Pier Paolo Pasolini va ser un gran defensor de les llengües minoritàries. La seva mare era de Casarsa della Delizia, al nord-est d’Itàlia, on es parla el friülà, una llengua romànica pròpia del nord d’Itàlia que va ser molt castigada durant el règim feixista de Benito Mussolini. Pasolini en va reivindicar sempre l’ús, especialment l’escrit, que era inexistent. Ho feia per qüestions personals i també com una actitud política en contra del règim.
El 1942, en ple règim feixista, Pasolini va publicar Poesie a Casarsa, una col·lecció de poemes escrits íntegrament en friülà que van suposar un autèntic escàndol. Tres anys després fundava l’Accademiuta di Lenga Furlana, amb revista pròpia. Aquella publicació reivindicava les llengües romàniques minoritàries i la necessitat d’independència política que hi havia en alguns territoris perquè sobrevisquessin. Una de les llengües i cultures que més va interessar a Pasolini va ser la catalana que, com el friülà, estava perseguida políticament, però que sobrevivia gràcies a la seva tradició literària. Considerava que havia de ser un exemple a seguir pel friülà.
Pier Paolo Pasolini, José Agustín Goytisolo i Salvador Clotas recorren el cementiri de Montjuïc, sobre les barraques de Can Tunis.
c. 1968 Autor desconegut. Col·lecció Júlia Goytisolo i UAB
Pasolini va contactar amb el filòleg i crític literari italià Gianfranco Contini (1912-1990). En veure el seu interès pel català, Contini li va presentar al poeta i traductor català exiliat a Suïssa Carles Cardó (1884-1958). I va ser Cardó qui el va introduir en la cultura catalana enviant-li un recull de nou poemes catalans traduïts a l’italià que Pasolini acabaria publicant a la revista de l’Accademiuta. Es titulava Fiore di poeti catalani (1947) i tenia textos de Joan Rois de Corella, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Carles Riba, Josep Carner, Manuel Bertran i Oriola, Joan Maragall i un del mateix Cardó.
El seu interès per Catalunya el va portar a visitar Barcelona a mitjan anys seixanta en diverses ocasions. En aquestes visites, el seu intèrpret i qui l’acollia a casa era José Agustín Goytisolo, traductor dels guions d’Accatone i Mamma Roma. Les trobades a Roma amb Pasolini per enllestir les traduccions es van convertir en una bona amistat, com explica el mateix Goytisolo en aquest article de 1984.
El motiu pel qual Pasolini va visitar Barcelona per primera vegada va ser per convèncer la família del jove estudiant barceloní Enrique Irazoqui perquè el deixessin fer de Crist a Il vangelo secondo Matteo. Tot i no ser actor, va fer-ho. Allà va conèixer Miquel Porter-Moix, Román Gubern o Ricard Salvat. En la seva segona visita, Pasolini va impartir una xerrada sobre la seva producció literària i cinematogràfica i sobre la seva ideologia marxista. La xerrada s’havia de fer al Paranimf de la Facultat de Medicina, però la policia la va prohibir i la van traslladar, d’amagat, a l’Hospital Clínic. Cap a l’any 1967 va tornar a Barcelona i, amb Irazoqui, Salvador Clotas i Goytisolo, va visitar el cementiri de Montjuïc. S’hi va passar tota la tarda, el van fascinar les inscripcions i les tombes de Durruti, Acaso, Ferrer i Guàrdia i Lluís Companys, sobre les quals va deixar flors fresques que va arrencar d’altres nínxols.
Un dels vídeos de l’exposició “Pasolini Roma” incorpora un fragment de Il vangelo secondo Matteo, pel·lícula de Pasolini en la qual hi actuava Enrique Irazoqui.
[...] xerrant de cine mencionem de passada la visita de Pasolini a Barcelona. José Agustín Goytisolo va ser-ne l’intèrpret i el va acollir a casa seva. Pasolini va [...]