© Jordi Gómez, CCCB, 2013
El silenci que envolta la tràgica mort de Pier Paolo Pasolini deixa oberta, fatídicament, la qüestió sobre quina ha de seguir sent la fórmula per protegir-nos de l’inevitable perill que amaga el desplegament anàrquic del poder sobre els individus.
La mort del poeta va ser el nexe d’unió entre l’Alfredo Jaar i el Miguel Morey, que van compartir taula amb motiu del cicle de debats que acompanya l’exposició “Pasolini Roma”, per recordar-nos la vigència inesgotable del pensament intel·lectual del cineasta italià i la seva singular manera de viure’l.
L’artista xilè va assistir a la cita per presentar “Les cendres de Pasolini”, un assaig fílmic que fa al·lusió al títol del poema que Pasolini va dedicar a Gramsci al 1957. Jaar va aprofitar per explicar al públic del CCCB que el film va ser concebut per a la Biennal de Venècia del 2009, amb motiu d’un context polític italià que necessitava urgentment “tornar a escoltar la veu de Pasolini”.
© Jordi Gómez, CCCB, 2013
En uns escassos quaranta minuts “Les cendres de Pasolini” sintetitzen de manera contundent la resistència que Pasolini va mantenir durant tota la seva vida contra la maquinària política del seu temps, l’homogeneïtzació cultural provocada pels mitjans de comunicació, l’expansió desenfrenada de la burgesia, la naturalesa anàrquica del propi poder i -el més rellevant- l’estat d’ànim que el van dur a revelar-se contra tot això.
Però abans d’arribar a la meitat del film la veu de Pasolini emmudeix. Tots emmudeixen, també els seus personatges fílmics als quals Jaar involucra poèticament per mostrar el lament i el silenci que acompanya la mort de Pasolini. Els assistents també vam emmudir. Només s’aconseguia escoltar la veu d’Alberto Moravia cridant “ha mort un poeta i de poetes n’hi ha molt pocs al món”. En aquest punt, com una postil·la del que acabàvem de presenciar en pantalla, Miguel Morey va reprendre el debat amb un text del propi Moravia en el qual recordava al Pasolini dels últims anys amb una clara visió de la seva existència “sol i lluitant contra tot”.
I d’aquesta sentència Morey ens va convidar a seguir lligant els fils de la vida i del pensament del poeta en la seva última entrevista “Tots estem en perill”. Títol que va proposar el propi Pasolini arran d’una de les seves respostes en la qual comentava “potser sóc jo qui s’equivoca [fent relació al canvi de mentalitat política que demanava per la creixent homogeneïtzació dels individus convertits en “estranyes locomotores que xoquen unes contra altres”]. Però segueixo dient que estem tots en perill”.
Pier Paolo Pasolini davant la Mesquita de Mopti a Mali, 1970
© Archivio Dacia Maraini
Davant la resposta, Furio Colombo li formula a Pasolini la darrera de totes les preguntes “Com penses evitar el perill i el risc?”. Pasolini no contesta. Es va fer tard i li va dir a Colombo que tenia alguna idea de com respondre però que ho deixava per a l’endemà al matí. Al dia següent una veïna de la platja d’Òstia alertava que havia trobat el cos mort del poeta estès a la sorra, brutalment assassinat. I silenci altra vegada.
