Què preparem al CCCB per al 2017: avanç de la programació

desembre 20th, 2016 No Comments

Arriba un nou any i és el moment de presentar-vos què s’està cuinant al Centre de Cultura Contemporània, en què estem treballant els diferents equips de programació i quins són els temes i els protagonistes dels debats, el cinema, les projeccions audiovisuals, les exposicions i els festivals del 2017.

Ens espera una nova temporada d’activitats marcada per una idea central, present en tot el programa: la reflexió sobre el canvi. Obriu les agendes i preneu nota!

Debats sobre el canvi en el present

Conferència de Judit Butler © CCCB. Miquel Taverna, 2015

Comencem l’any amb un gran debat sobre Europa, un continent que viu un dels moments més crítics de la seva història política, amb la crisi humanitària dels refugiats i l’ascens dels autoritarismes i la xenofòbia.

Els debats i la reflexió humanística i filosòfica sobre el present s’expandeixen durant la resta de l’any amb cicles de conferències sobre la idea de revolució i la seva força en l’actualitat, sobre el paper de Rússia al món en el centenari de la Revolució d’Octubre, sobre el suïcidi (primera causa de mort no natural entre els joves a Catalunya) i sobre la intimitat en un moment que la tecnologia ha penetrat totes les esferes de la nostra vida.

El canvi climàtic des de la cultura

La tercera cultura, la línia de programació que entrecreua art, ciència i disseny, serà ben present en debats com «Tecnologia, sobirania i globalització», una sèrie de conferències dirigides per Evgeny Morozov. El compositor Brian Eno és un dels primers ponents confirmats.

La reflexió crítica al voltant del canvi climàtic i la destrucció del planeta és un dels grans temes de l’any, que abordem a l’exposició «Després de la fi del món». La mostra, comissariada per José Luis de Vicente, presentarà projectes i visions multidisciplinaris que ens permetran fer-nos una idea bastant realista sobre com seran les nostres vides i el món en un futur no gaire llunyà (any 2050). L’edició d’enguany del Premi Internacional a la Innnovació Cultural tindrà en compte precisament les propostes culturals que ofereixin solucions imaginatives i eficaces al canvi climàtic. El projecte guanyador formarà part de l’exposició «Després de la fi del món».

2017, any literari al CCCB

El Pati de les Dones durant el festival Kosmopolis © CCCB. Miquel Taverna, 2013

Literatura amplificada:Torna Kosmopolis, la festa de la literatura amplificada,que celebra la seva novena edició. Sota el lema  «Quan tot canvia», el festival literari presenta un programa de cinc dies que aplega autors consagrats i noves veus per tractar alguns dels principals desafiaments de la cultura i la literatura en la seva concepció més oberta. John BanvilleKim Stanley Robinson, Jean EchenozSophie Divry, Orna Donath, Pierre Lemaitre, Jo Nesbø, Marta Sanz o Alicia Kopf són alguns dels noms de Kosmopolis 2017.

Uns dies abans que arrenqui Kosmopolis, inaugurarem l’exposició «Fenomen fotollibre», una mostra sobre la relació entre la fotografia i les publicacions en paper que compta amb un grup de comissaris de luxe: Gerry Badger, Horacio Fernández, Ryuichi Kaneko, Erik Kessels, Irene de Mendoza, Moritz Neumüller, Martin Parr, Markus Schaden, Frederic Lezmi

Ja al mes de maig arribarà la sisena edició del Primera Persona, un altre dels festivals produïts íntegrament pel CCCB. Al Primera Persona són protagonistes la literatura, la música i el relat autobiogràfic.


Les dones tenim molt a dir

L’escriptora Taiye Selasi durant Kosmopolis 2015. © CCCB. Carlos Cazurro, 2015

«Les dones bones van al cel i les dolentes a tot arreu». Aquesta frase, atribuïda a l’actriu Mae West, inspira la programació del cinema a la fresca Gandules d’aquest agost. Sota el títol «Malvades i indòmites de cinema», projectarem pel·lícules que ens facin pensar en els personatges femenins que han inundat les pantalles de cinema al llarg de la història. María Castejón Leorza, crítica de cinema que forma part de l’equip de la revista Pikara Magazin, serà la comissària del cicle.

