“Soy Cámara. El programa del CCCB” dedicat al projecte NOW

febrer 10th, 2012 No Comments

El proyecto NOW anticipó entre 2006 y 2010 algunos de los temas cruciales de nuestro presente. Ya no hay duda que el FACTOR ECO es decisivo para comprender las crisis interconectadas que estamos viviendo. Una CULTURA EMERGENTE basada en una ciudadanía activa, critica y solidaria es uno de los vectores indispensables de un

Nuevo Paradigma donde las ciencias humanas dialoguen con las ciencias del mundo. La necesidad de una CIENCIA ABIERTA e independiente es otro de los factores claves para salir de la crisis. Así como el desarrollo de una Nueva Espiritualidad que redefina el sentido de nuestra vida y nuestro lugar en el Cosmos.

Salvador Cardús: «La paciència és l’habilitat per domesticar el temps»

febrer 8th, 2012 2 Comments

«La paciència és la gran virtut revolucionària per ordenar la nostra vida de cada dia». Amb aquestes paraules, el sociòleg Salvador Cardús va concloure la seva conferència sobre la virtut de la paciència celebrada el passat dilluns 6 de febrer al CCCB .

Cardús va defensar la idea de virtut segons l’entenia Aristòtil, com aquella disposició que permet ubicar-nos en el punt mig, no pecar ni per excés ni per defecte.  I va parlar de paciència com a rutina o «habitus»per controlar i domesticar el temps social.

En aquesta entrevista, el sociòleg reivindica la importància d’exercitar la paciència en els temps actuals, sobretot en àmbits com el de l’aprenentatge i l’educació, tan marcats per la cerca de resultats immediats.

LAS BUENAS NOCHES A L’EMERGÈNCIA!2012

febrer 7th, 2012 1 Comment

L’aposta andalusa d’aquest any per a l’Emergència! és a càrrec de la banda sevillana Las Buenas Noches.

No es difícil reconèixer-ne alguns dels membres, ja que en aquesta formació trobem el videoartista Daniel Cuberta i el dibuixant de còmics i autor del cartell d’aquesta edició 2012, Miguel Brieva.

Com ja és habitual, Jaime Casas hi va estar xerrant per a aquest bloc.

Las Buenas Noches «De viatges, enigmes i amics»

Són de Sevilla (i de Madrid), però, en realitat, d’enlloc. Perquè d’enlloc i de tot arreu prové el folklore que reivindiquen. Són un grup de folk, sí, però no apel·len a cap tradició concreta. Sembla com si se n’haguessin tret una de la màniga. S’han inventat un hàbit que passa pel folk fronterer –entre dues aigües, en un no-lloc imaginat–, el blues castís, la copla d’altres bandes, aires de l’Est –Klezmer, que també podria ser (o ho serà, vés a saber…) Rembetika–, o la cançó d’autor en format de grup (d’amics).

Las Buenas Noches són un grup, d’això, d’amics, que des del 2006 s’ho passen bé fent música i esquivant les convencions de la indústria. Han publicat dos treballs sota llicència Creative Commons («Aventuras domésticas», el 2008, i «Un mal día lo tiene cualquiera», l’any passat). Defensen la manera més propera, directa i sincera de donar-se a conèixer: produeixen i distribueixen la seva música amb el sentit més obert. Sense promocions ni etiquetes comercials. «Bé, és el més directe, el més fàcil –justifiquen–; no dependre de ningú, fer-ho tal com ens agrada a nosaltres. D’altra banda, amb la indústria musical tocada de mort (a causa del seu model obsolet), aquest és l’únic camí possible. També és una aposta per començar a fer les coses d’una altra manera, per la cultura lliure i comuna, per unes estructures mentals en les quals el benefici sigui una cosa secundària davant del compartir i fer les coses el millor possible». Senzillament, fan música. Sense més compromís que el de la creativitat.

