Pasolini, el català i Barcelona

juliol 8th, 2013 1 Comment

Pier Paolo Pasolini va ser un gran defensor de les llengües minoritàries. La seva mare era de Casarsa della Delizia, al nord-est d’Itàlia, on es parla el friülà, una llengua romànica pròpia del nord d’Itàlia que va ser molt castigada durant el règim feixista de Benito Mussolini. Pasolini en va reivindicar sempre l’ús, especialment l’escrit, que era inexistent. Ho feia per qüestions personals i també com una actitud política en contra del règim.

El 1942, en ple règim feixista, Pasolini va publicar Poesie a Casarsa, una col·lecció de poemes escrits íntegrament en friülà que van suposar un autèntic escàndol. Tres anys després fundava l’Accademiuta di Lenga Furlana, amb revista pròpia. Aquella publicació reivindicava les llengües romàniques minoritàries i la necessitat d’independència política que hi havia en alguns territoris perquè sobrevisquessin. Una de les llengües i cultures que més va interessar a Pasolini va ser la catalana que, com el friülà, estava perseguida políticament, però que sobrevivia gràcies a la seva tradició literària. Considerava que havia de ser un exemple a seguir pel friülà.

Pier Paolo Pasolini, José Agustín Goytisolo i Salvador Clotas recorren el cementiri de Montjuïc, sobre les barraques de Can Tunis.
c. 1968 Autor desconegut. Col·lecció Júlia Goytisolo i UAB

Pasolini va contactar amb el filòleg i crític literari italià Gianfranco Contini (1912-1990). En veure el seu interès pel català, Contini li va presentar al poeta i traductor català exiliat a Suïssa Carles Cardó (1884-1958). I va ser Cardó qui el va introduir en la cultura catalana enviant-li un recull de nou poemes catalans traduïts a l’italià que Pasolini acabaria publicant a la revista de l’Accademiuta. Es titulava Fiore di poeti catalani (1947) i tenia textos de Joan Rois de Corella, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Carles Riba, Josep Carner, Manuel Bertran i Oriola, Joan Maragall i un del mateix Cardó.

El seu interès per Catalunya el va portar a visitar Barcelona a mitjan anys seixanta en diverses ocasions. En aquestes visites, el seu intèrpret i qui l’acollia a casa era José Agustín Goytisolo, traductor dels guions d’Accatone i Mamma Roma. Les trobades a Roma amb Pasolini per enllestir les traduccions es van convertir en una bona amistat, com explica el mateix Goytisolo en aquest article de 1984.

El motiu pel qual Pasolini va visitar Barcelona per primera vegada va ser per convèncer la família del jove estudiant barceloní Enrique Irazoqui perquè el deixessin fer de Crist a Il vangelo secondo Matteo. Tot i no ser actor, va fer-ho. Allà va conèixer Miquel Porter-Moix, Román Gubern o Ricard Salvat. En la seva segona visita, Pasolini va impartir una xerrada sobre la seva producció literària i cinematogràfica i sobre la seva ideologia marxista. La xerrada s’havia de fer al Paranimf de la Facultat de Medicina, però la policia la va prohibir i la van traslladar, d’amagat, a l’Hospital Clínic. Cap a l’any 1967 va tornar a Barcelona i, amb Irazoqui, Salvador Clotas i Goytisolo, va visitar el cementiri de Montjuïc. S’hi va passar tota la tarda, el van fascinar les inscripcions i les tombes de Durruti, Acaso, Ferrer i Guàrdia i Lluís Companys, sobre les quals va deixar flors fresques que va arrencar d’altres nínxols.

Un dels vídeos de l’exposició “Pasolini Roma” incorpora un fragment de Il vangelo secondo Matteo, pel·lícula de Pasolini en la qual hi actuava Enrique Irazoqui.

El silenci i les cendres de Pasolini

juliol 1st, 2013 No Comments

© Jordi Gómez, CCCB, 2013

El silenci que envolta la tràgica mort de Pier Paolo Pasolini deixa oberta, fatídicament, la qüestió sobre quina ha de seguir sent la fórmula per protegir-nos de l’inevitable perill que amaga el desplegament anàrquic del poder sobre els individus.

La mort del poeta va ser el nexe d’unió entre l’Alfredo Jaar i el Miguel Morey, que van compartir taula amb motiu del cicle de debats que acompanya l’exposició “Pasolini Roma”, per recordar-nos la vigència inesgotable del pensament intel·lectual del cineasta italià i la seva singular manera de viure’l.

