Posts Tagged ‘Claudio Magris’

Crònica del viatge dels Amics del CCCB a Trieste

novembre 2nd, 2011 8 Comments

Liliana Antoniucci treballa al Departament d’Exposicions del CCCB i va coordinar l’exposició del CCCB “La Trieste de Magris”. Amb motiu de la mostra, el Centre va organitzar un viatge amb el col·lectiu d’Amics del CCCB per conèixer més a fons la ciutat de l’escriptor Claudio Magris. Liliana Antoniucci va viatjar amb els Amics i, en aquest article, relata les vivències viscudes a Trieste.


-Jo? Jo sóc austríaca. -No! Tu ets italiana!

Vint-i-cinc Amics del CCCB visiten la ciutat de Trieste durant tres dies escassos sense gaire respir entre visites programades al minut. Som al punt d’inflexió entre dos mesos d’una tardor tan càlida i assolellada com feia temps que no es veia. Som a Trieste, encuriosits per una ciutat que vam entreveure a través d’una exposició temàtica: La Trieste de Magris.

Grups d’AMICS del CCCB amb Italo Svevo, Trieste 2011

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

La meva ciutat de postals

juliol 11th, 2011 3 Comments

La Trieste de Magris‘ s’acomiada aquest diumenge del CCCB, i des del blog VEUS hem volgut retre homenatge a l’exposició publicant la resposta de Claudio Magris a tots aquells que li vau escriure una postal. Coincidint amb el Dia Internacional dels Museus, l’activitat ‘Postals a Claudio Magris‘ va recollir 139 missatges a l’escriptor triestí escrits en mitja dotzena d’idiomes, on els visitants li comentaven a Magris què els havia semblat l’exposició, li parlaven dels seus llibres o li recomanaven els racons més literaris de la nostra Barcelona. A continuació podeu llegir la resposta que Claudio Magris adreça a tots ells, una carta molt especial (traduïda per Marta Hernández Pibernat) i de la que també podeu llegir la versió original en italià:

La meva ciutat de postals

No et coneixia, diu una de les postals –en francès–, però després de veure l’exposició voldria saber més coses de tu. En una pàgina del catàleg vaig escriure que potser aquesta exposició seria el meu poble Potemkin, com els llocs imaginaris de cartró, d’una gran bellesa, que el favorit de la tsarina va construir per amagar la misèria de la realitat que hi havia al darrere. I tanmateix les postals que he rebut de molts visitants –moltes postals de gent de diferents països, a aquesta banda i a l’altra no només dels Pirineus, sinó també de l’oceà– em fan entendre, em fan veure que aquesta meravellosa exposició (un dels regals més bonics que he rebut mai) és el meu retrat.

O més ben dit el retrat de la meva part més autèntica, de la meva manera de mirar, de viure i estimar les coses, que són molt més importants i significatives que els meus gargots. No tracta sobre mi, sinó sobre “Trieste a través de su persona”, com diu una de les postals. I Trieste no vol dir tan sols una ciutat més aviat petita i modesta, sinó una finestra per mirar el món, emmarcar la vida, explicar històries. Si aquesta finestra també serveix perquè altres treguin el cap, si aconsegueix aplegar en un sentiment variat i tanmateix comú aquests nous amics que s’aboquen a l’exterior des del seu ampit (en aquest cas, el límit del Carso triestí o el moll que s’endinsa al mar davant la Piazza Unità), per descomptat que el mèrit no és meu, sinó dels que han volgut l’exposició i l’han creat –de Josep Ramoneda, Jordi Balló, Giorgio Pressburger, Paola Navone, i de les col·laboradores i els col·laboradors que hi han fet una contribució creativa fonamental. Jo només puc sentir-me orgullós d’haver donat el pretext per a una creació artística que va molt més enllà de mi, que parteix de mi i dels meus llibres per evocar, il·lustrar, representar d’una manera original una realitat peculiar que evidentment no és només meva. El mèrit és dels que l’han pensat i l’han muntat si, com diu una de les postals que he rebut, fa possible per a moltes persones “compartir un univers”.