El grup va començar així i així continua: «No teníem cap idea preconcebuda a l’hora d’ajuntar-nos –asseguren. Simplement érem cinc persones que havíem flirtejat més o menys amb la música i ens venia de gust fer alguna cosa en grup». El perquè van derivar el seu discurs cap a aquest terreny enmig d’una tradició deslligada: «L’estil no s’acostuma a triar, senzillament va apareixent fruit de l’intercanvi de gustos i de les habilitats (fins i tot de les limitacions)», confessen. «Agafes un gobelet, mous els daus al seu interior i fas una tirada. Què surt? Ah, el misteri…»

Un dubte que intenten aclarir d’aquesta manera:

«Això nostre és una amalgama sonora a mig camí entre el pop d’arrels folklòriques americanes (del nord i del sud), la música popular espanyola (amb devoció especial per Chico Sánchez Ferlosio), una certa poètica fosca, enigmàtica i viatgera, de seqüències inacabables de dos acords que recorden vivament el zumzeig persistent tot i que de vegades imperceptible que emeten alguns ascensors, i que també és freqüent a les consultes de dentistes. Si alguna cosa bona ha portat la globalització i la invasió cultural anglosaxona és precisament el fet d’obrir el pot de les essències. Si des de les províncies de l’imperi hem de renunciar en bona mesura a la nostra tradició cultural, o bé integrar-la en aquesta nova cultura globalitzada, també se’ns obre l’oportunitat d’integrar totes les altres tradicions en totes les altres províncies, tan riques o més que la que per raons polítiques i econòmiques s’ha imposat».

Es presenten a Emergència! amb l’ànim dels debutants, tot i que no ho siguin tant, perquè ja sonen a «grup compacte», i deixant a la interpretació de l’audiència local els perquès d’unes cançons que expliquen històries d’una proximitat estranya i infausta. Tot i que la interpretació la deixen «a gust de l’oient», perquè nosaltres, diuen, «ja en tenim prou amb fer-les».

De la seva incursió sobre les taules d’Emergència! només esperen «compartir l’escenari amb altres grups, gaudir tocant i que la gent passi una bona estona. Què més es pot demanar?». Què vostès, públic, no s’ho perdin. Queden avisats.

Jaime Casas (JaimeCasasB)

Las Buenas Noches tocaran a l’escenari Hall dins de la quarta edició d’E! que tindrà lloc d’aquí a pocs dies, el 18 d’aquest mes. I, com a avançament, un vídeo que van gravar a Portugal l’any 2009, d’una de les cançons contingudes en el seu segon treball «Un mal día lo tiene cualquiera».

Segueix el festival a Twitter #EMERGENCIA2012

Nancy Fraser ens suggereix… #justícia

febrer 7th, 2012 1 Comment

Des de la filosofia clàssica fins els moviments socials contemporanis, l’esforç per definir què és la justícia ha estat un motor fonamental del pensament i l’acció. La justícia, però, sembla resistir-se a una definició en singular. Ja sigui en les reflexions teòriques més elaborades o en la conversa quotidiana, la distinció entre allò just i allò injust es debat entre el reclam d’universalitat i el desacord entre visions contradictòries del món.

Els treballs de Nancy Fraser suposen una de les aportacions més suggerents per afrontar aquesta cruïlla. El proper dilluns 13 de febrer a les 19:30 la pensadora nord-americana visitarà el CCCB per compartir amb nosaltres les seves reflexions sobre la justícia en el marc del cicle Virtuts.

Diu Nancy Fraser que a dia d’avui encara ens manquen respostes convincents per aclarir què es la justícia i qui són els seus destinataris. Tradicionalment la justícia s’ha entès com un problema de redistribució (de recursos, d’oportunitats, de drets). En canvi, Fraser proposa repensar la justícia com un equilibri molt més complex.

La seva concepció plural no oblida les injustícies derivades dels problemes de redistribució (com seria el cas de les classes socials subalternes) però observa altres fronts, com ara les qüestions de reconeixement (per exemple, en el menyspreu social d’homosexuals i lesbianes) o de representació (pel que fa a les minories sense presència política efectiva). Així, el concepte de justícia defensat per Fraser beu de fonts diverses, des del discurs de gènere fins el socialisme democràtic o la teoria post-colonial.  

I tu, què en penses? Estan els nous moviments socials i polítics transformant la definició dominant de justícia? És possible proposar una definició de justícia compatible amb la complexitat social i cultural contemporània? Quin podria ser el paper d’una definició ampliada de la justícia en el context de crisi actual?

