Posts Tagged ‘Claudio Magris’

Crònica del viatge dels Amics del CCCB a Trieste

novembre 2nd, 2011 8 Comments

Liliana Antoniucci treballa al Departament d’Exposicions del CCCB i va coordinar l’exposició del CCCB “La Trieste de Magris”. Amb motiu de la mostra, el Centre va organitzar un viatge amb el col·lectiu d’Amics del CCCB per conèixer més a fons la ciutat de l’escriptor Claudio Magris. Liliana Antoniucci va viatjar amb els Amics i, en aquest article, relata les vivències viscudes a Trieste.


-Jo? Jo sóc austríaca. -No! Tu ets italiana!

Vint-i-cinc Amics del CCCB visiten la ciutat de Trieste durant tres dies escassos sense gaire respir entre visites programades al minut. Som al punt d’inflexió entre dos mesos d’una tardor tan càlida i assolellada com feia temps que no es veia. Som a Trieste, encuriosits per una ciutat que vam entreveure a través d’una exposició temàtica: La Trieste de Magris.

Grups d’AMICS del CCCB amb Italo Svevo, Trieste 2011

Cap de nosaltres coneix aquesta ciutat que, d’entrada, se’ns presenta alterada per una regata amb vocació de postal, la Barcolana que, a més d’inundar el mar de veles, també tapa (peccato, triestini!) amb tendes i cotxes de descàrrega la tan especial obertura de la Piazza Unità cap al mar. Ho comentarem després, a la Libreria Antiquaria, amb Laura Levi, dona de l’escriptor istrià Fulvio Tomizza, amb Mario Cerne, amo de la llibreria i fill de Carletto, el soci / dependent / afillat d’Umberto Saba, i amb el sempre present Stelio Vinci. Em consta doncs que aquests triestins no són pas indiferents a aquest error, diríem greu, de l’organització esportiva.

El viatge comença, curiosament per a mi, a l’oficina de l’SGAE de la ciutat. El mestre Zannerini, que en assabentar-se de la visita dels Amics a Trieste va proposar d’immediat oferir-los un concert coral, sap com fer, amb la seva simpatia, d’aquesta pinzellada burocràtica un moment amè. Veig com, igual que a Barcelona, la lloable iniciativa engegada al segle XIX sovint voreja el ridícul amb les regulacions actuals.

Em sumo al grup d’Amics al turó de San Giusto. Entusiasma escoltar Giovanna, la guia assignada per l’agència organitzadora. Ens fa capbussar en les mil històries de la ciutat que, inevitablement, ens filtra en les mil històries familiars dels triestins. I així, des del turó, se’m desplega la primera visió de la ciutat: les instal·lacions portuàries que s’estenen amb un protagonisme absolut a la façana marítima.

Prop de Barcola, Trieste 2011

Moltes vegades les geografies ens vinculen amb històries pròpies, petits moments que per alguna raó van quedar arrelats en la cinta llarga dels records. Unes vegades de forma casual, d’altres de manera directa, com si quedés un flaix ancorat deliberadament en la memòria a l’espera de resposta.

Així, abocada a aquesta Trieste i al seu port, des del turó de San Giusto, no vaig poder evitar de recordar dues escenes singulars. La naviliera Cosulich. Una companya de coral universitària que, amb uns grans ulls blaus, m’explicava, a casa seva, al costat d’una sèrie de pòsters de grans vaixells, que el seu cognom, Cosulich, era italià. Vaja!  Llavors em resultava estrany incorporar al meu registre de clans italians una fonètica tan poc italiana.

La segona escena es remunta encara més enrere. Devia tenir set o vuit anys i em costava entendre com un mapa geogràfic –que dibuixava resseguint amb cura els límits entre províncies– podia substantivar i representar una realitat. Potser un dels primers exercicis d’abstracció en set anys? L’escena va tenir lloc en una visita als cuidadors d’una casa que tenia una història especial per a la meva mare. Havia nascut en aquell solar i el pomer plantat pel seu pare encara donava nom a la mansió construïda després en el lloc. Ens rebia una senyora rodona, de grans proporcions, que quan reia deixava veure –per a mi, novetat– una dent d’or. Llavors es va produir la pregunta que va glaçar l’atmosfera distesa d’un berenar amb pastís. “Cresci, d’on és vostè?”, va preguntar la meva mare. “Jo?, jo sóc austríaca”. Amb una llambregada el seu marit, oposat fins i tot en fesomia, magre i llarg, va dir: “No! Tu ets italiana!”

