“Vaig copiar Moby Dick a mà”: els secrets de l’escriptura de Nadeem Aslam

octubre 2nd, 2013 No Comments

CCCB © Jordi Gómez, 2013

Llegim novel·les per passar-ho bé, o per saber-ne més, o pel plaer de deixar-nos endur per una bona història, però darrere cada llibre sempre hi ha un autor i un procés d’escriptura singular, que pot ser curt o llarg, plaent o tortuós, i amb unes tècniques i dinàmiques pròpies que els lectors poques vegades arribem a conèixer.

Durant la seva conferència al CCCB, Nadeem Aslam va voler compartir amb nosaltres alguns dels secrets de la seva escriptura i va parlar de les seves estratègies per escriure i dels seus inicis com a escriptor. Són consells que agrairan tots aquells que escriuen, però també els amants de la literatura en general i els lectors de El jardín del hombre ciego (Mondadori, 2013), la seva darrera novel·la.

En aquest primer fragment, Aslam explica la importància que tenen les llibretes en el seu procés d’escriptura. (Podeu escoltar-lo al vídeo de la conferència, minut 33:55)

Des que tenia 20 anys mantinc unes llibretes on apunto tot el que trobo interessant: un comentari que em fan, una imatge,una citació d’un llibre, alguna cosa que he vist al carrer… Tinc més de 100 llibretes. Quan m’assec a treballar i escric un capítol, agafo una d’aquestes 100 llibretes de manera completament aleatòria, pot ser una llibreta de fa 25 anys o d’ahir mateix, i llavors miro la primera anotació i intento trobar un lloc de la pàgina on encaixi. Si puc col·locar-la ho faig i marco amb una creu que he fet servir aquella anotació per no repetir-la. Després segueixo amb la segona anotació, amb la tercera, i vaig seguint aquest procés i repasso tota la llibreta. Al final del dia tota la pàgina estarà plena de petites notes i idees que afegiré al text. Si al cap d’un temps ho repasso i no m’agrada, ho esborro i ho torno a la llibreta, no perquè sigui un mal pensament, sinó perquè no ha d’anar aquí, sabent que ja trobaré un lloc per aquella anotació en alguna altra banda, potser demà o potser d’aquí quinze anys. [...] En un capítol extens puc repassar cinc o sis llibretes, per tant a nivell pràctic he estat escrivint aquest llibres des de la primera llibreta, perquè hi ha pensaments de quan tenia 20 anys. A banda de la llibreta també sóc un ésser humà, tinc una mare, un pare, nebots, nòvies… Aquestes experiències també hi entren, perquè la referència principal és la meva vida. Puc canviar algunes coses perquè s’ajustin a les necessitats de la història, és clar, però si vull parlar d’una mare a la novel·la, la referència serà la meva mare.

La manera com Nadeem Aslam va aprendre l’anglès literari també mereix atenció. La família de l’escriptor va exiliar-se a Anglaterra quan ell tenia 14 anys, i per resoldre els problemes amb la llengua anglesa que arrossegava va dedicar-se a llegir els grans novel·listes, i fins i tot va copiar les seves obres a mà (minut 41:40 de la conferència).

Al Pakistan no érem rics, érem gent d’esquerra. Si ets ric al Pakistan pots enviar els fills a escoles on ensenyen anglès, però jo vaig anar a escoles del govern on t’educaven en urdú, i quan vaig venir a Anglaterra als 14 anys tenia un anglès molt bàsic, de l’estil «això és una taula, això és el terra». A l’escola anglesa les assignatures que feia bé a l’escola eren ciències, perquè a les ciències l’anglès no era important, havies d’assimilar fets i reproduir-los, i si ho feies en anglès dolent no importava. Però els temes que m’interessaven, literatura, història, política o filosofia, per totes aquestes assignatures calia escriure assajos i argumentar, i jo no podia ni articular un paràgraf. Vaig anar a la universitat a estudiar ciències, però al tercer any, quan ja feia set anys que vivia a Anglaterra, em vaig dir que el meu anglès no era prou bo per fer el que volia fer, que era escriure.  [...] Com que no havia pogut estudiar les assignatures que m’agradaven a l’Institut i a la universitat o fer un doctorat, em vaig dir que els propers 10 anys els dedicaria a això. Agafava una persona i li preguntava «Qui és un bon escriptor?». Em contestava «Thomas Hardy», i llavors jo anava i llegia tot Thomas Hardy, des de la primera novel·la fins a l’última. Preguntava a una segona persona «Qui és un bon novel·lista? » i deia «Nabokov»,  llavors llegia tots els llibres de Nabokov. Vaig llegir Faulkner, Joyce, Conrad, Lawrence… Després vaig voler saber què és un paràgraf, quants pensaments es permeten per pàgina, què és una coma, perquè serveix un punt, i vaig copiar tot Moby Dick a mà. Vaig copiar As I lay dying de William Faulkner, Beloved de Toni Morrison, El otoño del patriarca de Gabriel García Marquez, Lolita de Nabokov, Black Meridian de Cormac McCarthy… Encara les tinc, era abans de la màquina d’escriure, ho feia a mà. Va ser molt important per mi.

