Posts Tagged ‘cccb’

El CCCB, un centre compromès amb la literatura

abril 21st, 2016 1 Comment

Des de l’11 de desembre de 2015, Barcelona forma part de la xarxa de Ciutats Creatives de la UNESCO en l’àmbit de la literatura. Juntament amb Bagdad (Iraq), Ljubljana (Eslovènia), Lviv (Ucraïna), Montevideo (Uruguai), Nottingham (Anglaterra), Óbidos (Portugal), Tartu (Estònia) i Ulyanovsk (Rússia), Barcelona ja té el reconeixement oficial d’una realitat que fa molt de temps que és palpable al carrer.

La literatura és un dels objectius primordials del CCCB i forma part dels seus principis fundacionals: «El CCCB és un espai per a la creació, la investigació, la divulgació i el debat de la cultura contemporània on les arts visuals, la literatura, la filosofia, el cinema, la música, les arts escèniques i l’activitat transmèdia s’interconnecten en un programa interdisciplinari». La literatura és, per tant, un dels temes que ha protagonitzat més exposicions i activitats en els vint anys d’història de la institució.

K15 // Martín Caparrós i Jon Lee Anderson © CCCB, Carlos Cazurro, 2015

El 1995, només un any després de la inauguració, el CCCB va presentar l’exposició El Dublín de James Joyce, la primera d’una sèrie dedicada a les ciutats i els escriptors vinculats a elles. Després de Dublín, el cicle va seguir amb Les Lisboes de Pessoa (1997), La ciutat de K. Praga i Kafka (1999) i Cosmópolis. Borges i Buenos Aires (2002). Totes aquestes exposicions anaven més enllà de l’escriptura per relacionar l’obra dels autors amb els seus paisatges literaris i personals, per descobrir com les ciutats que habitaven eren protagonistes directes o indirectes de les seves obres. A La Trieste de Magris (2011), la ciutat italiana servia de recorregut físic per a l’obra de l’escriptor italià; amb Pasolini Roma (2013), el cineasta es trobava amb l’escriptor per reivindicar el seu paper més crític, i l’Arxiu Bolaño (2013) recordava el pas de l’escriptor xilè per Blanes, Girona i Barcelona a través d’un recorregut detectivesc que els visitants havien de resoldre, en una mena de «metaexposició» que permetia descobrir relacions i pistes dins la mateixa obra de l’autor de Los detectives salvajes.

Arxiu Bolaño. 1977-2003 © Lidia González Alija, 2013

També han estat objecte d’exposició i de debat autors com Calders (Els miralls de la ficció, 2000), Espriu (He mirat aquesta terra, 2013), W.G. Sebald (Les variacions Sebald, 2015, una mostra que relacionava els passejos de l’autor alemany amb l’art contemporani), Julio Cortázar (Viatges, imatges i altres territoris, 2004), Federico García Lorca (1998) i J.G. Ballard (Autòpsia del nou mil·leni, 2008).

Espriu. He mirat aquesta terra © La Fotogràfica, 2014

Va ser l’exposició dedicada a Borges la que va donar nom al festival de literatura amplificada Kosmopolis, que va celebrar la primera edició al desembre del 2002 i, puntualment cada dos anys (amb algunes excepcions: el 2005 se’n va fer una d’especial coincidint amb l’Any del Llibre i la Lectura i el 400è aniversari de la publicació del Quixot), ha reunit alguns dels millors autors de la literatura mundial, entre ells diversos premis Nobel, Cervantes i Príncep d’Astúries, com Juan Marsé, Gao Xingjian, Claudio Magris, J.M. Coetzee, Tzvetan Tódorov, Amos Oz, Ismail Kadaré, Mario Vargas Llosa i Svetlana Alexiévitx. Kosmopolis porta el subtítol de «literatura amplificada», perquè és més que un festival de literatura, perquè els temes de cada edició es relacionen entre ells, perquè l’escriptura, la ciència, el còmic, la paraula escrita i oral, la música i el teatre formen part d’una programació que explora les lletres des de perspectives molt diverses. I perquè no se centra en una única expressió literària, sinó que les engloba totes. Per tot això, ens atreviríem a dir que Kosmopolis és l’únic festival que es fa a Barcelona de literatura entesa en el seu sentit més ampli, ja que altres trobades, com BCNegra o Barcelona Poesia, es troben dins l’àmbit de la literatura especialitzada en el gènere negre i la poesia, respectivament.

K04 // Mario Vargas Llosa © CCCB, Susana Gelida, 2004

Més enllà de les exposicions, el CCCB també ha acollit presentacions de llibres, cursos, actes d’homenatge i conferències d’autors d’arreu. Per exemple, per anomenar-ne només alguns: Paul Auster va presentar el seu Diari d’hivern el 2012; Erri de Luca va parlar de la Mediterrània; Amin Maalouf va debatre sobre identitat i memòria; Orhan Pamuk va reflexionar sobre el futur del museu i la literatura; Herta Müller va presentar una exposició de petit format sobre la seva obra; Salman Rushdie ens va explicar per què vivim en l’era de l’estranyesa, i Jonathan Safran Foer va reivindicar la necessitat de no menjar animals.