Així doncs, em trobava a la fi a Trieste, escoltant unes quantes històries versemblants que tancaven el cercle del record ancorat i revifat, per descomptat, al llarg de la preparació de l’exposició.

Canal Grande, Trieste 2011

Després de passejos i explicacions, enlluernada per l‘església greco-ortodoxa i el Canal Grande, ens vam trobar, finalment, al Caffè San Marco amb gairebé tots els triestins implicats en l’exposició. Stelio Vinci va explicar en el seu millor castellà històries de propietaris, decoracions i vicissituds del Caffè al llarg del segle xx. Però també va ser l’ocasió de trobar molta gent que havia col·laborat intensament amb la producció de l’exposició: Mario Cerne, de la Libreria Antiquaria; Franco Filippi, prestador del retrat d’en Magris; Massimiliano Schiozzi de Comunicarte, proveïdor de tantes reproduccions de Saba i Pincherle; Maddalena Longo i Rossella Pacor, les molt eficients i cordials assistents del professor Magris. De cop i volta, en un hora de cafè, una multitud de gent amb qui havia  contactat al llarg dels mesos de preparació de l’exposició van tenir cara i veu. Per acabar-ho d’arrodonir el mateix Claudio Magris, acompanyat de la seva dona i del seu gosset, amb tota la gentilesa del món va trobar el moment per acostar-se i compartir una estona amb nosaltres.

Xerrada de Stelio Vinci, Caffè San Marco, Trieste 2011

Claudio Magris, Caffè San Marco, Trieste 2011

Potser massa condensació per a una hora de cafè. Al centre, Trieste vibrava amb músiques i una tremenda quantitat de joves al carrer. Era divendres nit i, a jutjar per tot aquell jovent, costaria de creure que Trieste pogués arribar a reduir en el futur el seu creixement demogràfic.

Dissabte es va presentar amb sol però sense borina, un vent suau que el dia abans ens havia regalat un tast de la famosíssima bora. Maddalena Longo ens va acompanyar en la visita a la Risiera de San Sabba. Potser aquest grup d’Amics catalans era una bona excusa per visitar tant la Risiera com el Kleine Berlin. Ambdós indrets tenen una sobrecàrrega de significat per bona part dels triestins. Anar a trobar alguna imatge, alguna paraula, trepitjar l’espai, potser ajuda a passar a arxiu o, com a mínim, alleugerar, aquests records que queden oberts i que potser pesen massa.

Tot seguit vam pujar a Opicina, com havia de ser, amb el tramvia. Grata sorpresa: tots els caps de tramvia porten un senzill dispositiu extern per col·locar un parell de bicicletes. Gran invent!

Tram d’Opicina, Trieste 2011

No van arribar els ànims per cantar, ni tan sols taral·lejar El tram d’Opicina però, en arribar al Carst, un grup de quinze cantaires amb el seu director, el mestre Zannerini, amb l’acordió a la mà, ho van fer tot per trobar-se amb nosaltres i donar-nos una benvinguda improvisada, espontània i engrescadora. Vam assaborir un guisat esplèndid, la jota eslovena, i tot cantant i ballant es van fer les tres: hora de visitar la Grotta Gigante.  A més de bella, era francament gran. Infinits esglaons de baixada i, pitjor encara, de pujada, van fer perdre l’alè a més d’un. La manca d’oxigen potser va provocar que em quedés ancorada al mig del Carst? Aquella tarda em vaig trobar separada, per força, del grup d’Amics. Una amabilíssima parella ligur que visitava Trieste trenta anys després del viatge de noces em va acostar a la ciutat. Maddalena Longo,  apareguda providencialment al Canal Grande, em va portar, tot rient per l’aventura, a retrobar els Amics a la Libreria Antiquaria.

