CCCB Veus

I amb l’estoniana Maria Minerva (segon nom internacional de l’E!2012) tanquem la sèrie de vuit entrevistes que Jaime Casas ha realitzat als grups que conformen el cartell d’aquest any.

Maria Minerva «Sincretisme al caire de la inconsciència»

Des de la perifèria global. Des dels marges d’una escena que s’eixampla pels racons més insospitats; des del nou centre de l’univers de la creativitat electrònica: l’hypnagogic pop. Maria Juur, d’Estònia –de la seva capital: Tallinn–, que es vesteix amb cognom de musa brasilera quan puja a l’escenari i té imatge de líder de revolta postapocalíptica, és Maria Minerva. La més premiada de les noves productores que estan reprenent per la via idiosincràtica i de l’experimentació el llegat de les compositores que a mitjan segle passat van imposar el seu criteri i la seva sensibilitat en la llavors incipient música electrònica.

En un món dominat per homes, en plena postguerra, noms com Delia Derbyshire o Daphne Oram (des dels BBC Radiphonic Workshops), Pauline Oliveros o la francesa Eliane Radigue van donar forma a alguns dels moments més inspirats de la composició musical amb instruments tecnològics. Seguint el procés d’etern retorn i recuperació de tendències pretèrites, la tecnologia actual ha permès a una sèrie de dones recollir aquell testimoni. Laurel Halo, Sleep-Over, Stellar OM Source, Nite Jewel, Grimes, l’estrany folk eteri de Julia Holter o la mateixa Maria Minerva encapçalen una generació de productores úniques. «M’agraden totes aquestes artistes però no estic segura que hi hagi un sentiment de comunitat o una mateixa onada creativa». És pura casualitat: «La gent fa coses en els diferents punts del planeta», pensa.

Encara que totes comparteixen el gust per aquest so que apel·la a l’estat de semiinconsciència i atmosfèric. Que és pop, però que no troba referents en cap de les idees preconcebudes per cap etiqueta. L’anomenat hypnagogic pop: «Sí, la cosa “hypnagògica”», reconeix la Minerva. «Estava al corrent d’aquest tipus de música abans de començar a fer-ne, és clar». Perquè abans que ella n’hi havia d’altres: «Crec que pertanyo a la segona onada; Ariel Pink o John Maus i companyia van ser els primers». En el cas de la Maria va ser una cosa «accidental, però sempre he sabut com m’agradaria sonar: m’agrada aquest tipus de so privat, petit, dolent i misteriós».

Una barreja de tendències, sensacions i idees en què, sota l’aparença synth-pop, en el caire entre la música disco atmosfèrica i l’ambient escapista, Minerva crea un espai de llibertat. Un lloc en el qual no sembla regir el pas del temps; al marge d’emocions. Asèptic: «No estic segura de si hi ha emocions a la meva música –reconeix–. És evident que m’inspiro en diverses coses, però per a mi el primer és la música i el que és musical, perquè idealment intento crear un món en si mateix en què se’t permeti estar lliure de qualsevol emoció del moment. Escapisme pur».

Al llarg del 2011 va publicar dos discos magnífics que li han valgut el reconeixement dels mitjans especialitzats. «Tallinh at dawn» i «Cabaret Cixous», aquest últim en el segell que sap prendre millor el pols a aquesta tendència de sons que evoquen un passat que va imaginar el futur, Not Not Fun. «M’encantaria aconseguir aquesta sensació, però no sé com hauria de sonar la meva música d’aquí a deu anys. Potser sigui una cosa gastada i demodé».

A l’escenari del Hall del CCCB, l’estoniana posarà el colofó a una edició increïble d’Emergència!, en la qual s’ha donat veu a algunes de les propostes més interessants del pròsper underground de nova fornada. «Espero passar una bona estona sobre l’escenari i gaudir de la resta de grups, que no conec». Nosaltres sí, i podem assegurar que és una de les edicions més interessants d’un festival que mai no deixa de sorprendre.

Jaime Casas (@JaimeCasasB)

Nosaltres us deixem amb el vídeo «California Scheming».