K15 // Salman Rushdie i Rodrigo Fresán © CCCB, Miquel Taverna, 2015

Som conscients que la millor manera d’estimular l’interès per la literatura és fer-ho des de l’educació, per això ens sumem a iniciatives com Món Llibre i el festival de literatures i art infantil i juvenil FLIC, dues festes de les lletres que acollim a l’abril i al gener, respectivament, i que se centren en el públic més jove a través de propostes educatives, teatre, actuacions musicals i jocs. I és que els petits lectors poden esdevenir grans lectors i, per tant, són també un públic que pot créixer amb nosaltres. 

El 2016 es van commemorar els set-cents anys de la mort de Ramon Llull i al llarg de l’any es van celebrar diverses activitats relacionades amb l’escriptor, filòsof, teòleg, professor i missioner. Al CCCB ens hi vam sumar amb l’exposició, La màquina de pensar. Ramon Llull i l’ars combinatoria, que oferia una nova perspectiva al voltant de la seva obra. Però no és ni el primer ni l’últim aniversari que hem celebrat al centre: també hem recordat J.V. Foix amb el recital FestFoix. 25 anys amb/sense Foix; hem acollit un homenatge a Joan Vinyoli en els trenta anys de la seva mort, Passeig d’aniversari. Tribut a Joan Vinyoli, i Raimon va llegir textos de Joan Fuster en l’efemèride del 2012 que commemorava els noranta anys del seu naixement i els cinquanta de la publicació de la seva obra cabdal, Nosaltres, els valencians. També celebrem, des de fa tres anys, el Dia Orwell; un cop al mes acollim una trobada dedicada a la paraula oral, PoetrySlam, i regularment els Amics del CCCB participen en el Klub de lectura dirigit pel periodista i escriptor Antonio Lozano. A més, des del 2013, el CCCB forma part de la plataforma Literature Across Frontiers, que promociona la literatura i la traducció en llengües minoritàries i de la qual formen part festivals literaris de llocs tan diversos com Turquia, Polònia, el Regne Unit, Croàcia, Noruega, Portugal o Eslovènia.

A banda de Llull, la programació literària de 2016 va estar farcida de cites importants. La programació contínua de Kosmopolis ens va permetre gaudir de la presència dels escriptors nordamericans John Irving i Don DeLillo i al novembre vam acollir l’Eurocon, la trobada de literatura de ciència-ficció més important d’Europa. El festival Primera Persona ens va portar autors com Renata Adler, Juan Marsé, Carlos Zanón i Jordi Puntí. I també han vingut a parlar de llibres i literatura autors com Elif Shafak, Mia Couto o Patrick Deville. Aquest 2017 hem celebrat una nova edició de Kosmopolis amb noms com John Banville, Pierre Lemaitre, Zeina Abirached, Jean Echenoz i PJ Harvey, que va oferir el primer recital poètic a Espanya, i tindrem amb nosaltres més noms destacats de les lletres contemporànies.

Primera Persona 2015. L’escriptora Caitlin Moran i la periodista Marta Salicrú © CCCB, Miquel Taverna, 2015

Amb tots aquests antecedents, la candidatura de Barcelona com a Ciutat Literària era un projecte al qual el centre es va dedicar amb entusiasme i amb el convenciment que era un reconeixement que Barcelona es mereixia des de feia temps. Ara, amb aquest títol honorífic, la ciutat entra de ple en la lliga de les ciutats creatives mundials, i el CCCB continuarà estant en primera línia defensant la literatura com una de les belles arts. Perquè, tal com defineixen els principis de Kosmopolis, la literatura és «l’únic discurs que no intenta modelar un món amb fonaments absoluts, fronteres disciplinàries o cotilles ideològiques».

El mite del win-win

febrer 22nd, 2016 No Comments

«Amos i posseïdors de la natura». Aquest és el paper que Descartes volia que fessin els humans, tal com va apuntar en el seu cèlebre Discurs del mètode el 1637. Però hi havia instruccions més antigues en el mateix sentit en el Gènesi: «Sigueu fecunds, multipliqueu-vos, ompliu la Terra i domineu-la». Avui, a la segona dècada del segle XXI, amb el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat damunt de la taula, sembla més fàcil que mai contemplar la relació dels humans amb la natura com la història d’una agressió perpetrada amb dues armes perilloses: el racionalisme i la tecnociència. Certament és fàcil, massa fàcil.

Abans que existissin el cartesianisme i la Bíblia, els homínids ja exercien el paper de dominadors del món. Ho feien moguts pel mateix ressort que els impulsava a menjar o a copular, perquè intervenir en la natura és allò que fan els que en formen part. Per què construeix dics amb branques el castor? És evident que la natura ha proporcionat els instruments per a la seva modificació, i els qui se’n serveixen ho fan d’acord amb el seu nivell evolutiu. Què és la vida si no una modificació constant en totes les seves escales?

“Projecte de pol·linització humana” de Laura Allcorn

Parlar de la natura com si fos un col·lectiu social maltractat és el resultat d’una herència cultural amb fortes dosis d’arcadisme. Despertem a la realitat! L’harmonia no ha existit mai: els nostres avantpassats s’havien d’enfrontar al llamp i als ullals del tigre amb ben poca cosa i la supervivència estava en risc a cada segon. El domini de la natura és la transformació d’un planeta hostil en una llar. Com no havia d’avançar aquest procés intervencionista si la intel·ligència humana podia llegir el món, comprendre’l, i conquerir el benestar?

