Hem dedicat in memoriam la recent inaugurada exposició “Arxiu Bolaño. 1977-2003” a un company i col·laborador nostre i un lector apassionat d’aquest escriptor, que ens va deixar el passat mes de febrer de forma sobtada.
Nascut a Osca i llicenciat en Arquitectura per la UPC, Alejandro Quintillá va treballar al Servei d’Exposicions del CCCB gairebé cinc anys. Va començar l’any 2001 duent a terme tasques de documentació per a l’exposició Rèquiem per l’escala. Al cap de pocs mesos ja va fer de coordinador amb Fes. Ciutat interior (març del 2002) i, a continuació, va coordinar la mostra Fantasies de l’harem, que obrí portes al febrer del 2003. Després de la notícia. Documentals postmèdia fou el següent projecte al qual es va dedicar (juliol del 2003) i, més tard, va coordinar Occident vist des d’Orient, que s’inaugurà a finals de maig del 2005.
La seva capacitat de treball, el seu talent i el seu sentit de la responsabilitat el convertiren en una persona indispensable dintre del Servei d’Exposicions. Malgrat els problemes, la falta de temps i l’estrès sovint inevitable de la nostra feina, quan ell era el coordinador d’una exposició, sabíem que el projecte estava en molt bones mans. Sempre feia créixer els projectes i, amb una gran habilitat (ens ho recordava l’altre dia Carles Guerra, mentre rememoràvem la preparació de Després de la notícia. Documentals postmèdia), facilitava el treball en equip de tots els implicats, infonent, a més, alegria en el procés.
Després d’aquell període al Servei d’Exposicions, es dedicà plenament a fer d’arquitecte en un despatx que compartia amb la seva dona, Bracha Berkovitch, i amb Elisabet Cristià. A tots tres, el CCCB els encarregà el disseny de les exposicions Bamako ’05. Un altre món (octubre del 2006) i That’s not entertainment! El cinema respon al cinema (desembre del 2006).
Un temps més tard, la tardor del 2008, l’Alejandro va acceptar la proposta de la Direcció del CCCB d’encarregar-se de la coordinació de l’Any Cerdà i, gràcies a això, vam tenir la sort de comptar de nou amb la seva companyia i amb el seu treball fins a finals de desembre del 2010.
En acabar l’encàrrec de l’Any Cerdà, la crisi li negà pràcticament l’activitat en el camp de l’arquitectura, però va aprofitar ràpidament aquesta situació adversa per explorar altres camins que també trobava interessants. Va entrar de ple en el món del disseny de webs i d’aplicacions per a iPad, i tenia pràcticament enllestit un projecte d’App per facilitar la realització d’esbossos i croquis.
Però, per sobre de tot i gairebé d’amagat, l’Alejandro tenia una gran passió: escriure. Escrivia de nit, llargament i de forma constant. Escrivia perquè no podia no fer-ho. I, d’aquest viatge cap endins, ha deixat centenars de textos i poemes.
Intel·ligentíssim, amb una sensibilitat extraordinària i agut observador, tant de la realitat més propera −també de la pròpia i íntima− com la de més enllà, la del món on vivia. Dotat d’un fantàstic sentit de l’humor, divertit, generós, valent i honest. Et trobarem molt a faltar, estimat Alejandro.
