Jaume Bertranpetit: la selecció natural en humans

octubre 30th, 2013 No Comments

Jaume Bertranpetit oferirà la conferència “La selecció natural en humans: passat, present i futur” el proper dilluns, 4 de novembre, a les 19:30h al CCCB. Ho farà en el marc del cicle Evolució i cultura, que el CCCB organitza juntament amb B-Debate. Presentarà la conferència Montserrat Vendrell, directora general de Biocat.

Quan Darwin va explicar que la selecció natural era el motor de l’evolució, es produí una gran revolució en el pensament de la humanitat: es podia donar una explicació mecanicista, física, al mecanisme que explica l’evolució de les espècies. Per tant, no només es va poder entendre el procés de l’evolució de les espècies, sinó que se’n donaven les seves causes naturals, basant-se en la selecció natural. La visió naturalística, de lluita per la supervivència, de documentals de televisió, és la que ha imperat durant llarg temps.

Quina és la interpretació que tenim avui de la selecció natural quan hem après tanta biologia i, sobretot, hem après a desxifrar els genomes dels éssers vius? Què sabem de la selecció natural en l’era genòmica?

Jaume Bertranpetit

El més important, sens dubte, és que podem veure les empremtes deixades per la selecció natural quan ha actuat en una regió del genoma: podem veure que els diferents individus d’una població tenen menys variació de la que esperem en la majoria de gens per un fet ben simple: les variacions en aquestes regions del genoma produeixen anomalies en els portadors; això vol dir que les mutacions en els gens produeixen malaltia o, en altres termes, que hi ha selecció purificadora. Però la selecció natural, a més de l’aspecte conservador, és fonamental per entendre les innovacions, els canvis que estan a la base de noves adaptacions.

La selecció positiva o adaptativa és aquella que afavoreix els individus amb determinades característiques i les fa preeminents en les poblacions i les espècies. Les característiques que fan que cada espècie, cada població, tingui unes adaptacions concretes que les fan úniques, ben adaptades. Així tenim que la selecció natural està en la base per entendre totes les característiques novedoses de les espècies, totes les diferències remarcables que tenen les espècies o les poblacions i que es donen en la immensitat de les adaptacions, que estan no només en les espècies o poblacions d’animals o plantes que ens meravellen, sinó que estan també en nosaltres.

L’ésser humà, com a espècie diferenciada d’altres, implica no només una història. Més enllà de les formes fòssils dels nostres avantpassats ens podem preguntar quines són les singularitats biològiques humanes i com el coneixement del genoma ens ajuda a entendre-ho. En el fons, la pregunta interessant és: què fa humà a un humà? O dit en altres termes: quines són les característiques humanes que ens diferencien d’altres espècies properes (per exemple, el ximpanzé) i  podem saber que són fruit d’adaptacions i per tant que han estat sotmeses a selecció natural adaptativa? Podem parlar de les bases biològiques del “fet humà”?

Anant més enllà, ens podem plantejar si hi ha adaptacions que podem veure com a trets diferencials entre les poblacions humanes. Aquí, les eines genòmiques ens han permès veure com característiques ben diferents entre grups humans són fruit de la selecció natural: la pigmentació, la resistència a malalties infeccioses, l’adaptació a l’altitud. I els casos són ben clars i interessants.

Quan entendre l’adaptació ens porta a caràcters complexos, que depenen de molts gens i de la interacció amb l’ambient, la biologia actual es troba amb dificultats explicatives: coneixem encara poc de com el fenotip i el genotip estan relacionats i les adaptacions en caràcters complexos estan explorant la complexitat de les interaccions entre molts i complexos elements.

Entenem bé els principis bàsics de la selecció natural; entenem com llegir les seves empremtes en el genoma i la rellevància de la seu impacte funcional; coneixem els principis bàsics dels resultats de l’exploració dels genomes; i s’obre davant nostre la gran explicació causal de la nostra mateixa naturalesa i unicitat, com a espècie i com a població.

L’escriptor xinès Yu Hua, al CCCB

octubre 30th, 2013 1 Comment

“Sense èpica, sense ètica, sense cap mena d’indici de progrés, el lector queda completament abandonat davant de la història i del món que l’envolta.” Amb aquestes paraules, l’especialista en literatura xinesa Carles Prado descriu l’efecte colpidor de la prosa primerenca de l’escriptor xinès Yu Hua. Ho fa al pròleg d’El passat i els càstigs (2013), el recull de relats amb què va debutar Yu Hua als anys 80 i que acaba de ser traduït en primícia al català per l’editorial Males Herbes.

