El 10 de desembre de 1513, Nicolau Maquiavel va escriure una carta al seu amic Francesco Vettori que contenia el fragment següent:
Us diré quina és la meva vida ara. Em llevo al matí amb el sol i me’n vaig a un bosc de la meva propietat que estic fent talar, on m’estic dues hores per veure la feina del dia abans i per passar l’estona amb els llenyataires, que sempre tenen algun plet entre mans, ja sigui entre ells ja sigui amb els veïns. [...] Sortint del bosc, me’n vaig a una font i des d’allà a un lloc on tinc preparades trampes per als ocells. M’enduc un llibre, o Dante o Petrarca, o algun dels poetes menors, com Tibul, Ovidi o semblants: llegeixo les seves passions, els seus amors em recorden els meus, i gaudeixo una estona d’aquests pensaments. Me’n vaig després pel camí de l’hostal, parlo amb els qui passen, els demano notícies dels seus pobles, m’assabento de coses diverses i observo els diferents gustos i fantasies dels homes*.
Maquiavel havia estat funcionari florentí, però feia un any que l’havien expulsat del càrrec de secretari a la ciutat i s’havia hagut de refugiar a Sant’Andrea, un poblet als afores de Florència. Allà, en un ambient de pobresa i desolació, Maquiavel passava el dia entre llenyataires, caçant ocells o llegint al mig del bosc, i a les nits es tancava a casa i treballava en la redacció d’El Príncep, el tractat polític que li havia de tornar a obrir les portes de la ciutat que l’havia rebutjat. Així és com Maquiavel explicava el seu dia a dia escrivint el tractat:
[...] Arribat el vespre, torno a casa i entro al meu escriptori. En el llindar em trec la roba de cada dia, plena de fang i llot, i em poso robes reials i curials. Vestit adequadament, entro a les velles corts dels homes antics, on rebut amablement per ells, em nodreixo d’aquell aliment que només és per a mi i per al qual vaig néixer. [...] Durant quatre hores no sento cap enuig, m’oblido de tot afany, no temo la pobresa ni em torba la mort: em transfereixo del tot en ells. I com sigui que Dante diu que no hi ha ciència si no es reté el que s’ha entès, he anotat el que he atresorat gràcies a la meva conversa amb ells, i he compost un opuscle, De principatibus, en el qual em lliuro tant com puc a les meditacions sobre aquesta matèria, tractant de què és un principat, de quines menes n’hi ha, com s’adquireixen, com es mantenen, per què es perden*.
La història té un final trist, perquè El Príncep no es publicarà fins després de la seva mort, convertint-se al cap de poc temps en un dels textos més influents de la teoria política. Aquest 2013 celebrem els 500 anys de l’inici de la redacció de l’obra més universal de Maquiavel, i la data escollida per recordar l’efemèride és precisament la d’enviament d’aquesta carta on es mencionava per primera vegada l’opuscle i que el proper dilluns 2 de desembre a les 19:30 hores llegirà sencera l’actor Jordi Boixaderas al CCCB. El nostre homenatge a Maquiavel continuarà amb la conferència del filòsof italià Remo Bodei, que destacarà el realisme de l’obra de Maquiavel i ens oferirà algunes claus per llegir El Príncep avui en dia, acompanyat pels filòsofs Juan Manuel Forte i Rosa Rius Gatell.
* Fragments de la Carta de Nicolau Maquiavel a Francesco Vettori traduïts per Rosa Rius Gatell i Blanca Llorca Morell.
s, però és el món de 