Aquest munt de postals de visitants –que m’ha esbalaït perquè no m’hauria imaginat mai un impuls tan generós d’uns amics desconeguts fins aleshores– és, a la seva manera, un concentrat de l’exposició mateixa, una re-creació particular en una escala materialment reduïda però extraordinàriament significativa. Se’n podria fer un castell de postals fascinant, un fractal de la “Trieste de Magris” que la conté i la reprodueix. Per a algú com jo –que creu que escriure, narrar és una manera d’aixecar ponts entre diferents existències, un desafiament a la insuportable solitud de les criatures, una religio, és a dir, un lligam, com volien els narradors de l’hassidisme– aquesta ciutat de postals és un autèntic regal.

És una ciutat composta: en aquestes postals hi ha Trieste, hi ha Barcelona, hi ha moltes altres coses, trobades en un lloc de l’ànima. Estan dirigides a mi, amb una generositat que m’emociona profundament; les rebo, totes plegades, com una ciutat de la qual se me n’ofereixen les claus. És una ciutat del cor –n’hi ha una que el dibuixa–, o més ben dit de diferents cors. I això no és poc, en el desert de desvinculació i malentès en què es mou l’existència de cadascun de nosaltres. Mai no m’hauria imaginat que pogués despertar els sentiments d’amistat, de proximitat, d’afinitat espiritual que palesen aquestes postals. Ja sé que no he sigut tan sols jo, que no he sigut jo qui ha despertat aquests sentiments, és l’exposició la que ha suggerit a l’ànima de moltes persones el desig de llegir el que jo he escrit i sobretot, com escriuen molts, de veure el meu món, de venir a Trieste. Però els premis que es reben sense haver-los merescut també escalfen el cor i ara em sento envoltat per l’afecte que expressen aquestes postals.

Una de les postals a Magris enviada pels visitants del CCCB

Hauria de contestar-les d’una en una, perquè qualsevol diàleg és sempre entre dos, fins i tot quan s’estén a un cor més ampli. M’ha impressionat la naturalitat, l’espontaneïtat desimbolta d’aquests missatges en una ampolla que el mar de la vida m’ha portat. No hi ha gaires compliments, hi ha algú que escriu que no ha llegit cap llibre meu però que enveja el sofà tan còmode en què sec per llegir o escriure; algunes postals estan ben plenes i altres només tenen un dibuix o dues o tres paraules decisives. En més d’una s’hi expressa el desig de caminar amb mi pels carrers de Trieste o de prendre un cafè xerrant de qualsevol cosa. Gràcies, amigues i amics.

A molts el “no-lloc” triestí no els sembla tan sols una mancança, una absència, sinó un espai gairebé feliç, una franquícia o una zona franca en la qual es paguen menys aranzels a la vida gasiva i insolvent. Trieste fascina molta gent. Balena esquiva, múltiple: hi ha més Triestes? M’ho pregunten. Alguns la senten vital, però altres hi veuen “inquietud” i “mucha tristeza”. Trieste és Trieste, però és també un detallet encastat a Barcelona com en l’eclecticisme d’un edifici modernista. I els remitents són persones de totes les edats, fins i tot una nena de dotze anys; algunes postals les firmen parelles o famílies senceres. Alguna esmenta Danubi o Microcosmos, però més d’una fa referència a Verd aigua, que conté encara més la meva vida.

