Tant si ens agrada com si no, tots som moderns. I, per força –tot i que alguns no n’hagin exercit mai–, tots hem estat gent jove en algun moment. La gent jove dels setanta es delia per figurar a la tarima de ball de Gente Joven, el programa que emetia l’únic canal de televisió que les circumstàncies imposaven. Avui, la gent jove (i no tan jove) descobreix que la música de Gente Joven recupera els sons pretèrits del pop minúscul en espanyol. Sota un mantell de llangor i somnambulisme, entre el primer Sr. Chinarro, The Cure i el Donosti Sound –fins i tot Vainica Doble–, el trio format per Patricia Magadán, Pablo Álvarez i Fernando de la Flor debuta amb un disc amb títol de nomenclatura romana –I, II, III y IV (Discos de Kirlian, 13)– i aspiracions mínimes.
Presentaran la seva proposta el dia 15 de febrer sobre l’escenari d’Emergència! Parlem amb Fernando de la Flor, ideòleg del grup.
Pregunta fàcil, informativa: Com es va formar el grup i per què?
El grup va néixer a l’estiu del 2013. He tocat en altres bandes i sempre he tingut els meus projectes personals en l’àmbit musical. La diferència aquesta vegada és la incorporació de la veu de la Patricia (Madagán). Vam cantar alhora en gairebé totes les cançons. Més endavant es va incorporar al projecte el Pablo (Álvarez) per formar l’alineació actual del grup.
Per què vas triar aquest nom que retrotrau a una altra època de rabiosa autenticitat?
D’una banda, Gente Joven és el programa musical de TVE que es veia a casa meva quan jo era un nen. D’altra banda, hi ha el concepte de Gente Joven com a idea nostàlgica i fins i tot decadent. La majoria dels jubilats que conec, que comencen a ser bastants, enyoren més aquesta etapa que no pas la infantesa.
Llegeixo que us identifiquen amb el dream-pop, amb una certa sensació d’entreson, segurament per la vostra manera de cantar. Crec que, més que no pas per etiquetes, funcioneu per sensacions, vaig errat?
La música que fem no pretén emular cap estil en particular, però el dream-pop sí que és un motlle que s’adapta molt bé al que volem expressar. El caràcter nocturn, les veus murmurades i la cripticitat d’algunes lletres són més aviat una aptitud centrada en la discreció, en el sigil. Jo crec que busquem l’equilibri entre passar desapercebuts i no ser invisibles, si és que una cosa com aquesta es pot aconseguir amb la música.
Què voleu explicar, de què van les vostres cançons?
Les sensacions que transmeten les cançons es poden intuir com a melangioses o tristes, però mirant de no caure en la depressió o el desassossec. El desamor és una idea que flueix en bona part del nostre CD de debut I, II, III y IV (Discos de Kirlian, 2013). També hi ha un gust pel que és misteriós, inexplicable, i d’aquí sorgeixen cançons més abstractes i fosques.
Destacaria el poder visual dels temes. Proposeu idees amb un contingut visual impactant. Potser aquestes imatges que rebo són com aquestes «primeres llums amb un impacte encegador», de què parleu en un dels vostres temes. En què et bases per construir aquestes idees que adquireixen forma visual?
Ens agrada més centrar-nos en imatges o en el caràcter visual d’una situació o escena. No em sento gaire còmode escrivint textos de manera confessional. Evito ser explícit, m’estimo més anar-me’n en raons i de tant en tant posar un peu a terra amb una frase o una expressió que donin un punt de realitat a la cançó per evitar ser excessivament surrealista.
Crec que la vostra música s’explica a través de les vostres influències. No sols a través d’elles, però són molt il·lustratives. Pots nomenar cinc d’aquests noms que figuren a l’essència de Gente Joven?
Sr. Chinarro «NH3 Light»
La influència en la nostra música de l’època més «abstracta» de Sr. Chinarro és evident. La barreja de melodies tristes i els textos una mica enrevessats amb tons costumistes d’aquella etapa em fascinen. He triat aquest vídeo perquè els bòlids i els anuncis publicitaris del circuit em semblen molt representatius de la idea que tenim a Gente Joven de la melangia.
The New Year «Disease»
The New Year/Bedhead són una mostra de la idea que abans comentava de grup discret, però amb una certa transcendència. Els germans Kadane tenen un gust exquisit a l’hora de compondre cançons emocionants sense arribar a ser pesats o pretensiosos. I amb Chris Brokaw ala bateria. Quèmés es pot demanar?
Wild Nothing «Full Perfomance»
Wild Nothing és un dels grups actuals de dream-pop que m’agraden més. Aquest vídeo me’l va ensenyar el Pablo a casa seva després d’una llarga nit de canyes i sidres a Xixón. Un directe que dura amb prou feines mitja hora, on toquen les seves cançons senzilles i boniques. Si mai muntés una banda amb bateria, baixista i teclista, m’agradaria que sonéssim així.
Burial «Stolen dog»
Ritmes esquàlids, ressons infinits, melangia, nocturnitat i fred. Tots aquests elements són importants en la música que fem i Burial els conjuga com ningú. Si perds el gos o te’l roben, la sensació deu ser molt semblant al que transmet aquesta cançó.
Galaxie 500 «Temperature’s rising»
No cal ser un virtuós per compondre grans cançons ni cantar com un rossinyol per commoure. Galaxie 500 en són un clar exemple. Un dels meus trios preferits.
http://youtu.be/BvlgOsD6MuI
The Cure «High»
Disintegration i Wish són dos dels discos que he escoltat més en la meva vida. The Cure m’han influït des de sempre, ja que la meva germana els posava a casa constantment. Aquest vídeo em sembla una altra mostra del seu sentit de l’humor, malgrat l’etiqueta del grup «fosc» o «sinistre». Veure Robert Smith empassat per una aranya gegant o penjat d’un estel són imatges que em fan cargolar-me de riure. No prendre’s gaire seriosament un mateix em sembla essencial.
Gente Joven presentarà el seu primer treball discogràfic I, II, III y IV a l’escenari de l’Auditori del CCCB en el marc de la sisena edició d’Emergència!