BCNmp7. El rock progressiu dels setanta a la Península

June 17th, 2013 No Comments

Àlex Gómez-Font, programador de la sessió del BCNmp7 El rock progressiu dels 70 a la Península, explica com va néixer el seu interès per aquest fenomen musical.

Vivim en un país en el qual es valoren poc les aportacions culturals fetes pels de casa. En canvi, les aportacions foranes sempre són molt ben rebudes, idealitzades i reverenciades fins a extrems que a vegades poden semblar fins i tot ridículs. Si hi afegim que, en molts casos, els que s’han preocupat d’escriure la nostra història han mirat cap a una altra banda o bé han preferit obviar certs esdeveniments culturals, ens adonem que ens trobem davant d’un problema greu, gairebé catastròfic, que ens condemna a la mediocritat més absoluta. No obstant això, hi ha qui té la sort d’haver tingut uns pares o avis que van formar part dels esdeveniments i van poder viure aquelles històries. D’altres no les coneixeríem si la casualitat i la curiositat no ens portessin a descobrir els fets. Però anem a pams, deixeu-me que us expliqui com vaig arribar a trobar l’escena del rock progressiu de finals dels anys seixanta i primers setanta del segle passat. No deixa de ser curiós i fins a cert punt surrealista que fos a través de Salvador Dalí i Paco de Lucía.

A l’adolescència, els referents musicals de casa nostra que coneixia eren els que m’havien tocat viure a mi, com el fenomen del rock català, o per la música que hi havia a casa, on s’escoltava la Nova Cançó amb especial debilitat per Joan Manuel Serrat. També conjunts i solistes mítics de l’època yé-yé com el Dúo Dinámico o Els Sirex. Etapes que han estat àmpliament documentades i reivindicades. Tanmateix, en plena adolescència, quan vaig sentir el cuquet del rock i les guitarres elèctriques, em vaig trobar amb la necessitat de buscar i detectar noves expressions musicals i així vaig topar amb l’escena de finals dels seixanta i primers setanta, que d’alguna manera va posar els fonaments del que seria la història de la música popular fins al dia d’avui. Estava meravellat davant el sorgiment del moviment hippy, l’estiu de l’amor, The Beatles, el pas a la distorsió absoluta i el power trio de Jimmy Hendrix Experience, Cream, la força de bandes com The Doors, Canned Head, Grateful Dead i així un llarg etcètera. Festivals com el de Woodstock, l’illa de Wight… És evident que aquestes formacions, aquestes propostes i aquests moviments socials van tenir ressò arreu del món i a casa nostra no podia ser menys, encara que, pel que semblava, aquí no havien deixat un rastre a primer cop d’ull. Potser aquest buit es deu al fet que aquells anys es van viure sota la dictadura i que, en molts casos, quan arribà la democràcia es va fer net amb tot l’anterior i una nova generació va enterrar els predecessors. Jo seguia sense acabar d’entendre com era possible que res d’això hagués tingut ressò o continuïtat aquí, fins que arriba un dia que la casualitat i la curiositat per Salvador Dalí em van portar a descobrir una foto del gran geni empordanès a la discoteca Maddox de Platja d’Aro, envoltat del grup Màquina!, una formació de la qual Dalí deia que eren del millor que teníem a escala internacional. A més, Dalí es mostrava meravellat davant la portada del disc que havien editat, Why? (1970), dissenyada per Jordi Batiste. Immediatament vaig anar a comprar-me el disc en qüestió i en escoltar-lo la sorpresa va ser majúscula. Va revelar-se el que per a mi és un dels millors temes instrumentals per a guitarra elèctrica, escrit i executat per Josep Maria París, que, lluny de velocitats de vertigen, construeix una peça en un temps estrany per al rock, mig melancòlic, que va desdibuixant una guitarra que plora i emociona de manera inquietant.

La formació Màquina! el 1972. D’esquerra a dreta: Emili Baleriola, Ramon Mora, Teddy Ruster, Juan Mena, Salvador Font, Peter Rohr, Enric Herrera i Carles Benavent.

Durant un temps estic «flipat» pel disc Why?, però no busco ni aprofundeixo més, fins que la debilitat pel flamenc i més concretament per Paco de Lucía em tornen a portar a Màquina!, ja que el seu baixista habitual, Carles Benavent, artífex d’un llenguatge nou en el baix elèctric en el flamenc, també havia format part de Màquina!, concretament la segona Màquina!, quan el grup va incorporar metalls, ja sense Jordi Batiste i amb Enric Herrera com a mestre de cerimònies. En aquella Màquina! també hi recalaren de manera regular Salvador Font, Emili Baleriola i Peter Rohr. En aquest segon camí que em porta a Màquina! m’adono que em trobo davant d’alguna història potent. Estirant encara més el fil descobriria una escena que va tenir un fort impacte a la Península i que d’alguna manera ens va acostar a la modernitat de la música que es feia a fora de les nostres fronteres. Una escena que va dignificar i posar la base d’una nova manera de fer música a casa nostra. A partir d’aquest punt, descobriria el primer Toti Soler elèctric en format trio amb temes com «Vindrà la llum» o l’impressionant primer Dioptria de Pau Riba gravat amb el suport dels mítics Om, del mateix Toti Soler i Jordi Sabatés. També Tapiman, Jarka, els genials Pan & Regaliz, Mi Generación, els inclassificables Música Dispersa… Festivals mítics com el Festival Internacional de Música Progressiva, celebrat a Granollers l’any 1971. Fou el primer gran esdeveniment a l’aire lliure d’aquestes característiques a la Península que la premsa de l’època escandalitzada va anomenar «Wight a la española». O el Primer Festival Permanente de Música Progresiva celebrat al Salón Iris, organitzat per Oriol Regàs. Era una època en la qual Barcelona era la porta a la modernitat i a Europa.

En tota aquesta escena, no podem oblidar el treball de productors heroics com Àngel Fàbregues, que ajudaven a posar llum on només hi havia ombra. En aquest sentit, la feina duta a terme per segells com Diabolo-Als 4 Vents o Edigsa resulta d’un valor incalculable.

La sessió El rock progressiu dels 70 a la Península, que se celebrarà el 28 de juny a les 21h al Teatre del CCCB, inclourà un debat entre Karles Torra i Àlex Gómez-Font i les actuacions de: Get to Màquina! (recuperació del repertori de Màquina!) amb alguns dels seus membres (Emili Baleriola, Jordi Batiste) i amb la col·laboració d’Asimètric, i de Toti Soler amb Arnau Figueres tocant Guitarra Catalana.

Preu entrada: 7 € / Reduït: 5 €
Entrada gratuïta per als Amics del CCCB, menors de 16 anys i aturats
Venda d’entrades anticipades: Taquilles CCCB i Telentrada

+info: El rock progressiu dels 70 a la Península

Twitter: #BCNmp7 i @CCCBmusica

Esdeveniment Facebook 

Leave a Reply