Maria Minerva a l’EMERGÈNCIA!2012

febrer 17th, 2012 No Comments

I amb l’estoniana Maria Minerva (segon nom internacional de l’E!2012) tanquem la sèrie de vuit entrevistes que Jaime Casas ha realitzat als grups que conformen el cartell d’aquest any.

Maria Minerva «Sincretisme al caire de la inconsciència»

Des de la perifèria global. Des dels marges d’una escena que s’eixampla pels racons més insospitats; des del nou centre de l’univers de la creativitat electrònica: l’hypnagogic pop. Maria Juur, d’Estònia –de la seva capital: Tallinn–, que es vesteix amb cognom de musa brasilera quan puja a l’escenari i té imatge de líder de revolta postapocalíptica, és Maria Minerva. La més premiada de les noves productores que estan reprenent per la via idiosincràtica i de l’experimentació el llegat de les compositores que a mitjan segle passat van imposar el seu criteri i la seva sensibilitat en la llavors incipient música electrònica.

En un món dominat per homes, en plena postguerra, noms com Delia Derbyshire o Daphne Oram (des dels BBC Radiphonic Workshops), Pauline Oliveros o la francesa Eliane Radigue van donar forma a alguns dels moments més inspirats de la composició musical amb instruments tecnològics. Seguint el procés d’etern retorn i recuperació de tendències pretèrites, la tecnologia actual ha permès a una sèrie de dones recollir aquell testimoni. Laurel Halo, Sleep-Over, Stellar OM Source, Nite Jewel, Grimes, l’estrany folk eteri de Julia Holter o la mateixa Maria Minerva encapçalen una generació de productores úniques. «M’agraden totes aquestes artistes però no estic segura que hi hagi un sentiment de comunitat o una mateixa onada creativa». És pura casualitat: «La gent fa coses en els diferents punts del planeta», pensa.

Encara que totes comparteixen el gust per aquest so que apel·la a l’estat de semiinconsciència i atmosfèric. Que és pop, però que no troba referents en cap de les idees preconcebudes per cap etiqueta. L’anomenat hypnagogic pop: «Sí, la cosa “hypnagògica”», reconeix la Minerva. «Estava al corrent d’aquest tipus de música abans de començar a fer-ne, és clar». Perquè abans que ella n’hi havia d’altres: «Crec que pertanyo a la segona onada; Ariel Pink o John Maus i companyia van ser els primers». En el cas de la Maria va ser una cosa «accidental, però sempre he sabut com m’agradaria sonar: m’agrada aquest tipus de so privat, petit, dolent i misteriós».

Una barreja de tendències, sensacions i idees en què, sota l’aparença synth-pop, en el caire entre la música disco atmosfèrica i l’ambient escapista, Minerva crea un espai de llibertat. Un lloc en el qual no sembla regir el pas del temps; al marge d’emocions. Asèptic: «No estic segura de si hi ha emocions a la meva música –reconeix–. És evident que m’inspiro en diverses coses, però per a mi el primer és la música i el que és musical, perquè idealment intento crear un món en si mateix en què se’t permeti estar lliure de qualsevol emoció del moment. Escapisme pur».

Al llarg del 2011 va publicar dos discos magnífics que li han valgut el reconeixement dels mitjans especialitzats. «Tallinh at dawn» i «Cabaret Cixous», aquest últim en el segell que sap prendre millor el pols a aquesta tendència de sons que evoquen un passat que va imaginar el futur, Not Not Fun. «M’encantaria aconseguir aquesta sensació, però no sé com hauria de sonar la meva música d’aquí a deu anys. Potser sigui una cosa gastada i demodé».

A l’escenari del Hall del CCCB, l’estoniana posarà el colofó a una edició increïble d’Emergència!, en la qual s’ha donat veu a algunes de les propostes més interessants del pròsper underground de nova fornada. «Espero passar una bona estona sobre l’escenari i gaudir de la resta de grups, que no conec». Nosaltres sí, i podem assegurar que és una de les edicions més interessants d’un festival que mai no deixa de sorprendre.

Jaime Casas (@JaimeCasasB)

Nosaltres us deixem amb el vídeo «California Scheming».

Maria Minerva tocarà demà a l’escenari Hall dins de la 4a edició d’E!

