Brangulí: La premsa ha dit…

juny 9th, 2011 No Comments

El retorn de la màgia de Brangulí i de la seva Barcelona al CCCB, després de dècades amagades en milers de negatius, ha estat rebut amb entusiasme per tots els grans mitjans de comunicació del país, que han destacat l’elevat valor històric i sociològic de les instantànies exposades, així com la modernitat de l’aposta estètica del fotògraf Josep Brangulí.

Articles sobre Brangulí a La Vanguardia, El Periódico i al diari ARA

De l’exposició “Brangulí. Barcelona 1909-1945″ que es podrà veure fins el 23 d’octubre al CCCB, el diari El País destaca, a través de la crònica de José Ángel Montañés, que ‘va capturar amb la seva càmera la transformació urbanística de Barcelona, i va immortalitzar els principals esdeveniments culturals i socials de la ciutat durant la primera meitat del segle XX’. ‘La primera retrospectiva de Josep Brangulí reuneix al CCCB 300 fotografies dels més de 500.000 negatius conservats. Des de la Setmana Tràgica de 1909 fins les desfilades franquistes que ompliren de militars els carrers de Barcelona’.

Al diari ARA, Antoni Ribas Tur es fa ressò de les paraules del comissari: “Segons Valentín Vallhonrat, les imatges de Brangulí són “molt més que fotografia documental, són un registre sociològic en què queda patent l’esforç d’una societat per avançar i deixar enrere el segle XIX”. Així trobem les barricades de la Setmana Tràgica, l’obertura de la Via Laietana, l’Exposició Universal del 1929, la incorporació de la dona al món del treball, la proclamació de la República, la Guerra Civil, la postguerra. Però Brangulí també va retratar esdeveniments quotidians com els combats de boxa al Teatre Circ Olympia, el parc d’atraccions del Tibidado, la festa de les modistes o el joc de fer l’ullet. Entre les unes i les altres formen un fresc imprescindible per explorar la història recent, l’oficial i la quotidiana, de Catalunya”.

Els estudis de notari de Brangulí servien d’exemple a Ernest Alós per parlar de la seva obra fotogràfica al seu article a El Periódico de Catalunya: “D’un notari s’espera precisió, fidelitat i exhaustivitat. Una certa elegància. Ordre i continuïtat. Això és el que va oferir, durant mig segle, Josep Brangulí (1879-1945), el notari gràfic de les transformacions de Barcelona durant la primera meitat del segle XX, el clàssic de la professió al que van negar els joves avantguardistes i fotoperiodistes combatius però en el que (com passa amb els clàssics) hi ha les arrels dels renovadors de la professió d’abans i després de la Guerra, dels Centelles i dels Català Roca”. El Periódico també destaca que l’exposició “Brangulí. Barcelona 1909-1945″ és “un exemple de la capacitat de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) per documentar i conservar en excel·lents condicions”.

La crònica de Montse Frisach al diari El Punt porta per títol ‘D’un temps, d’un país’ i la periodista hi destaca que “Brangulí va obrir camins, del no res, des del mateix segle XIX, a diverses generacions de fotoperiodistes i fotògrafs documentals del nostre país, aportant-hi sentit estètic i temàtiques punyents. El seu llegat impressionant constitueix una crònica visual de les profundes transformacions socials i urbanes de la primera meitat del segle XX”.

Per la seva banda, Llàtzer Moix des de les pàgines de La Vanguardia destacava que “les fotografies de Brangulí, reproduïdes i ampliades per l’ocasió a partir dels negatius orginals de vidre i acetat, revelen amb un detall exquisit un món ja desaparegut: són veritables jaciments d’informació i aporten el retrat precís d’una societat en moments crucials de la seva evolució”.

Per últim, volem destacar-vos dues informacions audiovisuals sobre l’exposició que s’han emès per televisió. Es tracta del vídeo de l’exposició emès als Telenotícies de TV3, obra d’Ismael Martín i Ferran Alsius, i del recorregut que s’ha pogut veure a Barcelona Televisió realitzat per Àngels Molina i José Luís Sánchez:

Aquest també és el seu retrat

juny 8th, 2011 No Comments

Es fa difícil discutir-li al retrat el seu protagonisme medul·lar en la cultura contemporània. Ja Montaigne parlava, el segle XVI, de l’assaig com l’acte de “pintar-se a un mateix”; què podem dir ara d’aquesta època on milions d’imatges -la majoria autoretrats- ens aguaiten des de Facebook, Flickr, Fotolog, MySpace, Twitpic i totes les xarxes on el rostre apareix com un vehicle de l’obsessió per deixar petjada de la nostra èpica quotidiana.

Retratar, a la inversa que en l’època de Montaigne, sembla haver-se convertit en l’acte “d’assajar-se un mateix”.

En aquesta línia cal situar Other Mirrors, un projecte que aborda “la configuració del retrat com a motiu artístic” i que s’inaugura dijous com un pont entre el festival OFFF-dedicat a la cultura postdigital- i el Sònar.