Maria Minerva tocarà demà a l’escenari Hall dins de la 4a edició d’E!

Penúltima de les entrevistes que Jaime Casas ha fet a cada una de les bandes que conformen aquesta nova edició d’Emergència!

Avui és el torn dels pamplonesos Reina Republicana.

Reina Republicana «El que seria pop…»

Atenció, un grup de «monàrquics republicans». I no, no són «joancarlistes», com acostumen a argüir els qui per aparença no estan d’acord amb els estrats reials però es queden sense arguments davant del caràcter trempat del monarca. Són Reina Republicana, i es diuen així per «reflectir aquesta inquietud per combinar coses, per no encasellar-nos en una cosa», apunta Israel Medina (exmembre de Half Foot Outside i, en el seu moment, de Los Planetas). Poden estar tranquils, perquè, com han demostrat en el seu debut per a Limbo Starr, després d’un efervescent split amb les costa-riquenyes Las Robertas, podem assegurar que no són una banda que pugui ser encasellada. Al gra: mantenen un equilibri saludable entre l’indie pop de llibre, aquell encunyat en un llunyà 1986 en una cinta de casset que no deixa de tenir sentit mai, i el shoegaze, la distorsió de guitarres elevada fins al cel del soroll conceptual a base de la genialitat de grups com My Bloody Valentine o Slowdive.

«Podem sonar, de vegades alegres i lluminosos, però darrere d’aquest embolcall hi ha una lletra fosca –diuen–. Narrem històries tristes explicades amb un cert sentit de la bellesa». I és que, com canten a «Dime qué vas a hacer»: «Som experts a fingir». Tots. I el qui no es doni per al·ludit és que potser no té desenvolupat aquest «sentit de la bellesa» que en aquest cas aconsegueix mantenir la proporció gràcies a una producció sense fissures i un esperit pop que els relaciona amb l’alt llinatge del pop independent nacional.

«Totes les cançons són pop en el més ampli sentit de la paraula»; en essència i en la forma: de melodies encomanadisses i que pretenen reflectir les tribulacions de la vida urbana. «En algunes cançons ens ve de gust afegir-hi capes de guitarres amb reverb i distorsió i en d’altres s’adornen amb violes i pianos. Busquem sorprendre amb cada cançó i que cada una soni diferent a l’anterior». I ho fan, aquí queden, per a això i per al que faci falta, temes com «La reina» o «Clonidina», peça mestra del nou pop d’aquí.

Entre el marasme d’influències, noms fetitxes i inspiracions diverses, Reina Republicana aposten per «un còctel que es basa en els ingredients següents: el pop dels seixanta, el mur de so de phil spector, el punk, un toc de bossa nova i de shoegaze. Tot plegat amanit amb unes gotes d’indie rock».

El grup va iniciar la seva trajectòria el 2009 i va debutar en l’interessant segell madrileny Gran Derby Records. «Paral·lelament a les cançons que anava aportant Hald Foot Outside», comenta Medina, «n’anava escrivint d’altres més pop atmosfèriques que veia que no encaixaven en el repertori». Després de la dissolució del grup pamplonès, «vaig decidir recollir aquestes cançons i vaig convèncer diversos músics de Pamplona per tocar-les. Al cap de poc gravàvem una demo i poc després vam fitxar per Limbo Starr», recorda. «El so dels noranta és un dels pilars del grup, però ho és també el pop clàssic o la psiquedèlia. La suma de totes les influències fa que no se’ns encaselli en un únic gènere».

Tots els membres de la banda havien tocat en altres projectes, com els ja esmentats HFO o Kokoshca o Tristessa. «Tots nosaltres tenim un bagatge musical i una experiència a l’hora de muntar el grup, però el que volíem era oblidar-nos de les nostres bandes anteriors i començar una cosa de zero. Jo per exemple mai no havia tocat la guitarra en un grup, l’Iván (Gúzman) és la primera vegada que s’asseu en els directes davant d’un teclat…»

Responent a la ja gairebé clàssica pregunta formulada a tots els participants a Emergència!2012, els monàrquics republicans de Pamplona es mostren molt il·lusionats amb la seva participació: «Tenim moltes ganes de tornar a tocar a Barcelona, una ciutat que ens agrada molt i en la qual tenim una pila d’amics. A més d’un marc immillorable com és el d’Emergència!».