Podeu veure la conferència completa aquí 

Philip Hensher

L’escriptor britànic Philip Hensher, proper participant del cicle LLOCS/LUGARES/PLACES

La visita de Nadeem Aslam a Barcelona va formar part del cicle “Llocs/Lugares/Places. Diàlegs amb escriptors britànics”, organitzat en col·laboració amb el British Council en el marc de Kosmopolis, en el qual també participaran Philip Hensher, que vindrà al CCCB el proper 8 d’octubre, i Edward St. Aubyn, que ens visitarà el 12 de novembre.

El Blog CCCBLab guanya el Premi Blogs Catalunya 2013 en la categoria de cultura i tendències (corporatiu)

setembre 30th, 2013 No Comments

El Blog CCCBLab ha estat guardonat amb el Premi Blog Catalunya 2013 en la categoria de Cultura i tendències – Corporatiu que atorga la Societat de la Tecnologia i el Coneixement de Catalunya. L’objectiu d’aquests premis és promoure la creació, manteniment i promoció de blogs en català.

El lliurament de guardons va tenir lloc aquest dissabte al Teatre Auditori de Granollers. En total es van premiar 32 blogs, distribuïts en 15 categories temàtiques, i un premi especial STIC, en reconeixement a la tasca feta per a la internet catalana, que enguany s’ha concedit a Amical Wikimedia: una organització sense ànim de lucre  que promou la Viquipèdia, els seus projectes germans i el coneixement lliure a dins i fora de la xarxa.

© STIC.cat, 2013

En aquesta edició s’han presentat més de 1000 blogs, que van estar sotmesos a votació popular durant uns mesos. Després, un jurat va triar els finalistes i els guanyadors definitius. Podeu veure la llista de premiats aquí. Felicitats a tots i gràcies als que heu votat el Blog del CCCBLab!

El Blog del CCCBLab, present a internet des de l’any 2009, és l’espai que el CCCB dedica a les reflexions sobre innovació i canvi cultural, la recerca de nous gèneres i formats, l’evolució dels públics o els lligams entre ciència, tecnologia i cultura, entre d’altres temes. El blog és una publicació especialitzada amb articles de fons escrits pel mateix personal del CCCB o per experts en cadascuna de les temàtiques. També inclou entrevistes, vídeos sobre les activitats del CCCBLab o documentació relacionada.

Cultura de club: El més preocupant és que la paradeta continua en mans de tots aquells que van començar alguna cosa als 90

setembre 30th, 2013 No Comments

Aquest és un dels articles que formaran part del fanzine sobre cultura de clubs que s’està preparant per la propera sessió BCNmp7 al CCCB (divendres 11 d’octubre al Teatre). Músics, DJ’s, periodistes musicals… escriuen sobre el fenomen. Existeix o va existir la cultura de club? Propera entrega: Txarly Brown.

Quan vaig començar a aficionar-me a la música electrònica el que s’entenia llavors per cultura de club significava alguna cosa, o almenys això em van fer creure. Per la meva particularitat geogràfica freqüentava Florida 135, a Fraga, una de les tres sales responsables, al meu parer, que aquesta gran pilota que és la música de club avancés cap a algun lloc a Catalunya i rodalies. Espanya s’estava desvetllant de la seva anterior cultura de club, la ruta del bakalao, per abraçar els corrents de música electrònica que feliçment ja imperaven en la majoria de països del nostre entorn. Va ser precisament en un viatge a França quan Juan Arnau, propietari del club d’Osca, va decidir donar un gir a la seva programació. No obstant això, al rememorar aquesta transició, tot el que em ve al cap és un camí una mica espinós. En la primera sessió de l’italià Francesco Farfa a Espanya, si no recordo malament durant la tardor de 1994, vaig escoltar xiulets. Molta de la gent congregada aquella nit va abandonar la sala en la primera mitja hora per acabar fent niu al pàrquing. La visita de Laurent Garnier el 1995 també va produir sensacions oposades. El públic no estava encara massa preparat. Fins que aquesta essència purament rutera no va desaparèixer no comencem a utilitzar amb determinació el terme cultura de club. Personalment sempre he pensat que l’estricta puresa de la frase en qüestió queda emmarcada en l’Anglaterra de finals dels 60:  Blackpool MeccaTwisted Wheel o Wigan Casino i l’explosió vital del northern soul van ser el començament de l’autèntica cultura de club. L’estètica cerimoniosa del públic, el culte al ball com a forma de vida i l’estatus artístic, elevat a categoria de Déu, del selector de discos. Parlem d’això, no?