El festival Kosmopolis també té previst abordar  la literatura feta per dones com un dels temes centrals de l’edició d’enguany.


15 anys de cinema experimental

El 2017 Xcèntric, el cinema del CCCB, celebra els quinze anys. Xcèntric estrena una temporada d’aniversari amb un programa de pel·lícules inèdites de Val del Omar i un concert del Niño de Elche. També publicarà nova web i un llibre dedicat als autors fonamentals del cine experimental.

El CCCB continuarà col·laborant amb festivals consolidats com L’Alternativa, DOCSBarcelona, Miniput i la Mostra Internacional de Films de Dones, i també amb propostes més joves, com el D’A i el Serielizados Fest.

El projecte Soy Cámara online continuarà experimentant amb el gènere del videoassaig sobre temes d’actualitat i de la programació del CCCB. Com a novetat, aquest any comença un programa de presentacions en directe, que arrenca amb la projecció d’Hypernormalisation, l’últim documental d’Adam Curtis.


Si voleu llegir més sobre el programa 2017 del CCCB, podeu descarregar-lo aquí.

David Harvey: «Hi ha molt bones raons per ser anticapitalista»

desembre 15th, 2016 No Comments

El geògraf i teòric social britànic David Harvey, convidat especial a la inauguració del festival de cinema independent L’Alternativa, va passar pel CCCB per explicar la relació entre el capitalisme modern i l’impacte de la victòria electoral de Donald Trump.

YouTube Preview Image

Després d’haver ensenyat durant més de quaranta anys El capital de Marx –ara també des del seu canal de YouTube–, la mirada de Harvey cap al sistema de lliure mercat es mostra clara, organitzada i contundent. L’entrevistem per conèixer més de prop quina valoració fa sobre les possibles conseqüències globals dels últims canvis polítics.

Per què Donald Trump?

Per a David Harvey, la pregunta s’hauria de formular al revés: Per què no va guanyar Hillary Clinton? El fet que una persona pugui llegir en els mitjans que «Clinton va anar a Goldman Sachs per fer-hi una conferència i per això va cobrar 270.000 dòlars» va donar molta força als arguments de Trump. Sobre la base que els votants de les grans ciutats –com Nova York– són més proclius al vot demòcrata, va ser a les zones rurals i dins de les classes socials més vulnerables on el discurs del magnat americà va arribar a més profunditat.

Segons Harvey, en les converses de bar i a nivell popular, es va entendre que Hillary Clinton no treballaria per a ells. La idea determinant per a la victòria electoral de Trump va ser que ell «va guanyar els seus propis diners», i a més representa l’ideal del vell somni americà. Així, es va relacionar Clinton com una persona que, afavorida per la seva posició de poder, era a la política per fer-hi diners.

El boom econòmic

Capitalisme i creixement sempre han anat de la mà. Segons el professor britànic, la taxa de creixement de les societats amb un sistema econòmic de lliure mercat, en ser sempre exponencial, pot arribar a un punt d’inflexió. Un punt on la corba no dóna per a més. Harvey utilitza l’exemple de la Xina com el país que ha crescut més, i que, a sobre, ha mantingut estable el capitalisme global des de l’any 2008, gràcies a un programa d’urbanització massiva.

De fet, entre els anys 2011 i 2013, la Xina va consumir un 45% més de ciment que els Estats Units en l’últim segle. Per tant, què farà Trump? «Ningú no sap què farà exactament, però el que sí que puc assegurar és que intentarà posar en marxa un boom econòmic mitjançant programes d’urbanització, tal com va fer la Xina. Ha de donar respostes a totes aquestes persones amb baixos salaris que l’han votat», comenta Harvey.

