Posts Tagged ‘Emergència!2013’

Music is back!

febrer 13th, 2013 1 Comment

Amb el festival Emergència! arrenca la programació musical del CCCB per al 2013

El proper 16 de febrer, amb el festival de música independent Emergència!, el CCCB inaugura la programació de concerts i activitats musicals del 2013. Tashaki Miyaki, VIVA, Pájaro, Tiger Menja Zebra, Diego Hdez, Ocellot i Villarroel actuaran en la cinquena edició de l’Emergència!, una iniciativa del CCCB i Sergio Silva (Analogic Té) que aposta per intèrprets i grups locals i internacionals allunyats dels circuits més comercials. Estigueu atents als comptes de @CCCBmusica i @cececebe on informarem de l’ordre d’actuació dels grups.

BCNmp7 Músiques en procés

Després de l’Emergència!, el 8 de març arriba BCNmp7 Músiques en procés, un cicle que des del 2006, i a través de sessions de format obert (projeccions, concerts, col·loquis), reflexiona sobre l’especificitat musical de Barcelona i els canvis en la creació musical contemporània. Coordinat per Ingrid Guardiola, el BCNmp7 d’aquest any aposta pels directes musicals allunyant-se, però, dels clàssics concerts de repertori, així com del format festival, intentant fer del directe una ocasió única tant per al públic com per als artistes convidats.

Les cinc sessions programades el 2013 són:

- Divendres 8 de març: Prescriptors programada per A Viva Veu, amb la participació de Carles Novellas, Isaac Marcet i les actuacions d’Awesome Tapes from Africa i Andy Votel.

- Divendres 5 d’abril: Música analògica programada per A Viva Veu, amb les actuacions de Zombie Zombie, Akron i Diego García.

- Divendres 28 de juny: El rock progressiu dels 70 a la península,  programada per Àlex Gómez-Font, amb la participació de Karles Torra i les actuacions d’Emili Baleriola, Jordi Batiste, Toti Soler i Arnau Figueres.

- Divendres 11 d’octubre: Cultura de Clubs, programada per A Viva Veu.

- Divendres 5 de desembre: MinimAcció, programada per Lluís Nacenta amb les actuacions d’Esperimental Funktion i Roger Goula.

Carnet AMICS MUSICALS

L’entrada individual a cadascuna de les sessions BCNmp7 o al festival Emergència! és de 7 euros (consulteu els descomptes al nostre web), però, si sou uns habituals de les activitats musicals del CCCB, us pot interessar el nou carnet d’AMICS MUSICALS del CCCB, que, per 20 euros, us dóna entrada lliure a totes aquestes activitats durant tot un any, a més de descomptes especials per altres activitats musicals, com ara el festival de hip hop Hipnotik.

Per celebrar el llançament del carnet d’AMICS MUSICALS, el dia 16 de febrer, de 18 a 18.30 h, quan s’obren les portes del festival Emergència!, us convidarem a una cervesa (gentilesa de San Miguel) i podreu participar en el sorteig de deu carnets d’Amics Musicals del CCCB.

VIVA a l’Emergència!2013

febrer 12th, 2013 No Comments

Recta final en una setmana en la qual anirem publicant les tres últimes entrevistes que Jaime Casas ha fet per a aquest especial E!2013.

Avui és el torn dela formació VIVA.

Viva «Trobades improvisades»

El primer treball de Viva, «Tiempo para la cosecha», publicat l’estiu passat a Foehn Records, és un dels discos nacionals més atípics dels últims mesos. És pura improvisació, però fa l’efecte que tot hi està perfectament planejat. És un d’aquells escassos moments d’inspiració que no busca la transcendència mediàtica. Simplement, passa: «vam fer un disc d’improvisació amb un resultat sorprenentment compacte –recorda Israel Marco, un dels dos caps pensants del projecte–. Sembla que els temes estaven escrits ja i que tots els músics feia temps que els tocàvem junts. Però el que és sorprenent és que no és així. Mai abans no ens havíem reunit i en cap moment no vam parlar d’on volíem anar durantla gravació. Simplementvam deixar que tot fluís i que la química manés sobre tota la resta».