Cantada al Restaurante Krizman, Monrupino, Carst triestí 2011

Mario Cerne, tal com estava convingut, ens esperava. Desbordant de simpatia i amb un llenguatge clar i comprensible que descartava traducció, amb el seu to entre decebut i crític, va tenir una animada conversa amb els Amics. Històries de llibreters, històries de llibres, històries de Saba, del seu pare Carletto …

Diumenge, com de costum per nosaltres, feia un sol estiuenc. Els triestins eren de ple a Barcola per prendre el sol i banyar-se en unes aigües increïbles. Ja sabíem que ens esperava el concert coral preparat gentilment pel mestre Zannerini i el matí va començar, doncs, al Castello Miramare, vora el mar. Va sorprendre trobar uns interiors fin de siècle tan singularment ben conservats, fantàstica mostra d’inquietuds il·lustrades i exotismes, neoromanticismes, orientalismes i, per enlluernar encara els col·leccionistes d’art déco,  les dependències, dels anys trenta, del duc d’Aosta. Tot això, condensat en una estranya escala de castell amb proporcions de xalet.

Lions Singers, concert al Castello Miramare, Trieste 2011

El grup coral, els Lions Singers, desplegava una cinquantena de veus a la sala del tron, magnífica i assolellada. L’hora que vam passar escoltant i compartint el repertori preparat va ser absolutament exquisida i, a més, divertida. Dos moments em quedaran en el record: el de profunda empatia i emoció amb la cançó triestina Marinaresca i l’apoteosi  escènica de L’Italiano a tres veus. L’entusiasme i gaudi dels cantaires era més que contagiós. No estranyaria que més d’un tingués al cap apuntar-se a una coral havent tornat a Barcelona. Es fa difícil agrair amb la dimensió que correspon l’esforç  d’un grup de persones que duplicava en número als Amics visitants. Gràcies mestre i, de nou, gràcies a tothom!

Amb les últimes energies encara havíem de passejar pels jardins del Castell, i albirar el Castello de Duino des de la sendera de Rilke… L’últim dinar, prop del mar, de camí a l’aeroport, a base de peix fresc a la graella, va ser l’oportunitat d’apropar-se una mica més a alguns Amics, els seus relats, saviesa i anècdotes.

Capvespre, Trieste 2011

Trieste ens va regalar l’última postal, un cop dalt de l’avió: el color especial i meravellós del cel del seu tramonto. Albada i capvespre, un tema que Giorgio Pressburger, comissari de l’exposició, no va dubtar a incloure com a singular capítol de La (nostra) Trieste de Magris. Per motius d’agenda –classes impartides a Los Angeles!– va mancar en la nostra visita la seva veu tan erudita de vida. Per suposat  hagués afegit més d’un color al prisma triestí. Malgrat això, tots els triestins que ens van sortir a l’encontre, tots aquells als quals els faltava temps per organitzar i oferir-nos totes les trobades possibles, ens van donar, sens dubte, amb totes les seves singularitats, un bon i molt representatiu tros d’aquella Trieste, de Magris, que anàvem a conèixer.

Fotografies de Liliana Antoniucci

La meva ciutat de postals

juliol 11th, 2011 3 Comments

La Trieste de Magris‘ s’acomiada aquest diumenge del CCCB, i des del blog VEUS hem volgut retre homenatge a l’exposició publicant la resposta de Claudio Magris a tots aquells que li vau escriure una postal. Coincidint amb el Dia Internacional dels Museus, l’activitat ‘Postals a Claudio Magris‘ va recollir 139 missatges a l’escriptor triestí escrits en mitja dotzena d’idiomes, on els visitants li comentaven a Magris què els havia semblat l’exposició, li parlaven dels seus llibres o li recomanaven els racons més literaris de la nostra Barcelona. A continuació podeu llegir la resposta que Claudio Magris adreça a tots ells, una carta molt especial (traduïda per Marta Hernández Pibernat) i de la que també podeu llegir la versió original en italià:

La meva ciutat de postals

No et coneixia, diu una de les postals –en francès–, però després de veure l’exposició voldria saber més coses de tu. En una pàgina del catàleg vaig escriure que potser aquesta exposició seria el meu poble Potemkin, com els llocs imaginaris de cartró, d’una gran bellesa, que el favorit de la tsarina va construir per amagar la misèria de la realitat que hi havia al darrere. I tanmateix les postals que he rebut de molts visitants –moltes postals de gent de diferents països, a aquesta banda i a l’altra no només dels Pirineus, sinó també de l’oceà– em fan entendre, em fan veure que aquesta meravellosa exposició (un dels regals més bonics que he rebut mai) és el meu retrat.

