Byung-Chul Han i la societat del cansament

febrer 4th, 2015 1 Comment

Aquests darrers anys, el filòsof Byung-Chul Han s’ha convertit en una de les veus més llegides a Europa amb les seves anàlisis del fenomen de la fatiga a les nostres societats capitalistes i els seus símptomes associats, com ara la depressió i l’esgotament. Nascut a Seül i format a Berlín, Byung-Chul Han planteja la qüestió de com volem viure avui dia i què podem fer per contrarestar la pressió de les societats digitals basades en l’assoliment d’objectius. En aquest sentit, la síndrome de la fatiga és particularment virulenta a Corea del Sud, que en molt poc temps va passar de ser un país agrícola pobre a esdevenir un país industrial capdavanter. El seu llibre La sociedad del cansancio va prendre el pols d’Europa i de Corea del Sud l’any 2010, i les seves tesis crítiques amb la societat, expressades a La sociedad de la transparencia, La agonía de Eros, Psicopolítica o En el enjambre, ens ajuden considerablement a comprendre la nostra societat en l’era de l’autoexplotació, el neoliberalisme i la vigilància.

Davant la impossibilitat de comptar amb la presència de Byung-Chul Han, ja que el filòsof no fa aparicions públiques ni atén els mitjans de comunicació, el dilluns 9 de febrer estrenarem el documental «La societat del cansament – Byung-Chul Han a Seül / Berlín», de l’artista visual Isabella Gresser, que va acompanyar el filòsof durant les seves visites a Seül entre el 2012 i el 2014. Gresser entreteixeix les observacions cinematogràfiques, fotogràfiques i dibuixades que ha fet a Corea amb text parlat de Byung-Chul Han, fragments de conferències i altres materials, com ara una entrevista amb el famós director i productor coreà Park Chan-Wook o enregistraments de monjos d’un temple budista. Un tema central del documental és el del caminant, i la part de Berlín està estretament connectada amb la pel·lícula Der Himmel über Berlin (El cel sobre Berlín), escrita per Wim Wenders i Peter Handke, on Byung-Chul Han guia l’espectador per les intimitats del seu barri i les seves nostàlgiques peculiaritats autòctones.

Després de l’estrena del documental, iniciarem un debat sobre els conceptes d’«Individu i comunitat»  amb Fina Birulés, professora de Filosofia a la Universitat de Barcelona; Albert Lladó, periodista cultural; Manel Ollé, professor d’Història i cultura xinesa contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, i Isabella Gresser, artista visual.

«Individu i comunitat» és la tercera activitat del Debat de Barcelona d’aquest 2015, que, sota el títol de «Prendre la paraula», donarà veu a ponents com Axel Honneth, Saskia Sassen, Bo Stråth, Luc Boltanski, Montserrat Guibernau, Peter Wagner i Seyla Benhabib.

Les harmonies vocals de Hi Corea! i molt més

febrer 3rd, 2015 1 Comment

Quarta píndola informativa a propòsit de l’Emergència! 15:

Els grups i projectes que passen per aquest festival, dedicat a les veus emergents del que en un dia es va dir ‘música alternativa’, cerquen una personalitat pròpia. Un espai idiosincràtic en el qual es puguin expressar sota el prisma dels molt variats estils que defineixen el que s’anomena ‘indie’. Sigui el que sigui aquesta etiqueta, el 2015 sembla estar ple d’una nostàlgia del tot inofensiva.

A Hi Corea! no hi ha ni una mica d’enyorança, però sí apunts del pop d’altres èpoques. La mateixa llum que va il·luminar el camí de Syd Barret i The Free Design als 60; el del col·lectiu Elephant 6, als 90; a The Beta Band en el canvi de segle; i a totes les derivacions vis experimental del pop recente: Animal Collective, Deerhunter, Woods, Temples… Les comparacions no importen, perquè HI Corea! les evita amb una proposta seriosa, amb imaginatives bases sintètiques, línies de baix elaboradíssimes i passió sincera. Una sorpresa que no ho és tant, doncs sembla que a Andalusia la creativitat musical no decau mai.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Si investigues, millor dir-te John que Jennifer

gener 28th, 2015 1 Comment
Working in Lab (MSA)

Treballant al laboratori (MSA)

En John i la Jennifer són biòlegs formats a la Universitat de Yale. Tenen currículums idèntics i ambdós han estat escollits per ocupar dues posicions iguals com a tècnics de laboratori. Ara, les seves credencials han de passar per les mans de 127 professors de biologia, química i física, que sobre el paper hauran de decidir-ne el sou. El que no saben és que es tracta de personatges inventats per un experiment d’aquesta mateixa universitat sobre diferències de gènere. Han creat la situació per veure quin és l’abast del biaix de gènere. La conclusió és clara: amb els mateixos mèrits, és millor dir-se John que Jennifer. Per a ella, proposen un salari brut anual 3720 dòlars inferior. L’estudi, publicat el 2012 a la revista PNAS, va ser liderat per una dona, Jo Handelsman, actualment directora de l’Oficina de Política Científica i Tecnologia de la Casa Blanca i, per tant, assessora en temes de ciència del president Obama.