Nancy Fraser és una de les veus més lúcides i originals de la teoria crítica contemporània. Els seus treballs han sigut decisius per renovar el discurs feminista, establint un diàleg amb una teoria general de la justícia i amb la diversitat dels moviments socials contemporanis. Entre les seves obres traduïdes destaquen Escalas de justicia (Herder, 2008) i Dilemas de la Justicia en el siglo XXI. Género y globalización (Universitat de les Illes Balears, 2011).

 

LES RECOMANACIONS DE NANCY FRASER

Com a la resta dels ponents de Virtuts, li hem demanat a Nancy Fraser que ens proposés un text i una imatge per emmarcar la seva reflexió sobre la justícia. En primer lloc ens ha recomanat la novel·la No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro (Labutxaca, 2011), un relat distòpic que imagina un futur on éssers humans clonats viuen captius i són emprats com a donants d’òrgans. Pots llegir el primer capítol de la novel·la aquí (en anglès).

El seu segon suggeriment és la pel·lícula Qiu Ju da guan si [Qiu Ju, una dona xinesa] dirigida per Zhang Yimou l’any 1992. A través del viatge de Qiu Ju, una pagesa embarassada que cerca la reparació d’una injustícia, el film proposa un retrat de la societat xinesa que deixa entreveure una crítica envers l’administració oficial de justícia del país.

YouTube Preview Image

 

 

I TU, QUÈ EN PENSES DE LA JUSTÍCIA?

Com ja hem fet amb la #moderació, la #fortalesa, la #dignitat i la #paciència, també tu pots alimentar el debat sobre la #JUSTICIA a través del compte @cececebe de Twitter. Els canals estan oberts per tal que puguis proposar les preguntes que t’agradaria fer-li a Nancy Fraser, i nosaltres en seleccionarem un parell per plantejar-les-hi el proper dilluns.

Per altra banda, et recordem que pots trobar els vídeos de les entrevistes i conferències de Tzvetan Todorov, Joanna Bourke, Claudio Lomnitz i Salvador Cardús al nostre web.

Bani Brusadin: «McLuhan s’equivocava, el mitjà no és el missatge!»

febrer 7th, 2012 1 Comment

Els «influencers» són a punt d’aterrar al CCCB. Qui són? Bani Brusadin, fundador i director de The Influencers, festival d’art no convencional, guerrilla de la comunicació i entreteniment radical, ens parla en aquesta entrevista d’artistes activistes, visionaris, científics xiflats, falsificadors, impostors… que durant gairebé deu anys han format part d’aquest projecte cultural alternatiu. Ara tornen a ser aquí. Del 9 a l’11 de febrer, The Influencers al CCCB.

Bani Brusadin, fundador i director de The Influencers

Aquesta és la vuitena edició de The Influencers al CCCB. Quins són els criteris que heu seguit durant tot aquest temps per programar?

El criteri fonamental de The Influencers neix d’una antiga admiració pels visionaris i les seves missions impossibles, els científics guillats, els falsificadors i els impostors. Aviat ens vam adonar que no es tractava de veritables dolents, sinó de tricksters, com aquells déus estafadors respectats a les cultures més antigues. The Influencers és una manera de conèixer tricksters contemporanis que de vegades parlen el llenguatge de l’art, de vegades el de fenòmens subculturals o de l’activisme social i de vegades el de l’experimentació amb les noves tecnologies de joc i comunicació.

Altres criteris determinants: que vinguin de fora de Catalunya i d’Espanya i que parlin de la seva experiència directa pel que fa a iniciadors de projectes experimentals i grassroots, és a dir independents i sense vocació comercial. En un cert sentit, l’oralitat és un dels aspectes clau de The Influencers, que fa possible transmetre idees a través d’històries i relats d’accions i projectes de comunicació no convencional. Experiències que són el resultat concret d’una reflexió sobre temes col·lectius i alhora de compromisos i desafiaments personals.

Biotic Baking Brigade (BBB), grup armat amb pastissos que ataca personalitats públiques. Aquest any participen a The Influencers

En l’edició d’enguany trobem projectes molt diferents: des de propostes «més amables» o conegudes com la d’Inside Out fins a projectes més radicals com Voina; des de la «tangibilitat» dels BBB fins a la virtualitat dels projectes d’Evan Roth o Constant Dullaart. Quina és la perspectiva des de l’organització del festival per fer aquesta tria? Quin tipus de projectes, artistes o col·lectius són els que us interessen més?

