Ja fa un temps que la paraula «compromís» torna a estar sobre la taula. Suposa, aquesta renovació, una certa recuperació de la societat civil, una dignificació de l’activitat política ciutadana que coincideix, no per casualitat, amb la major pèrdua de legitimitat dels partits i la política institucional des de la inauguració de la democràcia. Ja no som indiferents, o no ho som tant, perquè ens hem adonat que el món que compartim depèn directament de nosaltres (en plural) i de la nostra capacitat d’intervenir-hi.
Segurament, la crisi ens ha fet més conscients del fet que habitem un món “en comú”, que res humà ens és aliè, que les accions dels altres repercuteixen inevitablement sobre les nostres vides i que, per molt que ens hagin fet creure que podem arribar a ser autosuficients, mai no hem estat tan dependents com ara. És a dir, ens hem adonat que estem compromesos, units per lligams d’obligació i dependència, tant si ho volem com si no, pel fet mateix de viure junts. Com es passa, però, d’aquest compromís inevitable de la convivència al compromís polític? Què vol dir avui polititzar-se? Quines situacions tenen la força de comprometre’ns?
Por ADICAE15-M (Trabajo propio) [CC-BY-SA-3.0]
Per intentar trobar-hi algunes respostes, podeu apropar-vos al CCCB per sentir la filòsofa
Marina Garcés el proper dilluns, 18 de febrer dins del cicle de conferències
“En comú”. Tal com explicarà, polititzar-se vol dir, precisament, “desafiar el poder que ens expropia de la nostra dimensió comú”, reconèixer en la nostra condició comuna el principi i el fi de l’acció política. Per començar a escalfar motors, aquí teniu aquesta reflexió seva sobre la naturalesa del compromís:
“El compromís, quan ens assalta, trenca les barreres de la nostra immunitat, la nostra llibertat clientelar d’entrar i sortir, d’estar i no estar, de prendre-ho o deixar-ho. Així, ens obre i ens desplaça en el que som o crèiem que érem. Ens incorpora a un espai que no controlem del tot. Quan ens veiem compromesos, ja no som una consciència sobirana i una voluntat autosuficient. Ens trobem implicats en una situació que ens depassa i ens exigeix, finalment, que prenem una posició. Prendre una posició no és només prendre partit (a favor o en contra) ni emetre un judici (m’agrada o no m’agrada). És haver d’inventar una resposta que no tenim i que, sigui quina sigui, no ens deixarà iguals. Tot compromís és una transformació necessària de la qual no tenim el resultat final garantit.” (Pots llegir aquí el text complet, o el seu llibre Un mundo común que tot just ha publicat Edicions Bellaterra.)
Per altra banda, donat que la conferència prevista per aquesta data era la de la filòsofa Michela Marzano, que va haver de cancel·lar la seva intervenció perquè va decidir presentar-se a les eleccions al Parlament italià dels propers 24 i 25 de febrer, també emetrem una breu entrevista que l’equip del CCCB li ha fet sobre el seu compromís polític i sobre la relació entre la confiança i la vida “en comú”. Aviat estarà disponible també a la xarxa.