Em pregunto si algun dia em trobaré amb aquests amics i amigues en el recorregut dels quals ha entrat ni que sigui un fragment molt petit de la meva existència; la trobada en realitat ja s’ha esdevingut, forma part de la meva història i una mica de la seva i per tant, en la nostra petitíssima dimensió, de l’univers. Les tinc damunt la taula, les postals, davant meu, una flota de barquetes que m’acompanya, encara que no sé cap a on. No em sento de cap manera l’almirall d’aquesta flota, com no em sento protagonista de l’exposició, però no puc negar l’alegria i fins la vanitat de veure el meu nom en cada postal, allà on s’hi escriu l’adreça, com el nom que està escrit al darrere o al costat d’una barca. El nom de la barca, en general, està escrit amb lletres més aviat petites, no se’l veu i no destaca quan es mira una vela que llisca al mar. Les veles, en aquest cas, són les paraules escrites a les postals, no el nom que està escrit a l’adreça.

Claudio Magris

Història d’un dia: el #DIAMAGRIS

maig 4th, 2011 No Comments

El 3 de maig de 2011 per molts va ser el dia que el Barça i el Reial Madrid es van enfrontar en les semifinals de la Champions League o el dia que es van donar a conèixer més detalls de la mort d’Osama Bin Laden. Claudio Magris el recordarà com el dia que la Universitat de Barcelona el va investir doctor honoris causa i nosaltres com una jornada d’homenatge a l’escriptor triestí a través de Twitter.  Nosaltres ahir vam celebrar el #DIAMAGRIS, un esdeveniment dedicat a difondre documentació, cites i recomanacions al voltant de l’obra de l’autor d’”El Danubi”.

Usuaris de Twitter que van participar al #diaMagris
Font: The Archivist (Fes clic per ampliar la imatge)

Storify del #diaMagris

Gràcies a la implicació de molts usuaris – en total 110 persones – es van publicar més de 400 tuits relacionats amb Claudio Magris. La Universitat de Barcelona @ub_endirecte va retransmetre la cerimònia d’investidura de Claudio Magris i des dels comptes de @cececebe i @CCCBebeducacio es van publicar documents, vídeos o fotografies sobre Magris i l’exposició del CCCB “La Trieste de Magris”. El viquipedista @kippelboy va actualitzar l’entrada de la Viquipèdia sobre Claudio Magris especialment pel #diaMagris, @bibliotequesbcn va informar dels llibres de l’escriptor que es poden trobar a la xarxa de biblioteques públiques de Barcelona i molts altres internautes van compartir cites de Magris o recomanar els seus llibres preferits. Hem fet un resum a l’Storify amb un recull de la documentació, els vídeos, les fotografies, les cites i les recomanacions  que es van compartir durant el #diaMagris. Al Delicious del CCCB podeu consultar els enllaços tuitejats.

El resultat de la iniciativa ens ha fet veure que, gràcies a la col·laboració a les xarxes, es pot aconseguir recopilar un munt d’informació interessant i útil al voltant d’un autor. Una experiència que recomanem i que es podria aplicar a altres activitats culturals o educatives. Gràcies tots els que vau contribuir al #diaMagris!

L’exposició “La Trieste de Magris”, entre bambolines

maig 3rd, 2011 No Comments

No totes les exposicions són iguals i “La Trieste de Magris” me la sento especialment a prop. Com si me n’hagués impregnat i em costés passar pàgina… Ha estat un procés de treball emocionant i interessant a molts nivells: laboralment (tot un repte treballar amb equips de fora!); intel·lectualment (descoberta de nous pensadors, indrets, cultures, relacions), i humanament, pel seguit de persones excepcionals que he conegut en aquest viatge.

Hem treballat amb la complicitat i la col·laboració de l’autor a qui estava dedicada la mostra; amb Giorgio Pressburger, el comissari, escriptor i realitzador de cinema −d’origen hongarès− amic personal de l’autor, i amb una arquitecta milanesa, Paola Navone, de talent excepcional i tot un personatge! El seu equip de joves dissenyadors ens ha sorprès gratament per la seva creativitat, la capacitat de treball i una gran tenacitat.