Quan Descartes exhorta a dominar la natura diu ben clarament quina és la raó per fer-ho. Una raó que des del confortable 2016 pot semblar banal, però que segles enrere era transcendent: «…no solament és desitjable amb vista a la invenció d’una infinitat d’artificis que ens permetrien de gaudir sense cap esforç dels fruits de la terra i de totes les comoditats que s’hi troben, sinó també, i principalment, amb vista a la conservació de la salut, que és, sens dubte, el bé primer i el fonament de tots els altres béns d’aquesta vida».1

Fragment de l’obra “Organismes postnaturals de la Unió Europea del Center for PostNatural History” de Richard Pell

L’explicació cartesiana ressona en dues peces de vídeo presentades a l’exposició «+Humans. El futur de la nostra espècie». Una és un fragment del documental El nostre pa de cada dia, de Nikolaus Geyrhalte, i mostra amb fredor el funcionament de l’engranatge de la indústria de l’alimentació. L’altra peça és una petita entrevista amb l’artista Richard Pell, que ha elaborat una mostra amb els fons del Centre d’Història PostNatural, on presenta diversos organismes vius intencionadament alterats per l’acció humana, com, per exemple, la rata alcohòlica dissenyada pel Govern finlandès per combatre una de les principals causes de mort entre els homes del país.

Les imatges dels pollets vius expel·lits a alta velocitat pels tubs d’una cadena de producció, del primer vídeo, i les dels petits monstres postnaturals, del segon, són emocionalment torbadores però racionalment coherents amb la nostra evolució intel·lectual.

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “El nostre pa de cada dia” de Nikolaus Geyrhalter from CCCB on Vimeo.

La humanitat ha fet dics com el castor fins que ha pogut construir-los d’una altra manera. Com recorda Richard Pell, molt abans de l’enginyeria genètica els encreuaments tradicionals han donat com a resultat les verdures, les hortalisses i molts dels animals que coneixem. Pel que fa a la indústria alimentària, som davant la resposta a l’escassetat d’altres segles, amb les eines de la màxima eficiència productiva.

Hem d’entendre que la roda del carro prefigura el pneumàtic i el camí de pols, l’autopista. I si ho fem, aleshores també comprendrem que la gran qüestió que planteja la intervenció humana en la natura no és l’artificialització de la vida. Desenganyem-nos: cap invident no rebutjarà la visió que la ciència li podrà oferir eventualment. La qüestió crucial de la nostra llarga relació amb la natura es troba en la destinació d’aquest viatge. No es tracta tant del que fem, sinó de fins on volem arribar fent-ho.

+ HUMANS. Entrevista. Richard Pell parla de “Organismes postnaturals de la Unió Europea del Center for PostNatural History” from CCCB on Vimeo.

La pregunta és pertinent des del moment en què la gran eficàcia en el sotmetiment del món a les nostres necessitats posa de manifest un seguit de pèrdues. L’ús dels combustibles fòssils ha impulsat la indústria i les comunicacions, però altera el clima i emmetzina l’aire. La idea que podem arribar a viure en un món absolutament mesurat, controlat i organitzat amb criteris científics i racionals, expressada per Auguste Comte al segle XIX, és falsa. Amb tot, continuem col·lectivament aferrats al mantra que sempre hi haurà solucions per a qualsevol problema que se’ns plantegi.

La incertesa i el misteri no es veuen erosionats per l’avanç del coneixement: fan una mica com l’horitzó que es desplaça més enllà quan naveguem. Potser no hi ha solucions per a tot, tal com suggereix Laura Allcorn en el vídeo, també presentat a «+Humans», Projecte de pol·linització humana. Partint de la inquietant desaparició de les colònies d’abelles, de la qual no es coneix la causa, Allcorn ha dissenyat una eina pol·linitzadora per a humans a fi d’executar la funció d’aquests insectes, això sí, amb resultats menys eficients.

+ HUMANS. Entrevista. Laura Allcorn parla del “Projecte de pol·linització humana” from CCCB on Vimeo.

El progrés, entès com l’evolució cap a estadis cada vegada més perfectes, és poc útil per als reptes d’aquesta era. El nou paradigma haurà de ser el límit. A diferència del progrés, que parteix d’una creença pseudoreligiosa, el concepte de límit no es fonamenta en apriorismes, sinó que es redefineix cada vegada en contrast amb la realitat. De fet, els límits són la gran dada de la realitat i es poden percebre en aspectes tan diferents com l’esgotament dels recursos o la impossibilitat de fer microxips més petits indefinidament.

El futur no està escrit. És possible que les capacitats de modificar la natura augmentin exponencialment i ens portin a alteracions de la biologia o de la consciència que ara es troben en el terreny especulatiu. Davant d’aquests possibles desenvolupaments, es tendeix a beneir irreflexivament el canvi o a fer esmenes a la totalitat. Però també és possible mirar cada cas sense prejudicis i sense oblidar que, com demostra la relació entre seguretat i llibertat, els humans no hem nascut per tenir-ho tot alhora.