McLuhan s’equivocava, el mitjà no és el missatge! I és per això que a The Influencers barregem tot tipus de pràctica, context i època per mostrar mètodes enginyosos i sorprenents de llançar un missatge que altrament no hagués passat per aquest mur de soroll que ens envolta (tant el soroll de la propaganda com el soroll de la connexió permanent a les cada vegada més complexes comunitats digitals). Tot mitjà val, sempre que sigui capaç de generar un virus prou potent, capaç de reproduir-se en entorns hostils.

Dit d’una altra manera, ens interessa investigar exemples d’ús tàctic de la comunicació i mostrar com al voltant d’una acció o d’una imatge s’incrusten històries que es poden multiplicar més enllà del radi d’acció dels seus autors momentanis.

En realitat treballem a dues velocitats. D’una banda, busquem la màxima diversitat possible per descontextualitzar i contaminar les idees entre si i possiblement connectar-les amb la creativitat de Barcelona i Catalunya. És una estratègia basada en el xoc, la sorpresa i les contradiccions i requereix un treball subtil de «traducció» i transformació d’idees.

D’altra banda, de manera silenciosa i gairebé en segon pla, dins de tanta diversitat suggerim enllaços entre diferents edicions del festival. Al llarg d’aquests anys hem seguit pistes com la de l’engany, del camuflatge i una certa forma de gamberrisme per una bona causa (Alan Abel, Joey Skaggs, Ztohoven, els Yes Men, etc.); els curtcircuits entre transformació de la cultura popular al segle xxi i experiències subculturals off i on line (Evolution Control Committee, Iocose, Suicide Machine, Evan Roth, etc.); la reconquesta de nous espais a través d’imatges, estètiques i altres aventures, normalment arriscades (Blu, Miss Rockaway, Black Label Bike Club, JR, etc.); l’ús no convencional de les tecnologies especialment per redefinir els límits de l’espai públic (Ricardo Domínguez, Institute for Applied Autonomy, Marko Peljhan, Critical Art Ensemble, Survival Research Labs, Julius Von Bismarck), i la nova monumentalitat (l’art totalitari de Laibach i la trilogia dedicada al Neue Slowenische Kunst). Tots ells filons travessats també per projectes visionaris i inclassificables, com ara els de l’inoblidable James Acord, que va fer a Barcelona la seva última aparició pública.

De fet, un dels projectes que tenim al calaix i en el qual treballem en els breus moments de tranquil·litat és escriure una història de les relacions directes i de les genealogies accidentals entre molts dels projectes que al llarg de gairebé deu anys han participat a The Influencers.

El Reverend Billy ens va visitar fa uns anys i ara torna, en plena crisi. És el seu discurs el que ha canviat o la nostra percepció de com estan les coses, afectats com estem pel nou context econòmic i social?

Segurament totes dues coses. Un dels aspectes que ens interessa explorar a The Influencers és justament el treball d’artesans del que és imaginable, un procés en transformació constant que quan assoleix visibilitat i reconeixement necessita moure’s ràpidament i obrir nous espais d’intervenció quan altres es tanquen.

El Reverend Billy, acompanyat de Savitri D de la Church of Stop Shopping (= Església del No Comprar), ens va visitar el 2004, en ple auge del pensament neo-con i sensibilitat post-11 de setembre, en un moment en el qual culturalment es començaven a entrellucar els límits d’aquelles tàctiques de simple tergiversació dels símbols dominants. Al cap de vuit anys, estem vivint en la que llavors hagués semblat pura ciència ficció: fallida d’estats europeus, inquietuds revolucionàries i, des del punt de vista cultural, l’aprofundiment de la revolució digital i la realització de la promesa de la connexió social permanent.

En aquest sentit, la història del Reverend Billy i la seva Església és la història d’un heroi popular que ha travessat tots aquests canvis, un personatge de ficció que barreja amb orgull i bogeria accions a l’estil gonzo amb una passió absoluta per la dignitat i la llibertat (la de tothom). En el fons és un rondallaire contemporani que difumina aquella frontera tan tranquil·litzadora entre realitat i ficció (fins i tot artística).

