L’exposició “La Trieste de Magris” s’ha de visitar en companyia.
L’exposició “La Trieste de Magris” s’ha de visitar, al menys, amb tres dels cinc sentits: vista, oïda i tacte.
Si és així, encara que la mostra parli d’una ciutat italiana poc turística i d’un escriptor, Claudio Magris, més aviat poc llegit, de les sales de l’exposició tothom en surt havent viscut una experiència única. Tothom vol dir tothom. També els malalts d’Alzheimer.
L’octubre de l’any passat al CCCB vam engegar un programa de visites a les nostres exposicions per a malalts d’Alzheimer, els seus familiars i cuidadors. La primera experiència la vam encetar amb la mostra “Per Laberints” que ja vam explicar en aquest blog.
Amb “La Trieste de Magris” els tres responsables d’aquesta iniciativa, d’entrada, vam arrugar el nas. La combinació Trieste, Magris i Alzheimer ens semblava impossible.
Però ha succeït tot el contrari. El magnífic muntatge de l’exposició realitzat per l’arquitecta italiana Paola Navone que ha interpretat a la perfecció el guió del seu comissari, Giorgio Pressburger, hi ha ajudat molt.
El recorregut expositiu és un viatge pels principals escenaris de la ciutat de Trieste, els del passat i els del present. És una invitació a conèixer els intel·lectuals que hi van viure, treballar i crear. És un passeig pels racons de la ciutat, els que Magris descriu en els seus llibres.
Els malalts que ens van acompanyar en aquest viatge estaven oberts a sentir, a escoltar, a debatre, a preguntar, a riure, a emocionar-se. I qui s’emociona, emociona.
Sí, l’exposició “La Trieste de Magris” s’ha de visitar en companyia. I encara més si la companyia és tan bona.
Escriviu la vostra postal als comentaris del post. 