1 Descartes, René. El discurs del mètode. Edicions 62, Barcelona 2001, pàg. 119.

Els robots no ploren

febrer 15th, 2016 No Comments

De Blade Runner als robots cambrers que porten snacks als hostes d’un hotel. De Terminator als anomenats robots assassins, que fan tasques militars. De Bender, el simpàtic i trapella robot de Futurama, als exoesquelets, unes estructures que permeten caminar als impedits. De Her als robots programats per cuidar ancians o infants. La robòtica ha fet en els darrers anys un salt important: de la ficció de la gran pantalla i la cel·lulosa a la realitat més palpable de la nostra vida quotidiana. El fet que els robots esdevinguin més ciència que ficció ha alimentat nombrosos debats, tant ètics com prospectius.

L’exposició «+Humans», que fins al 10 d’abril es pot visitar al CCCB, recull i remarca molts d’aquests interrogants que ens preocupen. Planteja preguntes com ara: som ja tots cíborgs? Tindries una relació íntima amb un robot? Ens extingirem si no canviem la nostra forma de vida? Les màquines han passat de ser creacions de ments imaginatives a cobrar vida als laboratoris. De la sordidesa dels entorns industrials s’han traslladat al caliu de les cases i del sector serveis. De ser màquines que es limiten a funcionar com alguna cosa exògena, en la distància, han passat a hibridar-se amb el cos humà. És el cas, per exemple, de Neil Harbisson, que porta implantat al cap un dispositiu que li permet sentir colors, o de les pròtesis ortopèdiques artístiques que planteja a The alternative limb project l’artista Sophie de Oliveira Barata.

The alternative limb project, Sophie de Oliveira

En aquest magma de transformacions, una de les preguntes que primer ens fem és: els humans seran substituïts per màquines? Això pot fer por. Molts ens vam esgarrifar quan la pel·lícula Intel·ligència artificial, de Spielberg, narrava la història d’uns laboratoris que creen un nen robot, capaç d’estimar i que podria substituir un fill. El primer camp on la pregunta resulta més plausible, però, és l’econòmic. Podran substituir les màquines els treballadors? El Banc d’Anglaterra i el Banc d’Amèrica Merrill Lynch no només hi responen afirmativament, sinó que fins i tot posen xifres a aquesta nova realitat. Un informe del primer estableix que en les pròximes dècades es destruiran al Regne Unit 15 milions de llocs de treball. Per la seva banda, Merrill Lynch pronostica que els robots i la intel·ligència artificial comportaran una reducció del 35% dels llocs de treball al Regne Unit i fins del 47% als Estats Units.

Aquest horitzó, que s’acostuma a llegir de manera apocalíptica, no deixa de dibuixar una evolució natural, un escenari que ja va tenir lloc amb la mecanització del camp o la industrialització. No ens hem de plànyer si les feines que els humans deixaran de fer són les més perilloses, les més monòtones, les de menys valor afegit. Els japonesos van delegar en uns robots la neteja i reconstrucció de la planta nuclear de Fukushima després del terratrèmol i el tsunami del 2011. Mentre els artefactes estalvien perills, les persones podem concentrar-nos en les tasques més creatives, imprevisibles, socials…, en definitiva, en les més humanes. És la reflexió que planteja Cao Fei al vídeo La utopia de qui?, on recull les aspiracions d’obrers d’una fàbrica de bombetes. L’artista reflexiona sobre les contradiccions d’una societat que aspira a crear artefactes més humans –amb pensaments i emocions– i que, per contra, exigeix als humans que treballin com màquines.

+HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “La utopia de qui?” de Cao Fei from CCCB on Vimeo.

És necessari superar aquest contrasentit. I tan absurd és pretendre mecanitzar els humans com humanitzar les màquines. El 2008 el rus Aleksandr Prokopóvitx va impulsar la primera «robo-novel·la», un relat escrit per una màquina que va produir una versió d’Anna Karenina a l’estil de l’escriptor Haruki Murakami. El text, però, no deixava de ser una imitació. Com reconeixia el mateix Prokopóvitx, els robots no poden crear. «El programa no podrà mai convertir-se en autor, de la mateixa manera que Photoshop no podrà ser mai Rafael», explicava el rus al diari The Saint Petersburg Times.

Una altra pregunta ens inquieta: quina ha de ser la relació entre els robots i les persones? Una altra ficció, Her, narra la història d’un home que s’enamora del sistema operatiu del seu ordinador. Els robots s’introdueixen en els espais més íntims: en la criança, en l’assistència, en les relacions afectives i sexuals. L’artista i mare Addie Wagenknecht ha desenvolupat un braç robòtic que mou suaument el bressol del seu nadó. L’eina l’ajuda a combinar feina creativa i maternitat.

+ HUMANS. Entrevista. Catherine Kramer presenta “Optimització de la Criança, 2a part” d’Addie Wagenknecht from CCCB on Vimeo.

Introduir robots en la criança pot resultar provocador; socialment, s’entén com un espai reservat als progenitors. Però per què aquest tabú, si els robots poden fer una funció similar a la dels vigilanadons? Podem deixar que la robòtica ens assisteixi en les tasques més mecàniques de la criança. Podem deixar que aquests artefactes adormin el nadó sempre que els progenitors li facin el petó de bona nit. Altres robots polèmics són els que s’introdueixen en la cura d’ancians o nens i fins i tot aquells que s’empren per a la satisfacció sexual, com la Màquina orgasmàtica de Julijonas Urbonas de què es parla a l’exposició.

