Quan i com es va convertir en una virtut l’autoestima? A quins interessos ideològics respon aquesta suposada virtut, recentment encunyada? Trobareu la resposta a aquestes preguntes a L’ètica de l’autoestima i el nou esperit del capitalisme, l’última publicació apareguda a la col·lecció Breus, basada en la conferència (veure vídeo aquí) pronunciada per Josep Maria Ruiz Simon en el marc del cicle Virtuts ara farà un any.
Estem acostumats a pensar les virtuts com a valors abstractes, universals i eterns, que acompanyen i acompanyaran sempre l’ésser humà com un mirall ètic i espiritual. Qui gosa posar en dubte ideals tan arrelats en la nostra civilització com la saviesa, la justícia, el coratge, l’honestedat, la paciència, la dignitat, la fortalesa o la moderació, tots ells presents en el cicle Virtuts? Certament, l’autoestima no forma part d’aquest elenc venerable de qualitats morals encaminades a una vida bona, bella i justa. Com explica Ruiz Simon, l’actual consideració de l’autoestima com una virtut té origen en el pensament utilitarista d’autors com Benjamin Franklin, un dels pares fundadors dels Estats Units, que van descuidar la idea aristotèlica segons la qual “les virtuts eren hàbits en si mateixos honorables”… independentment de la felicitat que poguessin donar als seus possessors. El caràcter desinteressat que era l’essència de la virtut va passar a segon terme a favor d’un nou tipus de “comptabilitat moral”: en Franklin, la virtut és allò que porta a la felicitat entesa com a èxit (per exemple, la prosperitat econòmica o el cel).
L’associació creixent entre virtut, felicitat i èxit personal es va constituir en una “ètica precapitalista” indestriable del desenvolupament d’un capitalisme que s’ha anat buidant de contingut ètic mentre consagra l’eficàcia, el lideratge, la flexibilitat, la competitivitat i l’adaptabilitat. Aquests nous valors amb tuf empresarial, subsumits en el valor suprem de l’autoestima, s’han escampat en les darreres dècades a l’empara del programa neoliberal i de derivats seus com el pensament positiu i la indústria de l’autoajuda, que s’han instal·lat a les prestatgeries dels supermercats, als canals de televisió, a la política (el Tea Party n’és un clar exponent) i fins i tot a l’acadèmia. Sobretot als Estats Units, aquestes instàncies han emprat un discurs ideològic segons el qual només virtuts com l’autoestima garanteixen el progrés de l’individu a través de la “selecció natural de l’economia”, que condemna a l’extinció a tots aquells que contradiuen les seves exigències. És significatiu que aquesta selecció natural sui generis inculqui la importància de l’autoestima als individus mentre els força a humiliar-se i sacrificar-se si volen sobreviure enmig de fenòmens com la precarització, la desregulació, l’exclusió social o la cèlebre “privatització dels guanys i socialització de les pèrdues”. L’argument és el següent: la manca d’autoestima és l’arrel del problema; la culpa no és de l’Estat, ni de l’economia, ni de l’empresa, ni de les institucions, sinó de l’individu, que s’ha quedat curt en el seu afany de superació i d’optimisme. Així doncs, l’ètica de l’autoestima carrega sobre l’individu una responsabilitat excessiva sobre el seu benestar al mateix temps que allibera de responsabilitat social els actors econòmics i polítics. Recordem a tall d’exemple la divisa de Ronald Reagan: “In this present crisis, government is not the solution to our problems; government is the problem”.
Paradoxalment, lluny de fomentar l’amor propi l’autoestima esdevé un parany, exigint la renúncia a la dignitat i a drets socials bàsics, que és el que sovint impliquen eufemismes de l’argot empresarial com els ja esmentats: eficàcia, lideratge, flexibilitat, competitivitat i l’adaptabilitat. Tot això de l’autoestima sembla fantàstic des del punt de vista dels depredadors privilegiats de l’espècie que han aconseguit imposar la seva llei en el procés de selecció natural de l’economia neoliberal i contemplen el panorama des de l’asèpsia dels seus despatxos. Cal·lígula i Jack l’Esbudellador també tenien autoestima, observa Ruiz Simon. Segurament també en tenien, afegim nosaltres, Bernard Madoff i altres “triomfadors” de les altes finances actuals. Però la resta de nosaltres “faríem bé de buscar-nos unes altres virtuts”.
Lucas Villavecchia
