Posts Tagged ‘Grec Festival’

Ernesto Collado: «Ara més que mai és necessari que la gent imagini utopies»

juliol 1st, 2013 No Comments

Ernesto Collado, actor i creador intermitent de l’escena contemporània barcelonina, integrant de la Fundación Collado – Van Hoestenberghe, és autor i intèrpret de l’obra de teatre “Montaldo”, que es representarà de l’11 al 14 de juliol a les 20h al Teatre del CCCB en el marc del Grec Festival de Barcelona.

Aquesta obra segueix l’expedició que Ignasi Montaldo, un noi aragonès mut i tímid, va fer a mitjan segle XIX als Estats Units amb un grup d’icarians (seguidors de les teories del pensador Étienne Cabet) per fundar una comunitat de socialistes utòpics.

Amb l’objectiu d’aprofundir en el plantejament de “Montaldo”, el cicle GREC EXPERIMENTAL CCCB inclou dues activitats paral·leles a la peça: el debat “Vamos a contar mentiras: Art, ficció, realitat”, que es va celebrar el passat 13 de juny, i el “Dia MONTALDO: Icària, la utopia ara”, que tindrà lloc el proper 5 de juliol a les 19h al Teatre del CCCB.

Al debat, Ernesto Collado va partir de la convivència entre veritat i falsedat que proposa l’obra per moderar un debat sobre quin paper tenen realitat i ficció en les pràctiques artístiques contemporànies. Hi van participar el productor cultural Bani Brusadin, l’historiador de l’art Jorge Luis Marzo i l’artista Job Ramos.

El “Dia Montaldo” proposa un altre acostament al moviment cabetià i a la ciutat utòpica d’Icària a través de la projecció del documental Christmas in Icaria (2012), introduït pels directors de la peça: Daniel García i Aurelio Medina. A continuació, Ernesto Collado presentarà el procés de creació i treball de “Montaldo”. En la següent entrevista, Collado ofereix unes pinzellades d’aquest procés i reflexiona sobre la raó de ser de les utopies, així com sobre la fina frontera que separa ficció i realitat.

Iván Morales: «L’adolescència m’interessa, però hi ha una cosa més essencial: l’amistat»

juny 26th, 2013 1 Comment

L’actor, director i guionista català Iván Morales, membre de l’associació de projectes audiovisuals i teatrals Prisamata, dirigeix el muntatge Jo mai, que es podrà veure al Teatre del CCCB, del 25 al 28 de juliol a les 20h, en el marc del Grec Festival de Barcelona.

Jo mai es defineix com un conte de gènere negre sobre un grup de nois i noies que volen formar, al bar abandonat Amparo, la família que mai no van tenir. Els actors Marcel Borràs, Àlex Monner, Oriol Pla, Laura Cabello i Xavier Sáez protagonitzen aquesta obra, en què els personatges s’esforcen per trobar el seu lloc al món.

Abans que s’estreni Jo mai, dins de la programació GREC EXPERIMENTAL CCCB el Grec i el CCCB organitzen, dissabte 29 de juny a les 19h al mateix Teatre, el “Dia JO MAI: Tot sigui pels amics”, una activitat que proposa aprofundir en el retrat dels protagonistes de l’obra com si els coneguéssin al Bar Amparo.

Jo mai © Helio Reguera

En aquesta sessió, Iván Morales presentarà dues peces audiovisuals que ha dirigit amb una història propera a Jo mai: el curtmetratge Dibujo de David (2007) i el videoclip At the gates de Nitch. Aquest grup musical barceloní, autor de la banda sonora de Jo mai, posarà el punt final a l’activitat amb una actuació en directe.

Entrevistem Iván Morales, que ens parla del protagonisme dels joves i l’amistat en la seva obra, dels referents que l’han conduït a tractar aquestes temàtiques i de la situació actual del teatre a Catalunya.

Quina relació hi ha entre les històries de l’obra Jo Mai, les del curtmetratge Dibujo de David i les del videoclip At the Gates del grup Nitch?

Quan vaig dirigir Dibujo de David suposo que no vaig acabar de buidar moltes de les inquietuds que tenia dintre i que vaig intentar explorar. El projecte de Jo Mai feia temps que em feia voltes pel cap ja per aquella època, però quan em vaig posar a escriure’l per primer cop va ser després del rodatge de Dibujo de David, i no podia deixar d’imaginar-me aquell actor que havia descobert gràcies a aquell curtmetratge, Marcel Borràs.