A Barcelona, a l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (IRI), un centre d’investigació de la UPC i el CSIC, desenvolupen des del 2013 un robot capaç d’ajudar una persona a vestir-se. En projectes com aquest, amb els anomenats robots socials, on són les línies vermelles? Una de les investigadores de l’IRI, Carme Torres, ho té clar; m’explicava fa uns anys que els robots han d’ampliar les capacitats dels humans, no substituir-los. És a dir, benvinguts els exoesquelets, però no els fills fets de llauna i bits. Isaac Asimov ja ho apuntava en les tres lleis de la robòtica que modelen les criatures metàl·liques de les seves ficcions: els robots no han de fer mal als humans, els han d’obeir i han de procurar per la seva subsistència sempre que això no entri en contradicció amb les altres lleis.

La subsidiarietat de les màquines respecte als humans que Asimov sacralitzava no s’acompleix sempre. És el cas dels anomenats robots assassins, dissenyats i programats per fer tasques militars; semblen replicants de Blade Runner sofisticats i vinguts al segle xxi. Més de 2.500 investigadors en intel·ligència artificial i robòtica van criticar en una missiva l’any passat aquest tipus de màquines. El projecte de Heidi Kumao també mostra màquines rebels, però no perquè tinguin una pulsió assassina. Són «actrius robòtiques», ginys que no acompleixen cap funció i que es mouen erràticament.

+ HUMANS. Entrevista. Heidi Kumao parla de “Mal comportament: màquines rebels” from CCCB on Vimeo.

Kumao assegura que volia fer màquines femenines, emotives i diferents dels robots funcionals i precisos. La feminitat en la robòtica, però, no hauria de passar tant per crear màquines disfuncionals, sinó més aviat per garantir la presència femenina en els equips d’enginyers i no reproduir en els seus productes els estereotips de gènere dels de carn i ossos.

El fet que els robots hagin passat de les indústries a les cases i que busquin la interacció amb els humans –se cerca perfeccionar-ne el tacte, la intel·ligència i les emocions– fa brollar molts d’aquests debats. Enmig de la discussió irresolta, ja hi ha qui reclama una legislació que entomi els desafiaments de la robòtica i la intel·ligència artificial. Cal pensar amb calma la resposta a aquests interrogants. No m’agradaria que un robot m’estalviés una carícia o una abraçada reconfortant. Per contra, les tasques més perilloses o desagradables, les hi podem encomanar. Al cap i a la fi, aquesta actitud no deixa de ser un pas més en la cerca de la supervivència i el plaer humans. Deixem que els robots ens assisteixin i ens estalviïn patiments; ben mirat, els robots no ploren.

Quan deixarem de ser humans?

febrer 5th, 2016 No Comments

«Ser immortal es anodí; menys l’home, totes les criatures ho són, perquè ignoren la mort.»

Jorge Luis Borges

La ficció, ja sigui religiosa, literària o cinematogràfica, està farcida d’éssers immortals. Molts van ser humans algun dia. Per diverses raons van traspassar la barrera per convertir-se en no-morts, esperits, superhomes, déus… La majoria no són gaire feliços. Tot i això, els humans, potser perquè som animals conscients que hem de morir, aspirem a allargar la vida tant com sigui possible, de vegades fins i tot contra la nostra pròpia voluntat; a estar joves el màxim de temps possible, a intentar revertir els efectes de l’envelliment amb totes les armes que tenim al nostre abast. La ciència és una de les més poderoses.

Imaginem cinc nadons acabats de néixer. Cadascun és a la seva pròpia incubadora. Tots gairebé idèntics, igual d’humans els uns que els altres. Però cadascun ha sigut modificat «quirúrgicament» perquè tingui un avantatge sobre la resta. Pot ser la facilitat d’adaptar-se i sobreviure en un medi canviant, un genoma especialment dissenyat per potenciar la longevitat, ser el més ràpid corrent els 100 metres llisos, un sistema immunitari reforçat capaç de vèncer malalties que no tenen cura… Fins on estaríem disposats a arribar en aquesta manipulació de la nostra pròpia naturalesa humana?

Transfigurations, Agatha Haines. Exposició “+HUMANS. El futur de la nostra espècie”.

Aquest és el dilema que ens presenta Agatha Haines amb la seva obra Transfiguracions dins l’exposició «+HUMANS. El futur de la nostra espècie», que ofereix fins al 10 d’abril el CCCB. L’obra ens planteja dilemes molt més reals del que poden semblar a simple vista. L’any passat, un equip de científics xinesos van ser els primers del món a anunciar que havien modificat embrions humans no viables per intentar corregir una malaltia genètica. Van fer servir una tècnica molt innovadora que es coneix com a crispr. Sense entrar en detalls, aquesta eina és com un editor de textos que permet copiar i enganxar en el genoma humà o el de qualsevol altra espècie amb una facilitat sense precedents. Tot i que encara s’ha de demostrar que és segura, aquesta tecnologia obre el mateix dilema ètic que ens presenta Haines: estem disposats a modificar la nostra pròpia naturalesa a pesar dels riscos? La resposta sembla evident si es tracta de corregir malalties incurables. El que és difícil és que una eina tan poderosa es quedi només aquí i no s’utilitzi per a altres finalitats menys lloables, des de l’aparició de nous superhumans a la recreació de neandertals, com ja ha suggerit algun científic dels Estats Units.