 Cap a una economia de creixement zero

Les conseqüències d’aquest procés d’urbanització, en el cas que realment s’esdevingui, poden ser molt diferents. Però la clau, segons el geògraf, és que anirem cap a un nou punt d’inflexió de l’economia. «El creixement haurà d’aturar-se, inevitablement. I copiar el model xinès, a part de les conseqüències que pot comportar per al medi ambient i els contextos sociopolítics, crea batalles polítiques i tots els conflictes socials que estem veient avui».

«Hi ha molt bones raons per ser anticapitalista», assegura Harvey. Les condicions a què ens pot portar un nou procés d’urbanització massiu ens haurien de fer pensar què farem quan arribi aquest moment d’inflexió. «Hem de dir a la gent que cal organitzar la transició i que sigui d’una bona manera».

I ara què?

Deixant de banda les solucions racistes del bàndol de Trump, ens trobem amb diferents alternatives. Harvey apunta que podria ser que als Estats Units, per exemple, la facció política de Bernie Sanders, que va perdre les primàries davant de Hillary Clinton, guanyi més pes dins del partit demòcrata. «Això pot portar a solucions per construir alguna cosa que veritablement respongui als problemes del creixement».

Al Regne Unit passa una cosa similar amb Jeremy Corbyn, el líder del partit laborista. Es dóna el cas d’un polític que no té gaires suports entre els representants de la seva formació, però que sí que té un suport molt fort dins de les bases. Aquest antagonisme dins el mateix partit ha crescut molt ràpid, igual que el nivell d’afiliacions per poder votar-lo en els processos interns.

D’altra banda, a Barcelona, Harvey observa certs moviments de base popular que, a escala municipal, estan fent l’esforç per canviar la naturalesa del procés d’urbanització i els efectes del turisme de masses. En aquest sentit, aquests moviments esdevenen una resposta a un dels grans reptes del moment: «construir ciutats per viure-hi enfront de les ciutats per invertir-hi».

El vídeo de la conferència de David Harvey al CCCB està disponible aquí.

Viure més, i millor

desembre 13th, 2016 No Comments

Quants any podem arribar a viure? Des del segle XIX l’esperança de vida no ha parat de créixer. Per exemple, només al segle passat vam guanyar uns trenta anys de vida. Però, on està el límit? Als 115 anys, segons un estudi que un equip de científics de l’Escola de Medicina Albert Einstein de Nova York (EUA) va publicar el passat octubre a la revista Nature.

En aquest context, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) van plantejar el darrer novembre el cicle de conferències Envellir, una malaltia?. Una qüestió que pren molt sentit en la nostra societat.

És innegable que cada vegada vivim més anys, però quin és el preu de fer-se gran? A banda de l’augment de l’esperança de vida també han incrementat els anys en què convivim amb malalties i discapacitats, tal i com alerta l’estudi epidemiològic internacional més rigorós Global Burden Disease.

Els objectius de qualsevol sistema públic de salut és que visquem més anys, però no a qualsevol preu. A casa nostra, l’objectiu final del Pla de Salut de Catalunya de cara al 2020 és incrementar un 5% els anys de vida viscuts en bona salut. La resta de polítiques sanitàries, com la promoció de la salut pública o l’organització de l’atenció urgent, estan plantejades per contribuir a millorar la qualitat de vida.

Per això l’apèndix d’en bona salut és tan important, ja que fer-se gran és un factor de risc majúscul. A l’envelliment s’hi associen moltes malalties com les neurodegeneratives. Encara que hi ha formes precoces d’alzheimer i parkinson, sovint amb un fort component genètic i una manifestació clínica diferent, el més habitual és que aquestes malalties apareguin en persones a partir dels 65 anys.

Les tècniques de neuroimatge han revolucionat el coneixement d’aquest tipus de patologies, tot i que encara queda molt camí per recórrer. El cervell és el gran desconegut i un dels reptes científics més apassionants del nostre segle. El govern dels Estats Units i els Estats de la Unió Europea tenen en marxa projectes per mapejar el cervell humà i entendre millor el seu funcionament.