David G. Balasch. Font: http://numerocero.es/

Durant la segona meitat de la dècada dels 90 vam beure de tota l’electrònica que entrava sense pietat. Etiquetes com downtempodrum & bassIDMdeephouse2-step o breakbeat es van colar a la velocitat d’un meteorit. Sota el paraigua de la novetat, l’avantguarda i el suposadament modern, ens vam arribar a empassar coses bones, regulars, dolentes i fins i tot infumables. No en la teoria però sí en la pràctica, els filtres van ser gairebé inexistents. Agafàvem el Dance De Lux i llegíem totes i cadascuna de les ressenyes a la recerca d’aquell disc que ens canviaria la vida. Tot era nou, tot mereixia ser escoltat, pàgines, xerrades acalorades a la botiga i minutatge en festivals. Monegros va gaudir fins i tot durant alguns anys d’un escenari de drum and bass. Inaudit.

Tot i això, crec que aquest terme és un axioma generacional generat per una simple equació espai-temps . M’explico. 20 anys porto girant entorn de la música de ball. Després de les meves primeres experiències de club vaig viatjar a Londres, on vaig començar a punxar en clubs de funk. Desproveït del context techno, el meu ventall musical es va ampliar . Un any després em vaig traslladar a València, i tres després a Madrid, on vaig residir vuit anys. Durant tot aquest temps he organitzat festes, he punxat, he freqüentat i treballat per a clubs i, sobretot, he col·laborat colze a colze amb gent vinculada a l’escena nocturna. M’atreveixo a dir que ningú en el seu sa judici ha seguit utilitzant aquesta expressió més enllà dels anys 2002-2003. Fins i tot puc afirmar que quan algú l’ha esmentat ha estat per fer un acudit o titllar de pretensiós a qui l’ha deixat anar . Durant aquesta explosió desmesurada d’etiquetes feia l’efecte que la cosa no tenia fi. Escoltàvem DJ Krush i parlàvem de hip-hop abstracte. Si Kruder & Dorfmeister feien una remescla bona, tot el downtempo ens semblava excitant. Si Garnier barrejava techno, house i drum & bass en una sessió de tres hores això era l’èxtasi. Se li deia eclecticisme. Hi va haver un temps en què hi havia nits de drill & bass a Nitsa, en elles podies veure a 1200 persones ballant com si no hi hagués demà a un ritme endimoniat: no veig cap comparació en l’actual estat de la nació. No sona tot això una mica a ciència-ficció ara? El públic d’aleshores ja té trenta o quaranta anys,  s’ha casat, ha comprat una casa i ha tingut fills o simplement està en altres històries. Alguns estaran a l’atur també. Els que vénen des de baix pugen amb el pinyó canviat. La música electrònica ha seguit transformant-se, agafant derives interessants , decebedores o irrellevants, com abans. S’ha fracturat, com també s’han partit en mil trossos el rock i el pop. Amb la desintegració de la indústria musical se n’han anat en orris gairebé tots els filtres, i, encara que no seré jo qui defensi els taurons, no tot són associacions bones quan parlem d’una caiguda tan gegantina. Ja no llegim les mateixes revistes perquè moltes han estat engolides per la (s) crisi, així que molts d’aquests inputs vénen ara de publicacions internacionals . Han desaparegut la majoria de botigues de vinil , motors importants pels DJ i punts de trobada d’apassionats compradors . A grans trets , el muntatge és en mans de tots aquests que van començar una mica en els 90, i això és probablement el més preocupant de tot.

Sessió 04 #BCNmp7 Cultura de Clubs

setembre 25th, 2013 1 Comment

Divendres 11 d’octubre tindrà lloc, al Teatre del CCCB, la darrera de les tres sessions que A Viva Veu ha programat per al BCNmp7 d’enguany. Aquesta penúltima sessió del cicle s’estructurarà al voltant d’un concepte tan ampli com la Cultura de Clubs.

