El jurat de la 7a edició del Premi Europeu del l’Espai Públic Urbà està treballant en la selecció del millors projectes de rehabilitació d’espais públics realitzats en ciutats europees. El Premi, organitzat pel Centre de Cultura Contemporània des de fa dotze anys, pretén potenciar obres que redefineixen i creen nous espais públics a través d’una arquitectura amb vocació social.
En aquesta edició hi participen 335 projectes que estan essent valorats pel president del jurat, l’arquitecte Josep Llinàs i el secretari del Premi, David Bravo. Els propers 19 i 20 d’abril, tindran lloc al CCCB les sessions de treball del jurat internacional per seleccionar les obres finalistes i guanyadores. Finalment, el 29 de juny se celebrarà l’acte de lliurament dels premis.
Els 335 projectes presentats a la 7a edició del Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà
El Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà, de caràcter honorífic, té una clara voluntat de potenciar els espais públics urbans com a espais de cohesió social.
L’espai públic segons l’arquitecte Josep Llinàs
El president del jurat del Premi 2012 Josep Llinàs, autor, entre molts d’altres projectes, de la biblioteca de Lesseps (Barcelona), explica en aquesta entrevista quina és la seva visió de l’espai públic.
Publicspace.org, espai de recursos i documentació sobre l’espai públic a la Xarxa
A la pàgina web dels premis podreu consultar l’arxiu Europeu de l’Espai Públic Urbà, on trobareu un recull de les propostes presentades al certamen des del seu inici l’any 2000.
L’equip de Public Space publica regularment informacions destacades com ara exposicions, altres premis, publicacions, entrevistes 0 esdeveniments relacionats amb l’espai públic i el paisatge urbà.
En la secció “Espais compartits amb…” , diferents professionals de disciplines diverses que visiten el CCCB ens parlen del paper de l’espai públic a la cultura europea i ens descobreixen el seu espai públic preferit.
Com a novetat, aquest any s’ha obert un compte de Twitter @publicspaceCCCB per seguir totes les actualitzacions i notícies relacionades amb el Premi.
El CCCB ha obert un nou compte a Twitter @publicspaceCCCB dedicat al Premi Europeu Espai Públic i Urbà, la convocatòria que des de fa dotze anys reconeix els projectes més interessants de rehabilitació d’espais públics en ciutats europees. Actualment la convocatòria del premi és oberta i es poden enviar obres a concurs fins el 19 de gener de 2012.
@publicspaceCCCB informa diàriament de totes les novetats relacionades amb el premi i és una font de divulgació de la i la documentació de l’arxiu i la biblioteca del Premi Europeu de l’Espai Públic. Articles especialitzats en urbanisme i arquitectura, informació sobre projectes de rehabilitació, opinions d’experts etc. són alguns dels materials que ofereix @publicspaceCCCB.
El perfil @publicspaceCCCB se suma a als altres perfils temàtics que disposa el CCCB a Twitter per oferir continguts especialitzats i interactuar amb comunitats específiques d’Internet. També existeixen @CCCBLab (sobre investigació i innovació en cultura) @CCCBEducació (sobre el projecte educatiu del CCCB), @Kosmopolis_CCCB (sobre literatura) i @pantallaglobal (sobre el projecte expositiu “Pantalla Global” dedicat al món audiovisual). Tots aquests comptes estan gestionats per membres de l’equip del CCCB vinculats a l’activitat del Centre. En el cas de @publicspaceCCCB és l’equip del Centre de Documentació i Debat, encarregat de l’organització del premi, qui s’encarrega d’actualitzar i donar veu al perfil de Twitter.
Els darrers anys hem vist com els debats entorn de la presencia de símbols religiosos en l’esfera pública es multiplicaven. D’una banda, l’increment de població immigrant que practica altres religions i les manifesta públicament ha posat sobre la taula la reflexió sobre els fonaments de les societats suposadament seculars, com la nostra. D’altra banda, aquests debats també han posat en evidència que el catolicisme, la religió tradicional majoritària en el nostre país, gaudeix d’unes prerrogatives que també són motiu d’enfrontament entre els qui creuen que haurien d’eliminar-se i els qui les justifiquen justament pel seu caràcter tradicional i cultural. Sigui com sigui, la situació és que a principis del segle XXI les religions, lluny de formar part d’un passat pre-modern, participen del nostre present d’una forma especialment controvertida. I, aleshores, ens hauríem de preguntar: les democràcies liberals occidentals estan tractant correctament el pluralisme religiós actual? Tenim els mecanismes institucionals necessaris per fer front als conflictes religiosos?
