El Primera Persona sona a això

April 28th, 2015 No Comments

Sempre que parlem del festival Primera Persona hi afegim una paraula al darrera. Multidisciplinar. No és gratuïta ni ens donen un plus per posar-la; si ho fessin seríem milionaris (i, desgraciadament, no és el cas). Durant aquestes tres edicions que portem celebrades, hem tingut representants de molts i variats gèneres artístics: des del cinema d’autor a la literatura pulp, dels còmics als fanzines, la subcultura o el periodisme. I el pop, és clar. No podem -ni volem- entendre la vida sense el pop, sense les seves ensenyances, la seva bellesa. La importància de les cançons i els grups que més ens agraden és proporcional a l’espai que tenen a Primera Persona. Els nostres JO musicals.

Aquests són els motius pels que no es poden perdre els concerts que portem aquest any al festival:

Perquè s’han de refiar de nosaltres. Quan els hem fallat? Recorden la pell de gallina quan van escoltar Dive for your memory dels Go-Betweens al Teatre del CCCB, interpretat per Robert Forster amb un grup d’acompanyament format per músics de Barcelona? I el concert d’en Jota de Los Planetas amb Sr. Chinarro? Esperin, segur que no  han oblidat que fa menys d’un any sonaven els eixordadors primers acords de Sparky’s Dream amb en Gerard Love entrant amb una de les frases més tararejades del pop: “If she lived in space, man”. O quan van tocar els Nueva Vulcano. Fins i tot hem tingut en Calvin Johnson, de Beat Happening, arribat directament des d’Olympia! Concerts memorables amb els nostres herois  damunt l’escenari. I aquest proper mes de maig en tindrem uns quants més.

Sleaford Mods

Enguany no es poden perdre dues bandes contestatàries, revolucionaries i incorruptibles. Uns són mites des de finals dels anys 70, els Monochrome Set, els altres, més contemporanis, Sleaford Mods, representen una nova manera d’entendre el pop i el rap amb missatge. Bandes que han anat més enllà del paradigma, saltant una –o dues- passes més enllà del que és cool. The Monochrome Set són pares de moltes de les coses interessants que han passat per la música britànica els darrers 35 anys. Han influenciat tothom, han fet post-punk abans que ningú, i new wave i indie pop. I tot ho han fet bé. En Bid és una figura venerada per grups tan populars com Blur, Fatboy Slim, The Housemartins o els Smiths (Johnny Marr va arribar a dir que el grup no existiria sense ells). Avançats a la seva època. Una definició semblant podem aplicar a Jason Williamson i Andrew Robert Lindsay, els Sleaford Mods, que han col·locat la seva mescla d’spoken word, rap i una desacomplexada actitud punk als llocs més alts de totes les llistes internacionals amb el seu darrer disc. Pop de classe obrera disposada a trencar els tabús establerts de les estrelles del rock’n’roll. Això els ha portat a ser odiats públicament per Noel Gallagher dels Oasis i a estar en boca de tothom. Sens dubte, un dels grups més influents del panorama musical i una de les actuacions més esperades de l’any musical a Barcelona.

Perquè aquest any Primera Persona aposta per dues personalitats absolutament magnètiques. Una és Jon Langford, una veu tant vital pel moviment punk anglès com les de Johnny Rotten, Dave Vanian, Jake Burns o Joe Strummer.  Amb The Mekons (el seu grup de sempre) han editat 18 elapés des de 1979. Ser-hi sempre és exactament això, però a més ser-hi sense renúncies i amb la coherència i ètica punk com a bandera, és el que el fa de Langford un creador diferent que col·lecciona fans per tot el món, com el novel·lista Jonathan Franzen. El gran nom femení musical del Primera Persona d’enguany és Laetitia Sadier, excepcional intèrpret en solitari (amb 4 discos a les seves esquenes) però coneguda històricament per formar part d’Stereolab, una de les grans bandes d’indie pop i pop electrònic dels 90. El seu duet creatiu amb Tim Gane (també a McCarthy), l’insubornable compromís polític d’esquerres i els discos cantats en anglès i francès van ser el seu segell inconfusible.

Laetitia Sadier

L’any passat vam complir un gran somni de l’equip del festival. D’aquells que mai penses que et passaran. Però va passar.  I va ser en el mateix moment en què vam veure a Manolo García (Los Burros, El Último de la Fila) a l’escenari del Teatre del CCCB. Aquell somni era compartit amb el de tenir en Kiko Veneno, però la diferència és que l’artista de Figueres serà a Primera Persona guitarra en mà. Acompanyat del seu fill, el talentós pintor Adán López Akimoski, repassarà la seva extensíssima trajectòria en solitari. Aquest escrit serveix per parlar del concerts que farem a Primera Persona però si algú no necessita presentació, aquest és ell. Veneno tancarà la nit de divendres de la millor manera, amb els seus hits de sempre: “Volando voy”, “En un Mercedes Blanco”, “Joselito” et al.

La darrera, i quasi més important raó. Perquè poder tenir aquests artistes en una sala de format mig, tan propers i a un preu tan reduït és una oportunitat que s’ha d’aprofitar. No s’ho pensin. Repeteixo, quan els hem fallat?

El festival Primera Persona se celebrarà els propers 8 i 9 de maig al CCCB. Les entrades ja són a la venda en aquest enllaç: https://www.ticketea.com/cccb-festival-primera-persona/.

Pots escoltar la música que sonarà al Primera Persona en aquesta playlist: https://playmoss.com/en/primerapersona/playlist/23primerapersona15

Leave a Reply