YouTube Preview Image

António Lobo Antunes i Juan Marsé conversen sobre l’honestedat

febrer 15th, 2012 3 Comments

En el marc del cicle de debats “Virtuts” 

António Lobo Antunes © Georges Seguin

Entesa com el compromís amb la veritat i l’autenticitat, l’honestedat és un camí que discorre en una doble direcció. Per una banda és la resposta a l’imperatiu ètic d’arribar a ésser qui som, i per altra el respecte a la veritat dels fets, dels altres i del món. Com viu l’escriptor l’exigència d’honestedat? Quina és la veritat que busca la literatura? En aquests temps convulsos, ha d’exercir l’escriptor una autoritat moral?

Juan Marsé – © L.M.PALOMARES

L’escriptor portuguès António Lobo Antunes i el barceloní Juan Marsé conversaran sobre l’honestedat el proper dilluns 20 de febrer a les 19:30h al CCCB. La conversa, moderada pel periodista Emili Manzano, s’emmarca dins del cicle de debats VIRTUTS, en el qual hem tractat ja la moderació, la fortalesa, la dignitat, la paciència i la justícia.

Per començar a pensar sobre la virtut de l’honestedat, hem demanat a Juan Marsé que ens fes dos suggeriments: una imatge i un text que per ell representessin, en positiu o en negatiu, l’honestedat. La seva proposta de text ha estat el llibre de poemes Campos de Castilla (1912), d’Antonio Machado, del qual reproduïm aquests versos.

Retrato

Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
y un huerto claro donde madura el limonero;
mi juventud, veinte años en tierra de Castilla;
mi historia, algunos casos que recordar no quiero.
Ni un seductor Mañara, ni un Bradomín he sido
—ya conocéis mi torpe aliño indumentario—,
mas recibí la flecha que me asignó Cupido,
y amé cuanto ellas pueden tener de hospitalario.
Hay en mis venas gotas de sangre jacobina,
pero mi verso brota de manantial sereno;
y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina,
soy, en el buen sentido de la palabra, bueno.
Adoro la hermosura, y en la moderna estética
corté las viejas rosas del huerto de Ronsard;
mas no amo los afeites de la actual cosmética,
ni soy un ave de esas del nuevo gay-trinar.
Desdeño las romanzas de los tenores huecos
y el coro de los grillos que cantan a la luna.
A distinguir me paro las voces de los ecos,
y escucho solamente, entre las voces, una.

(Campos de Castilla, Edición de José Luis Cano, Madrid, Cátedra, 1984.)

Aquesta referència a Machado també ens ha fet pensar en la cita que obre un dels llibres més coneguts de Juan Marsé, El amante bilingüe. Es tracta d’una frase treta de Juan de Mairena i que potser representa el paroxisme de l’honestedat : “Lo esencial carnavalesco no es ponerse careta, sino quitarse la cara”.
Per altra banda, la imatge que Marsé ha escollit és L’origen del món, de Gustave Courbet

L’origen del món, de Gustave Courbet (1866)

I tu, què en penses de l’HONESTEDAT?

Com ja hem fet amb les altres virtuts, pots alimentar el debat sobre l’ #HONESTEDAT a través del compte @cececebe de Twitter. Els canals també estan oberts per tal que puguis proposar les preguntes que t’agradaria fer a António Lobo Antunes i Juan Marsé, i nosaltres en seleccionarem un parell per plantejar-los-les el proper dilluns. Per altra banda, et recordem que pots trobar els vídeos de les entrevistes i conferències de Tzvetan Todorov, Joanna Bourke, Claudio Lomnitz, Salvador CardúsNancy Fraser al nostre web.

Nancy Fraser: «La societat serà justa només quan tots els actors socials interactuïn d’igual a igual»

febrer 15th, 2012 No Comments

«A través de l’experimentació de la injustícia ens formem una idea de la justícia» va dir Nancy Fraser,  professora de Ciències socials i polítiques de la New School de Nova York,  en la conferència que va impartir al CCCB en el marc del debat VIRTUTS.

