Posts Tagged ‘cccb’

L’acte de mirar

January 19th, 2016 No Comments

Oblidem amb freqüència que el procés de mirar també és una acció. Quan mirem com a espectadors, observem, seleccionem, comparem i interpretem el que tenim davant dels ulls.

Agafem un exemple: The Assassin (2015), l’última pel·lícula del director taiwanès Hou Hsiao-Hsien. És una pel·lícula en la qual abunden els plans generales en què els personatges es perden en paisatges imponents, un film en què la visió és distant, de càmera testimoni, i aquesta visió ens convida a interpretar constantment el que estem veient.

La protagonista, Nie Yinniang, és una assassina implacable, entrenada per una monja a qui se’n va encarregar la criança des de petita. La Nie ha de triar entre seguir les ordres de la seva mestra, d’assassinar el seu cosí i expromès Tian Ji’an, o deslligar-se dels preceptes amb què va ser instruïda. Cap al final de la pel·lícula, se’ns mostra la discrepància entre mentora i deixebla mitjançant un pla general prolongat en el qual la primera és dalt de tot d’un penya-segat i la Nie entra gradualment en el pla situant-se al peu de les roques. Amb la dilació pròpia de l’aire espès, una boira densa comença a cobrir el pla fins que els personatges gairebé no es veuen. No se’ns atorga ni una paraula, ni el més petit gest per explicar la ruptura entre la Nie i la seva mestra. En canvi, la distància entre els cossos, la lenta invasió de la boira, es presenten davant els nostres ulls testimonis, ulls intèrprets per assenyalar-nos com veiem i interpretem la desafecció cinematogràfica. Quants cops hem vist representada aquesta mateixa escena de distància entre dos éssers de maneres diferents? Comparem, seleccionem la informació que ens ofereix el pla i interpretem.

Fotograma de The Assassin (Hou Hsiao-Hsien,2015)

The Assassin es presenta com l’exemple ideal de la nostra capacitat activa d’interpretació; la manera com està filmada la pel•lícula ens fa pensar constantment en la forma del que estem veient, alhora que ho relacionem, ho posem en diàleg amb altres coses que hem vist.

Perquè escriure, parlar de cinema, no és més que decidir què tenim al davant i de quina manera això es relaciona amb el cinema mateix i amb el món en què vivim. És veure pel·lícules per pensar com ajustar el que hem vist en un relat sobre la contemporaneïtat, com afirmava un crític com Serge Daney. No és la tasca de qui escriu sobre cinema interpretar una obra per assenyalar una veritat absoluta en relació amb aquesta obra o traduir el que vol dir als espectadors; això seria partir de la presumpció que l’espectador sempre és passiu, negar-li l’acte de la seva mirada. Si s’entén que pensar el cinema, o escriure sobre cinema, és dinamitar aquest paper d’autoritat i intèrpret, no ens limitarem a maneres estereotipades de veure les coses, a pautes establertes que avancen el resultat del que escrivim com si fos una ciència exacta. Evitarem pensar el cinema domesticant la mirada, la pròpia i la dels altres.

Pot sonar a bajanada, però per a mi parlar d’imatges és partir d’aquesta base, assumint sempre que és una operació mancada en la qual ens veiem obligats a generar idees a través del discurs d’altres. Una operació en la qual, quan mirem, observem, seleccionem, comparem i interpretem, però sense les presumpcions contingudes en les jerarquies del gust o el coneixement legítim. En una crítica, el que és important de debò és el procés d’interpretació a través del qual construïm aquestes idees.

YouTube Preview Image

I des d’aquest mateix lloc, és necessari comprendre que no tot està escrit o parlat i que s’obren constantment noves formes de pensar i repensar la imatge, i més ara que comptem amb innombrables recursos visuals per acostar-nos a l’audiovisual. Entremig de tot això potser hi ha alguna cosa anomenada crítica cinematogràfica.