En un món assolat per crisis migratòries degudes a la fam, les guerres i fins i tot el clima, en què una minoria exigua acumula els mateixos recursos que milions de pobres i on sembla que les lleis només es facin per no molestar els poderosos, el més preocupant és que aquestes tècniques introdueixin un altre factor de desigualtat terrible.

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “Transfiguracions” d’Agatha Haines from CCCB on Vimeo.

Els dilemes de l’edició genòmica ja s’han discutit en recents cimeres internacionals d’experts dels països més avançats en aquest camp: els Estats Units, la Xina i d’altres. Un dels principals riscos és que aquesta edició genètica no sigui del tot neta i deixi defectes congènits que es transmetran durant generacions i que podrien fins i tot causar una reacció en cadena en la nostra espècie impossible de controlar.

Què els diríem als nadons de Haines si creixessin i preguntessin d’on vénen els nens? L’explicació de l’espermatozoide fecundant l’òvul pot acabar sent tan fleuma com la de la cigonya. «Tu vas néixer gràcies al sistema immunitari d’un bacteri que va tallar una part defectuosa del teu genoma i et va inocular gens sans que no eren teus. Després vam recórrer a un òvul donat per una dona a qui probablement no coneixeràs mai i vas ser engendrat al ventre d’una altra dona contractada amb aquesta finalitat.» Encara improbable, però inquietant. Una altra opció: «Tu tens tres progenitors i gràcies a ells no pateixes una malaltia congènita.» Una possibilitat real i que veurem ben aviat en països com el Regne Unit.

Explicar com naixem s’està tornant molt més complex i això és exactament el que explora l’obra Futurs: reproductius, de Zoe Papadopoulou i Anna Smajdor. És possible que els nostres fills i néts necessitin un màster en biologia molecular per entendre amb detall com van néixer. Però la claredat és inversament proporcional a la precisió i, al capdavall, ningú coneix els mil i un detalls del procés de fecundació i desenvolupament d’un embrió, ni tan sols els millors científics del món el poden explicar completament. El que sí que hem de pensar ja és com assegurarem que totes aquestes magnífiques biotecnologies no es facin servir per mal.

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “Futurs reproductius” de Zoe Papadopoulou i Dra. Anna Smajdor from CCCB on Vimeo.

Si descriure d’on venim es pot complicar, és encara més difícil endevinar on anem. L’esperança de vida s’està allargant als països desenvolupats i també en molts que fins fa poc eren considerats del tercer món. Espanya és un dels líders mundials en longevitat i hi estan registrats un bon nombre dels anomenats supercentenaris. Es tracta de persones que superen el segle de vida amb bona salut; el seu nombre es multiplicarà per 10 abans del 2050. La piràmide de població del món és aclaparadora en aquest sentit. Mentre que la població de 0 a 64 anys s’espera que augmenti un 22% fins al 2050, la de 100 o més ho farà un 1.000%. Mentre passa això, els centres d’investigació més prestigiosos del món estan començant a concebre l’envelliment com un procés reversible. Investigacions recents han mostrat intervencions sorprenents en mamífers, en les quals la sang jove rejoveneix el cervell i reverteix el deteriorament cognitiu associat a la vellesa. Al laboratori, intervencions com la restricció calòrica allarguen d’una manera sorprenent l’esperança de vida de molts animals.

Quan tots arribem als 150, de Jaemin Paik, explora a través d’imatges suggerents com serà la vida en un món amb cada cop més persones grans. Seran els de cinquanta anys els nous joves de trenta-i-pocs que defugen el compromís de casar-se o tenir fills perquè encara els queda molt per viure? Quantes parelles estables i fills es poden tenir durant una vida de 100 anys o més? Fins quan podran les persones ser joves en termes d’activitat física i sexual? Canviaran els cànons de bellesa i les aspiracions de les persones? El nostre cervell està preparat per assumir tots aquests canvis? I, més important, tot això ens farà més feliços?

+ HUMANS. Entrevista. Cathrine Kramer presenta “Quan tots arribem als 150″ de Jaemin Paik from CCCB on Vimeo.

Sergio Silva: «L’Emergència! és un festival per a tothom qui vulgui descobrir música nova»

febrer 2nd, 2016 No Comments

El proper dissabte 13 de febrer, el CCCB acull la vuitena edició del festival de les bandes novelles que reclamen atenció i un espai propi. A partir de les 18h, els tres escenaris del festival –Hall, Auditori i la planta 2–, acolliran els concerts d’Holögrama, Sorry Kate, Sara Fontán, Malheur, Des Âmes Libres, Ghost Transmission, Gentemayor, BeatLove i Rod V. Totes són bandes que es troben «en el moment que el seu llenguatge tot just comença a quallar», apunten.

Emergència!, després de vuit edicions, s’ha consolidat com la primera cita de la temporada barcelonina de festivals. I ho ha fet apostant per la música de base. Cartografiant el mapa del territori en què es mouen les bandes que comencen i busquen el seu lloc dins el panorama de la música alternativa.