O més ben dit el retrat de la meva part més autèntica, de la meva manera de mirar, de viure i estimar les coses, que són molt més importants i significatives que els meus gargots. No tracta sobre mi, sinó sobre “Trieste a través de su persona”, com diu una de les postals. I Trieste no vol dir tan sols una ciutat més aviat petita i modesta, sinó una finestra per mirar el món, emmarcar la vida, explicar històries. Si aquesta finestra també serveix perquè altres treguin el cap, si aconsegueix aplegar en un sentiment variat i tanmateix comú aquests nous amics que s’aboquen a l’exterior des del seu ampit (en aquest cas, el límit del Carso triestí o el moll que s’endinsa al mar davant la Piazza Unità), per descomptat que el mèrit no és meu, sinó dels que han volgut l’exposició i l’han creat –de Josep Ramoneda, Jordi Balló, Giorgio Pressburger, Paola Navone, i de les col·laboradores i els col·laboradors que hi han fet una contribució creativa fonamental. Jo només puc sentir-me orgullós d’haver donat el pretext per a una creació artística que va molt més enllà de mi, que parteix de mi i dels meus llibres per evocar, il·lustrar, representar d’una manera original una realitat peculiar que evidentment no és només meva. El mèrit és dels que l’han pensat i l’han muntat si, com diu una de les postals que he rebut, fa possible per a moltes persones “compartir un univers”.

Aquest munt de postals de visitants –que m’ha esbalaït perquè no m’hauria imaginat mai un impuls tan generós d’uns amics desconeguts fins aleshores– és, a la seva manera, un concentrat de l’exposició mateixa, una re-creació particular en una escala materialment reduïda però extraordinàriament significativa. Se’n podria fer un castell de postals fascinant, un fractal de la “Trieste de Magris” que la conté i la reprodueix. Per a algú com jo –que creu que escriure, narrar és una manera d’aixecar ponts entre diferents existències, un desafiament a la insuportable solitud de les criatures, una religio, és a dir, un lligam, com volien els narradors de l’hassidisme– aquesta ciutat de postals és un autèntic regal.

És una ciutat composta: en aquestes postals hi ha Trieste, hi ha Barcelona, hi ha moltes altres coses, trobades en un lloc de l’ànima. Estan dirigides a mi, amb una generositat que m’emociona profundament; les rebo, totes plegades, com una ciutat de la qual se me n’ofereixen les claus. És una ciutat del cor –n’hi ha una que el dibuixa–, o més ben dit de diferents cors. I això no és poc, en el desert de desvinculació i malentès en què es mou l’existència de cadascun de nosaltres. Mai no m’hauria imaginat que pogués despertar els sentiments d’amistat, de proximitat, d’afinitat espiritual que palesen aquestes postals. Ja sé que no he sigut tan sols jo, que no he sigut jo qui ha despertat aquests sentiments, és l’exposició la que ha suggerit a l’ànima de moltes persones el desig de llegir el que jo he escrit i sobretot, com escriuen molts, de veure el meu món, de venir a Trieste. Però els premis que es reben sense haver-los merescut també escalfen el cor i ara em sento envoltat per l’afecte que expressen aquestes postals.

Una de les postals a Magris enviada pels visitants del CCCB

Hauria de contestar-les d’una en una, perquè qualsevol diàleg és sempre entre dos, fins i tot quan s’estén a un cor més ampli. M’ha impressionat la naturalitat, l’espontaneïtat desimbolta d’aquests missatges en una ampolla que el mar de la vida m’ha portat. No hi ha gaires compliments, hi ha algú que escriu que no ha llegit cap llibre meu però que enveja el sofà tan còmode en què sec per llegir o escriure; algunes postals estan ben plenes i altres només tenen un dibuix o dues o tres paraules decisives. En més d’una s’hi expressa el desig de caminar amb mi pels carrers de Trieste o de prendre un cafè xerrant de qualsevol cosa. Gràcies, amigues i amics.