Ana Uslenghi, exalumna del Taller de Crítica Cinematogràfica 2015

El Taller de Crítica Cinematogràfica, organitzat per l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC) i l’Institut d’Humanitats, amb la col·laboració del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), se celebrarà entre els dies 2 de febrer i 7 de març al CCCB. Programa i informació pràctica

El web del CCCB es renova

July 9th, 2015 No Comments

El mes de gener del 2013 em vaig convertir en la responsable del web del CCCB. Una tasca engrescadora i aterridora a la vegada que vaig assumir, això sí, amb molta il·lusió. No sóc una nadiua digital i per executar amb garanties aquesta nova empresa, calia que m’envoltés de persones que coneguessin l’entorn digital i em poguessin ajudar a l’hora de prendre decisions sobre aquest nou àmbit de la meva responsabilitat professional.

No vaig dubtar gens a formar el Consell Web del CCCB  -un grup de treball transversal, fluid, eficaç i alegre-, ni tampoc sobre qui l’havia d’integrar: la Sònia Aran, la Lucia Calvo, la Maria Farràs i l’Edgar Riu.

Home antiga

El primer que vam fer tots cinc va ser analitzar el web del CCCB. És imprescindible comptar amb una diagnosi abans de prendre cap decisió. El web, cal dir-ho ara i aquí, va ser impulsat per la nostra companya Teresa Roig i s’ha convertit en una eina operativa i molt ben valorada des del 2007 fins avui, quan ens animem a presentar-ne la renovació.

Ja en les primeres sessions de treball ens vam adonar de seguida que el web necessitava moltes millores. El món digital és tan supersònic que sis anys són una eternitat. Però el que havien de ser mers canvis ben aviat es va convertir en un evidència contundent: en necessitàvem una de nova.

Tot esmicolant, disseccionant i desconstruint l’arquitectura del web del CCCB, vam anar dibuixant una arquitectura paral·lela que s’adeia molt més a les noves necessitats. Però aquesta nova estructura havia de respondre a uns objectius. I aquesta va ser la primera fita que ens vam marcar.

Per què volíem renovar el web i quines finalitats desitjàvem cobrir? La resposta la vam obtenir després d’hores de feina i es pot resumir en els quatre punts següents:

1. Augment de les visites (virtuals i presencials) al CCCB. Per assolir-ho havíem de millorar l’arquitectura del web, interrelacionar-ne molt més els continguts, simplificar i clarificar la informació de servei, millorar el seu posicionament i presentar un disseny adaptatiu a tots els dispositius mòbils.

2. Potenciar els continguts propis reconvertint un web-agenda en un web que donés més visibilitat als diferents tipus de continguts i que revaloritzés l’arxiu.

3. Millora de la imatge corporativa i de la transparència del web CCCB simplificant els textos corporatius, unificant els canals de contacte amb el públic i creant una imatge unitària, senzilla i clara, a partir del nou logotip del CCCB.

4. Augment dels ingressos del CCCB mitjançant l’increment i la visibilització de la venda online d’entrades, l’increment dels Amics CCCB i l’increment i la visibilització del lloguer dels espais del CCCB.

Teníem el què i el perquè de la renovació del web. Ara ens calia establir el full de ruta. En primer lloc necessitàvem la complicitat de la direcció, que vam trobar immediatament en l’aleshores director del centre, Marçal Sintes, i la sotsdirectora, Elisenda Poch. Va ser l’Elisenda qui va donar prioritat absoluta al projecte, qui va posar a la nostra disposició l’equip de Sistemes, amb en Gerard Bel al capdavant, i qui hi va assignar un pressupost idoni.

Home nova

Els fonaments estaven assentats i segurs, i ja podíem començar a construir l’edifici a sobre. Era el moment, també, de contractar bons professionals externs que ens garantissin els resultats que buscàvem. Va ser així com ens vam decantar per l’equip de dissenyadors DOMO-A, l’empresa LaMagnética perquè fes una analítica SEO i garantís el bon posicionament de la nova web als cercadors, com ara Google, i, finalment, l’empresa d’usabilitat Estudio Torres Burriel que havia de garantir que les decisions preses facilitessin la navegació dels usuaris pel web.

Darrere la seva feina s’iniciava l’adequació del gestor de continguts. Començar de zero amb un nou gestor estava fora del nostre pressupost, però sí que era necessari adaptar a la nova arquitectura el  gestor creat el 2007 per l’empresa Inte. I aquest ajust programàtic l’ha dut a terme l’empresa Sonicon de la mà de l’Adrià Vila i el David Berruezo.