Flamaradas al Festival Emergència! 2015

L’ideòleg i promotor del festival, Sergio Silva, que, amb l’equip del CCCB, tira endavant el projecte amb una dedicació i obstinació exemplars, explica els detalls d’una cita discreta, enclavada en el més profund de l’«hivern» musical de l’oferta de festivals de Barcelona, i que busca posar en valor totes aquelles propostes que encara no tenen cabuda en els esdeveniments de més calat.

Han passat vuit edicions d’Emergència! i creix any rere any. Es consolida al mateix temps que les bandes que programes. Va ser aquesta la teva intenció quan vas posar en marxa el festival? És a dir, que creixés i es convertís en una referència del que està passant en l’estat inicial de la creació musical.

Realment no vaig pensar que arribés a ser un festival de referència. Simplement perquè la fórmula en si ja estava inventada; és a dir, la d’un festival de bandes emergents. Potser hi ha ajudat el fet de veure com algunes d’aquestes formacions han anat evolucionant per plantejar-te que potser sí que exercim un paper important dins dels petits festivals, però no deixes de ser una petita plataforma que aposta per grups o artistes en un moment; aquell moment, abans que passin a jugar en una altra divisió.

Quina és la idea que roman des del principi? En què es basa el festival?

L’emergència!! Sí, sempre s’ha tingut aquesta idea que hi ha un moment que és un «vist/no vist» i el repte radica a enxampar-lo al vol, abans que no passi… Com a exemple, tenim el mateix logo del festival.

Festival Emergència! 2015

La majoria de grups que hi toquen es decanten cap a l’anomenada música indie. Entre el pop/rock i el folk i l’electrònica menys conceptual. Per què Emergència! no s’obre a altres grups i estils emergents?

Tendim a etiquetar tota aquella música que surt dels nostres auriculars com a indie, però, a hores d’ara, crec que el concepte té poc a veure amb aquells primers anys noranta. Deixant de banda el tema inacabable, l’altre dia xerrant amb un dels membres de Des Âmes Libres, em confessava que els feia gràcia i il·lusió tocar en un festival com l’E!, ja que fins ara mai ningú els havia ofert de tocar davant d’un públic que no fos més proper al so dark.

Propostes en edicions anteriors com les de Tiger Menja Zebra, el nord-americà Lichens, l’electrònica de Maria Minerva o, ja si ens fixem en propostes d’enguany, la del trio sevillà Malheur (amb clares referències a John Zorn), la violinista Sara Fontán (que gairebé tots coneixem per acompanyar amb el seu violí noms coneguts de l’indie, però que, tanmateix, ben pocs coneixen amb la seva altra faceta, la de músic que ve del món de la clàssica i que un dia se li va acudir connectar el violí a un pedal i veure què passava) o el sextet Gentemayor, amb els quals veurem més d’un quedar-se bocabadat, em fan pensar que E! és un festival que té un ull posat en propostes (de vegades) més experimentals o sensates.

És un festival per als anomenats hipsters?

Aquest és un petit festival per a tothom qui vulgui descobrir noves músiques, noves formacions. Per a tothom qui vulgui deixar-se guiar per les propostes que estan començant a fer parlar o, simplement, és un esdeveniment musical en el qual pel preu d’un berenar degustaràs més de sis hores de música en directe.

Festival Emergència! 2014

Hi ha espai per a altres músiques emergents? Altres estils més ètnics o minoritaris, per exemple.

Un cop tancat el cartell d’aquesta edició, vaig saber de l’existència de Pylar (formació que té membres d’Orthodox).

Per uns moments me’ls vaig imaginar a l’escenari Hall, però vaig fer tard.

Al llarg dels anys, pel festival han passat grups que ara estan consolidats. Moltíssims. Quins concerts recordes amb un afecte especial?

Es difícil quedar-te amb tan sols uns quants, però és veritat que guardo un record especial de com se’m van eriçar els cabells (i crec que a tots els presents a la sala) veient Tiger Menja Zebra, l’Auditori s’ensorrava. Les cares de la gent en sortir del concert del nord-americà Lichens, que ens va oferir una actuació amb només la seva veu, una guitarra i dos pedals que ens va fer levitar. Més d’un va entrar en trànsit!

Tiger Menja Zebra al festival Emergència! 2013

Pony Bravo, perquè la seva actuació al festival els va servir perquè tot el territori català quedés rendit als seus peus. Oso Leone, perquè, tot i haver passat ja quatre anys del seu pas per l’E!, encara quan ens trobem en algun escenari em recorden que, malgrat no ser emergents, els encantaria tornar a tocar al festival. La timidesa amb la qual sortia a l’escenari Marina Gallardo o Kíar i com el públic les va emparar. O una cosa més recent com l’Ensemble Topogràfic, que, a més d’inaugurar l’escenari Vestíbul en l’edició 2015, després n’hem comprovat la vàlua veient el seu nom entre el més destacat de l’any.

Cada any la quota de bandes andaluses té el seu espai propi i destacat. Ets andalús i es nota. Hi ha alguna cosa en la música que es fa per terres meridionals que agrada. Hi ha una cosa, no sé com descriure-la, que hi roman i explica una manera de sentir i de ser. La música andalusa té quelcom especial i únic. Què et sembla que és?

Encara que la meva mare digui que ben poc em queda d’andalús (i en alguns aspectes té raó), pel que fa a la música mai no he volgut desenganxar-me del que es cou allà.