Fraser va basar la seva intervenció en la novel·la  de Kazuo Ishiguro «Never let me go» («Nunca me abandones», Anagrama, 2005). La politòloga i teòrica feminista va fer referència la vida dels protagonistes del llibre, uns nens de l’internat Hailsham que són preparats per convertir-se en clons i posteriorment en donants d’òrgans. Per Fraser, el relat d’Ishiguro és una trista metàfora d’un ordre social terriblement injust.

En aquesta entrevista, Fraser parla de com afrontar el descrèdit de la justícia en un món cada cop més ofegat per les conseqüències de la crisi econòmica i per les irresponsabilitats de les elits dominants. Nancy Fraser insisteix que és en l’estructura de la societat on es troben les desigualtats i les dominacions  i assegura que tots («el 99% de la població») som vulnerables  davant les injustícies. «En qualsevol moment tots podem estar com els grecs», comenta Fraser.

Reina Republicana a l’Emergència!2012

febrer 15th, 2012 No Comments

Penúltima de les entrevistes que Jaime Casas ha fet a cada una de les bandes que conformen aquesta nova edició d’Emergència!

Avui és el torn dels pamplonesos Reina Republicana.

Reina Republicana «El que seria pop…»

Atenció, un grup de «monàrquics republicans». I no, no són «joancarlistes», com acostumen a argüir els qui per aparença no estan d’acord amb els estrats reials però es queden sense arguments davant del caràcter trempat del monarca. Són Reina Republicana, i es diuen així per «reflectir aquesta inquietud per combinar coses, per no encasellar-nos en una cosa», apunta Israel Medina (exmembre de Half Foot Outside i, en el seu moment, de Los Planetas). Poden estar tranquils, perquè, com han demostrat en el seu debut per a Limbo Starr, després d’un efervescent split amb les costa-riquenyes Las Robertas, podem assegurar que no són una banda que pugui ser encasellada. Al gra: mantenen un equilibri saludable entre l’indie pop de llibre, aquell encunyat en un llunyà 1986 en una cinta de casset que no deixa de tenir sentit mai, i el shoegaze, la distorsió de guitarres elevada fins al cel del soroll conceptual a base de la genialitat de grups com My Bloody Valentine o Slowdive.

«Podem sonar, de vegades alegres i lluminosos, però darrere d’aquest embolcall hi ha una lletra fosca –diuen–. Narrem històries tristes explicades amb un cert sentit de la bellesa». I és que, com canten a «Dime qué vas a hacer»: «Som experts a fingir». Tots. I el qui no es doni per al·ludit és que potser no té desenvolupat aquest «sentit de la bellesa» que en aquest cas aconsegueix mantenir la proporció gràcies a una producció sense fissures i un esperit pop que els relaciona amb l’alt llinatge del pop independent nacional.

«Totes les cançons són pop en el més ampli sentit de la paraula»; en essència i en la forma: de melodies encomanadisses i que pretenen reflectir les tribulacions de la vida urbana. «En algunes cançons ens ve de gust afegir-hi capes de guitarres amb reverb i distorsió i en d’altres s’adornen amb violes i pianos. Busquem sorprendre amb cada cançó i que cada una soni diferent a l’anterior». I ho fan, aquí queden, per a això i per al que faci falta, temes com «La reina» o «Clonidina», peça mestra del nou pop d’aquí.

Entre el marasme d’influències, noms fetitxes i inspiracions diverses, Reina Republicana aposten per «un còctel que es basa en els ingredients següents: el pop dels seixanta, el mur de so de phil spector, el punk, un toc de bossa nova i de shoegaze. Tot plegat amanit amb unes gotes d’indie rock».

El grup va iniciar la seva trajectòria el 2009 i va debutar en l’interessant segell madrileny Gran Derby Records. «Paral·lelament a les cançons que anava aportant Hald Foot Outside», comenta Medina, «n’anava escrivint d’altres més pop atmosfèriques que veia que no encaixaven en el repertori». Després de la dissolució del grup pamplonès, «vaig decidir recollir aquestes cançons i vaig convèncer diversos músics de Pamplona per tocar-les. Al cap de poc gravàvem una demo i poc després vam fitxar per Limbo Starr», recorda. «El so dels noranta és un dels pilars del grup, però ho és també el pop clàssic o la psiquedèlia. La suma de totes les influències fa que no se’ns encaselli en un únic gènere».