L’artista xilè va assistir a la cita per presentar “Les cendres de Pasolini”, un assaig fílmic que fa al·lusió al títol del poema que Pasolini va dedicar a Gramsci al 1957. Jaar va aprofitar per explicar al públic del CCCB que el film va ser concebut per a la Biennal de Venècia del 2009, amb motiu d’un context polític italià que necessitava urgentment “tornar a escoltar la veu de Pasolini”.

© Jordi Gómez, CCCB, 2013

En uns escassos quaranta minuts “Les cendres de Pasolini” sintetitzen de manera contundent la resistència que Pasolini va mantenir durant tota la seva vida contra la maquinària política del seu temps, l’homogeneïtzació cultural provocada pels mitjans de comunicació, l’expansió desenfrenada de la burgesia, la naturalesa anàrquica del propi poder i -el més rellevant- l’estat d’ànim que el van dur a revelar-se contra tot això.

Però abans d’arribar a la meitat del film la veu de Pasolini emmudeix. Tots emmudeixen, també els seus personatges fílmics als quals Jaar involucra poèticament per mostrar el lament i el silenci que acompanya la mort de Pasolini. Els assistents també vam emmudir. Només s’aconseguia escoltar la veu d’Alberto Moravia cridant “ha mort un poeta i de poetes n’hi ha molt pocs al món”. En aquest punt, com una postil·la del que acabàvem de presenciar en pantalla, Miguel Morey va reprendre el debat amb un text del propi Moravia en el qual recordava al Pasolini dels últims anys amb una clara visió de la seva existència “sol i lluitant contra tot”.

I d’aquesta sentència Morey ens va convidar a seguir lligant els fils de la vida i del pensament del poeta en la seva última entrevista “Tots estem en perill”. Títol que va proposar el propi Pasolini arran d’una de les seves respostes en la qual comentava “potser sóc jo qui s’equivoca [fent relació al canvi de mentalitat política que demanava per la creixent homogeneïtzació dels individus convertits en “estranyes locomotores que xoquen unes contra altres”]. Però segueixo dient que estem tots en perill”.

Pier Paolo Pasolini davant la Mesquita de Mopti a Mali, 1970
© Archivio Dacia Maraini

Davant  la resposta, Furio Colombo li formula a Pasolini la darrera de totes les preguntes “Com penses evitar el perill i el risc?”. Pasolini no contesta. Es va fer tard i li va dir a Colombo que tenia alguna idea de com respondre però que ho deixava per a l’endemà al matí. Al dia següent una veïna de la platja d’Òstia alertava que havia trobat el cos mort del poeta estès a la sorra, brutalment assassinat. I silenci altra vegada.

Ernesto Collado: «Ara més que mai és necessari que la gent imagini utopies»

juliol 1st, 2013 No Comments

Ernesto Collado, actor i creador intermitent de l’escena contemporània barcelonina, integrant de la Fundación Collado – Van Hoestenberghe, és autor i intèrpret de l’obra de teatre “Montaldo”, que es representarà de l’11 al 14 de juliol a les 20h al Teatre del CCCB en el marc del Grec Festival de Barcelona.

Aquesta obra segueix l’expedició que Ignasi Montaldo, un noi aragonès mut i tímid, va fer a mitjan segle XIX als Estats Units amb un grup d’icarians (seguidors de les teories del pensador Étienne Cabet) per fundar una comunitat de socialistes utòpics.

Amb l’objectiu d’aprofundir en el plantejament de “Montaldo”, el cicle GREC EXPERIMENTAL CCCB inclou dues activitats paral·leles a la peça: el debat “Vamos a contar mentiras: Art, ficció, realitat”, que es va celebrar el passat 13 de juny, i el “Dia MONTALDO: Icària, la utopia ara”, que tindrà lloc el proper 5 de juliol a les 19h al Teatre del CCCB.

Al debat, Ernesto Collado va partir de la convivència entre veritat i falsedat que proposa l’obra per moderar un debat sobre quin paper tenen realitat i ficció en les pràctiques artístiques contemporànies. Hi van participar el productor cultural Bani Brusadin, l’historiador de l’art Jorge Luis Marzo i l’artista Job Ramos.

El “Dia Montaldo” proposa un altre acostament al moviment cabetià i a la ciutat utòpica d’Icària a través de la projecció del documental Christmas in Icaria (2012), introduït pels directors de la peça: Daniel García i Aurelio Medina. A continuació, Ernesto Collado presentarà el procés de creació i treball de “Montaldo”. En la següent entrevista, Collado ofereix unes pinzellades d’aquest procés i reflexiona sobre la raó de ser de les utopies, així com sobre la fina frontera que separa ficció i realitat.