Helio Reguera, el líder de Nitch, ja hi sortia, també, a Dibujo de David, com a figurant dins de la festa. Quan em va fer descobrir la seva banda em va deixar flipat: amb quinze anys ja era líder d’un grup de Rock’n’Roll!!! Quan vam parlar de fer un videoclip junts i, també, de fer la música per a Jo Mai, el més lògic va ser intentar que aquells dos projectes s’ajuntessin i dirigir un vídeo que donés imatge a la seva música, i que alhora ens servís per descobrir una mica més els personatges del Bar Amparo. Amb l’ajut de Pau Mirabet (director de fotografia) i de Vep Culleré (muntador), i la resta d’actors de l’obra (Àlex, Laura, Oriol, Xavi), ens vam posar a jugar i experimentar, portant al límit els personatges de Jo Mai en situacions clau, rodant cinc dies diferents per a només cinc minuts de resultat final. At the gates n’és el resultat.

Els joves són protagonistes d’aquestes tres històries. Per què?

L’adolescència m’interessa, òbviament, a nivell temàtic, però hi ha alguna cosa més essencial en els tres projectes que esmentes, més enllà de l’edat dels protagonistes, i és l’amistat.

Tot i això, he de dir que un dels moments més feliços de la meva vida va ser assistir a una funció de Sé de un lugar (una de les altres obres de la Cia. Prisamata), un muntatge protagonitzat per personatges entre els trenta i els quaranta anys, al qual un dels actors de Jo Mai, Oriol Pla, va portar trenta companys seus de classe, menors d’edat en aquell moment. L’energia, la llibertat, la falta de prejudicis culturals i la puresa amb la qual aquest públic s’enfrontava a la nostra peça van constituir una de les experiències teatrals més poderoses que he viscut mai. Aquella nit vaig tenir molt clar que era una bona idea fer un espectacle com Jo Mai.

Amb quins referents o experiències has comptat a l’hora de crear Jo Mai?

La meva vida, la dels meus amics i coneguts, els llibres d’Elmore Leonard, les pel·lícules de Jacques Tourneur, el Super-Rawal, Tyler the Creator, The Brothers Size, Zanardi d’Andrea Pazienzia, els Germans Marx, Piter Pank, la Complicité, Jacques Audiard, el llibre de mitologia grega que em va regalar ma mare quan era petit…

En alguna entrevista has dit que Jo Mai és «un conte de gènere negre adolescent» que té la intenció d’oferir «una experiència semblant a la d’anar a veure un grup de rock adolescent al seu local». Fins a quin punt la música de Nitch té un paper important per fer viure aquesta experiència al públic?

Helio Reguera és el director musical i ell s’ha encarregat que, darrere dels intèrprets de Jo Mai també hi hagi, en les seves pròpies paraules, «una puta banda».

L’obra Jo Mai té un blog on expliqueu part del procés de creació. Per què?

És feina nostra que el públic conegui què fem i, una miqueta, com ho fem. Utilitzem les eines que són al nostre abast per fer-ho. Jo no sé si la gent ja llegeix blogs, però també és una manera de deixar constància, per nosaltres mateixos, del nostre procés.

Com creus que la crisi econòmica i, més concretament, la crisi del teatre convencional estan donant pas a nous formats alternatius en les arts escèniques i a nous públics del teatre?

Crisi n’hi ha, econòmica, política, social… Crisi del teatre convencional, no ho tinc tan clar, seria un debat molt extens, potser. En el que sí que estarem d’acord, probablement, és que hi ha una situació de merda general que ens afecta les persones, i, òbviament, això ens obliga, als qui volem dedicar la vida a explicar històries, a tenir una responsabilitat extra a l’hora de plantejar-nos la nostra feina, a l’hora de fer-la arribar, a ser encara més rigorosos amb el que oferim al públic i com li oferim, a no fer qualsevol cosa per tal d’aixecar, o mantenir, el nostre xiringuito, i a buscar fórmules i solucions creatives, encara que siguin econòmicament precàries, ja que sembla que les coses no són tan fàcils de portar a terme com fa uns anys.