No era fàcil perquè comptàvem amb poc temps (una exposició com aquesta no hauria de preparar-se amb menys d’un any i mig de marge i ho vam fer amb 10 mesos!); tampoc no facilitava les coses logísticament el fet que el comissari visqués a Trieste, ni que els dissenyadors (tant els del muntatge com els de la gràfica) fossin de Milà… I no era pràctic que els productors de la pel·lícula que s’ha enregistrat expressament per a l’exposició visquessin a Gorizia!

Segurament hauríem hagut de fer moltes més reunions de treball, moltes més trobades, més visites d’obra durant el muntatge, més canvis d’impressions en viu i en directe, etc. Però hem hagut d’enginyar-nos-les amb la comunicació via telèfon (en una altra llengua!), via correu electrònic, i utilitzant els Sendspace, els Dropbox i els FTP com bojos!

Els dissenyadors gràfics han hagut d’entrar correccions en textos en català i en castellà! (hem confós algun «en» per algun «em»!…). Hem acabat tots plegats parlant amb una cantarella estranya i dient «tramonto» en lloc de «crepuscle» (és infinitament més bonic, no trobeu?).

Recull d’imatges de l’exposició “La Trieste de Magris”. Fotografies: La Fotogràfica – CCCB -2011

No va ser fàcil passar del «guió literari o científic» al «guió expositiu», és a dir, el comissari tenia clars els temes que l’exposició havia de recollir: tots aquells elements culturals, geogràfics, artístics, etc., de Trieste que han configurat l’univers de Magris, i al mateix temps la pròpia literatura, el pensament i la mirada de l’escriptor, com ara el Caffé San Marco, la llibreria Antiquaria, l’escriptor Italo Svevo, el poeta Umberto Saba, l’obra Microcosmos, el Danubi, els istrians, etc. Però havíem de concretar (i buscar en un temps rècord!) amb quins materials i recursos ho faríem: amb pintures originals dels museus triestins? (algunes les hem presentades de manera una mica «irreverent»!), reproduccions escenogràfiques de tots els espais? (no podíem anar per aquest camí de manera desbordada perquè el pressupost se’ns hauria acabat a la primera sala!), documents originals de l’escriptor? (quin privilegi tenir accés als arxius i documents, «les matrius de treball» d’aquest gran autor!), audiovisuals? (tant documentals històrics com peces de nova creació), fragments literaris, citacions, sons, llum…

«Hem de tenir l’aigua del Danubi a l’exposició!», deia literalment el comissari!, «hem de portar les roques del Carst triestí!» (això sí que ho hem fet! Fins i tot amb algun animaló que s’ha resistit a les fumigacions pertinents!), «s’hi ha de sentir el vent de la Bora» (s’hi sent, s’hi sent…).

Com trobar l’equilibri i construir una obra sostenible (en tots els sentits) però que al mateix temps sigui capaç de parlar de tots aquests temes amb una certa profunditat i que emocioni? Ho hem intentat i esperem que us agradi!

El 3 de maig de 2011 celebrem el #DIAMAGRIS

abril 29th, 2011 No Comments

Jornada d’homenatge a l’escriptor italià Claudio Magris

Coincidint amb la investidura de Claudio Magris com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, el proper 3 de maig celebrarem el #DIAMAGRIS, una jornada dedicada a difondre documentació, cites i materials multimèdia sobre la figura de l’escriptor italià i sobre l’exposició del CCCB “La Trieste de Magris”.

Twitter serà un dels principals canals de comunicació de la jornada, que es podrà seguir fent servir l’etiqueta #DIAMAGRIS. Podreu contribuir a la conversa sobre Claudio Magris amb els vostres comentaris i seguint les veus del CCCB a Twitter: @cececebe i @CCCBeducacio.

La cerimònia de lliurament de l’honoris causa a Claudio Magris en el Paranimf de la Universitat de Barcelona es podrà seguir en directe per Internet el proper 3 de maig a partir de les 12 del migdia.

Segueix en directe la investidura #streaming

12