VIVA significa la culminació creativa d’una trobada entre dos músics inquiets que, per força, havien de creuar els seus camins en algun moment de les seves carreres. Víctor Herrero, que acompanya la seva dona, la nord-americana Josephine Foster, en tots els seus discos en què proposen una multitud de punts de vista sobre una mateixa idea: el folk. I Israel Marco, líder dels potents Cuchillo i responsable de «Caballo», un projecte personal amb el qual cerca punts de fuga entre l’ambient i l’experimentació amb les sis cordes de la guitarra. «En Víctor em va trucar un dia i em va proposar d’ajuntar-nos a l’estudi de Carlos Toronado (La zona temporalmente autónoma) amb un trio de percussió africana i veure què en sortia –explica Marco–. Va resultar ser una gravació apassionant, on set persones vam estar totalment connectades d’una manera molt inconscient. Mai no havíem tocat junts i va sorgirla guspira. L’ambient que es va crear a l’estudi va ser increïble, ho vam passar molt bé i la cosa va ser molt fàcil».

VIVA és un projecte en moviment, de dinamisme incansable, que busca nous punts de vista sobre diferents influències musicals o estètiques. «Ara VIVA som un grup itinerant, liderat per en Víctor i jo (Israel), que es basarà sempre en trobades amb diferents músics per acostar-nos a qualsevol tipus de música que ens sembli interessant d’explorar. La formació del primer àlbum, basat en la percussió del mestre Gamal Seya, ha estat només per a aquest disc i en el pròxim serà diferent». El resultat d’aquesta trobada és un disc evocador en el qual la percussió africana exerceix un paper important però en què també destaca un sentit estètic que fon pop i folk en una mateixa idea instrumental. «Però al final hi ha influències molt diverses, des de la música tradicional sud-americana, la música ètnica fins a coses més properes al krautrock… en definitiva: música lliure i viva», explica l’Israel. En Víctor recalca l’important paper que té la improvisació quan s’ajunten en un escenari: «La construcció de cançons la basem a través dela improvisació. Desenvolupant cossos harmònics i melòdics que acompanyin els ritmes africans, que sí que són el fonament. Crec que el que s’expressa com a resultat de l’experiència són ganes de conya, en el seu sentit més ampli i poètic». «En ser fruit de trobades és la mare del projecte», insisteix l’Israel.

Després de «Tiempo para la cosecha», els plans passen per continuar experimentant i explorant nous punts en comú amb altres tradicions. Continuarà sent un grup d’improvisació, però amb nous elements que els duran cap a altres camins menys evidents. La pròxima trobada preveuen que serà a Eivissa. «Portarem el mínim de l’estudi de Carlos Toronado a casa de la seva germana allà a l’illa. Aquesta vegada, a més del nucli format per en Víctor i jo a les guitarres juntament amb el seu germà José Luis al baix, comptarem amb Santiago Latorre al saxo i Alex Neilson a la bateria (membre de Trembling Bells). El que es farà allà encara està a l’aire i no ho sabrem fins que ens ajuntem, però tots estem molt il·lusionats».

Jaime Casas (@JaimeCasasB)

VIVA tocarà a l’escenari Hall aquest proper dissabte 16 de febrer.

Som-hi! Una cita obligada!!

Facebook Emergència

#Emergencia13 en Twitter

Diego Hdez a l’Emergència!2013

febrer 7th, 2013 No Comments

Falta una setmana i pocs dies perquè arribi la nova edició d’Emergència! i Jaime Casas ens continua lliurant, com cada setmana, el seu especial dedicat a cada un dels artistes que hi participen enguany.

Avui és el torn de Diego Hdez.

Diego Hdez «Música espontània»

Amb només dos discos de cançons «petites», el canari Diego Hernández ha forjat un discurs que s’escapa de les suades consideracions de la limitació de mitjans. Dos discos publicats en el segell Fohen Records, «Small songs for news beginnings» i «Small songs for companion», que segueixen una mateixa línia argumental: són cançons «premeditadament» domèstiques, «caçades» a l’instant, en la intimitat. Estan tallades pel patró estètic (i ètic) de l’anomenat lo-fi –la baixa fidelitat: el recurs llancívol de la múrica independent d’esperit i mitjans– Les cançons de Diego Hernández són el que semblen: moments espontanis i íntims, gravats amb pocs mitjans en un estudi casolà. De fet, tots dos discos estan enregistrats amb dels programes que Apple incorpora de sèrie en els seus ordinadors personals.