El Reverend Billy, en una de les imatges del documental Reverend Billy & The Church of Stop Shopping

En tots aquests anys, s’ha popularitzat la comunicació de guerrilla o els moviments artístics subversius són minoritaris?

La comunicació de guerrilla ja és totalment mainstream en el sentit que qualsevol agència de publicitat al ritme dels temps la inclou en el paquet estàndard per als seus clients. Alhora, accions de veritable guerrilla de la comunicació amb objectius no comercials o socials s’han fet cada cop més populars, cosa que per cert era el seu objectiu des del principi!

Es tracta d’una situació nova en la qual és fonamental experimentar al mateix temps amb noves tecnologies, velles idees oblidades i un sentit de comunitat «connectada» en evolució contínua. En aquest quadre la distinció entre el que és minoritari i el que és majoritari sembla cada vegada menys rellevant a fins pràctics perquè canvia molt ràpidament sense arribar a ser mai realment estable.

Així que, d’una banda, la subversió de la comunicació dominant està formada de pràctiques en evolució contínua que de tant en tant aconsegueixen canviar per sempre la mateixa cultura comercial, i, de l’altra, s’està enfortint la possibilitat d’anar més enllà de la simple tergiversació dels missatges del poder i assajar experiments d’una nova «imaginació popular», col·lectiva i postdigital, que es pot multiplicar sense haver de passar per l’altaveu d’una cultura de masses cada vegada més repetitiva i alienant. En aquesta cruïlla és precisament on se situa en aquests moments The Influencers.

Les protestes contra la crisi (15M, Occupy Wall Street) han contribuït d’alguna manera a la comunicació de guerrilla?

Per descomptat. La guerrilla, fins i tot la de la comunicació, neix per la necessitat de desplaçar el conflicte quan hi ha condicions de força molt desiguals. La sorpresa, la irrecognoscibilitat, l’absència de logos i fins i tot de demandes, les identitats col·lectives, múltiples i en part anònimes, l’ús sorprenent de les eines de comunicació i fins d’autoorganització en xarxa, la capacitat d’infiltrar la manipulació dels mitjans amb més manipulació (de signe oposat) són alguns dels aspectes més interessants del que ha passat en aquests últims dotze mesos i que han posat en pràctica molts dels experiments d’acció mediàtica grassroots dels anys anteriors. I ho han fet de cop, de manera molt eficaç i per part de gent molt jove que, per raons anagràfiques, no sabia pràcticament res d’aquells debats!

Tot i així, de vegades l’acció social no es pot permetre gaire experimentació. Necessita enfortir una agenda o rendibilitzar un pla d’acció, mentre que de vegades la comunicació-guerrilla necessita marge d’incertesa i experimentació. Sota el paraigua de la urgència política, un missatge massa obert suposa un problema d’identitat, posicionament, estratègia.

Així que la pregunta seria: És possible experimentar sobre qüestions d’interès col·lectiu a través de narracions apassionants, trencadores i controvertides, ja sia amb codis artístics o en formes menys fàcilment reconeixedores? The Influencers proposa al públic projectes que han intentat donar respostes a aquest interrogant. Evidentment, mai no són respostes definitives.

En l’última edició de The Influencers vau presentar la WEB 2.0 SUICIDE MACHINE, un projecte per matar els perfils 2.0 d’un mateix. Com valoreu des de The Influencers l’èxit d’eines com el Facebook o el Twitter?

Un èxit aclaparador, ja que ni tan sols la Suicide Machine les ha pogut aniquilar!

Es pot ser «influencer» en temps de crisi?

És clar que sí. De fet, un pla en el qual estem treballant és justament una mena d’escola de guerrilla de la comunicació, una altra d’aquestes contradiccions impossibles, com a «entreteniment radical».

Pots explicar el cartell d’aquest any?

El protagonista és Trollface en la seva versió Advice Trollface. El troll és la figura més odiada de tota comunitat online, el qui rebenta les converses, embussa les discussions amb objeccions contínues sobre qüestions marginals, esbronca els herois, és obscè i insulta gratuïtament i aparentment sense cap raó. És a dir, és el dolent de la pel·lícula. Existeix un troll bo? El nostre Trollface és un meme que surt de la pantalla i es converteix en persona. No puc dir res més, quan ho tingueu entre les mans ho entendreu!