La professora Cristina Lafont, que des de fa anys exerceix de catedràtica de Filosofia a la Universitat Northwestern (Chicago), va iniciar el debat plantejant les diferències crucials que marquen aquestes qüestions als Estats Units i a Europa. Aquestes diferències serien, bàsicament, sociològiques i històriques. Intentant fer-ne una síntesi, es podria dir que als Estats Units la gran majoria de la població és creient, d’una religió o una altra, i que el fragment de població que es declara no creient és insignificant. En aquest sentit, la neutralitat de l’Estat s’entén, des de la versió nord-americana, com la garantia de que cap religió pesi més sobre les altres i que per tant es respecti el principi de llibertat religiosa per tots els ciutadans. En canvi, a Europa, el secularisme no és només la idea d’un Estat neutral, sinó que és un ingredient important de la cultura majoritària. És a dir, en el context europeu, el secularisme s’entén com una expressió d’una identitat col·lectiva que gaudeix d’una gran rellevància social. Però el que complica aquesta situació és que, tot i la importància del secularisme entre la població europea, els Estats europeus continuen privilegiant les seves religions històriques, que gaudeixen de considerables prerrogatives en la majoria de països (Espanya, Itàlia o el Regne Unit són uns bons exemples d’aquesta situació). Això, segons la professora Lafont, contradiu els principis de neutralitat dels Estats seculars que, de manera ideal, no haurien de donar preferència a cap religió i, a la vegada, haurien de garantir el lliure exercici de les diferents religions dels seus ciutadans. Aquesta situació específica dels Estats europeus fa que el debat sobre la presència de símbols religiosos en l’espai públic sigui confós: quan, per exemple, apareixen queixes contra l’ús de símbols islàmics com el hijab, es fa perquè posa en joc els principis del secularisme o perquè es tem que es perdin les prerrogatives del cristianisme?
Des d’aquest punt de vista, András Sajó, jutge del Tribunal Europeu de Drets Humans i catedràtic de Dret Constitucional, va plantejar que el que és problemàtic d’aquest debat és que s’està traslladant a una esfera jurídica quan, de fet, es tracta d’un problema d’arrel política i social. El dret, segons Sajó, no pot aportar massa en aquesta controvèrsia malgrat que cada vegada més casos es resolguin als tribunals. La noció d’allò públic i allò privat ha canviat substancialment les darreres dècades i la ingerència de l’Estat en matèries que abans es consideraven privades és cada dia més gran. Des de la teoria, per Sajó, és clar que no hauria d’haver-hi preferències per una determinada religió des d’un Estat secular. La pràctica, però, demostra que el pes de les religions tradicionals és molt fort i que la majoria de països són reticents a retirar-ne els privilegis. Com fer prevaldre aleshores la “raó pública”?
Cécile Laborde, catedràtica de Teoria Política, va cloure el debat plantejant dos reptes per als Estats europeus: d’una banda, repensar l’estructura de l’esfera pública i el pes que hi tenen les religions tradicionals, i de quina manera les demandes del secularisme s’hi podrien incorporar. En segon lloc, repensar quin ha de ser l’estatus de les religions en les societats actuals. Perquè si bé el discurs de la modernitat va voler fer de les religions quelcom destinat a desaparèixer amb el progrés, la realitat és que les religions continuen formant part de la nostra societat i són un ingredient important d’articulació de les comunitats. En conclusió, la clau seria trobar l’equilibri que ja havien proposat alguns dels primers pensadors del secularisme: “Protegir l’Estat de la religió. Protegir la religió de l’Estat”. El problema és que avui sembla que és difícil fer conciliar les dues premisses.