Diego Hdez, el projecte, està fet «a mà». És un producte de pop artesanal fet a casa. Podríem dir que el fret d’enregistrar amb pocs mitjans és tota una declaració d’intencions; un exercici del tot «premeditat». I és així des que Diego va decidir que aquestes cançons tenien vida pròpia al marge de tota la resta –altres grups, altres idees–. «Quan vaig començar el projecte, vaig pensar que posar-me limitacions obligatòries podria dur la creativitat a llocs on encara no havia anat», explica. I així va decidir autoimposar-se «dues normes»: 1) gravar-ho tot a través del micro integrat de l’ordinador, sense cables, ni targetes de so ni res; 2) no repetir preses a la cerca de la perfecció, sinó intentar conservar les primeres preses.

Diego tocava en un altre grup, Keiko, però, alhora, feia cançons que anaven en una altra direcció, que exigien una «vida pròpia». «El projecte el vaig començar per necessitat», recorda; «aquelles cançons van aparèixer a casa sense avís previ i les vaig haver de deixar encara que no cabessin a Keiko. No volia donar-me l’oportunitat de pensar-hi ni de fer-mi massa voltes. Les volia capturar tal com venien, o sigui que em vaig proposar enregistrar-les jo sol i sobre la marxa». I així van sorgir les idees i van reaparèixer velles influències. I així, d’aquesta manera, col·loca Elliot Smith i Pascal Comelade en el mateix punt de mira. I Stephin Merrit i el blues, que reconeix com una influència «primerenca»: «vaig passar anys sense altra cosa que blues. Però avui m’agrada molt el folk que s’està fent al segle XXI»; i, sorpresa, el reggae també té la seva part de culpa en aquests discos, encara que «no es noti gaire». En qualsevol projecte, quan Diego fa cançons, es fixa en «la música en la qual mana el feeling». I és que pot ser que siguin «cançons petites» però contenen el valor de les idees senzilles, de llarg recorregut. «Algunes d’elles són Haikus, un pensament senzill musicat. Vaig pensar que en alguns casos era inútil fer voltes i més voltes a una cançó quan ja està tot dit en el primer minut».

«Small songs…» és un disc que planteja reptes. A l’oient, que ha d’entrar en el món personal i íntim de Diego, i a Diego, que es va encarar a tota mena de desafiaments. A més de les limitacions a l’hora d’enregistrar, també es va imposar una sèrie d’instruments poc «previsibles». Això fa d’aquests discos un experiment més personal que avantguardista. «Tots els “instruments” que he utilitzat són estrictament els que tenia al meu voltant a casa quan estava gravant», recorda. «Tinc una filla de 6 anys, i les seves joguines musicals em van ajudar molt. Vaig fer servir la seva minibateria, la seva guitarra elèctrica de Bob Esponja, teclats de Pocoyó, etc., i és clar, això va donar un caràcter molt especial a tot plegat. També vaig utilitzar la meva filla tocant per fer algun loop de bateria, com a Refuse».

La proposta de Diego Hdez és tan poc usual com ho és el fet de poder presenciar-la en directe. La seva participació a Emergència 2013 servirà per presentar aquestes estranyes cançons d’amor (a la música) fora de les Canàries davant d’un públic «predisposat a apreciar aquest tipus de música». Serà el primer pas de molts altres: «espero que em serveixi per tornar a la península a continuar defensant les cançons petites i seguir creixent amb elles».

Jaime Casas (@JaimeCasasB)

Diego Hdez estarà tocant el 16 de febrer a l’escenari Auditori dins la cinquena edició d’Emergència!

Facebook Emergència!

Al twitter: #Emergència13

Teaser Emergència!2013

febrer 4th, 2013 No Comments

A només dues setmanes perquè arribi aquesta cinquena edició d’Emergència!, aquí us deixem amb el teaser del festival. A veure què us sembla!

Pájaro a l’Emergència!2013

gener 31st, 2013 No Comments

Fa uns dies, Jaime Casas va estar xerrant amb Andrés Herrera sobre el seu projecte personal, Pájaro, que podrem veure el pròxim 16 de febrer a l’E! 2013.

Pájaro «Totes les setmanes són santes»

Aquest és un d’aquells participants que fan gran Emergència! i deixen un pòsit en la idea mateixa del festival.

No és un músic novell, com hauria d’indicar la seva participació a Emergència!, però sí que dirigeix un projecte de nou encuny. El sevillà Andrés Herrera és, sobre el paper, Pájaro. A la pràctica, Pájaro és «un projecte fruit d’un equip de músics i productors. El 2010, juntament amb Raül Fernández i Paco Lamato, a més de comptar amb Joaquín Aneri (Happy Place), vam començar a preparar cançons, i a poc a poc, vam anar donant vida a unes idees que des de fa temps somiava ajuntar en un disc», explica Herrera. I així va néixer «Santa Leone», un inspirat primer disc teixit a base de referències i imatges, d’estils i sensacions (aquells efectes que recorren l’imaginari personal i que el músic tradueix en influències). «Vam començar en el moment adient, i ens ha sortit molt bé gràcies a aquest Santa Leone».