Una de les preocupacions de les malalties neurodegeneratives és trobar biomarcadors que delatin l’alzheimer i el parkinson abans que apareguin els primers símptomes, dues malalties descrites fa 100 i 200 anys respectivament. En tots dos casos hi ha un canvi de paradigma recent que considera que aquestes malalties es gesten fins a 20 anys abans de les seves manifestacions clíniques.

El diagnòstic de la malaltia durant aquest període silent –etapa preclínica– encara no és possible, però s’hi està treballant per aturar els processos degeneratius que porten el cervell i la persona cap a la malaltia. A partir dels 65 anys una de cada 10 persones presenta Alzheimer i dues de cada 100 tenen parkinson, les dues malalties neurodegeneratives més comunes a la població.

A Catalunya Miquel Vila, professor d’investigació ICREA a la Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), i Elena Galea, professora d’investigació ICREA a l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona (INc) són dos dels referents internacionals que van presentar l’estat de la qüestió en parkinson i Alzheimer respectivament als Debats ICREA.

L’envelliment es pot evitar?

L’envelliment és la suma de tots els canvis que tenen lloc a un organisme i provoquen canvis funcionals fins a la mort. Però l’envelliment és molt heterogeni tant entre individus de la mateixa espècie com entre els òrgans d’un mateix individu.

Tradicionalment l’envelliment no s’ha entès com una malaltia, sinó com un procés natural de l’organisme que acumula danys que afecten al nostre funcionament.  D’aquí que l’envelliment es consideri una condició que pot ser tractada o retardada.

A dia d’avui la medicina compta amb diverses estratègies per pal·liar els efectes de l’envelliment. Una de les teràpies avançades que més s’utilitza és la teràpia gènica per combatre els dèficits cognitius associats a l’envelliment natural i a malalties com l’alzheimer amb factors pro-longevitat.

Miguel Chillón, professor d’investigació ICREA a l’INc i al VHIR, va presentar la proteïna klotho, una molècula que genera el ronyó i el cervell que si no s’expressa correctament escurça la longevitat i comporta envelliment prematur a nivell muscular, vascular i mental, tal i com han observat en ratolins.

Una altra de les teràpies avançades són les cèl·lules mare. En aquest sentit, Maria Pia Cosma, professora d’investigació ICREA al Centre de Regulació Genòmica (CRG), va plantejar la creació de cèl·lules mare al laboratori per curar òrgans malalts. Com si d’un cotxe vell es canviessin les peces que no acaben de funcionar. A dia d’avui, encara s’està investigant com i on administrar aquesta teràpia en la persona.

Miquel Vila, professor d’investigació ICREA a la Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), va parlar sobre el parkinson, una malaltia que l’any que ve compleix un triple aniversari. Al 2017 fara 200 anys de la primera descripció clínica de la patologia per part del doctor James Parkinson; 50 anys de la levodopa, el primer tractament per tractar els símptomes; i 20 anys de la identificació de la primera mutació associada a la malaltia. Ara la recerca actual sospita que el parkinson podria comencar fora del cervell. A més, els investigadors també creuen que hi ha més factors implicats més enlla de la manca de dopamina.

Elena Galea, professora d’investigació ICREA a l’Institut de Neurociencies (INc) de la Universitat Autonoma de Barcelona (UAB), es va centrar en la malaltia neurodegenerativa més comuna, l’alzheimer. Per ara, només un 0,4% dels assajos clínics duts a terme des del 2001 al 2012 han donat bons resultats. Per aixo la recerca d’aquesta malaltia passa pel treball conjunt a nivell internacional en projectes com el Connectoma, que analitza el conjunt de relacions que existeixen entre tots els punts del cervell.

En definitiva, els reptes científics també són reptes socials i culturals, va recordar Emilià Pola en la primera conferència de la quarta edició dels Debats ICREA, una institució finançada per la Generalitat per atraure els millors investigadors del món perquè facin recerca als centres, universitats i instituts d’investigació catalans.