D’entrada, la paraula “club” ve acompanyada de connotacions negatives per l’elitisme que pot suposar la pertinença a un d’aquests col·lectius. Tanmateix, si repassem el significat etimològic del mot, ens adonem que un “club” és una societat de persones per al foment d’un fi literari, polític, merament recreatiu, etc. i, especialment, esportiu. El DIEC no cita la música entre les disciplines que giren entorn a aquestes agrupacions, segurament perquè el significat d’aquesta paraula es va redactar molt abans de la dècada dels noranta, una època en què es va popularitzar el terme “cultura de club” en resposta a un augment del nombre de discoteques que posaven música electrònica no comercial.

Abans, però, ja hi havia clubs que punxaven música. De fet, els clubs van ser imprescindibles en la Gran Bretanya dels seixanta, durant la popularització del northern soul. Més tard, als Estats Units, la llista també és llarga: CBGB, Studio 54, etc. Els clubs són un element imprescindible en la música popular, fins i tot en gèneres tan allunyats geogràficament en els seus inicis com el jazz o el flamenc.

Dean Blunt

Posar un club a l’epicentre d’una escena no és cap tonteria, i en aquesta sessió intentarem fer-ho, precisament, per rendir-los homenatge. Partint de la base que reduir una música a les quatre parets d’un club no és una qüestió elitista sinó de respecte històric i musical, entenem que al voltant d’aquestes institucions hi cap tothom que experimenti una certa afinitat i sensibilitat per una música i, per què no, per una forma de viure, vestir, pensar, actuar, ballar, crear i interrelacionar-se amb els altres.

Per poder comprendre el significat d’aquest fenomen hem demanat a periodistes, programadors, discjòqueis, músics, propietaris de segells discogràfics i persones que freqüenten aquests entorns que ens escriguin i divaguin sobre la “cultura de club”.

Headbirds

Tots aquests textos d’autors provinents de diferents àmbits musicals com Txarly Brown, Alberto Guijarro, David Puente, Carles Novellas, David G Balasch, El Acumulador, Frankie Pizá, Javier Blanquez, John Talabot, Jordi Serrano (Domestica Records), Sergi Alejandre (Boston Pizza Records), Raul Valero, Miqui Puig, entre d’altres, els recollirem en un fanzine que entregarem a tots els assistents a la sessió del proper 11 d’octubre. En els propers dies avançarem en exclusiva al blog VEUS CCCB alguns dels textos del fanzine.

Pel que fa a la línia artística de la sessió, Cultura de Clubs comptarà amb la presència de l’ex-Hype Williams Dean Blunt, qui presentarà per primer cop a Barcelona The Redeemer”, una obra de gospel fosc i intens molt ben acollida per part de la premsa especialitzada d’àmbit nacional i internacional. L’acompanyarà el talent de l’electrònica local de Headbirds, que uneix conceptes clau com el UK Garage, el synth-pop i el house d’antany.


BCNmp7: LA DARRERA SESSIÓ

La darrera sessió del cicle #BCNmp7 l’ha programada Lluís Nacenta (coordinador del Màster en Art Sonor de la UB) i tindrà lloc el dijous 5 de desembre al Teatre del CCCB. Sota el títol MÍNIM-ACCIÓ, la sessió estarà dedicada al minimalisme anglosaxó amb obres de Steve Reich i Roger Goula interpretades per Roger Goula i per Experimental Funktion. Aquesta agrupació, formada per Vera Martínez Mehner (violí), Elena Rey (violí), Jonathan Brown (viola), Erica Wise (violoncel) i Hugo Romano (electrònica), se situa a mig camí entre l’excel·lència en la interpretació de música clàssica (Vera Martinez Mehner i Jonathan Brown són violí i viola del Quartet Casals) i les tècniques més avançades d’experimentació musical. En breu penjarem a la pàgina web la informació del programa complet.

“No vull que Al Qaeda i els talibans defineixin què és ser musulmà”

setembre 23rd, 2013 1 Comment

Viu a Anglaterra des del 14 anys però el Pakistan continua ocupant el centre del seu univers literari. L’escriptor Nadeem Aslam parla, en aquesta entrevista, de la seva relació amb Pakistan i dels problemes que enfronta el país. També explica perquè, ateu convençut, es declara musulmà arran de l’11-S, i parla sobre l’experiència de l’emigració. Aslam acaba de publicar en castellà El jardín del hombre ciego (Mondadori, 2013). Va visitar el CCCB el passat 16 de setembre convidat pel British Council.