A través de les peces de Joshua Davis, Aram Barthol, Daito Manabe o Ignore, es constata una forta tendència a la consolidació del retrat interactiu, que quasi sempre distorsiona les cares o fins i tot pot apel·lar a la sorpresa amb l’objectiu de captar la nostra imatges en estat de shock i no com voldríem “sortir a la foto”. De vegades l’ombra no és altra cosa que “el píxel” de la vida. Altres vegades es creen gestualitats a partir dels tipus de lletra (itàliques, negretes, etc.). En alguna altra possibilitat, els nostres crits es transformen en imatges visuals de les nostres angoixes.

Els autors de The Janus Machine (un col·lectiu unit per retre homenatge a la dualitat del déu Jano) es permeten donar “moviment” en directe al retrat, a partir de l’escàner de diversos perfils del rostre. Mentrestant, l’holandès Marnix de Nijs ens entrega, a Mirror Piece, retrats no del tot desitjables, a base d’un programa biomètric que estableix les nostres semblances amb personatges coneguts o criminals famosos.

Aquesta omnipresència de la distorsió no és nova en l’art del retrat: només fa falta recordar a Picasso o Francis Bacon. Però si, en un temps no gaire llunyà, aquest art va reflectir el que podíem fer amb la tecnologia, avui, per contra, ens ofereix un indici del que la tecnologia és capaç de fer amb nosaltres.

The Janus Machine, autoria conjunta de Kyle McDonald, Zach Lieberman, Theo Watson i Daito Manabe.

Joshua Davis: The Yelling Room

Marnix de Nijs: Mirror Piece

139 postals a Claudio Magris

maig 30th, 2011 No Comments

La setmana vinent, quan Claudio Magris torni cap a casa des de la Universitat, trobarà un inusual volum de correspondència a la seva bústia. Seran les 139 postals que els visitants de “La Trieste de Magris”, barcelonins o turistes, li van poder enviar el passat 18 de maig, Dia Internacionals dels Museus.

L’activitat “Postals a Claudio Magris” va nèixer en el marc de l’exposició del CCCB i com una oportunitat d’establir diàleg directe amb Magris, que properament contestarà col·lectivament les cartes rebudes des de Barcelona.

I un cop fet el recompte i el buidatge de les postals, volem ensenyar-vos la riquesa de missatges que els visitants de la nostra Trieste van adreçar a Magris. Es van escriure postals en català, castellà, italià, francès, anglès, portuguès, alemany i fins i tot en rus, missatges agraïnt-li l’exposició, però també agraïnt els seus llibres, que molts visitants han gaudit i diuen que rellegeixen sovint. També missatges agraïnt-li el fet d’haver-los descobert Trieste, amb els seus racons, els seus cafès i les seves llibreries, i una parella que li avança que l’exposició els ha fet decidir: Compraran els bitllets ara mateix per conèixer Trieste aquestes vacances.

Postals escrites per adults, amb reflexions profundes sobre Europa o sobre la memòria, però també postals escrites per nens, amb un to desenfadat, i d’altres amb dibuixos dedicats a l’escriptor. Segur que molts dels participants que van escriure a Magris feia anys que no enviaven una postal!

A les postals també hi ha moltes recomanacions a Claudio Magris, tant literàries, relacionant-lo amb escriptors com Louis-Ferdinand Céline o Elias Canetti, com turístiques, revelant-li molts racons de Barcelona. “La Barceloneta i el port, una zona fora del temps”, li diu un visitant. “El cafè de l’Òpera”, recomana un altre. “Has de veure Barcelona des de la muntanya, amb el mar fent de frontera”, afegeix un tercer. El carrer del Bisbe també ha estat molt recomanat, així com l’oasi secret que representa el jardí del Museu Marés: ”Asseure’s a la terrassa del jardí del museu mentre a fora algun cantant d’òpera el sorprendrà, segur”. Hem escannejat una selecció de 50 de les 139 postals enviades, podeu veure-les i llegir-les al nostre àlbum de Flickr del Dia Internacional dels Museus.

Des del CCCB volem donar les gràcies a les 139 persones que van escriure una postal a Claudio Magris -i a les dues persones que van contactar amb Magris deixant un comentari al post anterior- tot recordant-vos que tant bon punt tinguem la resposta de Claudio Magris a tots vosaltres, us l’ensenyarem a través d’aquest blog!

La contrareforma cultural

maig 26th, 2011 No Comments

En el moment actual de desprestigi polític, de desorientació ideològica i de crisi de valors, és pertinent i necessari plantejar-nos la pregunta:

Com, diantres, hem arribat fins aquí?