Tots els membres de la banda havien tocat en altres projectes, com els ja esmentats HFO o Kokoshca o Tristessa. «Tots nosaltres tenim un bagatge musical i una experiència a l’hora de muntar el grup, però el que volíem era oblidar-nos de les nostres bandes anteriors i començar una cosa de zero. Jo per exemple mai no havia tocat la guitarra en un grup, l’Iván (Gúzman) és la primera vegada que s’asseu en els directes davant d’un teclat…»

Responent a la ja gairebé clàssica pregunta formulada a tots els participants a Emergència!2012, els monàrquics republicans de Pamplona es mostren molt il·lusionats amb la seva participació: «Tenim moltes ganes de tornar a tocar a Barcelona, una ciutat que ens agrada molt i en la qual tenim una pila d’amics. A més d’un marc immillorable com és el d’Emergència!».

Jaime Casas (JaimeCasasB)

I tanquem aquesta entrevista amb el videoclip realitzat per Bernardo Quesney de la cançó «Dime qué vas a hacer», però abans us recordem que Reina Republicana tocarà a l’escenari Hall dins la quarta edició d’E!

YouTube Preview Image

Segueix el festival a Twitter #EMERGENCIA2012

ALBA LUA A L’EMERGÈNCIA! 2012

febrer 10th, 2012 No Comments

Comença el cap de setmana, però nosaltres no ens en volem anar sense deixar-vos abans l’entrevista que Jaime Casas ha fet a Alba Lua, una de les bandes internacionals convidades a l’E!2012.

Alba Lua «Baladas tristes de tres girondinos»

Poc, ben poc, en sabem de la fèrtil i sempre prolífica escena independent francesa. Uns exemples comptats que es tradueixen en noms d’oripell i carreres eternes. De Domique A a Michel Cloup (Diabologum), passant per Yan Tiersen i altres projectes menys vistosos però de categoria innegable: Don Nino, Etienne Jaumet, François Breut, i un llarg etcètera de músics que apel·len a una sensibilitat pròpia que tot sovint no acaba de fer forat entre el públic local.

Alba Lua, de Bordeus, és un trio que trenca amb el que està preconcebut, i es llança pel pendent sense final del pop somiador propi d’altres tradicions. Semblen ser el resultat d’una equació impossible: Spacemen 3, Syd Barret i Ennio Morricone. Sigui com vulgui, no se senten gaire còmodes amb les comparacions concretes, malgrat ser d’alt llinatge i influència innegable. Opten pel folk: «Crec que descriure la nostra música és una mica avorrit», confessa Clément Illhé. «Folk és una paraula molt bonica, amb una sonoritat molt concreta i la lletra “K” al final; és màgia pura per a mi».

Han debutat amb el segell anglès Satellite of love amb un EP en vinil, «Ballad of Joseph Merrick», un tractat emocional i nostàlgic de cançons que actuen com a anotacions a peu de pàgina. Es tracta d’apunts sobre una sensibilitat que el pop d’aquesta dècada ha amagat entre recursos més llancívols que una pedra però poc sincers: els temes d’Alba Lua recuperen sensacions perdudes en l’indie i la psiquedèlia dels vuitanta.

El més curiós del cas és que ho van enregistrar precisament a Barcelona, aprofitant una visita a la ciutat per acudir al festival Primavera Sound. «Va ser realment divertit. D’aquest temps recordo porros, exhibicionistes als terrats de la ciutat, la màfia japonesa, cafès de moda sola el sol i Dave Bianchi. El Barça guanyant la Lliga, festes, el Museu Picasso, la platja bruta i caminar pel meu barri preferit: Gràcia».

En el seu pas per Emergència!, que servirà per vestir de llarg el grup a la Ciutat Comtal, volen aprofitar per deixar-se «sorprendre pels grups locals» i provar: «Serà la primera vegada que toquem amb un baixista, així que ja veurem què passa», escriu entre rialles. Un experiment que augura un d’aquells concerts agosaradament entusiastes.

Jaime Casas (JaimeCasasB)

Amb el videoclip de «Valley of Abra» us deixem però abans us recordem que Alba Lua tocaran a l’escenari Auditori de l’E!2012.

Segueix el festival a Twitter #EMERGENCIA2012