A molts el “no-lloc” triestí no els sembla tan sols una mancança, una absència, sinó un espai gairebé feliç, una franquícia o una zona franca en la qual es paguen menys aranzels a la vida gasiva i insolvent. Trieste fascina molta gent. Balena esquiva, múltiple: hi ha més Triestes? M’ho pregunten. Alguns la senten vital, però altres hi veuen “inquietud” i “mucha tristeza”. Trieste és Trieste, però és també un detallet encastat a Barcelona com en l’eclecticisme d’un edifici modernista. I els remitents són persones de totes les edats, fins i tot una nena de dotze anys; algunes postals les firmen parelles o famílies senceres. Alguna esmenta Danubi o Microcosmos, però més d’una fa referència a Verd aigua, que conté encara més la meva vida.

Em pregunto si algun dia em trobaré amb aquests amics i amigues en el recorregut dels quals ha entrat ni que sigui un fragment molt petit de la meva existència; la trobada en realitat ja s’ha esdevingut, forma part de la meva història i una mica de la seva i per tant, en la nostra petitíssima dimensió, de l’univers. Les tinc damunt la taula, les postals, davant meu, una flota de barquetes que m’acompanya, encara que no sé cap a on. No em sento de cap manera l’almirall d’aquesta flota, com no em sento protagonista de l’exposició, però no puc negar l’alegria i fins la vanitat de veure el meu nom en cada postal, allà on s’hi escriu l’adreça, com el nom que està escrit al darrere o al costat d’una barca. El nom de la barca, en general, està escrit amb lletres més aviat petites, no se’l veu i no destaca quan es mira una vela que llisca al mar. Les veles, en aquest cas, són les paraules escrites a les postals, no el nom que està escrit a l’adreça.

Claudio Magris

Història d’un dia: el #DIAMAGRIS

maig 4th, 2011 No Comments

El 3 de maig de 2011 per molts va ser el dia que el Barça i el Reial Madrid es van enfrontar en les semifinals de la Champions League o el dia que es van donar a conèixer més detalls de la mort d’Osama Bin Laden. Claudio Magris el recordarà com el dia que la Universitat de Barcelona el va investir doctor honoris causa i nosaltres com una jornada d’homenatge a l’escriptor triestí a través de Twitter.  Nosaltres ahir vam celebrar el #DIAMAGRIS, un esdeveniment dedicat a difondre documentació, cites i recomanacions al voltant de l’obra de l’autor d’”El Danubi”.

Usuaris de Twitter que van participar al #diaMagris
Font: The Archivist (Fes clic per ampliar la imatge)

Storify del #diaMagris

Gràcies a la implicació de molts usuaris – en total 110 persones – es van publicar més de 400 tuits relacionats amb Claudio Magris. La Universitat de Barcelona @ub_endirecte va retransmetre la cerimònia d’investidura de Claudio Magris i des dels comptes de @cececebe i @CCCBebeducacio es van publicar documents, vídeos o fotografies sobre Magris i l’exposició del CCCB “La Trieste de Magris”. El viquipedista @kippelboy va actualitzar l’entrada de la Viquipèdia sobre Claudio Magris especialment pel #diaMagris, @bibliotequesbcn va informar dels llibres de l’escriptor que es poden trobar a la xarxa de biblioteques públiques de Barcelona i molts altres internautes van compartir cites de Magris o recomanar els seus llibres preferits. Hem fet un resum a l’Storify amb un recull de la documentació, els vídeos, les fotografies, les cites i les recomanacions  que es van compartir durant el #diaMagris. Al Delicious del CCCB podeu consultar els enllaços tuitejats.

El resultat de la iniciativa ens ha fet veure que, gràcies a la col·laboració a les xarxes, es pot aconseguir recopilar un munt d’informació interessant i útil al voltant d’un autor. Una experiència que recomanem i que es podria aplicar a altres activitats culturals o educatives. Gràcies tots els que vau contribuir al #diaMagris!