Labirinto villa Pisani 3

Imatge de P tasso, llicència CC-BY-SA-3.0 via Wikimedia Commons

La conquesta dels drets civils i, en general, els grans canvis de vida experimentats als anys seixanta i setanta ―la llibertat sexual, l’emergència del feminisme, el rebuig de l’autoritat, entre d’altres― van marcar profundament les societats occidentals. Es va arribar a creure que els valors de l’esquerra havien triomfat a l’àmbit cultural per sempre. Ara, però, constatem que, malgrat aquests canvis, el panorama cultural està molt lluny d’una hegemonia d’esquerra. Què ha passat mentrestant? El neoliberalisme i neoconservadorisme de la política i l’economia gradualment han anat guanyant terreny a la progressia que, cada vegada més inerta i autocomplacent, exercia la correcció política. Actualment l’esquerra política es troba, sens dubte, submergida en una profunda crisi. I el panorama cultural? Tot i que les idees progressistes estan consolidades a escala cultural i social, el reflex de l’auge neoconservador hi és cada vegada més present. Una de les seves armes principals és el discurs excloent, basat en la reivindicació de les identitats culturals, siguin ètniques o religioses. El populisme amb accents xenòfobs i racistes resulta ser una estratègia molt rendible en termes electorals, com podem comprovar diàriament tant a casa nostra com arreu d’Europa.

A partir d’aquest diagnòstic obrim el debat de les jornades «La Contrareforma Cultural», que tindran lloc al CCCB els dies 1 i 2 de juny. Destacats analistes del pensament polític i cultural de l’Europa Occidental, l’Europa de l’Est i els Estats Units analitzaran la interdependència dels àmbits econòmic, polític i cultural al món occidental. S’hi abordaran, també, les dinàmiques progressistes i conservadores als països de l’Europa d’Est, membres actuals de la Unió Europea i que han trobat certes afinitats amb algunes tesis del neoconservadorisme occidental. Així mateix, es debatran els referents ideològics i culturals als Estats Units sota el govern de Barack Obama.

Si vols plantejar alguna pregunta als experts t’animem a venir al debat o enviar-nos-la per escrit. Intentarem fer-la per tu!

“En México todos somos posibles muertos” per Lolita Bosch

maig 25th, 2011 1 Comment

Fotografia de F.Tichy

El proper dimarts 31 de maig, a les 19:30h, presentarem al CCCB el portal web ‘Nuestra Aparente Rendición’, creat el setembre del 2010 com un espai sobre la situació de violència creixent a Mèxic i una crida a la ciutadania per fer visible el seu dolor i la seva indignació.

A continuació us presentem un text de Lolita Bosch, escriptora, fundadora i editora de ‘Nuestra Aparente Rendición‘, sobre com la societat mexicana està vivint aquesta escalada de violència:

“La violencia nos ha servido para aprender a sobrevivir en la selva. A avanzar casi a ciegas en un entorno inhóspito y a desconfiar de señales esperanzadoras. Aunque no sé si esto sea un aprendizaje, en sentido estricto, o una reacción. Como mexicana me he burlado durante años de ciertos aspectos del civismo que hasta hace poco me parecían muestra de inocente y casi inútil confianza en el otro. Hoy ya no es así. Hoy se nos están agotando las burlas y aunque tenemos más herramientas para vivir en un entorno que nos agrede que muchos otros habitantes del planeta, esto no nos hace más fuertes. O tal vez sí, pero de un modo perverso. Aunque sin duda lo que nos hace, en todo caso, es más asustadizos, menos esperanzados, más incrédulos. Y por lo tanto: más solos. Antes estábamos orgullosos de nosotros, hoy ya no. Hoy tenemos miedo. Y no creo que ésta sea una buena señal. Sino una perspectiva de nosotros mismos íntima y delicada que ha quedado impunemente expuesta.

En México todos somos posibles muertos. Y lo constatamos diariamente extrañando un pasado que nos parece remoto y del que hace apenas cinco años: cuando se decía que la Ciudad de México era la más peligrosa del país y sus habitantes debíamos protegernos de los secuestros express o los asaltos en los cajeros. Entonces todavía estábamos acostumbrados. De muchos modos tratábamos de evitar o –si con todo, nos tocaba- salir bien parados de las situaciones violentas. Pensábamos que éramos casi capaces de protegernos.
Hoy no. Hoy ser mexicano es otra cosa. Hoy todo es mucho más difícil y nuestro país es sinónimo de impunidad, de crueldad y de violencia.

Hoy somos, para los demás, supervivientes de una violencia desbaratada en un país enloquecido. Parecemos fuertes, parecemos valientes y parecemos capaces.
Pero no lo somos.
No somos una noticia en el periódico, no somos la imagen terrible de una mujer pelirroja colgando semidesnuda de un puente de Tijuana, no somos los cuerpos desmembrados con los que nos identifican, no somos las mujeres asesinadas de Ciudad Juárez, las víctimas de las tratas de personas ni los migrantes secuestrados. No somos sólo eso. Sino que somos hombres y mujeres indignados, asustados y todavía perplejos.

¿Pero no es cierto, me preguntan a menudo en España, que el gobierno mexicano está por lo menos tratando de combatir el narcotráfico? ¿No es cierto que por lo menos ellos sí lo están intentando? Y yo cuando escucho algo así, quisiera echarme a llorar. Por la falta de información que hay sobre el conflicto mexicano en el extranjero y porque me indigna que alguien pueda decir de nosotros que estamos siendo, de algún modo, protegidos.”

Lolita Bosch

Més informació: ‘Mèxic avui: Violència i societat civil’.