Mentrestant, el dia a dia dins del CCCB l’han capitanejat l’Iñaki Sainz, nou cap de Sistemes del Centre, escortat per Edgar Riu i la Lucia Calvo, els webmasters del projecte. Més endavant la Rosa Puig ha agafat el comandament dels textos estàtics del web i ha substituït la Lucia, de baixa per maternitat.

Dos anys i mig després d’assumir el repte del web del CCCB, la seva renovació és una realitat. El projecte ja és un fet i, per tant, ja no pertany als qui n’hem estat guies i mentors. Ara el relleu l’agafa tot l’equip del Centre, que és qui n’ha de tenir cura.

Però el web del CCCB, sobretot, pertany al usuaris. Aquesta renovació ha de facilitar la navegació i la cerca de continguts. Ha de destacar la informació d’agenda i de servei. Ha de ser més clara, més gràfica, més relacional, més transparent. I ha de ser un web responsive que es pugui consultar des de qualsevol dispositiu mòbil. En definitiva, ha de ser l’instrument que permeti que el CCCB continuï sent un referent dels centres culturals del segle XXI a Barcelona, Catalunya i el món.

Mònica Muñoz-Castanyer és la Cap del servei de Premsa i Web.

Zeppelin 2014: Memòries acusmàtiques

November 10th, 2014 No Comments

La gata Okupa amb la TEAC 3440

Quan en el lloc d’origen dels sons no es pot veure qui o què els
produeix, sorgeix l’experiència acusmàtica
. Això passa naturalment en el bosc. Quin ocell és el que canta? I on està la cigala? Quan m’atanso al lloc d’on procedeix el cant, com l’ocell, calla. Molt poques vegades el veig. A l’Amazònia, qualsevol et pot dir que ha vist aquest o aquell animal. De fet, ho ha sentit, perquè a la selva és molt més fàcil sentir i escoltar alguna cosa que veure-la i mirar-la. De nit, per tant, a tot arreu, l’escolta es fa encara més acusmàtica.

Hi va haver un temps en què no estàvem acostumats a acceptar que qualsevol so pogués brollar d’un altaveu i això causava sorpresa, de manera que el fenomen es revestia d’un aura de màgia i de misteri. Però després de més d’un segle convivint amb altaveus, l’experiència acusmàtica que ens proporcionen ja no ens causa sorpresa. Sabem que els altaveus mimetitzen a la perfecció el so de qualsevol cosa, animal o persona: un rellotge de cu-cut, una metralladora, una gallina, el camió de recollida d’escombraries, l’home del butà que colpeja les bombones, algú que tus. També, el tro, del qual moltes cultures van creure que era la veu dels déus, i la música, per descomptat. Tant és així, que portem ja desenes d’anys escoltant més la música a través d’altaveus que directament dels instruments musicals.

En el mateix moment en què això va començar a ocórrer, quan els altaveus de les ràdios i els tocadiscs van ser suficientment bons per retransmetre o reproduir concerts, va sorgir la necessitat de fer música especialment concebuda per a aquests mitjans. Una música que no pogués ser sense ells; pròpia d’ells. Virtual, com ells. Imaginària però no per això irreal, que només semblés que no pogués ser. Una música lliure dels lligams de la mecànica. Una música que avui, en alguns aspectes, ens sembla d’allò més natural quan ballem, assistim a una rave o a un concert de música electrònica, per exemple, però que ha experimentat un llarg recorregut i que, més enllà de les manifestacions més mediàtiques i populars, continua sent un mitjà d’experimentació especialment subtil i profund i que dóna lloc a la música acusmàtica.

Zeppelin 2014 vol fixar la seva atenció en elements importants d’aquesta història que encara no ha acabat i que segur que passarà encara per múltiples salts evolutius. Arribarà un dia en el qual tots els cotxes seran elèctrics i, com només emetran el so del frec dels pneumàtics amb l’asfalt, serà necessari fer-los sonar per evitar que ens atropellin. Sonaran a cotxe o preferirem personalitzar-los com els telèfons? En aquest últim cas, quedaria oberta la porta a un nou tipus de concert acusmàtic. Amb l’obra de Bernard Parmegiani com a teló de fons, José Iges, Beatriz Ferreyra, Manuel Rocha i 14 compositors de l’Escola Superior de Música de Catalunya ens expliquen a la llum de les seves presentacions i concerts com veuen el recorregut històric de la música acusmàtica i com hi relacionen la seva obra.

