Hem estat anys acceptant-ho amb total normalitat, com si fos intrínsec a ells, però no ho és, ni habitual, ni comú, ni res que se li assembli. Potser és perquè mai ens havíem parat a analitzar-ho. Era tan evident que ens trobàvem davant de gent extremadament talentosa, que ni ens ho plantejàvem. Però en el seu moment no ho vam saber veure, potser ho van intuir, però dubtem que algú s’atreveixi a alçar el dit i reconèixer, iradament, que sabria el que passaria després.
Som a principis de segle i és un gaztetxe a Iruña, o a un solar de La Roca, o al Sant Feliu Fest, és igual. Cinc nanos de vint anys a l’escenari. Samarretes de bandes hardcore sueques i pantalons caiguts, increïblement caiguts. Unes Vans fetes caldo i tot sona descompassat, atordit i ruïnós. Les seves lletres parlen sobre el que toca, és el moment i l’època, no hi ha una altra opció que treure tota la ràbia adolescent en aquelles cançons. És la seva manera. La nostra és ser a sota, puny alçat i cos suorós mentre les cantem totes: “Every song I play, every word I say, everything I do, all my acts are just for you”. Sona “Galactic” i els cinc xavals que la destrossen en directe es diuen Zeidun, com el gos del seu col·lega de Sant Celoni. I són el millor grup del món, malgrat aquella nit no ho semblin, malgrat tardarem anys a saber-ho.
Però el temps ha demostrat que sí, que ho eren. Que darrera d’aquella banda que no sobresortia, que vivia en l’anti-pretensiositat més extrema, hi havia precisament, persones brutalment inspiradores. Com definir si no, en Dalmau Boada? Inquiet, experimental, enginyós i bo, impresionantment bo. En Mau ha fet grups de “culte” com qui baixa a comprar el pa. Però al 2000, quan gravava l’Oceane amb Zeidun, segurament no haguéssim donat un cèntim pel bateria dels arreplegats aquells del Montseny. Doncs sí, perquè aquell nano amb pintes de sortir de la jungla va formar Omega V, i després Les Aus, i després Esperit!. I aquestes són bandes que han canviat les regles del joc de l’escena musical del territori. I el que és més important, han fet cançons que han canviat vides, que les han fet més amenes, millors, en definitiva. O en Joan Colomo, que va formar, també amb el Mau, La Célula Durmiente. Coneixeu un grup més divertit que aquest? Jo no. A en Colomo el veies caure d’un escenari amb Zeidun de les cerveses que portava a la sang, però després el van acabar reclutant per formar part de The Unfinished Sympathy, segurament la banda d’indy-rock més destacada que ha existit en aquest país. I mentre passaven els anys, ell anava fent cançons, cançons que un dia van veure la llum en solitari, i va resultar que eren tan bones que ara el truquen de tot arreu i el coneix tothom. Però no havíem quedat que només era el vocalista de quatre acords i melena a la cara de Zeidun? Fins i tot la meva mare sap qui és en Colomo.
En Xavi, el baixista, ha estat menys actiu, “només” ha format part de la darrera dècada d’un grup que es deia Els Surfing Sirles, “només”. Els Surfing Sirles eren els millors, però això ja ho sabeu. En Càndid, el gegant de dos metres que tocava els teclats, ha fet tantes bandes que no hi caben en tres folis. No és opinió, no és condicional, és informació real, perquè ho hem vist amb els nostres propis ulls. Ara se’l pot veure tocant amb Murnau B i Autodestrucció, però fa poc era el bateria titular d’en Joan Pons d’El Petit de Cal Eril. L’Albert Trabal, tocava la guitarra i la trompeta amb els Zeidun, i també ho va fer en un munt de bandes com els Rain Still Falling o, posteriorment, amb l’Orquestra Sant Celoni.
Segurament junts mai ens van ensenyar tot el seu potencial real. Permeti’ns la grolleria, però aquella banda només va ser la punteta. Suficient perquè ara mirem enrere i, per fi, comencem a reivindicar el que va ser la seva obra anterior, posterior i, sobretot, com a Zeidun. Una banda d’emo-core plena de moments emocionants i genials. Aquí i ara, és el moment d’agrair tot el que ens han donat amb els seus múltiples noms, amb totes les seves cares. Aquest és el feedback que mai van rebre i, indubtablement, mereixen per tantes bones nits i bons dies rematats amb les seves cançons.
El proper 15 de Maig Gentnormal i La Fonoteca Barcelona han programat Me mata pero me gusta: una genealogia de Zeidun per la tercera sessió del #BCNmp7. La sessió constarà de les actuacions de Zeidun i de moltes d’aquestes bandes: Joan Colomo –que acaba d’estrenar disc nou-, Els Surfing Sirles –reviscuts per l’ocasió-, Esperit!, La Célula Durmiente, Autodestrucció, L’orquestra de Sant Celoni, Murnau B o Omega V). A més a més, s’aniran projectant breus càpsules documentals sobre els músics i es repartirà, gratuïtament, un fanzine i un CD que recullen aquesta “genealogia”.
El dilluns 12 a la tarda regalarem 5×2 entrades gratuïtes a través del twitter del @CCCBmusica responent a una pregunta. Estigues atent/a!
[...] Zeidun. “En Mau ha fet grups de ‘culte’ com qui baixa a comprar el pa” (Jordi Garrigós, a Veus CCCB). Cent per cent d’acord: Esperit! és l’últim d’aquests grups de referència/reverència. I [...]