Jaime Casas (JaimeCasasB)

I tanquem aquesta entrevista amb el videoclip realitzat per Bernardo Quesney de la cançó «Dime qué vas a hacer», però abans us recordem que Reina Republicana tocarà a l’escenari Hall dins la quarta edició d’E!

Segueix el festival a Twitter #EMERGENCIA2012

Comença el cap de setmana, però nosaltres no ens en volem anar sense deixar-vos abans l’entrevista que Jaime Casas ha fet a Alba Lua, una de les bandes internacionals convidades a l’E!2012.

Alba Lua «Baladas tristes de tres girondinos»

Poc, ben poc, en sabem de la fèrtil i sempre prolífica escena independent francesa. Uns exemples comptats que es tradueixen en noms d’oripell i carreres eternes. De Domique A a Michel Cloup (Diabologum), passant per Yan Tiersen i altres projectes menys vistosos però de categoria innegable: Don Nino, Etienne Jaumet, François Breut, i un llarg etcètera de músics que apel·len a una sensibilitat pròpia que tot sovint no acaba de fer forat entre el públic local.

Alba Lua, de Bordeus, és un trio que trenca amb el que està preconcebut, i es llança pel pendent sense final del pop somiador propi d’altres tradicions. Semblen ser el resultat d’una equació impossible: Spacemen 3, Syd Barret i Ennio Morricone. Sigui com vulgui, no se senten gaire còmodes amb les comparacions concretes, malgrat ser d’alt llinatge i influència innegable. Opten pel folk: «Crec que descriure la nostra música és una mica avorrit», confessa Clément Illhé. «Folk és una paraula molt bonica, amb una sonoritat molt concreta i la lletra “K” al final; és màgia pura per a mi».

Han debutat amb el segell anglès Satellite of love amb un EP en vinil, «Ballad of Joseph Merrick», un tractat emocional i nostàlgic de cançons que actuen com a anotacions a peu de pàgina. Es tracta d’apunts sobre una sensibilitat que el pop d’aquesta dècada ha amagat entre recursos més llancívols que una pedra però poc sincers: els temes d’Alba Lua recuperen sensacions perdudes en l’indie i la psiquedèlia dels vuitanta.

El més curiós del cas és que ho van enregistrar precisament a Barcelona, aprofitant una visita a la ciutat per acudir al festival Primavera Sound. «Va ser realment divertit. D’aquest temps recordo porros, exhibicionistes als terrats de la ciutat, la màfia japonesa, cafès de moda sola el sol i Dave Bianchi. El Barça guanyant la Lliga, festes, el Museu Picasso, la platja bruta i caminar pel meu barri preferit: Gràcia».

En el seu pas per Emergència!, que servirà per vestir de llarg el grup a la Ciutat Comtal, volen aprofitar per deixar-se «sorprendre pels grups locals» i provar: «Serà la primera vegada que toquem amb un baixista, així que ja veurem què passa», escriu entre rialles. Un experiment que augura un d’aquells concerts agosaradament entusiastes.

Jaime Casas (JaimeCasasB)

Amb el videoclip de «Valley of Abra» us deixem però abans us recordem que Alba Lua tocaran a l’escenari Auditori de l’E!2012.

Segueix el festival a Twitter #EMERGENCIA2012

L’aposta andalusa d’aquest any per a l’Emergència! és a càrrec de la banda sevillana Las Buenas Noches.

No es difícil reconèixer-ne alguns dels membres, ja que en aquesta formació trobem el videoartista Daniel Cuberta i el dibuixant de còmics i autor del cartell d’aquesta edició 2012, Miguel Brieva.

Com ja és habitual, Jaime Casas hi va estar xerrant per a aquest bloc.