Una bona notícia pot ser que hem aprés la lliçó: ara potser estem entenent que no són els mitjans que utilitzis el que faran que la teva obra sigui cutre o no, sinó des d’on la fas i per què la fas.

Hi ha espai en els circuits habituals de teatre per a les creacions més experimentals?

Per sort, si no hi ha espai ja no és un problema tan gran com abans. Una part del públic està entenent, també, que pot gaudir d’una gran experiència teatral en qualsevol lloc.

El Teatre CCCB no és un teatre convencional: és un espai blanc, no té una programació estable i no està dins els circuits oficials, entre d’altres coses. Com creus que afecta això la teva proposta?

No ho sé. Ho haurem de veure quan l’estrenem. Ara per ara, és un luxe participar dins d’aquest cicle, juntament amb Ernesto Collado, i dins del Grec. El nostre ideal seria omplir el teatre de gent que va al teatre habitualment, de gent que va més aviat a exposicions, de gent que va a concerts, i de gent que no va a cap dels tres llocs però que intueix que aquí, al Bar Amparo, potser, podrà vibrar una bona estona.

GREC EXPERIMENTAL CCCB

juny 10th, 2013 2 Comments

El director del Festival Grec, Ramon Simó, escriu sobre la nova línia de col·laboració entre el Grec i el CCCB.

Vivim temps de canvi, temps en què sembla que les convencions i els hàbits adquirits han de ser revisats o, si més no, posats en qüestió. Les arts escèniques no queden al marge d’aquest procés. La relació del teatre, de la dansa, del circ, fins i tot de la música amb la societat, amb el seu públic, també s’està redefinint. Les arts escèniques són, abans que res, una experiència comunitària. Parteixen de la voluntat de mantenir una vivència compartida en present, negant la distància i la dilació, físiques i sensorials, dels mitjans telemàtics. Són sensació, emoció i pensament sostinguts en viu. Ara bé, en un món cada cop més governat per l’individualisme, per les telecomunicacions i per les xarxes, les arts escèniques evolucionen i comencen a canviar el patró convencional de relació que han mantingut, durant segles, amb els espectadors.

Un espectacle no és només un producte artístic destinat a l’entreteniment, ni tampoc només un artefacte capaç d’emocionar i d’incitar el pensament. És una acció estètica de comunicació que es duu a terme en un àmbit comú i que, necessàriament, té la societat com a destinatari. Aquesta acció es no pot resoldre ni esgotar-se, avui, en la representació. Cal, potser, que la relació amb l’espectador comenci molt abans del moment de la representació i s’acabi força més tard. Cal que pugem oferir la possibilitat de gaudir de l’espectacle, de la proposta tècnica, ètica i estètica que suposa, des de molts punts de vista i des de tots els suports que ens faciliten el contacte amb l’espectador.

GREC EXPERIMENTAL CCCB és una primera provatura de com pot ser aquesta nova relació entre espectador i espectacle. Volem temptar l’espectador amb una experiència escènica que va més enllà de la recepció convencional de la representació. Amb l’ajut de les xarxes socials, amb la convocatòria d’esdeveniments complementaris, d’accions que ens ajudin a situar-nos en el context de cada proposta, amb la col·laboració de professionals i artistes d’àmbits diversos i de formacions diferents, volem col·locar el teatre a l’espai públic, a l’espai compartit que de vegades perdem per múltiples causes conegudes, des de l’excés d’informació fins a la informació indefinida i sense categories.

Un espectacle és un esforç expressiu, una aposta estètica que vol expressar el món i, alhora que l’expressa, entendre’l. Tota representació és una forma de comprensió. En un moment en què resulta tan difícil dir alguna cosa sobre el món, en un moment en què qualsevol discurs es veu de seguida enterbolit i desarmat, cal provar d’alimentar la nostra capacitat de sorprendre, d’elaborar discursos que vagin més enllà de la desautorització interessada i de la promoció de la ignorància. És per tot això, i per gaudir junts de l’espectacle, que iniciem aquest GREC EXPERIMENTAL CCCB.

La proposta, que comença aquesta setmana, inclourà xerrades, projeccions i concerts que aprofundiran en els plantejaments de dues produccions del Grec 2013: “Montaldo” i “Jo mai“.

+ info: http://www.cccb.org/ca/musica_i_art_escenic-actividades_paralelas-44013

Twitter: #experimentalgrec

1