L’exposició “La Trieste de Magris”, entre bambolines

maig 3rd, 2011 No Comments

No totes les exposicions són iguals i “La Trieste de Magris” me la sento especialment a prop. Com si me n’hagués impregnat i em costés passar pàgina… Ha estat un procés de treball emocionant i interessant a molts nivells: laboralment (tot un repte treballar amb equips de fora!); intel·lectualment (descoberta de nous pensadors, indrets, cultures, relacions), i humanament, pel seguit de persones excepcionals que he conegut en aquest viatge.

Hem treballat amb la complicitat i la col·laboració de l’autor a qui estava dedicada la mostra; amb Giorgio Pressburger, el comissari, escriptor i realitzador de cinema −d’origen hongarès− amic personal de l’autor, i amb una arquitecta milanesa, Paola Navone, de talent excepcional i tot un personatge! El seu equip de joves dissenyadors ens ha sorprès gratament per la seva creativitat, la capacitat de treball i una gran tenacitat.

No era fàcil perquè comptàvem amb poc temps (una exposició com aquesta no hauria de preparar-se amb menys d’un any i mig de marge i ho vam fer amb 10 mesos!); tampoc no facilitava les coses logísticament el fet que el comissari visqués a Trieste, ni que els dissenyadors (tant els del muntatge com els de la gràfica) fossin de Milà… I no era pràctic que els productors de la pel·lícula que s’ha enregistrat expressament per a l’exposició visquessin a Gorizia!

Segurament hauríem hagut de fer moltes més reunions de treball, moltes més trobades, més visites d’obra durant el muntatge, més canvis d’impressions en viu i en directe, etc. Però hem hagut d’enginyar-nos-les amb la comunicació via telèfon (en una altra llengua!), via correu electrònic, i utilitzant els Sendspace, els Dropbox i els FTP com bojos!

Els dissenyadors gràfics han hagut d’entrar correccions en textos en català i en castellà! (hem confós algun «en» per algun «em»!…). Hem acabat tots plegats parlant amb una cantarella estranya i dient «tramonto» en lloc de «crepuscle» (és infinitament més bonic, no trobeu?).

Recull d’imatges de l’exposició “La Trieste de Magris”. Fotografies: La Fotogràfica – CCCB -2011

No va ser fàcil passar del «guió literari o científic» al «guió expositiu», és a dir, el comissari tenia clars els temes que l’exposició havia de recollir: tots aquells elements culturals, geogràfics, artístics, etc., de Trieste que han configurat l’univers de Magris, i al mateix temps la pròpia literatura, el pensament i la mirada de l’escriptor, com ara el Caffé San Marco, la llibreria Antiquaria, l’escriptor Italo Svevo, el poeta Umberto Saba, l’obra Microcosmos, el Danubi, els istrians, etc. Però havíem de concretar (i buscar en un temps rècord!) amb quins materials i recursos ho faríem: amb pintures originals dels museus triestins? (algunes les hem presentades de manera una mica «irreverent»!), reproduccions escenogràfiques de tots els espais? (no podíem anar per aquest camí de manera desbordada perquè el pressupost se’ns hauria acabat a la primera sala!), documents originals de l’escriptor? (quin privilegi tenir accés als arxius i documents, «les matrius de treball» d’aquest gran autor!), audiovisuals? (tant documentals històrics com peces de nova creació), fragments literaris, citacions, sons, llum…

«Hem de tenir l’aigua del Danubi a l’exposició!», deia literalment el comissari!, «hem de portar les roques del Carst triestí!» (això sí que ho hem fet! Fins i tot amb algun animaló que s’ha resistit a les fumigacions pertinents!), «s’hi ha de sentir el vent de la Bora» (s’hi sent, s’hi sent…).

Com trobar l’equilibri i construir una obra sostenible (en tots els sentits) però que al mateix temps sigui capaç de parlar de tots aquests temes amb una certa profunditat i que emocioni? Ho hem intentat i esperem que us agradi!

EN DIRECTE: Claudio Magris, honoris causa per la UB

maig 3rd, 2011 No Comments

movie="http://mgmt.nice264.com/swf/video.swf" allowfullscreen="true" allowscriptaccess="always" quality="high" bgcolor="#000000" name="rvideo" style="" src="http://mgmt.nice264.com/swf/video.swf" type="application/x-shockwave-flash"/>

12