Yu Hua

Yu Hua és un dels escriptors xinesos contemporanis més influents, membre de la primera generació que no va patir les penúries del maoisme. Segons Prado, la seva obra defuig tant del realisme social que havia caracteritzat la literatura xinesa de les dècades anteriors com del discurs humanista que es postulava com a alternativa a la Xina durant la segona meitat de la dècada dels 1980. El resultat és una literatura torbadora, desafiant i difícilment classificable. El fet que comencés a escriure l’any 1984, quan l’etapa maoista ja havia quedat enrere, li va permetre narrar sobre el passat i el present sense les cicatrius que arrossegaven els escriptors de generacions anteriors.

Nascut el 1960, Yu Hua va viure la darrera etapa de la Revolució Cultural xinesa, en la qual, com és ben sabut, es va proscriure gairebé tota la literatura. Tal com ha explicat ell mateix, els pocs llibres que queien a les seves mans estaven tan escapçats i gastats que gairebé mai se’n podia saber l’autor, el títol, el principi o el final. Convertit amb el temps en un lector apassionat, influït per escriptors com Kafka, Robbe-Grillet o Kawabata, Yu Hua va ser un dels intel·lectuals responsables d’introduir les avantguardes literàries a la Xina dels anys 80. La seva obra sap convertir una història pertorbadora, on conflueixen surrealisme, cruesa i lirisme, en un relat gairebé hipnòtic, que atrapa i fascina al lector.

Tal com indica Carles Prado, l’estil dels relats d’inici de Yu Hua és gèlid i aclaparador. La ficció que construeix tracta la realitat d’una manera freda, àdhuc brutal, i amb freqüència la violència i la sang taquen vastament els seus relats. Aquesta fredor és típica dels seus primers escrits, dels quals El passat i els càstigs en recull quatre contes. El mateix Yu Hua creu que això es deu, en part, al fet que des de nen va estar molt a prop de la mort. Entre d’altres imatges de la seva infància, n’hi ha una de particularment escabrosa, i és que casa seva es trobava davant d’un lavabo públic on sovint les infermeres llençaven el rebuig humà resultant d’operacions quirúrgiques. També explica, en una entrevista publicada al New York Times, que a casa hi feia tanta calor a l’estiu, que cercava el recer en la frescor d’un dipòsit de cadàvers proper, on solia endormiscar-se. De la mateixa manera, les execucions públiques durant el règim maoista, que trencaven l’avorriment i la monotonia a Haiyan, el seu poble, a la província de Zhejian, formen part del seu record.

Quina explicació té aquesta cruesa en la prosa de Yu Hua? Com ha contribuït la seva experiència vital a fornir la imatgeria dels seus relats? Què ens diu la seva literatura dels profunds canvis econòmics, polítics i socials que ha viscut la Xina en els darrers cinquanta anys? Per intentar respondre a aquestes i altres preguntes, i en motiu de la inauguració del màster en Estudis xinesos de la Universitat Pompeu Fabra i de la presentació d’El passat i els càstigs, Yu Hua i Carles Prado, acompanyats de l’editor de Males Herbes Ricard Planas i la traductora Carla Benet mantindran un diàleg obert al públic que tindrà lloc al CCCB el proper dimarts 5 de novembre a les 19:30h. Al Twitter: #YuHua.

Miquel Dewever-Plana: «Internet serà el mitjà que ens permetrà, als fotoperiodistes, seguir treballant i informant»

octubre 30th, 2013 No Comments

Entrevista al fotògraf guanyador del primer premi de la categoria Documental interactiu del concurs multimèdia World Press Photo 13 per l’obra Alma. Hija de la violencia.

Pòster “Alma. Hija de la violencia”

Cada vegada més, la fotografia tendeix a convergir amb altres mitjans d’expressió visual, textual i audiovisual; i, tant a nivell professional com amateur, les imatges fotogràfiques no són alienes a la rellevància social d’Internet.

En aquest context, la fundació World Press Photo va posar en marxa fa dos anys el Concurs multimèdia: un certamen que considera complementari al concurs fotogràfic original i amb el qual respon al seu compromís de proporcionar una plataforma a les pràctiques innovadores en el camp del periodisme visual. Segons les bases del concurs, les obres multimèdia han de ser produïdes per al web i han d’incloure fotografia i/o vídeo en combinació (com a mínim) amb animacions, grafismes, il·lustracions, sons o text.

En la novena edició de World Press Photo a Barcelona, la capital catalana serà l’única ciutat de l’Estat (i gairebé del món) a mostrar les nou obres guanyadores de la tercera convocatòria del Concurs multimèdia, que inclou tres categories (Curtmetratge online, Llargmetratge online i Documental interactiu), cadascuna de les quals amb primer, segon i tercer premi.