Una de les qüestions a resoldre a mig termini és el problema social, econòmic i sanitari que implicarà tenir de cara al 2050 el triple de persones majors de 80 anys a tot el món. La ciència, des de les seves diferents disciplines, pot contribuir a donar-hi resposta.

Ramon Llull vist des de les matemàtiques

desembre 7th, 2016 No Comments

Lluís Nacenta © CCCB, Miquel Taverna, 2016

Aquesta tardor experts molt diversos han explicat Ramon Llull des de les seves disciplines. En el debat «La música dels nombres», el matemàtic i assagista Lluís Nacenta va parlar de les màquines d’inspiració lul·liana, i es va preguntar si seria possible una combinatòria verbal per la societat contemporània. Aquesta és la visió que té un matemàtic de la figura de Ramon Llull.

La màquina de pensar de Llull no funciona

Jorge Luis Borges

Borges va sentenciar, ja als anys trenta del segle passat, que la màquina de pensar ideada per Llull no funcionava. Si bé va ser creada per poder dir totes les coses sobre el món i l’univers, per donar lloc a proposicions a partir de conceptes, la màquina no compleix el seu propòsit perquè no té capacitat per emetre judicis ni per raonar. Lluís Nacenta parteix de l’afirmació de Borges per poder anar més enllà i respondre per què no funciona. Per això es proposa comparar-la amb tres grans màquines de pensar que l’han succeït: la màquina de Leibniz (segle XVII), la màquina de Turing (segle XX) i, finalment, l’ordinador contemporani.

Si la màquina funciona, no pensa; si pensa, no funciona

La diferència entre la màquina de Llull i la resta és, precisament, que totes les altres es limiten a calcular, per això funcionen. Segons Nacenta, l’especificitat de la màquina de Llull rau en el fet que pretenia deslliurar les paraules del seu lligam gramatical per fer-los dir totes les coses, mentre que totes les altres màquines funcionen amb una combinatòria eminentment numèrica i no pas verbal. Lluís Nacenta considera que el càlcul, atès que maneja dades però ignora el contingut d’allò que està calculant, no pot ser considerat pensament. Per tant, som en un cul-de-sac: les màquines que combinen nombres funcionen, però no pensen; la màquina que combina paraules, pensa, però no funciona.

L’affatus, el sisè sentit de Llull

Per tal de sortir d’aquest atzucac, Nacenta recorre al llibre Teoria lul·liana de la comunicació de Josep-Lluís Navarro (2016), en concret a l’ús que fa del concepte d’affatus de Llull. L’affatus era, segons Llull, el sisè sentit, aquell que permetia comunicar o manifestar cap enfora una concepció interior, i el qual posseïen tant humans com animals. Per tant, contràriament al model comunicatiu imperant actualment, que concep la comunicació com una simple transmissió d’informació entre un emissor i un receptor, la proposta de Llull abraça el misteri, la possibilitat que cadascú tingui la seva pròpia concepció interior i no hi hagi una vertadera entesa entre parlants.

És d’aquesta mateixa manera que procedeix la màquina de pensar de Llull, sense defugir el misteri i la complexitat del món que es vol explicar. Per això, segons Nacenta, cal afirmar que la màquina de Llull no només permet pensar, sinó que també funciona i se’n pot obtenir una visió del món, malgrat que sigui complexa i plena de misteri.

La màquina de pensar, avui

Un cop rescatada la màquina de Llull, Nacenta busca els indicis de combinatòria verbal que es poden trobar en la societat contemporània. Primerament, però, caldria que disposéssim d’una matemàtica verbal que no ignorés el dubte; és a dir, que prengués consciència d’allò que descriu. Nacenta veu una possibilitat de màquina de pensar en l’algoritme que utilitzen els motors de cerca d’Internet. Google pot considerar-se una màquina verbal si entenem que, atès que dóna un sentit a les paraules que està més enllà de la gramàtica, es tracta d’un algoritme metafísic, que està fora del llenguatge i, consegüentment, també fora del món. Tanmateix, el cas paradigmàtic de combinatòria verbal és la música, segons Nacenta, ja que el so de les paraules és tan complex com la seva semàntica.