Las Buenas Noches «De viatges, enigmes i amics»

Són de Sevilla (i de Madrid), però, en realitat, d’enlloc. Perquè d’enlloc i de tot arreu prové el folklore que reivindiquen. Són un grup de folk, sí, però no apel·len a cap tradició concreta. Sembla com si se n’haguessin tret una de la màniga. S’han inventat un hàbit que passa pel folk fronterer –entre dues aigües, en un no-lloc imaginat–, el blues castís, la copla d’altres bandes, aires de l’Est –Klezmer, que també podria ser (o ho serà, vés a saber…) Rembetika–, o la cançó d’autor en format de grup (d’amics).

Las Buenas Noches són un grup, d’això, d’amics, que des del 2006 s’ho passen bé fent música i esquivant les convencions de la indústria. Han publicat dos treballs sota llicència Creative Commons («Aventuras domésticas», el 2008, i «Un mal día lo tiene cualquiera», l’any passat). Defensen la manera més propera, directa i sincera de donar-se a conèixer: produeixen i distribueixen la seva música amb el sentit més obert. Sense promocions ni etiquetes comercials. «Bé, és el més directe, el més fàcil –justifiquen–; no dependre de ningú, fer-ho tal com ens agrada a nosaltres. D’altra banda, amb la indústria musical tocada de mort (a causa del seu model obsolet), aquest és l’únic camí possible. També és una aposta per començar a fer les coses d’una altra manera, per la cultura lliure i comuna, per unes estructures mentals en les quals el benefici sigui una cosa secundària davant del compartir i fer les coses el millor possible». Senzillament, fan música. Sense més compromís que el de la creativitat.

El grup va començar així i així continua: «No teníem cap idea preconcebuda a l’hora d’ajuntar-nos –asseguren–. Simplement érem cinc persones que havíem flirtejat més o menys amb la música i ens venia de gust fer alguna cosa en grup». El perquè van derivar el seu discurs cap a aquest terreny enmig d’una tradició deslligada: «L’estil no s’acostuma a triar, senzillament va apareixent fruit de l’intercanvi de gustos i de les habilitats (fins i tot de les limitacions)», confessen. «Agafes un gobelet, mous els daus al seu interior i fas una tirada. Què surt? Ah, el misteri…»

Un dubte que intenten aclarir d’aquesta manera:

«Això nostre és una amalgama sonora a mig camí entre el pop d’arrels folklòriques americanes (del nord i del sud), la música popular espanyola (amb devoció especial per Chico Sánchez Ferlosio), una certa poètica fosca, enigmàtica i viatgera, de seqüències inacabables de dos acords que recorden vivament el zumzeig persistent tot i que de vegades imperceptible que emeten alguns ascensors, i que també és freqüent a les consultes de dentistes. Si alguna cosa bona ha portat la globalització i la invasió cultural anglosaxona és precisament el fet d’obrir el pot de les essències. Si des de les províncies de l’imperi hem de renunciar en bona mesura a la nostra tradició cultural, o bé integrar-la en aquesta nova cultura globalitzada, també se’ns obre l’oportunitat d’integrar totes les altres tradicions en totes les altres províncies, tan riques o més que la que per raons polítiques i econòmiques s’ha imposat».

Es presenten a Emergència! amb l’ànim dels debutants, tot i que no ho siguin tant, perquè ja sonen a «grup compacte», i deixant a la interpretació de l’audiència local els perquès d’unes cançons que expliquen històries d’una proximitat estranya i infausta. Tot i que la interpretació la deixen «a gust de l’oient», perquè nosaltres, diuen, «ja en tenim prou amb fer-les».

De la seva incursió sobre les taules d’Emergència! només esperen «compartir l’escenari amb altres grups, gaudir tocant i que la gent passi una bona estona. Què més es pot demanar?». Què vostès, públic, no s’ho perdin. Queden avisats.

Jaime Casas (JaimeCasasB)

Las Buenas Noches tocaran a l’escenari Hall dins de la quarta edició d’E! que tindrà lloc d’aquí a pocs dies, el 18 d’aquest mes. I, com a avançament, un vídeo que van gravar a Portugal l’any 2009, d’una de les cançons contingudes en el seu segon treball «Un mal día lo tiene cualquiera».