Iván Morales: «L’adolescència m’interessa, però hi ha una cosa més essencial: l’amistat»

juny 26th, 2013 1 Comment

L’actor, director i guionista català Iván Morales, membre de l’associació de projectes audiovisuals i teatrals Prisamata, dirigeix el muntatge Jo mai, que es podrà veure al Teatre del CCCB, del 25 al 28 de juliol a les 20h, en el marc del Grec Festival de Barcelona.

Jo mai es defineix com un conte de gènere negre sobre un grup de nois i noies que volen formar, al bar abandonat Amparo, la família que mai no van tenir. Els actors Marcel Borràs, Àlex Monner, Oriol Pla, Laura Cabello i Xavier Sáez protagonitzen aquesta obra, en què els personatges s’esforcen per trobar el seu lloc al món.

Abans que s’estreni Jo mai, dins de la programació GREC EXPERIMENTAL CCCB el Grec i el CCCB organitzen, dissabte 29 de juny a les 19h al mateix Teatre, el “Dia JO MAI: Tot sigui pels amics”, una activitat que proposa aprofundir en el retrat dels protagonistes de l’obra com si els coneguéssin al Bar Amparo.

Jo mai © Helio Reguera

En aquesta sessió, Iván Morales presentarà dues peces audiovisuals que ha dirigit amb una història propera a Jo mai: el curtmetratge Dibujo de David (2007) i el videoclip At the gates de Nitch. Aquest grup musical barceloní, autor de la banda sonora de Jo mai, posarà el punt final a l’activitat amb una actuació en directe.

Entrevistem Iván Morales, que ens parla del protagonisme dels joves i l’amistat en la seva obra, dels referents que l’han conduït a tractar aquestes temàtiques i de la situació actual del teatre a Catalunya.

Quina relació hi ha entre les històries de l’obra Jo Mai, les del curtmetratge Dibujo de David i les del videoclip At the Gates del grup Nitch?

Quan vaig dirigir Dibujo de David suposo que no vaig acabar de buidar moltes de les inquietuds que tenia dintre i que vaig intentar explorar. El projecte de Jo Mai feia temps que em feia voltes pel cap ja per aquella època, però quan em vaig posar a escriure’l per primer cop va ser després del rodatge de Dibujo de David, i no podia deixar d’imaginar-me aquell actor que havia descobert gràcies a aquell curtmetratge, Marcel Borràs.

Helio Reguera, el líder de Nitch, ja hi sortia, també, a Dibujo de David, com a figurant dins de la festa. Quan em va fer descobrir la seva banda em va deixar flipat: amb quinze anys ja era líder d’un grup de Rock’n’Roll!!! Quan vam parlar de fer un videoclip junts i, també, de fer la música per a Jo Mai, el més lògic va ser intentar que aquells dos projectes s’ajuntessin i dirigir un vídeo que donés imatge a la seva música, i que alhora ens servís per descobrir una mica més els personatges del Bar Amparo. Amb l’ajut de Pau Mirabet (director de fotografia) i de Vep Culleré (muntador), i la resta d’actors de l’obra (Àlex, Laura, Oriol, Xavi), ens vam posar a jugar i experimentar, portant al límit els personatges de Jo Mai en situacions clau, rodant cinc dies diferents per a només cinc minuts de resultat final. At the gates n’és el resultat.

Els joves són protagonistes d’aquestes tres històries. Per què?

L’adolescència m’interessa, òbviament, a nivell temàtic, però hi ha alguna cosa més essencial en els tres projectes que esmentes, més enllà de l’edat dels protagonistes, i és l’amistat.

Tot i això, he de dir que un dels moments més feliços de la meva vida va ser assistir a una funció de Sé de un lugar (una de les altres obres de la Cia. Prisamata), un muntatge protagonitzat per personatges entre els trenta i els quaranta anys, al qual un dels actors de Jo Mai, Oriol Pla, va portar trenta companys seus de classe, menors d’edat en aquell moment. L’energia, la llibertat, la falta de prejudicis culturals i la puresa amb la qual aquest públic s’enfrontava a la nostra peça van constituir una de les experiències teatrals més poderoses que he viscut mai. Aquella nit vaig tenir molt clar que era una bona idea fer un espectacle com Jo Mai.

Amb quins referents o experiències has comptat a l’hora de crear Jo Mai?

La meva vida, la dels meus amics i coneguts, els llibres d’Elmore Leonard, les pel·lícules de Jacques Tourneur, el Super-Rawal, Tyler the Creator, The Brothers Size, Zanardi d’Andrea Pazienzia, els Germans Marx, Piter Pank, la Complicité, Jacques Audiard, el llibre de mitologia grega que em va regalar ma mare quan era petit…

En alguna entrevista has dit que Jo Mai és «un conte de gènere negre adolescent» que té la intenció d’oferir «una experiència semblant a la d’anar a veure un grup de rock adolescent al seu local». Fins a quin punt la música de Nitch té un paper important per fer viure aquesta experiència al públic?