Ramon Llull vist des de la música

desembre 7th, 2016 No Comments

Josep Maria Mestres Quadreny © CCCB, Miquel Taverna, 2016

L’amplitud de l’obra de Ramon Llull ha influït en disciplines molt diverses. En el debat «La música dels nombres», el músic Josep Maria Mestres Quadreny va resseguir la història de la creació musical a partir de les aportacions lul·lianes a la cultura.

Els Rims lul·lians: la separació entre música i poesia

Quan Ramon Llull decideix convertir-se «a la penitència», renega del seu passat de trobador i comença a escriure Rims, poesies pensades per ser llegides i no pas cantades. Això suposa un trencament de la unió fins aleshores intrínseca entre música i poesia i dóna lloc al naixement d’una poesia amb entitat pròpia que no necessita ser cantada.

Anton Webern

Després d’aquesta primera ruptura, Mestres Quadreny va descriure els successius trencaments que han conformat la història de la música i que s’enllacen fins a arribar a la segona meitat del segle XX, en què els compositors europeus van seguir l’estela d’Anton Webern, que havia suprimit el fil conductor de la melodia, i van abraçar l’experimentació musical. Aquesta és la generació de compositors a què pertany Mestres Quadreny, que va incorporar la combinatòria i l’atzar en la composició musical.

La creativitat segons Llull

Pel que fa a la creació artística, Mestres Quadreny subscriu una afirmació lul·liana que considera que «tota l’activitat i els coneixements de l’home són una sola cosa». Per tant, el compositor creu que és al cervell on, a més d’emmagatzemar informació, es gesta la creativitat. De fet, la memòria d’allò viscut i els coneixements apresos són precisament les fonts que permeten el desenvolupament de la creativitat.

Les primeres creacions artístiques de Mestres Quadreny partien d’una peça musical que ja coneixia, la Sonata per a piano de Webern, i amb la qual va experimentar i jugar fins que va descobrir el poder creatiu de l’atzar i la probabilitat. Inspirat per Joan Miró, la divisa que va seguir Mestres Quadreny era: «la imitació de l’atzar conduït per la mà de l’artista».

Llull i el segle XX: utopia, informàtica i energia

Mestres Quadreny veu en l’obra de Llull la llavor de tres debats que van marcar el segle XX. En primer lloc, equipara el misticisme lul·lià als projectes utòpics lligats al progrés de la societat. Això el duu a preguntar-se per l’actitud utòpica dels artistes contemporanis. En el seu cas, el futur ideal passa per una societat on l’art pugui millorar la qualitat de l’home. El segon exemple l’extreu de l’obra Ars combinatòria i es tracta de la màquina de pensar de Llull. Mestres Quadreny veu en aquesta creació un clar precedent de la informàtica actual. Finalment, destaca l’aportació de Llull en la coneguda equació d’Einstein: «E =mc2». Ramon Llull ja s’havia adonat, quan enumerava els elements de l’univers, que n’hi havia un que era «la calor del foc», és a dir, l’energia.

Joan Brossa, Askatasuna, Els entra-i-surts del poeta.

El pedestal són les sabates: Llull i Brossa

Si hi ha un personatge de les darreres dècades que pugui comparar-se amb Ramon Llull, aquest és Joan Brossa, gran amic de Mestres Quadreny. Al seu parer, malgrat les diferències evidents entre ambdós personatges, tots dos van ser poetes trencadors amb la tradició vigent, amb l’objectiu clar de comunicar als altres la veritat que havien trobat i de maneres molt diverses. A més, a nivell personal, tant Llull com Brossa van decidir menysprear qüestions materials per anar al nucli de les coses: el «ser» davant del «tenir».