CCCB Veus

‘La Trieste de Magris‘ s’acomiada aquest diumenge del CCCB, i des del blog VEUS hem volgut retre homenatge a l’exposició publicant la resposta de Claudio Magris a tots aquells que li vau escriure una postal. Coincidint amb el Dia Internacional dels Museus, l’activitat ‘Postals a Claudio Magris‘ va recollir 139 missatges a l’escriptor triestí escrits en mitja dotzena d’idiomes, on els visitants li comentaven a Magris què els havia semblat l’exposició, li parlaven dels seus llibres o li recomanaven els racons més literaris de la nostra Barcelona. A continuació podeu llegir la resposta que Claudio Magris adreça a tots ells, una carta molt especial (traduïda per Marta Hernández Pibernat) i de la que també podeu llegir la versió original en italià:

No et coneixia, diu una de les postals –en francès–, però després de veure l’exposició voldria saber més coses de tu. En una pàgina del catàleg vaig escriure que potser aquesta exposició seria el meu poble Potemkin, com els llocs imaginaris de cartró, d’una gran bellesa, que el favorit de la tsarina va construir per amagar la misèria de la realitat que hi havia al darrere. I tanmateix les postals que he rebut de molts visitants –moltes postals de gent de diferents països, a aquesta banda i a l’altra no només dels Pirineus, sinó també de l’oceà– em fan entendre, em fan veure que aquesta meravellosa exposició (un dels regals més bonics que he rebut mai) és el meu retrat.

O més ben dit el retrat de la meva part més autèntica, de la meva manera de mirar, de viure i estimar les coses, que són molt més importants i significatives que els meus gargots. No tracta sobre mi, sinó sobre “Trieste a través de su persona”, com diu una de les postals. I Trieste no vol dir tan sols una ciutat més aviat petita i modesta, sinó una finestra per mirar el món, emmarcar la vida, explicar històries. Si aquesta finestra també serveix perquè altres treguin el cap, si aconsegueix aplegar en un sentiment variat i tanmateix comú aquests nous amics que s’aboquen a l’exterior des del seu ampit (en aquest cas, el límit del Carso triestí o el moll que s’endinsa al mar davant la Piazza Unità), per descomptat que el mèrit no és meu, sinó dels que han volgut l’exposició i l’han creat –de Josep Ramoneda, Jordi Balló, Giorgio Pressburger, Paola Navone, i de les col·laboradores i els col·laboradors que hi han fet una contribució creativa fonamental. Jo només puc sentir-me orgullós d’haver donat el pretext per a una creació artística que va molt més enllà de mi, que parteix de mi i dels meus llibres per evocar, il·lustrar, representar d’una manera original una realitat peculiar que evidentment no és només meva. El mèrit és dels que l’han pensat i l’han muntat si, com diu una de les postals que he rebut, fa possible per a moltes persones “compartir un univers”.

Aquest munt de postals de visitants –que m’ha esbalaït perquè no m’hauria imaginat mai un impuls tan generós d’uns amics desconeguts fins aleshores– és, a la seva manera, un concentrat de l’exposició mateixa, una re-creació particular en una escala materialment reduïda però extraordinàriament significativa. Se’n podria fer un castell de postals fascinant, un fractal de la “Trieste de Magris” que la conté i la reprodueix. Per a algú com jo –que creu que escriure, narrar és una manera d’aixecar ponts entre diferents existències, un desafiament a la insuportable solitud de les criatures, una religio, és a dir, un lligam, com volien els narradors de l’hassidisme– aquesta ciutat de postals és un autèntic regal.

És una ciutat composta: en aquestes postals hi ha Trieste, hi ha Barcelona, hi ha moltes altres coses, trobades en un lloc de l’ànima. Estan dirigides a mi, amb una generositat que m’emociona profundament; les rebo, totes plegades, com una ciutat de la qual se me n’ofereixen les claus. És una ciutat del cor –n’hi ha una que el dibuixa–, o més ben dit de diferents cors. I això no és poc, en el desert de desvinculació i malentès en què es mou l’existència de cadascun de nosaltres. Mai no m’hauria imaginat que pogués despertar els sentiments d’amistat, de proximitat, d’afinitat espiritual que palesen aquestes postals. Ja sé que no he sigut tan sols jo, que no he sigut jo qui ha despertat aquests sentiments, és l’exposició la que ha suggerit a l’ànima de moltes persones el desig de llegir el que jo he escrit i sobretot, com escriuen molts, de veure el meu món, de venir a Trieste. Però els premis que es reben sense haver-los merescut també escalfen el cor i ara em sento envoltat per l’afecte que expressen aquestes postals.

Hauria de contestar-les d’una en una, perquè qualsevol diàleg és sempre entre dos, fins i tot quan s’estén a un cor més ampli. M’ha impressionat la naturalitat, l’espontaneïtat desimbolta d’aquests missatges en una ampolla que el mar de la vida m’ha portat. No hi ha gaires compliments, hi ha algú que escriu que no ha llegit cap llibre meu però que enveja el sofà tan còmode en què sec per llegir o escriure; algunes postals estan ben plenes i altres només tenen un dibuix o dues o tres paraules decisives. En més d’una s’hi expressa el desig de caminar amb mi pels carrers de Trieste o de prendre un cafè xerrant de qualsevol cosa. Gràcies, amigues i amics.

A molts el “no-lloc” triestí no els sembla tan sols una mancança, una absència, sinó un espai gairebé feliç, una franquícia o una zona franca en la qual es paguen menys aranzels a la vida gasiva i insolvent. Trieste fascina molta gent. Balena esquiva, múltiple: hi ha més Triestes? M’ho pregunten. Alguns la senten vital, però altres hi veuen “inquietud” i “mucha tristeza”. Trieste és Trieste, però és també un detallet encastat a Barcelona com en l’eclecticisme d’un edifici modernista. I els remitents són persones de totes les edats, fins i tot una nena de dotze anys; algunes postals les firmen parelles o famílies senceres. Alguna esmenta Danubi o Microcosmos, però més d’una fa referència a Verd aigua, que conté encara més la meva vida.

Em pregunto si algun dia em trobaré amb aquests amics i amigues en el recorregut dels quals ha entrat ni que sigui un fragment molt petit de la meva existència; la trobada en realitat ja s’ha esdevingut, forma part de la meva història i una mica de la seva i per tant, en la nostra petitíssima dimensió, de l’univers. Les tinc damunt la taula, les postals, davant meu, una flota de barquetes que m’acompanya, encara que no sé cap a on. No em sento de cap manera l’almirall d’aquesta flota, com no em sento protagonista de l’exposició, però no puc negar l’alegria i fins la vanitat de veure el meu nom en cada postal, allà on s’hi escriu l’adreça, com el nom que està escrit al darrere o al costat d’una barca. El nom de la barca, en general, està escrit amb lletres més aviat petites, no se’l veu i no destaca quan es mira una vela que llisca al mar. Les veles, en aquest cas, són les paraules escrites a les postals, no el nom que està escrit a l’adreça.