Segueix el festival a Twitter #EMERGENCIA2012

Arribem a l’equador del cartell i avui toca el torn de Maite Arroitajauregi, també coneguda com a Mursego.

Jaime Casas hi ha parlat i li ha explicat tot això!

Mursego «Variacions sobre un instrument i 3.000 idees»

No hi ha dubte: el projecte en solitari de l’eibarresa Maite Arroitajauregi, Mursego, és un dels esdeveniments recents de la música d’avantguarda nacional. Funciona com un camp de proves de les noves i velles idees que graviten a l’òrbita del pop avançat. Tot s’hi val a l’hora de refer clixés i explorar aquell terreny en el qual «qualsevol cosa pot ser una font d’inspiració». Perquè el risc consisteix a traspassar el llindar del que és estrictament musical, «des d’una pel·lícula o un plat de cuina fins a la vida d’un sant…», apunta.

La Maite toca el violoncel, amb el qual duu a terme una interpretació lliure de les possibilitats de l’instrument. «Sóc violoncel·lista i em vaig comprar un loop, aquestes són les meves eines; m’encantaria tocar la bateria, la guitarra, el baix amb distorsió…, però no ho sé», confessa. Per imperatiu o potser moguda per la imaginació, desvincula el violoncel del context clàssic. El porta on vol: un espai de llibertat absoluta en el qual topen i s’entenen tots els seus «gustos». «Si vols que t’ho digui, és un reflex de la meva actitud davant de tot el que m’envolta, davant de la vida»; davant dels idiomes, tot i que «hi predomina l’èuscara, perquè és la meva llengua materna i amb la qual em sento més còmoda». Però també s’atreveix amb el rus o el portuguès (d’accents lliures); fins i tot tradueix les parts vocals en sons culturals puntuats amb el quejío flamenc o el cant àrab.

Abans de publicar dos àlbums i oferir innombrables directes, actuava amb Anari o Lisabö, dos projectes amb una incidència sense pal·liatius en la música d’autor basca. La Maite hi continua col·laborant, però Mursego, que va sorgir com «una cosa natural, gairebé com una necessitat», després que un «amic em demanés que fes alguna cosa sola per a un concert, per al qual vaig preparar uns temes amb loop station», avança al marge. A més de tocar el violoncel, la Maite canta, arregla, manipula pedals, teclats, platerets, el bombo, la pandereta, l’ukelele, l’autoharpa o el theremenin. Sempre a la cerca d’idees que s’enfronten amb una paleta estilística globalista: d’un tango finlandès a una balalaika romanesa o un rap bersolari.

Les influències són variades i il·lustren una visió salvatge i sense prejudicis del que ha de ser la creació musical: «En aquesta vida tot influeix», recorda. «He vist Matt Elliot un parell de vegades, d’aquí una mica els meus loops» ―que utilitza la mateixa tècnica de capes i loops que la francesa Colleen―, per després citar una inspirada sèrie d’ascendències que basculen entre el cinema, la música i la vida mateixa. «Déjame entrar, Nosferatu, P. Garrel, A. Kaurismaki, J. Houston, J. Painlevé, Victor Iriarte, Vila Matas, R. Walser, Hello Cuca, Grande Marlasca, ZA!, K raftwerk, P.J. Harvey, A. Yupanki, Ibon Rg, C. Gardel, M. Laboa, Sonic Youth, Nico, Lhasa, Cage, Alex Mendizabal, la ginebra, el mar, el Canal cocina i els nens…», confessa.

Del seu pas per Emergència, que servirà com de posada de llarg barcelonina, Mursego espera «tocar a gust i fer-ho més fort que Pegasvs», que ja van avisar que no es tallaran a l’hora d’apujar el volum

Jaime Casas (@JaimeCasasb)

Mursego estarà actuant a l’escenari Auditori dins de la quarta edició de l’Emergència! el proper 18 de febrer al CCCB.

Us deixem amb una petita mostra del que podreu veure!

Sigue el festival en Twitter #EMERGENCIA2012