Avui tenim el plaer de presentar-vos dues de les darreres novetats de la col·lecció Breus CCCB, basades en les conferències del filòsof alemany Rüdiger Safranski i l’antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch, pronunciades al CCCB el 19 de setembre i el 19 de desembre de 2011 respectivament i que podeu veure en vídeo aquí i aquí. Es tracta de dues reflexions de gran volada filosòfica, agermanades per la seva reacció de caire humanista contra el clima econòmic i tecnològic que preval en el món actual i que està mostrant el seu vessant deshumanitzador en la crisi econòmica i social que patim. Ambdós assajos coincideixen en el seu diagnòstic des de punts de vista diferents però complementaris: a Sobre el temps, Safranski analitza l’excessiva pressió que exerceix el temps socialitzat sobre el tempo vital dels individus; a La banalització de la paraula, Duch parla de la situació de “desemparaulament” que al seu parer caracteritza la nostra època. Ara bé, quina connexió hi ha entre el temps de Safranski i la paraula de Duch?
CCCB (c) Glòria Solsona, 2011
Temps i paraula són per ambdós autors categories existencials fortes que determinen profundament la nostra relació amb el món i, sobretot, la nostra construcció de la realitat. Així com el llenguatge no deixa mai de ser metàfora i re-presentació del món, el temps no és en la nostra percepció una experiència pura i directa, ja que “l’home no experimenta mai el temps primàriament, sinó que ho fa sempre en la seva forma socialitzada. I només a través d’aquesta darrera, i distanciant-se’n deliberadament, es refereix a aquell temps enigmàtic que vivim per dins”. Safranski situa en la invenció del rellotge (que va començar presidint els espais públics i ha acabat sent un objecte unipersonal i quotidià) l’origen de la constitució del temps com una “institució social” moderna. La disciplina, la regulació horària, la puntualitat, la productivitat són alguns dels valors que es van reificar a l’empara del nou règim temporal de l’era industrial i del progrés. El temps –o, més aviat, la seva gestió– es va convertir en una mercaderia que, subjecte a una explotació i una acceleració creixents, ha acabat al servei del capital i no pas dels humans. No en va, com observa Safranski, l’actual crisi financera és la darrera manifestació de la desavinença radical entre el ritme vertiginós dels mercats i el ritme de la política i de les persones. No és pas hora de construir una realitat més benèvola amb el ritme humà mitjançant una revolució del temps, tal i com proposa Safranski? Però com? Enfortint l’element contemplatiu, reconquerint la nostra sobirania i la nostra plenitud temporal, resistint a la pressió de l’entorn amb una desacceleració conscient del temps que marca el nostre ritme vital.
CCCB (c) Miquel Taverna, 2011
El discurs de Safranski i el “desemparaulament” tal i com el formula Lluís Duch són dues cares d’una mateixa moneda. Diu Duch: “En una societat amb un tempo sotmès a una gegantina sobreacceleració del tempo vital, la pèrdua de la capacitat crítica dels individus i dels grups humans resulta molt més negativa i desestructuradora que en les societats del passat”. Aquest desconcert genera una crisi de confiança en el llenguatge en tots els àmbits de l’expressió humana: la política, la pedagogia, la sanitat, la religió, l’economia, l’art… Si la desconfiança en el llenguatge és un dels primers símptomes de les crisis en la història, també és el primer element necessari en la lluita contra les crisis. Renunciar a la capacitat d’“emparaular el món”, de construir la nostra realitat a través dels mots, condueix a un buit expressiu certament perillós que sol desembocar en la perversió i la banalització de la paraula o en la imposició de la violència, l’antillenguatge per excel•lència.
Al parer de Duch, cal purificar el llenguatge de l’ús que se n’ha fet durant la postmodernitat i tornar als orígens, “recuperant una bella i vella idea que remunta a Plató, tornar a reactivar el poder guaridor de la paraula humana en tots els àmbits de la vida quotidiana d’individus i col•lectivitats”. Ara que es parla tant de l’ensorrament de l’Estat del benestar, potser caldria tenir més en compte, com fa Duch, que el llenguatge és un dels més fidels indicadors del benestar (no ja econòmic, sinó moral i espiritual) d’una societat. La publicació d’aquests dos llibres és sens dubte una bona ocasió per reivindicar un temps i un llenguatge essencials per a la vida de qualsevol persona, un temps i un llenguatge que pensadors com Safranski i Duch feliçment salvaguarden i comparteixen amb nosaltres.
Lucas Villavecchia