Ja des de petit era coneixedor de bandes i artistes com Triana, Lole y Manuel o Smash, i més endavant em vaig introduir en l’univers de Silvio, Martirio, Pata Negra o Kiko Veneno. Amb l’eclosió de l’indie em vaig amarar de grups com Los Planetas, Sick Buzos, Sr. Chinarro, Strange Fruit, Amphetamine Discharge, El Hombre Burbuja… Passada la febre, agafen el relleu bandes com Pony Bravo, Marina Gallardo, Holögrama, I am Dive, El Niño de Elche, Lost Twin, Malheur, Beatlove…

El sud sempre ha estat en moviment constant, mai no ha parat de generar bones bandes, hi ha un «no sé què» difícil d’explicar… Pot ser a causa del clima, la gastronomia o el bon saber viure, el cas és que, de vegades, llegint els lineups de la majoria de festivals del territori nacional, només m’avorreixen cada vegada més, ja que es repeteixen sempre els mateixos grups, i és quan penso: si al sud hi ha grups tan bons o més per muntar un gran festival…

Pony Bravo al festival Emergència! 2010

I la música local, la de Barcelona? Aquesta sí que és la gran protagonista anual de l’esdeveniment…

Hi puc afegir un somriure?

No m’agrada que el festival es critiqui per l’escassetat de grups d’aquí (Catalunya) o d’allà, potser és cert que aquesta és l’edició on menys presència catalana tenim, no entraré en jocs polítics ni res de semblant. Potser els grups que eren a la llista d’aquest any els vaig descartar simplement perquè vaig considerar que ja no estaven a la lliga emergent (una línia prima, i difícil de descriure).

De tant en tant rebo algun correu electrònic d’algun grup que vol tocar a l’E!, en el qual descriuen la seva trajectòria tot detallant els quatre discos publicats i els més de quaranta concerts que porten a l’esquena… ehem…

Què ha de tenir un grup per tocar a Emergència!?

Amb el meu antic company d’aventures, Abel González (ara, al Primavera Sound), vam parlar tot sovint de com havia de ser un grup o què havia de tenir un grup per tocar aquí. Crec que d’una d’aquestes xerrades va sorgir la frase que fem servir com una mena de lema:

«Agafem una mostra del que sorgeix de nou en la música independent, ràpid! Una mostra mínima que ens doni una visió, a escala, de com neixen i creixen avui les coses. Tots són diferents entre si, però tots es troben en el momentum en què el seu llenguatge tot just comença a quallar. Veure cossos que emergeixen: abans no existien i després serà massa tard».

Sergio Silva, ideòleg i promotor del festival Emergència!, 2014

Què destacaries de l’edició d’enguany? Potser es tracta de propostes més desconegudes que altres anys…

És cert, crec que aquest any el cartell està format per una sèrie de propostes més desconegudes si el comparem amb el d’altres edicions. D’altra banda, el públic ha demostrat any rere any que la idea de no conèixer part de l’elenc artístic els atrau molt més i saben que, al final de la nit, sortiran del CCCB amb una nova banda que cal seguir de prop.

Unes línies més amunt parlava de les formacions Malheur, Gentemayor o la violinista Sara Fontán.

Els sons foscos i contundents de Des Âmes Libres, l’electrònica del guatemalenc Rod V o el so heretat d’algunes bandes de rock alternatiu dels vuitanta que facturen els de Xàtiva, Ghost Transmission, són altres de les propostes que cal tenir en compte en aquesta edició 2016.

Quins plans de futur tens per al festival? S’hi ha afegit un escenari i la imatge del festival ha canviat –tot i que Miguel Briea en continua sent el responsable–, així que entenc que el festival continuarà evolucionant.

El 2015 vam sumar un tercer escenari, el Vestíbul de la planta 2 de l’edifici (espai que en el passat va viure moments memorables amb aquells primers Electric Café i més tard formant part del Sónar Dia). Enguany aquest escenari està comissariat pel festival de músiques electròniques d’avantguarda Lapsus.

Des de la meva posició duent la part tècnica d’aquest festival, sempre he admirat el bon gust a l’hora de programar electrònica i, a més, m’hi uneix una gran amistat (dins i fora de la feina), així que vaig veure que era el moment de suggerir-los una col·laboració d’aquest tipus.

Pel que fa a la imatge, sóc un seguidor de Miguel Brieva. A més de ser un bon músic (militant a la banda que també va passar per l’E!: Las Buenas Noches), és un dibuixant espectacular!

Aquest any vaig recordar els collages que va fer per a la pel·lícula del director sevillà Santi Amodeo, Astronautas, i va ser així com vaig pensar que enguany li podríem suggerir que treballés més el collage.

Miraflores al Festival Emergència! 2015

El resultat no deixa de ser sorprenent. Només cal que t’aturis uns minuts en algun dels cartells que ja hi ha repartits per Barcelona per admirar la quantitat de detalls que s’amaguen darrere del nom.

No m’imagino un festival de dos dies, m’agrada treballar o polir els petits detalls, els que a primer cop d’ull no es perceben, encara que confesso que em fa una il·lusió especial imaginar com podria arribar a ser l’edició 2018, en què faríem deu anys.

No vull acabar aquesta entrevista sense agrair abans la petita gran família que formem l’equip Emergència! Sense ells, res de tot això no hauria arribat fins aquí.

12345...»