A Pájaro conflueixen la Setmana Santa sevillana, Sergio Leone, Elvis i el surf. Django Reinhardt i la Saeta. El cinema i la música. Sempre sota un format encunyat entre el fraseig d’un bard descregut i un músic iconoclasta. «La manera de cantar en alguns moments és gairebé parlada», comenta el Pájaro –Herrera també signa així les seves missives–. «Les nostres cançons són històries, cal explicar-les i expressar-les d’una manera senzilla…», i és que «també els temes instrumentals els volem plantejar amb un llenguatge clar però carregat de sentiments». De tal manera que aquest famós «Santa Leone» s’inicia amb un tema homònim i instrumental; una mena de banda sonora de ressons western que explica tant com aquell «Perchè», que diu sense concessions en el seu primer vers: «Cuánto siento haber estado enamorado/Yo lamento haber estado junto a ti». Pájaro és una història, o en són moltes. Pròpies i alienes: «És una mica de tot», comenta. «Hi ha molt d’autobiografia, però també m’agrada furgar pels clàssics com en el cas de San Juan de La Cruz, i, per descomptat, també m’agrada explicar històries d’altri, si són verídiques millor… sóc molt realista; la fantasia és un altre món».

A Pájaro el rock’n’roll clàssic explica els motius dels estils autòctons, i el surf està decantat cap a les cadències del jazz (Manouche). Aquest Pájaro està fet de retalls d’idees, de referències que es queden clavades a la consciència quan algú creix en un… cinema! «Des de petit tot ha estat música», diu. «Amb nou anys anava al cine a ajudar el meu pare. Ell projectava pel·lícules, era la seva professió Vaig tenir la gran sort d’escoltar milers de bandes sonores, western, cinema negre, de romans… aquí està tot el so». En imatges, en aquelles visions que reverberen entre la nostàlgia i la inspiració: «De vegades, quan estic component, em vénen al cap imatges d’alguna pel·lícula i aquesta és la meva base, a més d’escoltar tot el que hi havia per casa. Les meves joguines eren els discos de jazz del meu pare i de R&R de les meves germanes grans, tot això és Pájaro». El curiós, entre aquest cúmul d’idees adquirides, és el contrast, la contraposició d’influències: «les referències literàries i cinematogràfiques acostumen a ser europees, i les musicals, americanes».

En aquesta cruïlla d’idees i reflexions a propòsit d’una idea de cançó, que sempre té el suport d’una més gran de producció, Pájaro convoca la cultura de dos espais oposats (o propers, segons com es miri): Memphis i Triana. «Elvis» i la «Virgen de la Macarena». «Jo els veig compatibles… Per a molts, la Setmana Santa de Sevilla és més un espectacle que una cosa religiosa. Elvis a Las Vegas i La Macarena, si t’hi fixes, es vesteixen gairebé igual», recorda. «L’única intenció és fer música i, evidentment, deixem a la porta de l’estudi els prejudicis».

D’arrel, de Sevilla

Abans de Pájaro, Andrés Herrera es movia sota el mateix prisma sevillà en el qual han estat altres il·lustres del rock fet aquí. Kiko Veneno, Silvio, Rafael i Raimundo Amador. De fet, aquest últim participa en un dels temes del disc: «Palo Santo». Però Pájaro encaixa, ara i aquí, amb aquest altre corrent que va iniciar Sr. Chinarro i continua amb Pony Bravo o Fiera, que també han passat per Emergència. «Em sento molt orgullós de compartir amb tantes bandes sevillanes aquest moment tan creatiu i important en la música de la nostra ciutat», diu.

Al Hall del CCCB vestirà de llarg un «Santa Leone» que s’entén en viu i en directe. Perquè «el que ens agrada més és tocar en directe i per a nosaltres és molt important que ens coneguin, tot i que el ens importa més és fer un bon concert i deixar el públic amb ganes de tornar a escoltar-nos». El pròxim 16 de febrer, més… i millor.

Jaime Casas (@JaimeCasasB)

Us deixem amb la fantàstica actuació que el sevillà Pájaro va fer de la cançó «TLP» per a les sessions de Happy Places

YouTube Preview Image
123