El festival Zeppelin 2014 té lloc els dies 14 i 15 de novembre al CCCB.
Més info: http://www.cccb.org/ca/musica_i_art_escenic-zeppelin_2014_memries_acusmtiques-47028 

Bon any! El 2014 complim 20 anys! Celebrem-ho plegats!

December 18th, 2013 No Comments

L’equip del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) volem donar les gràcies a tots els que heu compartit el 2013 amb nosaltres: visitants d’exposicions i activitats, col·laboradors, artistes i comissaris de projectes que heu fet possible, un any més, que el CCCB continuï present en la vida cultural de la ciutat.

El 2014 complim 20 anys i volem continuar essent un espai d’inspiració, diversió i debat. Celebrem-ho plegats!

Bones festes i bon any!

Rèquiem per l’escala (mecànica)

September 13th, 2013 No Comments

Del 16 de setembre al 28 d’octubre de 2013 alguns dels espais del CCCB romandran tancats al públic pel canvi de les escales mecàniques. Les obres a l’edifici afectaran les sales d’exposicions, l’Arxiu Xcèntric i l’Arxiu CCCB.

Escales del CCCB durant Sónar 2009 – Foto: Albert Uriach

L’activitat del Centre no queda, però, interrompuda: el debat El sentit de la cultura, el festival ANIMAC, una trobada de periodisme de dades, una conferència de Jared Diamond, Raval Zirkus, BarriBrossa, i moltes altres activitats tindran lloc al CCCB durant aquest mes i mig.

El 29 d’octubre de 2013, amb motiu de la inauguració de l’exposició “Espriu. He mirat aquesta terra”, el CCCB reobrirà a ple rendiment amb unes noves escales mecàniques.

La substitució de les escales mecàniques, una obra imprescindible

Gairebé vint anys després de la seva inauguració, el CCCB afronta la substitució dels quatre trams d’escales mecàniques, una icona de l’edifici, per tal de garantir l’accés òptim a les sales d’exposicions. Les escales mecàniques constitueixen l’element bàsic de comunicació vertical i accés a les mostres situades a les plantes segona i tercera de l’edifici, i les aturades constants per successives reparacions han alterat greument els fluxos de públic els darrers anys, per la qual cosa resultava imprescindible abordar de manera imminent el projecte de substitució. Més de 3.000.000 d’usuaris han fet ús de les velles escales.

L’execució de l’obra, a càrrec de l’empresa suïssa Schindler, afecta les sales d’exposicions, l’Arxiu Xcèntric i l’Arxiu CCCB, que romandran tancats al públic del 16 de setembre al 28 d’octubre de 2013.

El CCCB no para! Programació de tardor

Durant les obres, que és previst que finalitzin el 28 d’octubre d’aquest any, el CCCB seguirà desenvolupant el seu programa d’activitats. El Teatre CCCB, el Mirador, el Pati de les Dones, el vestíbul i les aules del CCCB estaran a ple rendiment:

  • 21, 22 i 24 de setembre: Projeccions del festival ANIMAC
  • 25 de setembre: Klub de lectura dels Amics del CCCB: Trens rigorosament vigilats de Bohumil Hrabal
  • 26 de setembre: Primera sessió de les Trobades sobre periodisme de dades
  • 3, 4, 5 i 6 d’octubre: Tallers, espectacles i conferències Raval Zirkus
  • 16 d’octubre: Klub de lectura dels Amics del CCCB: Art i Un déu salvatge de Yasmina Reza
  • 19 d’octubre: Primer debat del cicle Evolució i cultura. La naturalesa humana en transformació i conferència a càrrec de Jared Diamond
  • 20 d’octubre: Barribrossa: Homenatge Vicent Andrés Estellés
  • 28 d’octubre: Segon debat del cicle Evolució i cultura. La naturalesa humana en transformació
12345...»