Helio Reguera és el director musical i ell s’ha encarregat que, darrere dels intèrprets de Jo Mai també hi hagi, en les seves pròpies paraules, «una puta banda».

L’obra Jo Mai té un blog on expliqueu part del procés de creació. Per què?

És feina nostra que el públic conegui què fem i, una miqueta, com ho fem. Utilitzem les eines que són al nostre abast per fer-ho. Jo no sé si la gent ja llegeix blogs, però també és una manera de deixar constància, per nosaltres mateixos, del nostre procés.

Com creus que la crisi econòmica i, més concretament, la crisi del teatre convencional estan donant pas a nous formats alternatius en les arts escèniques i a nous públics del teatre?

Crisi n’hi ha, econòmica, política, social… Crisi del teatre convencional, no ho tinc tan clar, seria un debat molt extens, potser. En el que sí que estarem d’acord, probablement, és que hi ha una situació de merda general que ens afecta les persones, i, òbviament, això ens obliga, als qui volem dedicar la vida a explicar històries, a tenir una responsabilitat extra a l’hora de plantejar-nos la nostra feina, a l’hora de fer-la arribar, a ser encara més rigorosos amb el que oferim al públic i com li oferim, a no fer qualsevol cosa per tal d’aixecar, o mantenir, el nostre xiringuito, i a buscar fórmules i solucions creatives, encara que siguin econòmicament precàries, ja que sembla que les coses no són tan fàcils de portar a terme com fa uns anys.

Una bona notícia pot ser que hem aprés la lliçó: ara potser estem entenent que no són els mitjans que utilitzis el que faran que la teva obra sigui cutre o no, sinó des d’on la fas i per què la fas.

Hi ha espai en els circuits habituals de teatre per a les creacions més experimentals?

Per sort, si no hi ha espai ja no és un problema tan gran com abans. Una part del públic està entenent, també, que pot gaudir d’una gran experiència teatral en qualsevol lloc.

El Teatre CCCB no és un teatre convencional: és un espai blanc, no té una programació estable i no està dins els circuits oficials, entre d’altres coses. Com creus que afecta això la teva proposta?

No ho sé. Ho haurem de veure quan l’estrenem. Ara per ara, és un luxe participar dins d’aquest cicle, juntament amb Ernesto Collado, i dins del Grec. El nostre ideal seria omplir el teatre de gent que va al teatre habitualment, de gent que va més aviat a exposicions, de gent que va a concerts, i de gent que no va a cap dels tres llocs però que intueix que aquí, al Bar Amparo, potser, podrà vibrar una bona estona.

«Pasolini sempre ha estat la bèstia negra de la burgesia italiana» Gianni Borgna

juny 19th, 2013 No Comments

Estudiós i amant de la música i la cultura popular,  el professor universitari Gianni Borgna va entrar en contacte amb l’obra de Pasolini a través dels seus poemes. «Malgrat que a Itàlia és conegut pel seu cinema o per ser un personatge polèmic, Pasolini és, per sobre de tot, un gran poeta», explica. L’any 1963, Gianni  Borgna va poder veure per primer cop aquell home odiat pels poderosos italians per «homosexual, comunista i poeta».  Aquella primavera de 1963, Pier Paolo Pasolini parlava davant d’un grup de joves antifeixistes sobre els problemes que havia tingut amb l’estrena de la pel·lícula La Ricotta, per la qual va ser processat. «Jo era un jovenet i em va colpir, pensava que era un home molt polèmic i sí, les coses que deia eren dures, però en realitat era un home gentil i dolç que dialogava de tu a tu amb els joves», recorda Borgna.

Gianni Borgna va acabar formant part del cercle d’amics de Pasolini i ha escrit diverses obres sobre l’intel·lectual italià, les més recents, el guió de la pel·lícula Profezia. L’Africa di Pasolini (2013) o l’obra de teatre amb Irma Palazzo Pier Paolo, poeta delle ceneri (2012) . Aquest any ha fet realitat un dels projectes sobre Pasolini que més l’han captivat: comissariar, juntament amb Jordi Balló i Alain Bergala, l’exposició Pasolini Roma que ara podeu veure al CCCB i que més endavant viatjarà a París, Roma i Berlín. En aquesta entrevista Borgna descriu com era el seu amic.

Entrevista en italià. Edició: Edgar Riu