Enguany, dos dels primers premis atorgats pel jurat d’aquest concurs han estat per a fotògrafs espanyols. El màxim guardó de la categoria Curtmetratge online s’ha concedit al mallorquí Pep Bonet per l’obra Into the shadows, i la màxima distinció de la categoria Documental interactiu ha estat per a l’autor de Palafrugell Miquel Dewever-Plana; qui, conjuntament amb l’escriptora francesa Isabelle Fougère, ha produït Alma. Hija de la violencia, l’esfereïdora història d’una jove exmarera de Guatemala.

Fotografia d’”Alma. Hija de la violencia”
© Miquel Dewever-Plana

Com ens explica Dewever-Plana, el gènere en què ha estat premiat consisteix en «un documental pensat i dissenyat per al web, on demanem a l’internauta que sigui actiu i no passiu davant de la pantalla i es converteixi així, d’alguna manera, en un actor indirecte de la història». «És una eina molt recent», sentencia, «on tot, encara, es pot i s’ha d’inventar».

Dewever-Plana detalla que la producció va començar quan «Alma va acceptar oferir-nos el seu testimoni perquè volia ajudar altres joves –sense importar d’on eren: Guatemala, França, Espanya, Estats Units…- a no acabar, als quinze o vint anys, com tots els seus companys d’aquella època: a la presó o al cementiri». Per respondre a aquesta voluntat de la jove, ell i Isabelle Fougère van optar per les eines multimèdia.

«La història que ens explica Alma és universal», diu Dewever-Plana. «Tots som Alma. O, més ben dit, tots podríem ser-ho. Només l’entorn en què un ésser humà es desenvolupa facilita, o no, caure en aquests extrems utilitzant la violència com a llenguatge per existir. Internet ens permet entrar a les cases i, per tant, portar aquesta reflexió a tot arreu». A més, l’autor destaca que un altre atractiu del webdocumental és que no té límit de temps o d’espai. «A Alma», ens explica, «a part dels quaranta minuts de confessió de la protagonista, vam incloure centenars de pàgines informatives per entendre millor la situació. En cap altre mitjà haguéssim pogut tenir aquesta llibertat».

Les pàgines informatives i altres elements més periodístics d’Alma es van elaborar sota la direcció d’Isabelle Fougère; mentre que Dewever-Plana es va ocupar especialment de la part d’imatges i vídeos de la producció.

Alma, Isabelle Fougère i Miquel Dewever-Plana
© Miquel Dewever-Plana

«Crec que no existeix un patró estàndard d’equip per realitzar un webdocumental», afirma el fotoperiodista. «Tot depèn de la història». En el seu cas, Dewever-Plana sosté que, pel fet ser la història d’un món d’homes explicada per una dona, «era imprescindible que fos una altra dona qui entrevistés Alma durant el rodatge. Per això, vaig demanar a Isabelle que formés part d’aquesta aventura. Va ser ella qui va dirigir l’entrevista i crec que això va permetre a Alma, davant d’una altra dona, ser summament honesta a l’hora de fer sortir a la llum el més dolorós de la seva experiència». En aquest testimoni s’ha basat també el llibre ALMA (Blume, 2012), amb relat literari de Fougère i imatges de Dewever-Plana.

Preguntat sobre el potencial de les eines multimèdia en el món de la fotografia professional, Dewever-Plana afirma que, enfront de la crisi econòmica dels mitjans de comunicació tradicionals, «Internet serà sens dubte el mitjà que ens permetrà [als fotoperiodistes] seguir treballant i informant». Per exemplificar-ho, el fotògraf explica que fins ara Alma ha registrat més d’un milió de connexions (a través d’internet i d’una aplicació gratuïta per a tauletes). «Un resultat sense precedents que significa que la nostra feina pot tenir un abast molt més ampli utilitzant internet», diu Dewever-Plana. Tot i així, el codirector d’Alma confessa que aquest webdocumental no ha generat cap benefici monetari per als autors i que en el camp del fotoperiodisme multimèdia serà necessari «crear un model econòmic viable que encara no existeix».

World Press Photo: exposició i activitats paral·leles

Fotografia d’”Alma. Hija de la violencia”
© Miquel Dewever-Plana

La mostra World Press Photo Barcelona es podrà visitar del 6 de novembre al 8 de desembre del 2013 al CCCB, en horari de dimarts a dijous d’11 a 20 hores; els divendres d’11 a 21 hores, i els dissabtes, diumenges i festius, de 10 a 21 hores.

