitol
Els noranta prometien. Jo jugava amb trackers, provava els meus primers sintes software, i en el canvi de mil·lenni es va consolidar l’era DSP que vam viure i viurem molts anys. També es van popularitzar els plugins, el VST va ser i és un format molt bo per entendre el hardware analògic i emular-lo. Vaig provar de desenvolupar-ne alguns com a passatemps entre el 2002 i el 2003 («Trubia labs»). I escapant de l’escàs control que dóna un ratolí, em vaig comprar sintetitzadors hardware. El 2003, una mica per accident, curiositat i insatisfacció, en vaig canviar un per un Korg ms20; va ser el meu primer sintetitzador analògic.
Des de llavors l’alternativa analògica era el mercadeig. La indústria tampoc no hi va ajudar, ja que alguns fabricants es van abocar al format de manera tímida i cara (cosa que ha fet un gir de 180º en els últims anys). També el debat analògic/digital ha estat i serà present durant anys. En la cultura de l’àudio i de la música electrònica continua molt viu, durant molt de temps l’opció va ser gairebé criminalitzada, en els fòrums més concorreguts, associada a l’usuari acabalat, nostàlgic, col·leccionista, esnob i de vegades poc versat. La veritat, no és senzill argumentar que una cosa sona millor amb paraules com «calidesa», «color», «grassor» i altres paràmetres abstractes que serien impossibles de mesurar amb cap instrument; no falta raó. Per sort, la tendència de llançaments en els últims anys intueix que una mica de veritat hi havia. És curiós, però com més progressa la tècnica d’emulació i més es perfeccionen els algoritmes i els DSP per emular la física del procés analògic, més interès hi ha per tornar al terreny real. Fa deu anys, quan comprava aquell ms20 no hauria cregut que avui, a l’abril del 2013, el Korg l’estigués reeditant.
DSP
Ara mateix tenim un o uns quants sintetitzadors en el telèfon, en el web , o com a plugins de qualsevol DAW, i és una cosa bonica i sana. Necessària tenint en compte les possibilitats que dóna el domini digital, o com n’és, de difícil o impossible, arribar a fer certs tipus de síntesi (auditiva, espectral, distorsió de fase, etc.) o instruments en equips analògics. La convivència de formats és necessària i sembla el més assenyat.
El DSP i els seus derivats han vingut per quedar-s’hi, durant molt de temps crèiem que també per imposar-se. Per sort, avui d’això últim, no n’estem tan segurs.
DIEGO GARCÍA tocarà juntament amb Zombie Zombie i Akron en la segona sessió de #BCNmp7 el divendres 5 d’abril a les 21.00h al Teatre del CCCB.
+info: “Música Analògica”
Twitter: @CCCBmusica