Poques dones arriben on és ella perquè, malgrat els avenços, la ciència encara és sexista. Amb el mateix talent, sovint les dones cobren menys que els homes, tenen moltes més dificultats per prosperar, aconsegueixen menys beques i tenen més possibilitats d’acabar abandonant la seva carrera. I és així arreu del món. Les dones que dirigeixen grups de recerca encara són minoria. A les 48 universitats públiques espanyoles només hi ha tres dones rectores. I per ser rectora, primer cal ser catedràtica. A Espanya tan sols un 15% de les càtedres universitàries les ocupen dones.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Miraflores: “No som una banda de bon rotllo entre nosaltres”

gener 28th, 2015 No Comments

Tercera càpsula “efervescent” a propòsit d’Emergència1 2015. Per consumir i tirar a l’acte.

Foto: Concha Laveran

“The Fall, Suicide, Kim Salmon, Stooges, Birthday Party, The New Christs, Spacemen 3, Captain Beefheart, The Gun Club, 13th Floor Elevators”. Aquests són els ingredients de la marmita de la qual han begut Miraflores, asseguren. Ja se’n poden fer una idea, doncs, del què hi ha, del què rugeix.

Miraflores, de Sevilla, -“vam agafar el nom d’un antic manicomi de la capital andalusa”—es troben en el vell encreuament del rock com idea plena d’intensitat. Més enllà del que tots aquests grups “marmita” mai no han dit, està el que la seva música corrobora: l’art i la vida, la passió. I a Miraflores semblen convergir tots aquests elements que van fer grans altres bandes nacionals d’una pàtina fosca, de compassos rockers minimalistes i la mínima repercussió. “Miraflores són els últims d’una llarga nissaga subterrània de bandes maleïdes –escriuen a manera de presentació—a les quals no es va permetre créixer i que ens van donar molt del que tenim”. “Ells”, la tradicional quota andalusa d’Emergència! “són els que hauran de fer justícia a Los Bichos –D.E.P Josetxo Ezponda (1963-2013)-, als Cancer Moon, a Los Cuantos”. I “a tants altres tan bon salvatges que es van estavellar contra el mur de la indiferència armats únicament amb l’elegància i les cançons”.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Crítica cinematogràfica: una creació dins d’una creació

gener 23rd, 2015 No Comments

Festival de Cannes, maig de 1968. D’esquerra a dreta: Claude Lelouch, Jean-Luc Godard, Francois Truffaut, Louis Malle i Roman Polanski.

“Jo diria que la crítica és una creació dins d’una creació”. Aquestes paraules les va escriure Oscar Wilde en el seu emblemàtic assaig El crític com a artista publicat a finals del segle XIX. El cinema, llavors, estava a punt de posar-se els bolquers i aviat esdevindria “el tren elèctric més fabulós que un nen podria tenir”, que diria Orson Welles. I, tot i que Wilde aplicava el seu estudi a l’àmbit de la crítica artística, per extensió les seves línies podrien aplicar-se oportunament a aquest mateix exercici en l’àmbit cinematogràfic.

El Taller de Crítica Cinematogràfica, que organitza l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC) en col·laboració amb l’Institut d’Humanitats i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), té l’ambició de traçar, en catorze sessions, una panoràmica variada sobre l’exercici de la crítica de cinema mitjançant la combinació d’un apartat històric-teòric i un taller de caràcter pràctic. D’aquesta manera, no només s’aprofundirà en els orígens d’aquest camp professional que va començar a agafar força en conquerir el cinema el seu estatut artístic a mitjans dels anys trenta i que entraria més endavant en la modernitat —amb l’emblemàtica troupe dels Cahiers du cinéma fundada per André Bazin el 1951—, sinó que transcendirà el paper en què tradicionalment s’ha desenvolupat la seva tasca per explorar altres fórmules i altres suports amb la democratització que Internet possibilita a partir dels noranta.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

«...10...1314151617...203040...»