En el marc de l’exposició, el 6 de novembre a les 12 hores Miquel Dewever-Plana oferirà una masterclass a la Sala -1 del CCCB. El fotògraf compartirà la seva experiència en la creació, desenvolupament i difusió del webdocumental Alma, que també ha estat guardonat amb el primer premi Visa d’Or de la categoria Web Documentals del Festival Visa pour l’Image 2013 de Perpinyà.

A banda d’aquesta masterclass, World Press Photo inclourà altres activitats paral·leles.

+ info: http://www.cccb.org/ca/exposicio-world_press_photo_13-44780

Twitter: #WPP13BCN

Els últims dies de Lou Reed a Barcelona

octubre 28th, 2013 No Comments

«Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor»

 Diversos són els homes, poema de Salvador Espriu recitat per Laurie Anderson
al recital «Made in Catalunya» durant Kosmopolis 2008

Aquest mes de novembre farà tres anys que Lou Reed va visitar per últim cop el CCCB.  Va venir a presentar El Cuervo (Ediciones Alfabia), un llibre recopilatori de lletres i textos inèdits ilustrat per Lorenzo Mattotti que era una adaptació de The Raven (2003),  àlbum de Reed inspirat en l’univers Edgar Allan Poe. Va ser una visita llampec poc anunciada. Un bon grapat de fans i alguns afortunats vam poder veure Reed envellit, amb panxa i posat malhumorat, però digne i diví. Era una estrella del rock.

Però el gran darrer xou de Reed a Barcelona va ser dos anys abans, l’octubre de 2008, durant el festival de literatura amplificada Kosmopolis. Lou Reed era hall del CCCB i la seva dona Laurie Anderson a la Universitat de Berkeley. Més de 10.000 quilòmetres de distància els separaven però la poesia i les tecnologies els van unir. A través de videoconferència i gràcies a l’Anella Cultural, Reed i Anderson van oferir un recital poètic a dues bandes: Catalunya-Califòrnia. La parella va llegir poemes d’autors catalans  – Perejaume, Brossa, Espriu, Carner, Vinyoli etc. – traduïts a l’anglès.

La nostra manera d’acomiadar Lou Reed és recuperant les imatges – els records – d’aquell recital. I les seves cançons, peces d’art que l’eternitzen, fan la resta en la memòria musical i personal de cadascú de nosaltres.

Barcelona, Sant Sebastià i Monterrey: Pantalla Global suma 100.500 visitants presencials

octubre 25th, 2013 No Comments

CCCB © La Fotográfica, 2012

Mostrar el poder de la pantalla en tots els seus vessants: seducció, creació d’arquetips i models, informació, capacitat de shock, vigilància… és una de les tesis de Pantalla Global, un projecte expositiu basat en el llibre homònim de Gilles Lipovetsky i Jean Serroy que es va exhibir del 24 de gener al 28 maig del 2012 al CCCB.

Coproduïda amb el San Telmo Museoa, de juny a setembre del 2012 la mostra va viatjar a Sant Sebastià i al 2013 s’ha exposat al Conarte (Centro de las Artes) de Monterrey (Mèxic), on ha tingut un gran èxit amb 62.000 visitants. Aquesta xifra, sumada a les 11.000 persones que la van visitar a Sant Sebastià i les 27.500 que ho van fer a Barcelona, permet parlar d’un total de 100.500 visitants.

CCCB © La Fotográfica, 2012

Pantalla Global no es limita a l’exhibició in situ, sinó que es tracta d’una experiència de co-creació amb el públic que, segons l’equip del CCCBLab responsable del disseny virtual de la mostra, planteja “un nou model expositiu on el comissari no només elabora un discurs prescriptiu [camp], sinó que dins d’aquest hi inclou espais en blanc per que el públic els pugui omplir amb el seu contingut [contracamp]”. Així doncs, l’exposició presenta dos discursos: l’elaborat pels comissaris a una banda i a l’altra, el que han respost els usuaris a través de breus peces audiovisuals. La veu de la gent es materialitza en més de 350 vídeos publicats al web de Pantalla Global que s’han incorporat a l’espai expositiu presencial. “Les aportacions del públic no són considerades un afegit o una activitat paral·lela, sinó que s’integren amb l’exposició i n’esdevenen una característica principal”, expliquen des del CCCBLab.

Pantalla Global també presenta dues aplicacions per a mòbil relacionades amb la tesi del projecte i un recorregut virtual amb tots els continguts de la mostra que convida a qui no l’hagi visitada en persona a fer-ho des de casa. El web també vol ser un arxiu col·laboratiu sobre els canvis que afecten el mitjà audiovisual, en què els usuaris poden participar aportant nous continguts o intervenint en el debat. Gairebé 30.000 persones s’han passejat pel web Pantalla Global i s’hi han estat una mitjana de 7 minuts.