CCCB Veus

Arxiu Bolaño. 1977-2003 © Lidia González Alija

Hi ha molts escriptors d’arreu del món que han escrit sobre Barcelona, que se l’han feta seva. Des de George Orwell fins a Jean Genet, passant per les primeres plomes del boom llatinoamericà, Gabriel García Márquez o Mario Vargas Llosa, que durant anys van fer de la ciutat la seva base d’operacions europea. També Roberto Bolaño va descriure la seva Barcelona a Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce (que ara s’adapta al teatre) o a Los detectives salvajes, Colm Tóibín a El sur, Richard Gwyn a The Colour of a Dog Running Away… Són moltes les mirades estrangeres que han escrutat Barcelona, però poques per retratar la metròpoli multicultural de l’actualitat. Tenim cròniques de turistes –els apunts de Hemingway quan era corresponsal– o bé instantànies del passat, d’aquell Barri Xino fascinant o d’aquella capital cosmopolita dels setanta on el català era una qüestió privada, però no hi ha novel·les sobre la metròpoli global d’ara, cròniques d’aquesta World City on es parlen més de dos-cents idiomes i on hi ha barris, com el Raval, en què el 50% de la població ha nascut fora de l’Estat. De cròniques dels nouvinguts d’ara, d’aquests «nous altres catalans», només tenim les novel·les de Laila Karrouch i Najat el Hachmini, la mirada d’un Matthew Tree o el Carrer Robadorsde Mathias Énard, però ens falta la novel·la dels vint-i-tres mil pakistanesos barcelonins, ens falten novel·les sobre els sis mil xinesos de Santa Coloma, ens falta el relat de la comunitat italiana, conèixer les inquietuds i les alegries familiars dels vuit mil cinc-cents filipins que viuen a la ciutat.

En literatura multicultural, la gran referència és Anglaterra, on fa generacions que els seus narradors expliquen la realitat quotidiana dels seus centenars de comunitats immigrades. Per la tradició d’integració del país, el cor de la Commonwealth, o senzillament perquè la seva llengua, que s’ensenyava a les colònies, fa segles que adapta i acull tota mena d’accents i usos sense problemes. A dia d’avui, l’Anglaterra literària és plena dels districtes de Zadie Smith, dels matrimonis interracials de Vikram Seth o d’exilis recents, com els que ens va explicar fa uns mesos Nadeem Aslam. De fet, a l’últim top 20 dels millors escriptors joves anglesos, publicat per Granta el 2013, només hi ha un 60% d’escriptors nascuts al Regne Unit. La resta provenen de Ghana, Bangladesh, la Xina o el Pakistan, i, tot i escriure en anglès, no engrosseixen el cànon britànic, sinó la literatura mundial.

Kamila Shamsie, foto de Robert Burdock

Nascuda a Karachi però instal·lada a Londres, Kamila Shamsie és una d’aquestes veus a seguir, i les seves novel·les reflecteixen aquest esperit multicultural des de moltes facetes. Escriu històries plenament mundials, amb capítols a Hiroshima, però també a l’Índia, a Londres, a Nova York o al Pakistan, i els seus personatges no són anglesos o indis, o no només això, són ciutadans d’arreu del món, cadascun amb una personalitat rica i en contacte amb tothom. En aquesta literatura sense fronteres s’estableixen multitud de trobades i xocs interculturals, de noies japoneses enamorant-se de metges alemanys, d’anglesos amb criats indis, i aquests intercanvis s’expliquen amb intel·ligència i sensibilitat, retratant els apriorismes que s’estableixen per les dues bandes, dibuixant personatges polièdrics que s’equivoquen i rectifiquen, i damunt els quals preval la neutralitat de no jutjar-los mai, de tractar-los com a iguals. Aquest esperit multicultural també aflora quan parla d’idiomes, perquè les de Shamsie són novel·les que parlen de comunicació i en què l’autora defensa un món multilingüe on cada idioma que aprens t’obre la porta d’un nou univers.

Finalment, Shamsie controla el macro i el micro, construeix l’episodi i l’anècdota amb un tempo excepcional, però sempre l’insereix en la gran història, des de la bomba de Nagasaki fins a la caiguda de les torres bessones o la darrera guerra de l’Afganistan. I aquí no hi ha autarquies, murs de contenció o tanques de filferro amb ganivetes: el món ja és un sol ens, tot està relacionat. En Shamsie totes les ciutats són ports, punts d’intercanvi i interacció als quals amarres però dels quals tornaràs a llevar l’àncora. Històries d’amor en ciutats globals, novel·les d’individus i del seu encaix al món que no defugen mullar-se i enfrontar-se a la religió o a les desigualtats, a l’oblit o al perdó.

L’escriptora Kamila Shamsie tancarà el cicle de debats Ciutat Oberta el proper 24 de març amb la conferència ‘La ciutat sense mapa’.